Datasets:

projecte-aina

/

catalan_government_crawling

like 1

Follow

Projecte Aina 127

En els pacients en tractament per esquizofrènia que no compleixin criteris d'ultraresistència (entesa com a resistència fins i tot a clozapina), no es recomana a la pràctica rutinària l'ús de combinacions de tres o més antipsicòtics. Els fàrmacs antipsicòtics són un component essencial del tractament de pacients amb esquizofrènia. La combinació de dos antipsicòtics, tot i tractar-se d'una pràctica molt comuna atès que sovint el tractament resulta subòptim, fa temps que genera controvèrsia. El motiu principal, a banda del cost econòmic, és que es tracta d'un terreny poc clar i incert pel que fa a estudis que n'examinin tant l'efectivitat com la seguretat. En el cas de combinacions de tres o més antipsicòtics no es disposa de cap evidència que les avali. Les guies de pràctica clínica per al tractament de l'esquizofrènia aconsellen, en cas de resposta insuficient, mantenir l'antipsicòtic unes setmanes més atesa la coneguda latència de resposta d'aquests fàrmacs, ajustar-ne la dosi, assegurar l'adherència al tractament, canviar d'antipsicòtic o, en cas de resistència (fallida de resposta a un tractament adequat de dos antipsicòtics diferents excloent-ne la clozapina), assajar clozapina i en alguns casos teràpia electroconvulsiva (TEC). La combinació d'antipsicòtics no apareix a les guies, i si ho fa acostuma a constituir l'última de les estratègies aconsellades i només quan no hi ha hagut resposta a clozapina (ultraresistència) o aquest fàrmac no s'ha tolerat. A la pràctica clínica és freqüent combinar-los abans que canviar a clozapina, en un intent d'augmentar o accelerar l'eficàcia, tractar símptomes positius residuals, o reduir els efectes adversos mitjançant la disminució de la dosi o l'antagonització total o parcial d'algun efecte d'un dels fàrmacs emprats en la combinació. Sovint, a més, hi ha una certa resistència a receptar clozapina ateses les característiques especials de seguretat d'aquest fàrmac (medicament d'especial control mèdic (ECM)), que pot produir efectes adversos tan importants com agranulocitosi, miocarditis i diabetis. Un estudi que analitzava retrospectivament (2003-2008) el tractament de pacients amb esquizofrènia resistents al tractament en dos hospitals universitaris danesos mostrava que tan sols el 24% d'aquests pacients rebia tractament amb clozapina mentre que el 76% restant prenia una combinació d'antipsicòtics. Pel que fa a estudis de combinacions, en sorprèn l'escàs nombre. A més, els que hi ha disponibles contemplen tan sols la combinació de dos i no més de dos antipsicòtics. Les metanàlisis que més acuradament els han examinat indiquen que, en termes d'eficàcia, la combinació de dos antipsicòtics és superior a la monoteràpia només en estudis oberts i en assajos de poca qualitat. Quan hom mira els assajos amb cegament doble i els de més qualitat metodològica, fins i tot aquells en què un dels dos antipsicòtics combinats és la clozapina, no s'observen diferències, exceptuant alguns casos encoratjadors com el de la millora dels símptomes negatius quan un dels dos antipsicòtics és un agonista parcial D2. Pel que fa a la seguretat, i en funció de la combinació, sí que hi ha dades respecte als efectes adversos: quan s'associen dos antipsicòtics antagonistes D2, l'extrapiramidalisme i els nivells de prolactina (i els efectes adversos coneguts que se'n deriven) augmenten, mentre que si es combinen l'antagonista D2 amb un agonista parcial D2 com l'aripiprazole, els nivells de prolactina inicials disminueixen. També s'ha vist com els pacients tractats amb clozapina combinada amb un altre antipsicòtic tenen xifres més baixes de colesterol total i LDL que els que fan monoteràpia amb clozapina, però en general també presenten un nombre major d'efectes adversos. Potser no tot rau en la combinació per ella mateixa, sinó en el fet que donant dos antipsicòtics s'està afegint no només els efectes adversos característics de cadascun d'ells sinó els derivats d'una dosi total –en equivalents de clorpromazina– més elevada. I com més antipsicòtics s'hi afegeixen, més gran serà aquest risc. Com ho serà el de les interaccions farmacològiques. Finalment cal tenir en compte l'adherència terapèutica, ja de per si més compromesa en aquests pacients. No s'ha d'oblidar que com major és la complexitat d'un tractament, més baixa en resulta l'adherència. Així doncs, afegir un segon antipsicòtic comprometrà la presa del primer i també d'aquells altres fàrmacs que pugui estar prenent el pacient per malalties com la hipertensió, la diabetis, etc. De nou, com més antipsicòtics s'afegeixen a l'equació, més risc es corre en aquest sentit. Tot i que varia en funció del context, a la bibliografia es troben combinacions de dos o més antipsicòtics en un percentatge de pacients que se situa entre el 10% i el 30% del total. Els factors que es relacionen amb l'associació d'antipsicòtics són l'agudesa, la gravetat, la complexitat i la cronicitat de la malaltia. Pel que fa a combinacions de tres o més antipsicòtics, les dades dels centres de salut mental d'adults (CSMA) de Catalunya mostren que al 5,07% de pacients amb esquizofrènia se'ls han prescrit combinacions de tres o més antipsicòtics i a l'1,09% de tots els pacients tractats als CSMA independentment del diagnòstic (sistema integrat d'informació, CatSalut). En conclusió, l'evidència científica disponible no permet avalar la majoria de combinacions d'antipsicòtics a la pràctica rutinària, si bé tampoc no es pot descartar que aquesta estratègia pugui tenir un equilibri risc/benefici raonable en determinades situacions. En tot cas, atesa la incertesa i sobretot els riscos d'aquests pacients, s'hauria de reservar aquesta possibilitat a casos d'ultraresistència (resistència a clozapina) i cenyir-se a combinacions de dos antipsicòtics (i excepcionalment tres), sempre duent-les a terme amb un control molt estret i durant un període de temps a poder ser limitat.

Els pacients adults amb episodi depressiu major lleu no s'han de tractar rutinàriament amb fàrmacs antidepressius en la fase inicial, excepte si tenen factors de risc addicionals. La gravetat de l'episodi depressiu es defineix pel nombre i gravetat dels símptomes, però sobretot pel grau d'afectació funcional. L'episodi depressiu lleu és aquell que, tot i complir els criteris per ser considerat com a episodi depressiu (ICD-10 i/o DSM-V), i per tant presentar malestar clínic, els símptomes són els mínims, lleus i tenen una repercussió limitada en la vida diària de la persona. Segons l'estudi ESEMED a Espanya, la prevalença poblacional de la depressió major en adults és del 10,6% al llarg de la vida i del 4% en els últims dotze mesos de vida. Les dades de prevalença del trastorn depressiu i de la distímia en la població atesa a l'atenció primària són variables. La depressió major és el trastorn mental més freqüent entre els pacients d'atenció primària en el nostre entorn. A Catalunya, la prevalença de depressió major de la població atesa, segons l'estudi DASMAP, és de 9,6% als dotze mesos. També, en l'estudi dut a terme en centres d'atenció primària de Tarragona en població adulta atesa, la prevalença va ser del 14,7% per depressió major i del 4,6% per la distímia. La majoria d'episodis depressius que s'atenen a l'atenció primària són majors lleus. La depressió lleu representa el 70% de totes les depressions majors, mentre que la moderada representa un 20% i la greu només representa el 10% de tots els casos. Cal destacar que la definició del diagnòstic d'episodi depressiu major és ampli i heterogeni, definit per consens d'experts. Aquesta definició inclou diverses síndromes, i més en el cas d'episodis lleus, en què les causes i les estructures psicopatològiques subjacents són molt diferents. La major part de les depressions lleus es resolen sense medicació. A més, existeix evidència que el 50% dels pacients amb un primer episodi depressiu es recuperen i no recauen al llarg de la seva vida. D'altra banda, hi ha controvèrsia quant als beneficis dels fàrmacs antidepressius en la depressió. Hi ha metanàlisis que inclouen dades d'assaigs clínics publicats i no publicats, o metanàlisis d'assaigs clínics que comparen antidepressius enfront de placebos actius i conclouen que l'eficàcia dels fàrmacs antidepressius en la majoria de formes de depressió és limitada. En tot cas, l'efecte beneficiós s'observa només en els casos d'episodis depressius molt seleccionats, com són els episodis depressius majors greus o molt greus, i no hi ha diferències pel que fa a l'eficàcia entre les depressions lleus i moderades respecte al placebo. No obstant això, també hi ha metanàlisis que reanalitzen les dades dels estudis anteriors i conclouen que els antidepressius són superiors al placebo independentment de la gravetat dels episodis. D'altra banda, en les principals guies de pràctica clínica (guia NICE, guia New Zealand Guidelines Group, Pautes d'Harmonització Farmacoterapèutica, guia AQuAS, Grup Salut Mental CAMFiC) es desaconsella el tractament de la depressió lleu amb fàrmacs antidepressius com a primera opció, llevat dels casos en què el pacient té factors de risc addicionals com són els antecedents d'episodis depressius previs d'intensitat moderada o greu, altres comorbiditats associades que impliquin un mal pronòstic de la depressió major. El que sí que està ben establert són els efectes adversos dels fàrmacs antidepressius, que van des de malestar lleu fins als efectes secundaris que incideixen en la qualitat de vida de les persones, com ara els problemes sexuals, i l'efecte retirada que dificulta la discontinuïtat dels tractaments. Cal destacar els efectes greus d'aquests fàrmacs sobretot en població jove on s'ha descrit agitació, irritabilitat, agressivitat, impulsivitat i violència contra tercers i contra si mateix, i inclús augment del nombre de suïcidis. Així la U.S. Food and Drug Administration (FDA) va elaborar una alerta pública els anys 2004 i 2006 en què avisava de l'increment d'ideació i conductes suïcides en nens i adolescents. Metanàlisis recents mostren que els inhibidors selectius de la recepció de la serotonina són molt poc eficaços en depressió en nens i adolescents, i incrementen la ideació suïcida encara que no els suïcides. En població major de 65 anys s'han descrit efectes secundaris greus com ara caigudes, fractures i increment de mortalitat en persones tractades amb inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina respecte de les tractades amb altres antidepressius o les no tractades. El tractament farmacològic dels casos no indicats pot ocasionar més dany que benefici, atès que es medicalitza una situació que resta recursos personals al pacient per pensar i afrontar el problema, pot crear dependència dels fàrmacs i sovint es poden produir efectes secundaris atribuïbles als fàrmacs, alguns dels quals poden ser greus. Les dades de l'estudi «Cost i càrrega de la depressió a Catalunya (2006)», mostren que la reducció de qualitat de vida associada a l'ansietat i la depressió autodeclarades a Catalunya és de 1.859 anys de vida ajustats per qualitat (AVAC)/100.000 habitants amb un total de 111 milions d'AVAC perduts el 2006. Els costos directes de la depressió a Catalunya suposen més de 156 milions d'euros (1,9% del pressupost públic de salut del 2006), quasi 41 milions. Segons dades de l'ECAP, la prevalença de depressió en pacients adults atesos a atenció primària és del 5,4%. D'aquesta, els episodis depressius lleus representen només l'1,2%, mentre que el 69,4% corresponen a episodis depressius no especificats. Això pot indicar infraregistre o codificació inadequada dels episodis depressius lleus. El 52,8% dels pacients amb episodi de depressió major lleu està rebent tractament antidepressiu. Aquest percentatge de tractament antidepressiu és semblant (53,93%) quan s'analitzen conjuntament els diagnòstics d'episodi de depressió major lleu i del no especificat (53,9% que correspon a 200.788 pacients actius. En conclusió: en pacients adults, excepte si hi ha antecedent d'episodi depressiu moderat o greu previ o d'altres factors de risc associats, en l'episodi depressiu major lleu no es recomana donar fàrmacs antidepressius en la fase inicial, ja que la relació entre els riscos i els beneficis és desfavorable. Grup de treball del Consell Assessor del Pla director de salut mental i addicions. Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental. Barcelona: Agència d'Informació, Avaluació i Qualitat en Salut. Pla director de salut mental i addiccions. Generalitat de Catalunya; 2013. Programa d'Harmonització Farmacoterapèutica de Medicaments en l'Àmbit de l'Atenció Primària i Comunitària del Servei Català de la Salut; 1/2014. A: Guia de Salut Mental i Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Generalitat de Catalunya; 2011.

En persones adultes amb rinosinusitis aguda no complicada, la radiografia de sins no aporta valor al maneig del pacient. La rinosinusitis aguda es defineix com la inflamació simptomàtica de la mucosa dels sins paranasals i de la cavitat nasal que té una duració màxima de 12 setmanes, segons el consens de guies clíniques més recents. Tenint en compte que, en gairebé tots els casos, l'afectació dels sins paranasals s'acompanya d'inflamació de la mucosa nasal contigua, les darreres guies han optat per adoptar el terme rinosinusitis, en comptes de sinusitis, per parlar d'aquesta patologia. Tot i que la seva etiologia pot ser diversa, la majoria de casos són produïts per una infecció viral del tracte respiratori superior i, en menor freqüència, per una infecció bacteriana. S'estima que el 0,5-2% de les infeccions víriques de les vies respiratòries superiors es compliquen amb una infecció bacteriana secundària i que, durant un episodi de rinosinusitis aguda (RSA), la prevalença d'infecció bacteriana és del 2-10% i d'infecció vírica del 90-98%. La prevalença de l'RSA en la població general oscil·la entre el 6 i el 15% segons els estudis i el seu impacte en termes econòmics i de salut és elevat, ja que afecta la qualitat de vida i la productivitat laboral. És un motiu de consulta molt freqüent, sobretot a l'atenció primària i als serveis d'urgències, i genera un elevat consum de fàrmacs. La majoria de guies clíniques consideren que és necessària la presència d'almenys 2 símptomes per establir el diagnòstic d'RSA, principalment la descàrrega nasal anterior o posterior, la congestió o obstrucció nasal, la pressió o dolor facial i la disminució de l'olfacte. Altres símptomes que recolzarien el diagnòstic serien la febre, la cefalea, el dolor dental, la tos, el dolor o pressió a l'oïda, la fatiga i l'halitosi. Se sospita que l'etiologia és bacteriana quan els símptomes persisteixen més enllà dels 7-10 dies o quan, després d'una millora inicial, aquests tornen a empitjorar i duren més de 7-10 dies. Tot i que el diagnòstic de l'RSA es basa en la història clínica i en una exploració física adequades, a la pràctica clínica no és infreqüent la realització d'alguna exploració complementària per confirmar-ho. Tradicionalment la més utilitzada ha estat la radiografia (RX) de sins. Diversos estudis han posat de manifest que l'RX de sins no millora l'adequació diagnòstica de l'RSA de l'adult, no permet diferenciar entre l'etiologia vírica o bacteriana i, en resum, no modifica la conducta terapèutica. Per tant, la no realització de l'RX evita retards diagnòstics, irradiació innecessària per al pacient i despeses evitables per al sistema sanitari. Les últimes versions de les guies clíniques canadenques, americanes i europees i alguns organismes, com Semfyc i iniciatives com Choosing Wisely, han emès recomanacions respecte a això, aconsellant la no realització de l'RX en casos d'RSA no complicats. Només estaria justificat sol·licitar-la en persones adultes en cas d'RSA recurrent, sospita de complicacions o sospita d'altres patologies. A Catalunya, dels 46.442 diagnòstics de sinusitis aguda, s'ha realitzat una radiografia de sins paranasals en el 6,8% dels casos (SISAP-Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària, 2016). En conclusió, no estaria indicat sol·licitar una RX de sins en l'RSA no complicada de l'adult ja que no aporta cap valor en l'abordatge d'aquesta patologia i, en canvi, pot suposar un risc per al pacient i una despesa innecessaris. El diagnòstic de l'RSA s'ha de basar en la història clínica (evolució del quadre i presència de símptomes clau) i en una exploració física acurades. Societat Catalana d'Al·lèrgia i Immunologia Clínica Societat Catalana de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica

El mal de cap, cefalea, és un dels símptomes neurològics més comuns que atenen els metges de família i els neuròlegs. Les cefalees es classifiquen en primàries (90%) i secundàries (10%). Les cefalees primàries més comunes són la tensional, la migranya i la cefalea en agrupament. En les cefalees secundàries hi ha un trastorn subjacent com abús medicamentós (per tractar la mateixa cefalea), processos inflamatoris o infecciosos i per augment de la pressió intracranial. En l'avaluació d'una cefalea, a part d'investigar el perfil temporal (periodicitat i durada), s'ha d'esbrinar les característiques del dolor (descripció, símptomes associats, factors desencadenants/agreujants/alleugeridors i tractaments realitzats) i parar atenció a qualsevol dels signes i símptomes d'alarma recollits en la Guia de la Societat Científica de Neurologia: inici sobtat (explosiva), cefalees recurrents que empitjoren, en edats extremes, de freqüència/intensitat creixent, canvi de patró en una cefalea crònica, localització estrictament unilateral (excepte en cefalees primàries unilaterals), desencadenada per esforç físic/canvi postural/maniobra de Valsalva, d'aparició nocturna, rebel al tractament, de característiques atípiques, en malalts oncològics, immunodeprimits o amb trastorns de la coagulació, que associen focalitat neurològica, trastorn de conducta, alteració de la consciència, febre, papil·ledema, signes meningis, crisi comicial o nàusees o vòmits no explicables per una cefalea primària. Ni la radiologia simple ni l'electroencefalograma tenen cap indicació en l'estudi rutinari d'un pacient amb cefalea. Les tècniques de neuroimatge (tomografia computada (TC) i ressonància magnètica (RM)) estan indicades en les cefalees secundàries i davant de qualsevol signe o símptoma d'alarma. Tot i que una exploració complementària pot tenir un paper "placebo-terapèutic" en el pacient o la seva família, s'ha de valorar el risc de radiació (TC) i el fet que en malalts amb cefalea aïllada, no traumàtica, els casos amb resultats positius és molt baix (0,4%). S'aconsella, doncs, no remetre a les persones amb diagnòstic de cefalea tensional, migranya, cefalea en agrupament o per abús de medicació a estudis de neuroimatge solament per confort o complaença. Tant l'RM com la TC poden identificar troballes casuals que poden comportar major ansietat i dilemes, fins i tot ètics, quant al seu maneig. En principi, els estudis de neuroimatge s'haurien d'evitar si no donen lloc a canvis en el maneig del malalt o si la presència d'una troballa rellevant és improbable. Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC), 2010. Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC), 2012.

En persones sense símptomes, ni comorbiditats, ni risc cardiovascular significatiu, l'electrocardiograma i les proves d'imatge cardíaques no aporten informació rellevant. Les malalties de l'aparell circulatori (cor, cerebrovascular i vasos perifèrics) són la principal causa de mortalitat en el nostre país. Constitueixen el problema de salut més prevalent amb una mortalitat que augmenta amb l'edat, essent el punt d'inflexió, a partir del qual es disparen les taxes, els 65 anys en els homes i els 75 en les dones. La prevenció de les malalties de l'aparell circulatori es basa en la modificació dels factors de risc ben coneguts (sedentarisme, hiperlipèmia, tabaquisme, diabetis, obesitat, hipertensió), però aquests no s'han de valorar de forma individualitzada sinó conjuntament, incloent-hi l'edat i el sexe. El millor instrument per estimar i estratificar el risc cardiovascular (coronari i/o cerebrovascular) són les taules validades a l'entorn comunitari local. Són eines de suport a la presa de decisions clíniques i no han de suplantar ni substituir el judici clínic. Fora d'aquest instrument, no està indicada la realització de proves complementàries cardíaques (electrocardiograma i proves d'imatge cardíaques) per valorar el risc cardiovascular si no hi ha la presència de símptomes cardíacs o riscos significatius (taules d'estimació del risc). Es desaconsella el cribratge amb electrocardiografia, en repòs o d'esforç, per a la predicció del risc coronari en adults asimptomàtics amb risc baix cardiovascular, atès que és improbable que alteri l'estratificació realitzada i pot comportar més perjudici (procediments invasius innecessaris, sobretractament) que benefici. Igualment, les proves d'imatge cardíaques només s'haurien d'utilitzar per a preguntes clíniques específiques, i quan el resultat pot afectar el maneig de l'individu/pacient.

No es recomana l'ús rutinari de faixes o suports lumbars com a tractament, prevenció primària o secundària en la lumbàlgia mecànica inespecífica. La lumbàlgia mecànica inespecífica es caracteritza per dolor a la regió lumbosacra, irradiat o no per les extremitats inferiors. El diagnòstic implica que el dolor no es deu a traumatismes, fractures ni malalties sistèmiques (afeccions neurològiques, infeccioses, neoplàsies, entre d'altres). A Catalunya, en l'àmbit de l'atenció primària, la lumbàlgia representa el 39% del total de patologies osteoarticulars ateses, essent la primera causa d'incapacitat laboral en menors de 45 anys amb una mitjana de 21,9 dies de baixa per aquest motiu. A la pràctica clínica s'utilitzen diferents mesures farmacològiques i no farmacològiques per a la prevenció i el tractament de la lumbàlgia inespecífica. Dins de les mesures no farmacològiques s'ha descrit l'ús de faixes o suports lumbars. El seu objectiu és realitzar contenció i descàrrega sobre la zona que protegeixen i formen part de les intervencions físiques dirigides a prevenir l'inici de la lumbàlgia (prevenció primària) o episodis de recurrència (prevenció secundària) així com al seu tractament. S'han descrit efectes secundaris d'aquest tipus d'ortesi, entre els quals s'inclouen lesions cutànies, alteracions digestives, hipertensió arterial i atròfia muscular, que augmenten la seva incidència si es perllonga la durada de l'ús de faixes o suports lumbars. Segons les guies de pràctica clínica, l'ús de suports lumbars no està recomanat per al tractament de la lumbàlgia inespecífica. Fins ara no s'ha demostrat la seva efectivitat en la prevenció primària o secundària d'aquesta patologia. Així mateix, hi ha poca evidència per suggerir que tenen algun valor terapèutic. A Catalunya, l'any 2013 es van facturar un total de 7.412 suports lumbars, representant un descens del 33,2% en comparació dels quatre anys anteriors. El 2013 la despesa estimada és d'una mica més de 750.000 euros. D'aquesta quantitat, uns 530.000 euros estan coberts pel CatSalut i la resta representa despesa per als usuaris. S'observa una elevada variabilitat en la prescripció d'ortesis entre els territoris: mentre alguns equips d'atenció primària no n'han prescrit durant el 2014, hi ha d'altres equips que n'han prescrit 4 per cada 1.000 persones assignades a l'equip. En conclusió, atès que hi ha altres mesures efectives per a la prevenció (fisioteràpia, exercici, educació sanitària, "escoles d'esquena") i tractament (fàrmacs analgèsics, manipulacions, fisioteràpia, exercici, educació sanitària, "escoles d'esquena") de la lumbàlgia mecànica inespecífica, no es recomana utilitzar les faixes o suports lumbars en el tractament, prevenció primària o secundària perquè no hi ha prou evidència de la seva efectivitat. Societat Catalana de Medicina Física i Rehabilitació

No es recomana la determinació rutinària dels nivells sèrics de vitamina D en població general, excepte en pacients amb símptomes o signes de deficiència de vitamina D o en grups de risc de deficiència de vitamina D. En els últims anys s'ha incrementat el nombre de proves realitzades de determinació de vitamina D. No obstant això, encara no hi ha evidència suficient per saber quin és el punt de tall que té rellevància clínica per definir la deficiència de vitamina D [1-7]. A més, hi ha una important variabilitat en els resultats segons el tipus de prova que es faci servir (15%-20%) [1-7], fet que s'uneix també a la considerable variació en els resultats entre els diferents laboratoris tot i que utilitzin el mateix mètode de mesura [1-7]. D'altra banda, els teòrics efectes beneficiosos no-musculoesquelètics sobre la salut de la vitamina D encara no han estat corroborats, entre els quals la reducció d'esdeveniments cardiovasculars, la incidència de càncers i la mortalitat per totes les causes [1-6,12]. Així mateix, encara hi ha controvèrsia sobre la suplementació de la vitamina D i els seus possibles efectes en la reducció d'esdeveniments musculoesquelètics [1-6]. La suplementació de la vitamina D amb calci, però, s'ha associat amb un increment en la incidència de càlculs renals [9]. En resum, l'evidència actual no dona suport a la realització de la prova de vitamina D en població general [1-6]. En canvi, hi ha consens en la realització de la prova de vitamina D i el seu tractament en pacients amb símptomes o signes de deficiència de vitamina D [1-8]. D'altra banda, per a grups de risc vulnerables de deficiència de vitamina D es podria considerar la realització de la prova com a alternativa a la suplementació universal en aquests grups [1,5,8]. En aquest sentit, encara existeix heterogeneïtat sobre recomanar o no la suplementació de vitamina D (amb o sense calci) en grups de risc. Es consideren població de risc les persones institucionalitzades, les que prenen medicacions que impedeixen el normal metabolisme de la vitamina D, les que pateixen malalties mal absortives que interfereixen igualment en el seu metabolisme, les que pateixen osteoporosi, les persones que tenen exposició molt limitada al sol, entre d'altres [1-7]. El NICE 2014/2017 recomana directament la suplementació de vitamina D en els seus grups de risc prioritzats (gent gran ≥65 anys, gestants i dones que alleten, nens menors de 4 anys). Així mateix el NICE recomana que els professionals de la salut no demanin rutinàriament la prova de vitamina D a menys que el pacient tingui símptomes o un risc molt elevat de deficiència de vitamania D (per exemple, aquells amb molt baixa exposició solar) o quan hi ha una raó clínica per realitzar-la (per exemple, aquells que hagin tingut alguna caiguda o osteomalàcia). Mentre que la US Preventive Service Task Force (USPSTF) 2018 no recomana la suplementació de vitamina D com a prevenció primària d'esdeveniments musculoesquelètics (incloses caigudes i fractures) en adults ≥65 anys no-institucionalitzats [9-11]. Cal assenyalar que aquesta recomanació no s'aplicava a persones amb antecedents de fractures osteoporòtiques, o amb risc de caigudes o amb diagnòstic d'osteoporosi o deficiència de vitamina D. Així mateix, la USPSTF considera que l'evidència és insuficient per valorar els riscos/beneficis de la realització de la prova de vitamina D a adults asimptomàtics ≥18 anys no-institucionalitzats (no gestants). Diverses associacions i societats científiques s'han manifestat en contra de la determinació de vitamina D en individus que no tenen risc a priori de patir hipovitaminosi D, entre elles la Societat Espanyola d'Endocrinologia i Nutrició el 2017 [13]. Així mateix, l'American Family Physician, mitjançant el programa Choosing Wisely, i la Endocrine Society van recomanar ja al 2013 la no realització de cribratge en persones sense risc de patir hipovitaminosi D. La Canadian Agency i l'USPSTF l'any 2015 constaten que no hi ha cap evidència que demostri que realitzar un test per conèixer els nivells de vitamina D en població general tingui impacte sobre la salut de la persona inclosos resultats en mortalitat. En conclusió, sol·licitar estudis per determinar la concentració sèrica de vitamina D en persones sanes sense risc de patir hipovitaminosi D no està indicat. No hi ha evidència que aquesta determinació tingui algun impacte sobre la salut de les persones sense risc de patir hipovitaminosi D. Diverses associacions i societats científiques de renom s'han manifestat en contra de la determinació de vitamina D en individus que no tenen risc a priori de patir hipovitaminosi D. Societat Catalana d'Endocrinologia i Nutrició

En els pacients en tractament amb AINE que no presentin un risc augmentat de complicacions gastrointestinals, no es recomana prescriure gastroprotecció amb fàrmacs antiulcerosos. Els antiinflamatoris no esteroidals (AINE) és el grup de medicaments en què més freqüentment s'indica la gastroprotecció. Tot i que els antiulcerosos disminueixen el risc de lesions de la mucosa gastroduodenal i de les seves complicacions, no existeixen evidències que avalin el seu ús en tots els pacients en tractament amb AINE. Els fàrmacs antiulcerosos (antagonistes del receptor H2, prostaglandines, inhibidors de la bomba de protons –IBP–) són un dels grups terapèutics més prescrits en el nostre entorn per diferents motius, a part de la seva indicació concomitant amb els AINE. El seu consum a Espanya i Catalunya és molt elevat i se situa per sobre de la mitjana europea. Segons dades del Ministeri de Sanitat, el consum d'antiulcerosos a Espanya va augmentar un 310,4% entre el 2000 i el 2012, passant de 33,3 dosis diàries definides per 1.000 habitants i dia (DHD) el 2000 a 136,8 DHD el 2012. El 2012, els IBP representaven un 96,2% del total del consum d'antiulcerosos, havent augmentat més d'un 500% el seu consum respecte al 2000. A Catalunya, el consum d'antiulcerosos també segueix una tendència creixent i, segons dades de 2014, la seva DHD era de 112,2, situant-se més d'un 10% per sobre de la mitjana de l'OCDE. En general es considera que els IBP són fàrmacs segurs i ben tolerats. Malgrat això, no estan exempts d'efectes adversos, especialment si s'utilitzen durant un temps prolongat, entre els quals destaquen el risc augmentat de fractures, la hipomagnesèmia, la infecció i colitis per Clostridium difficile, el dèficit de vitamina B12 o la pneumònia. D'altra banda, diversos estudis han posat de relleu que els nivells elevats de prescripció d'antiulcerosos en el nostre entorn no estan justificats per motius clínics i que, en molts casos, la seva prescripció és inadequada principalment en la seva indicació per a la prevenció de les molèsties gàstriques en pacients que reben polimedicació o en pacients amb clínica de dispèpsia o reflux gastroduodenal persistent. Una altra situació que tradicionalment s'ha associat a aquesta prescripció inadequada és la prevenció de complicacions gastrointestinals associades a fàrmacs. Sortosament, en els darrers anys la seva tendència ha anat decreixent però continua essent una pràctica comuna. La guies de pràctica clínica (GPC) de l'American College of Gastroenterology, la GPC espanyola sobre l'ús d'IBP en la prevenció de gastropaties per fàrmacs i les recomanacions de "No Hacer" de la Semfyc, entre d'altres, aconsellen evitar la prescripció sistemàtica d'antiulcerosos en els pacients en tractament amb AINE i indicar-los únicament en persones que presentin factors de risc per a complicacions gastrointestinals. És a dir, el fet de prendre AINE no comporta necessàriament la gastroprotecció. Altres publicacions i organismes que han realitzat recomanacions similars són el Welsh Medicine Resource Center, Choosing Wisely Italy així com diversos butlletins farmacoterapèutics. En conclusió, no es recomana la prescripció sistemàtica de fàrmacs antiulcerosos en les persones que reben tractament amb AINE i que no presenten factors de risc per a complicacions gastroduodenals, atès que les evidències no avalen la seva efectivitat en pacients de risc baix i, en canvi, poden augmentar-ne el cost i el risc d'efectes adversos. Monogràfic núm. 22 de la Central de Resultats. Barcelona: Fundació Institut Català de Farmacologia. TerapICS–Butlletí de la Comissió Farmacoterapèutica, núm. 6; octubre 2013.

No es recomana una radiografia simple de forma sistemàtica per al diagnòstic de lesions traumàtiques agudes de turmell-avantpeu i genoll en pacients adults, en absència d'un resultat positiu en aplicar les regles d'Ottawa. Les lesions traumàtiques agudes de turmell-avantpeu i de genoll són dos motius de visita a urgències molt freqüents, que en una majoria de casos comporten la realització d'una exploració radiològica (habitualment dues projeccions) per tal de descartar la presència d'una lesió òssia. No obstant això, només en una baixa proporció de casos es demostra l'existència d'una fractura òssia clínicament significativa (<15% en els casos de traumatisme de turmell i <7% en els de genoll). Des dels anys noranta, a l'àmbit canadenc es varen desenvolupar i validar una regles de predicció clínica, conegudes amb el nom de regles d'Ottawa, per tal de racionalitzar l'ús de la radiografia simple en aquests casos. Posteriorment, aquestes regles s'han validat en nombrosos àmbits geogràfics (incloent-hi Espanya) i s'ha avaluat el seu impacte que ha mostrat resultats consistents. Les regles d'Ottawa consisteixen en una sèrie de passos que s'han de fer en l'exploració de les lesions tant de turmell-avantpeu com de genoll. Aquestes s'han validat en població adulta espanyola, trobant uns valors de sensibilitat i uns valors predictius negatius propers al 100%. L'aplicació d'aquestes regles de predicció clínica és senzilla i poden ser aplicades amb èxit per qualsevol metge independentment del seu nivell d'experiència. Alguns estudis realitzats a l'Estat espanyol han quantificat que l'estalvi en el nombre de radiografies de turmell en aplicar les regles d'Ottawa és entre el 30% i el 35%. En el cas de les regles d'Ottawa de genoll, la seva aplicació estalviaria prop del 50% de les radiografies realitzades. L'aplicació de les regles d'Ottawa de turmell han mostrat una reducció del temps d'assistència a urgències (estalvi de 35 minuts en casos de regles d'Ottawa negatives). També han mostrat una reducció en els costos de l'atenció mèdica, tot i que resulta difícil de quantificar-los atès que els contextos són molt diversos. Un estudi publicat el 2009, realitzat a la comunitat autònoma de Canàries, amb dades de l'any 2007, va estimar una reducció de 7.122.050 € per cada 100.000 pacients amb lesió traumàtica aguda de turmell que acudissin a un servei d'urgències hospitalàries d'aquella comunitat. En l'àmbit estatal, l'estimació de l'estalvi va ser similar. A més, l'aplicació de les regles d'Ottawa de turmell ha mostrat satisfacció tant per part dels pacients com per part dels professionals que les apliquen. L'evidència científica mostra que les regles d'Ottawa del turmell són altament sensibles, amb pocs resultats falsos positius. Atès l'alt valor predictiu d'un resultat negatiu, les regles d'Ottawa resulten molt apropiades per descartar una fractura amb molta seguretat. Així doncs, en els casos en què el resultat de les regles d'Ottawa és negatiu, no estaria justificada la realització de proves diagnòstiques radiològiques. La majoria de les potencials fractures no detectades són fractures clínicament no rellevants en què la seva eventual detecció mitjançant una prova d'imatge no hauria canviat l'actitud terapèutica (tractament conservador amb embenat funcional). A més, las radiografies no són proves innòcues ja que hi ha un risc d'irradiació que és acumulatiu. En conclusió, no es recomana fer una radiografia simple de forma sistemàtica per al diagnòstic de lesions traumàtiques agudes de turmell-avantpeu i genoll en pacients adults, en absència d'un resultat positiu en aplicar les regles d'Ottawa. Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia

L'administració de fàrmacs via IM és una pràctica molt estesa als serveis de salut arreu del món, especialment als serveis d'urgències, on molts motius de consulta són per exacerbació de malalties respiratòries cròniques com l'asma que són tractades amb fàrmacs mitjançant aquesta via. L'asma constitueix un problema de salut important atesa la seva incidència i prevalença, i també pel l'elevat nombre de visites als serveis d'urgències per aguditzacions. El tractament d'elecció de l'agudització de l'asma en els serveis d'urgències és l'administració de corticoides sistèmics, conjuntament amb els beta-agonistes inhalats. La via d'administració dels primers, pot ser VO, via IM o via intravenosa (IV). Existeix la creença comuna entre els professionals i la població en general, que l'administració de medicació intramuscular comporta majors efectes terapèutics respecte a la VO. Això afavoreix, en molts casos, l'ús i la indicació excessius per part dels professionals de fàrmacs intramusculars en aquesta situació clínica. L'administració de medicació per la via IM consisteix en administrar fàrmacs a plans profunds dels teixits intramusculars, que proporciona una absorció ràpida i sistèmica. Tanmateix, comporta riscos derivats d'aquesta relacionats amb la potencial afectació de grans nervis i vasos sanguinis, hematoma, dolor, infecció o abscés, i fibrosis dels teixits, entre d'altres. En aquest sentit, segons l'OMS a l'hora de prendre decisions clíniques en la pràctica diària, recomana fer un ús racional dels medicaments. És a dir, que "els pacients rebin fàrmacs apropiats per a les seves necessitats clíniques, en les dosis que satisfacin les necessitats individuals en un període de temps adequat i amb el menor cost possible". Així, l'elecció inadequada de la via d'administració de fàrmacs o l'ús excessiu de la via IM és un exemple d'ús inadequat dels medicaments, ja que en moltes ocasions s'administra medicació IM quan la VO està preservada i pot comportar riscos derivats d'aquesta administració. Nombrosos estudis internacionals han comparat l'efectivitat d'aquestes dues vies quant a la millora de l'agudització de l'asma i mostren que no hi ha diferències significatives segons la via d'administració, pel que recomanen la VO com a via d'elecció en el tractament de l'agudització de l'asma atesa la seva gran biodisponibilitat. Administrar aquests fàrmacs VO té un efecte terapèutic similar al de la via IM i comporta menys riscos derivats de la injecció intramuscular. Aquests riscos poden ser dolor, formació d'hematoma, risc d'afectació de grans vasos i nervis, a més del risc de punxades dels professionals. Per tant, si la via IM no proporciona majors beneficis terapèutics en comparació a la VO, aquests inconvenients podrien ser evitats mitjançant l'administració VO. D'aquesta manera, l'administració de corticoides per via IM, estaria indicada en les aguditzacions greus quan no estigui assegurada l'efectivitat de la VO. També estaria indicada la via IM quan s'ha d'assegurar el compliment terapèutic o el pacient no col·labora en l'administració del medicament per VO. En conclusió, existeix evidència suficient per utilitzar els corticoides per VO en les aguditzacions asmàtiques, amb una efectivitat igual als administrats per via IM amb un cost menor i essent menys invasius. S'ha de tenir en compte que el procés de presa de decisions ha d'implicar l'avaluació del quadre clínic, les indicacions de la medicació segons l'evidència existent i les preferències de la persona. Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya Guies de pràctica clínica i material docent, núm. 13.

En pacients amb càncer de pròstata sense progressió clínica i que han presentat una resposta favorable al tractament d'inducció amb teràpia hormonal contínua, no es recomana mantenir aquest tractament rutinàriament. El càncer de pròstata és el tipus de càncer amb una major prevalença i incidència a Catalunya (17.212 casos totals al 2007 i 4.258 nous casos cada any segons dades del període 2003-2007), per sobre de la mitjana europea. Actualment, la majoria dels casos es diagnostiquen en estadis localitzats i la supervivència relativa esperada en aquests pacients és alta, sigui quin sigui el tractament aplicat. La variabilitat de la pràctica clínica és notable en el tractament del càncer de pròstata, on s'observa que el grau de seguiment d'algunes de les recomanacions de l'Associació Europea d'Urologia és inferior al 40%. Un dels tractaments que recomanen les guies en estadis avançats de la malaltia és la teràpia hormonal (o supressió androgènica) que té l'objectiu de baixar els nivells d'andrògens per tal de reduir la grandària dels tumors o fer que creixin més lentament per un temps. Per aquesta funció es fan servir principalment els anàlegs de l'hormona alliberadora de l'hormona luteïnitzant (LHRH) en teràpia hormonal contínua. No obstant això, la teràpia hormonal sola no elimina els tumors i amb el temps les cèl·lules tumorals es fan resistents al tractament. Tot i que l'eficàcia dels anàlegs de l'LHRH està ben demostrada, els efectes adversos de la teràpia hormonal contínua són ben coneguts: osteoporosi, fatiga, depressió, ginecomàstia, disfunció erèctil, impotència, fogots, debilitat en general, fractura de maluc o diabetis. L'evidència científica que relaciona la teràpia hormonal contínua amb complicacions cardiovasculars és encara poc clara però la U.S. Food and Drug Administration demana que s'alerti d'aquest risc. Aquests efectes adversos limiten la qualitat de vida dels pacients i la seva adherència al tractament. Una alternativa a la teràpia hormonal contínua és la teràpia hormonal intermitent vigilada (revisions de PSA cada tres o sis mesos) amb l'objectiu de reduir els efectes adversos i augmentar la qualitat de vida. Els pacients candidats a la teràpia hormonal intermitent són pacients que estan rebent teràpia hormonal contínua i que compleixen el criteris següents: 1) pacient ben informat i complidor de la pauta terapèutica; 2) resposta bioquímica completa (PSA <4 ng/ml en estadi avançat i PSA <0,5 ng/ml en casos de recidiva) després d'un període mínim d'inducció de sis mesos de teràpia hormonal contínua; 3) no hi ha cap indicador de progressió clínica de la malaltia; 4) baixa càrrega tumoral; i 5) revisions estrictes cada tres o sis mesos (com més avançada la malaltia més curt ha de ser el seguiment). Hi ha evidència en estudis, revisions sistemàtiques recents i guies de pràctica clínica, que la teràpia hormonal intermitent pot ser una alternativa tan eficaç com la teràpia hormonal contínua pel que fa a la supervivència global en pacients amb càncer localment avançat, recurrent o metastàtic, tot i que en un estudi de no inferioritat de la teràpia hormonal intermitent respecte a la teràpia contínua, s'observa que els resultats no van ser concloents. No obstant això, aquest tractament es tolera millor que la teràpia hormonal contínua i millora la qualitat de vida en el càncer de pròstata avançat a tres mesos. D'altra banda, l'aplicació de la teràpia hormonal intermitent en aquest subgrup de pacients suposaria una reducció del 47% del període de medicació. Per tant, en pacients ben informats amb càncer de pròstata amb previsions d'un tractament llarg amb teràpia hormonal (PSA 10 ng/ml o signes de progressió clínica, es reiniciaria la teràpia hormonal continuada. Si la resposta bioquímica torna a ser completa es podria tornar a repetir un altre cicle d'intermitència. Centre Cochrane Iberoamericà - Comissió MAPAC (Millora de l'Adequació de la Pràctica Assistencial i Clínica) de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

La convulsió febril afecta el 2-5% de tots els infants entre els 6 mesos i els 5 anys. Es classifiquen en simples (80-85% dels casos) i complexes (15-20%). La convulsió febril simple (CFS) es defineix com a crisis generalitzades que duren menys de 15 minuts i no es repeteixen en les següents 24 hores. Les convulsions febrils complexes (CFC) són les que tenen un inici focal o duren més de 15 minuts o es repeteixen en menys de 24 hores. Tant unes com altres es donen en context de febre >38oC sense patologia neurològica de base i sense sospita d'infecció intracranial o alteració metabòlica concomitant. La distinció entre CFS i CFC té conseqüències pronòstiques. La CFS es pot repetir en un terç dels infants durant la primera infància, és un fenomen benigne i està associada amb un risc d'epilèpsia futura que només és lleugerament superior a la població general. La CFC té un major risc de crisi febril recurrent i d'epilèpsia futura que la CFS, sobretot si aquesta ha sigut focal o molt perllongada (estatus epilèptic), tot i que també poden influir altres factors com història familiar de convulsió febril, edat menor de 18 mesos en el moment de la primera convulsió i alteracions en el neurodesenvolupament, entre d'altres. D'acord amb l'evidència disponible i el consens, tant la Associació Espanyola de Pediatria com l'Acadèmia Americana de Pediatria en la seva Guia de Pràctica Clínica desaconsellen l'exploració per neuroimatge (tomografia cranial (TC) o ressonància magnètica (RM)) per a l'avaluació de rutina d'infants amb CFS. Addicionalment, la TC està associada amb radiacions ionitzants que poden afavorir càncer en un futur, i l' RM sovint requereix sedació en aquest rang d'edat i és costosa. No hi ha recomanacions clares quant a l'exploració per neuroimatge amb les CFC. La incidència de patologia intracranial en infants que presenten convulsions febrils és molt baixa tant pel que fa a les CFS com a les CFC (s'ha observat en un estudi de 268 pacients amb CFS una incidència de 0,015% de troballes clínicament significatives). Tot i així, en el moment agut hauria de plantejar-se l'exploració de neuroimatge urgent si presenta un examen neurològic persistentment anormal, especialment amb característiques focals, o signes i símptomes d'augment de la pressió intracranial. El predictor més important per trobar anomalies a la neuroimatge és la persistència de dèficits neurològics postictals. En conclusió, en l'infant sa amb una CFS no es recomana fer una RM com a avaluació de rutina atesa la benignitat del procés en la gran majoria de casos i que el cost i el risc per a la salut de fer aquesta prova són majors que els beneficis que se'n poden trobar.

Informació per a pacients [PDF] La bronquiolitis és la infecció de les vies respiratòries baixes més prevalent en els lactants i suposa un motiu de consulta molt freqüent en els centres d'atenció primària, les unitats d'urgències i les unitats de cures intensives pediàtriques. A Europa i als Estats Units fins un 3% dels nens menors de dotze mesos són hospitalitzats per aquesta malaltia d'origen generalment víric. Actualment, existeix controvèrsia respecte al maneig d'aquesta malaltia i hi ha molta variabilitat en el seu abordatge diagnòstic i terapèutic. L'any 2007 als Estats Units el percentatge de radiografies de tòrax sol·licitades en cas de bronquiolitis era molt variable i oscil·lava entre el 20% i el 89% dels casos. D'altra banda, s'ha descrit que més del 70% de les prescripcions d'antibiòtic ambulatòries en infants són per infeccions respiratòries i que hi ha un augment de prescripció d'antibiòtics d'ampli espectre, en especial macròlids, que, en molts casos, s'indiquen de forma innecessària. Per tal de donar resposta a aquesta variabilitat no justificada, en els darrers anys s'han publicat guies de pràctica clínica basades en l'evidència que tracten d'optimitzar aquest abordatge per evitar exploracions i tractaments innecessaris. Els agents etiològics més freqüents implicats en la bronquiolitis són els virus, i el diagnòstic és eminentment clínic. La realització d'una radiografia de tòrax no permet diferenciar si els infiltrats són vírics o bacterians però sí que s'ha observat que pot augmentar la sobreprescripció d'antibiòtics no necessaris. Segons les guies de pràctica clínica, hem de reservar la realització de la radiografia per als casos en què hi hagi dubtes amb el diagnòstic, una evolució tòrpida, un empitjorament sobtat, casos greus (hipoxèmia greu, aspecte tòxic) o clínica atípica. L'objectiu de la radiografia serà identificar complicacions de la bronquiolitis o fer el diagnòstic diferencial amb altres malalties. La realització indiscriminada de proves d'imatge amb radiació al llarg de la vida produeix un cúmul progressiu d'aquesta radiació que incrementa el risc de càncer. Per a una població global, el risc de càncer s'incrementa un 10% quan es rep una dosi única de radiació d'1 Sv (1.000 mSv). En el cas d'un adult de mitjana edat el risc arriba a l'1%, però en cas dels nens de menys de 10 anys ascendeix al 15% a. Per això, múltiples treballs publicats recentment recomanen disminuir la dosi de radiació en nens i consideren que només és útil aquella exploració radiològica que ens fa modificar un diagnòstic o tractament. A més, la realització de la radiografia pot augmentar la sobreprescripció d'antibiòtics no necessaris que augmenten el cost del tractament, augmenta la possibilitat d'aparició de resistències, incrementa la necessitat d'utilitzar nous antimicrobians i exposa els pacients a possibles efectes secundaris no necessaris. En conclusió, no es recomana la realització sistemàtica de la radiografia de tòrax en les bronquiolitis típiques no greus i en les que no tinguin dubtes diagnòstics, per tal d'evitar tractaments no apropiats (antibioteràpia) i radiació no necessària. a La radiografia de tòrax es considera com l'exploració de referència. Té una dosi efectiva de radiació de 0,02 mSv i un període equivalent de temps d'exposició a radiació natural de tres dies. Agència d'Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques; 2010.

L'asma és la malaltia crònica més freqüent en la infància, que suposa un elevat percentatge de les consultes pediàtriques i admissions hospitalàries. A Catalunya, en l'àmbit de l'atenció primària en nens menors de 14 anys, la seva prevalença és de 4,2% -dades Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària (SISAP) 2014-. Aquesta és una malaltia inflamatòria que es caracteritza per una hiperactivitat de les vies aèries produint episodis repetits de sibilàncies, dispnea, sensació d'opressió en el pit i tos. Aquests episodis s'associen habitualment amb una obstrucció generalitzada però variable dels bronquis que sovint reverteix espontàniament o amb medicació. Hi ha múltiples guies de pràctica clínica -Institut Català de la Salut (ICS), National Institutes of Health, British Guideline on the management of asthma, NICE- basades en l'evidència per tal de millorar el maneig del pacient asmàtic tant adult com a pediàtric. Aquestes guies aporten recomanacions molt clares per al diagnòstic i el tractament dels pacients afectats per aquesta malaltia. En aquest sentit, el diagnòstic d'asma en els nens es fa a partir de les manifestacions clíniques. La història clínica i l'exploració física serveixen per fer el diagnòstic en la majoria dels pacients. L'estudi de la funció pulmonar que demostra una obstrucció reversible al flux aeri corrobora el diagnòstic. Aquestes proves de la funció pulmonar poden efectuar-se en nens majors de 5 anys, especialment l'espirometria abans i després de l'administració de broncodilatadors, però en pacients menors d'aquesta edat aquestes proves no es poden valorar. No existeix cap evidència científica que demostri que la pràctica rutinària d'una radiografia de tòrax contribueixi al diagnòstic de l'asma bronquial o modifiqui el maneig clínic del pacient. Més del 50% dels pacients responen adequadament al tractament. Per tant, es pot evitar aquest examen radiològic, reduint exposicions del pacient a radiacions ionitzants i estalviant costos en l'atenció sanitària. La radiografia de tòrax s'haurà de realitzar en pacients amb símptomes atípics o per excloure altres diagnòstics. Per exemple, en pacients amb asma greu, o que no responen adequadament al tractament, o amb febre elevada (sospita clínica d'infecció sobreafegida) o adolescents amb dolor toràcic (per descartar pneumotòrax). En un estudi recent dut a terme en el servei d'urgències pediàtriques, es van a sol·licitar radiografies de tòrax a un 29% de les visites per asma sense aportar informació clínica rellevant per al seu maneig. Segons dades del SISAP l'any 2014 al 6,9% dels pacients que van tenir un diagnòstic nou d'asma se'ls hi va realitzar una radiografia de tòrax en el període d'un mes fins a 6 mesos després del diagnòstic. En conclusió, el diagnòstic d'asma en nens ha de ser clínic, per la qual cosa no es recomana la realització rutinària de la radiografia de tòrax en el diagnòstic inicial.

El traumatisme cranioencefàlic és una de les principals causes de mortalitat i seqüeles dels nens als països desenvolupats. S'estima que entre el 3 i el 5% de les consultes infantils als centres d'atenció primària i als serveis d'urgència es produeixen per un traumatisme cranioencefàlic, que en el 90% dels casos és lleu. Tradicionalment la presència d'una fractura de crani s'ha considerat un factor de risc de lesió intracranial, per aquest motiu se segueix practicant la radiografia de crani en alguns casos de traumatisme cranioencefàlic lleu, fonamentalment en menors de 2 anys i amb un risc moderat de lesió intracranial. Habitualment es fan 3 projeccions: front, perfil i projecció de Towne. Les recomanacions actuals van encaminades a utilitzar escales que depenen de la simptomatologia i del mecanisme lesional per estratificar el risc de lesió intracranial i valorar així la necessitat de realitzar una tomografia cranial. Existeixen diversos treballs que intenten determinar la indicació de tomografia cranial en nens amb un traumatisme cranioencefàlic lleu. En cap d'elles es té en compte la realització d'una radiografia de crani, i totes elles es basen en dades de l'anamnesi i exploració física. Les revisions sistemàtiques més recents estableixen les escales dels grups CATCH (realitzat a Canadà), CHALICE (realitzat al Regne Unit), i l'estudi del grup Pediatric Emergency Care Applied Research Network (PECARN, realitzat als Estats Units d'Amèrica) com las millors per predir la presència d'una lesió intracranial en els nens amb traumatisme cranioencefàlic lleu. L'estudi PECARN ha valorat de forma separada més de 4.500 nens menors de 2 anys i ha identificat els següents factors de risc independent de patir una lesió intracranial greu: alteració de l'estat mental, cefalohematoma fora de regió frontal, pèrdua transitòria de consciència durant 5 segons o mes, mecanisme d'alta energia, fractura cranial palpable o actitud anormal del nen segons els pares. L'absència d'aquests 6 factors, fan que el risc de lesió intracranial clínicament rellevant sigui molt baix (0,02%). D'altra banda, la radiografia de crani presenta limitacions (sovint es difícil d'interpretar, té una baixa sensibilitat per diagnosticar lesió intracranial) i sotmet al pacient a una radiació ionitzant no gens menyspreable. No obstant això, un estudi canadenc fet a professionals d'urgències pediàtriques ha mostrat una gran variabilitat en la sol·licitud de radiografia de crani (entre 20% i 80% dels casos). En conclusió, en infants menors de 2 anys amb traumatisme cranioencefàlic lleu, no es recomana fer la radiografia de crani de manera rutinària atès que aquesta es pot substituir per escales que inclouen dades clíniques i del mecanisme traumàtic per valorar el risc de lesió intracranial. Barcelona: Agència d'Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques. Generalitat de Catalunya; 2008.

La sinusitis és una malaltia freqüent a l'atenció primària que es diagnostica en l'1% de les visites ateses per pediatres a l'atenció primària. La sinusitis és un diagnòstic clínic que no requereix la realització de cap estudi d'imatge rutinari en la major part del casos. La radiografia simple no està indicada en el maneig de la sinusitis. La presència d'un refredat comú sense sinusitis pot provocar alteracions radiològiques semblants a la sinusitis, que poden mantenir-se fins a dues setmanes posteriors a la millora clínica. A més, la radiografia simple no distingeix entre una sinusitis bacteriana, viral o d'altra causa. No obstant això, si els símptomes persisteixen, si hi ha manifestacions clíniques greus, complicacions o indicació quirúrgica, s'ha de valorar la realització d'una endoscòpia o una tomografia computada (TC). En nens i nenes menors de 6 anys, les proves d'imatge (radiografia simple, TC i endoscòpia) poden ser confuses, atesa la manca de desenvolupament sinusal complet i la presència freqüent de mucositat que ocupa l'espai aeri del si paranasal. En nens i nenes de més de 6 anys, l'ús de la radiografia simple del si paranasal és controvertit. Sovint s'identifiquen densitats en les parts toves del si paranasal en la radiografia i la TC en pacients sense clínica de sinusitis. Per tant, es tracta de troballes poc específiques. La radiografia té molts falsos positius i negatius. Entre el 35%-50% de nens i nenes sans entre 1 i 9 anys i fins al 97% dels pacients amb un refredat concomitant o recent presenten falsos positius. L'ús de la TC del si paranasal s'hauria d'indicar si els símptomes persisteixen, hi ha manifestacions clíniques greus, complicacions o indicació quirúrgica. A més, cal tenir en compte que la radiografia i la TC no són proves innòcues, ja que hi ha un risc d'irradiació que és acumulatiu. Així mateix, la conseqüència de l'elevat nombre de falsos positius és la realització de noves exploracions inapropiades i tractaments innecessaris. Per tant, els estudis d'imatge no estan indicats en l'estudi de la sinusitis aguda pediàtrica no complicada, i s'haurien d'indicar per a l'estudi de la sinusitis persistent, greu, complicada o per indicació quirúrgica.

Ens nens i nenes amb sospita d'al·lèrgia alimentària no es recomana sol·licitar sistemàticament un panell d'al·lèrgies alimentàries, sinó demanar-ne l'específic o l'implicat (o coal·lèrgens) que es creu associat a la història clínica de l'al·lèrgia. L'al·lèrgia alimentària (AA) és una reacció adversa mediata per mecanisme immunològic que pot ser mediata per immunoglobulina E (resposta IgE usualment ràpida, de pocs minuts a dues hores) i/o no mediata per IgE (resposta cel·lular retardada, entre hores i dies) i reproduïble per l'exposició a un aliment concret. La resposta mediata per IgE té habitualment una clínica cutània/mucosa, respiratòria, digestiva i/o cardiovascular d'instauració ràpida, usualment de minuts a dues hores després de la ingesta, i pot comprometre la vida. Quan parlem d'AA no mediata per IgE ens referim a tres grups: proctocolitis, enterocolitis i enteropatia; per tant, habitualment la clínica és bàsicament digestiva i acostuma a aparèixer a partir de les dues hores de la ingesta. L'estàndard de referència per al diagnòstic de l'AA és la prova d'exposició oral controlada a l'aliment ( Oral Food Challenge, OFC). La prevalença de l'AA s'ha incrementat en les darreres dècades. S'estima que l'AA afecta més de l'1% al 2% de la població però menys del 10%. Les reaccions mediates per IgE són més freqüents en nens petits, afectant fins al 6% de nens menors de 5 anys. Sobre la base dels resultats de la història clínica centrada en l'al·lèrgia, si se sospita al·lèrgia mediata per IgE, s'ofereix al nen les proves IgE específiques a l'aliment sospitós i els possibles coal·lèrgens (ja siguin proves cutànies o de sang). Aquestes proves són proves cutànies de la punxada (SPT, skin prick test ) i/o proves de sang per a anticossos IgE específics a l'aliment sospitós. Els SPT són proves ràpides i es consideren un procediment segur, però ocasionalment poden causar reaccions sistèmiques, per la qual cosa l'SPT només s'hauria de realitzar en centres amb personal ensinistrat en el tractament de l'anafilaxi. El NICE, que ha valorat els estudis relacionats amb les proves diagnòstiques en AA, refereix que l'evidència és de qualitat baixa i que en general les proves diagnòstiques en AA (SPT i/o proves de sang per a anticossos IgE específics) tenen un ampli rang de valors tant de sensibilitat i especificitat com de valor predictiu positiu i valor predictiu negatiu que varia segons l'aliment associat a l'al·lèrgia. Per tant, és de suma importància que aquestes proves estiguin basades en una història clínica d'al·lèrgia adequadament valorada. Dins d'aquest context, tant l'SPT com la prova d'anticossos IgE específics en sang tenen semblant rendiment. En aquest sentit, ni els resultats de l'SPT ni els dels anticossos IgE específics en sang, aïllats de la història clínica, es consideren suficients per fer el diagnòstic d'AA. És a dir, per exemple, una prova de la punxada positiva (sensibilització) no és suficient per demostrar al·lèrgia a l'aliment (desenvolupament de símptomes amb l'exposició); la història clínica es considera la clau per al diagnòstic en els pacients amb sospita d'AA, i en ella es basen les proves de la punxada (SPT) a realitzar. En l'SPT, com més gran sigui la mida de la fava obtinguda més probabilitat de clínica al·lèrgica, però la mida no es correlaciona amb la gravetat de la reacció ja que està sotmesa a múltiples factors de variació (edat, variació diürna, lloc del cos on es realitza, reactivitat cutània, dispositiu i reactius utilitzats). Per tant, ateses les limitacions de las proves IgE (ja siguin cutànies o en sang), no està indicat realitzar panells d'aliments (on es prova un grup comú llarg d'al·lèrgens) sense un fonament racional basat en la història clínica de l'al·lèrgia. Així, per evitar identificar sensibilitzacions a aliments sense una rellevància clínica, només s'ha d'investigar l'aliment o aliments relacionats amb la presentació clínica, l'edat, la localització geogràfica i els hàbits dietètics del pacient. En els pacients amb dermatitis atòpica moderada o greu menors de 5 anys, s'ha de valorar la possibilitat d'avaluar per AA (llet, ou, cacauet, blat i soja) si presenten una dermatitis atòpica persistent tot i optimització del seu tractament, o presenten clínica de reacció immediata després de la ingesta d'algun aliment específic. Els pacients pediàtrics amb risc al·lèrgic (pares o germans amb malaltia al·lèrgica confirmada) o alt risc al·lèrgic (malaltia al·lèrgica greu o antecedent familiar d'AA) tenen més risc de desenvolupar malaltia al·lèrgica, però no hi ha evidència per realització rutinària de proves (SPT i/o proves de sang per a anticossos IgE específics) prèvies a la introducció d'aliments. En els pacients amb una AA, no existeix evidència per justificar limitar la ingesta d'aliments amb possible reactivitat creuada, endemés hi ha el risc que aquesta actuació condueixi a una nutrició i/o creixement inadequats; en aquests pacients, però, estaria indicada una valoració individualitzada per l'especialista. En conclusió, en els pacients pediàtrics, les proves de la punxada i/o les proves de sang per a anticossos IgE específics als aliments sospitosos han d'estar dirigides per la història clínica i no està indicada la realització de panells d'al·lèrgens alimentaris (on es prova un grup comú llarg d'al·lèrgens) en la sospita d'AA, dermatitis atòpica i/o pacients de risc al·lèrgic. Societat Catalana d'Al·lèrgia i Immunologia Clínica

En nens de menys d'un any amb un reflux gastroesofàgic fisiològic no s'ha d'utilitzar metoclopramida. El pas de contingut gàstric a l'esòfag o reflux gastroesofàgic és un procés fisiològic que es pot produir tant en nens com en adults sans. La majoria dels episodis són breus i no causen símptomes, lesions a l'esòfag ni altres complicacions, a diferència de la malaltia per reflux gastroesofàgic, terme que es reserva per a situacions en què es produeix esofagitis o altres alteracions com el fet de no guanyar pes. El reflux gastroesofàgic és molt freqüent en lactants sans, en els quals fins a trenta vegades al dia o més es pot produir pas del contingut gàstric a l'esòfag i, en algunes ocasions, regurgitació a la cavitat oral. La freqüència amb què es produeixen aquests episodis disminueix amb l'edat i les regurgitacions tendeixen a disminuir a l'any de vida i són ja molt rares als divuit mesos d'edat. Així, s'ha arribat a documentar almenys una regurgitació al dia en la meitat dels nens de menys de tres mesos d'edat i només en un 5% dels de deu-dotze mesos. Els pares ho han referit com un problema en aproximadament un de cada quatre lactants de sis mesos. En la majoria dels lactants, una història clínica i una exploració física acurades en què es descartin determinats signes d'alerta o de complicacions (com problemes de guany de pes o rebuig de l'aliment), permeten confirmar que es tracta d'un reflux no complicat. Si el lactant té un guany ponderal correcte, menja bé i no està en general irritable es valora com un reflux gastroesofàgic fisiològic i es recomanen mesures educatives i informació per als pares, mesures higienicodietètiques i un seguiment periòdic dels símptomes. La majoria d'aquests nens milloraran amb el temps amb un tractament conservador i no està indicat el tractament farmacològic perquè l'eficàcia ha estat poc avaluada i és controvertida en aquesta situació i, en canvi, s'associa a uns riscs, especialment en el cas dels procinètics com la metoclopramida. Els agents procinètics o propulsius s'han emprat amb la finalitat d'afavorir el buidament gàstric i augmentar la pressió de tancament de l'esfínter de l'esòfag, fet que pot afavorir que les regurgitacions siguin menys freqüents. Els pocs agents d'aquest grup que tenen alguna dada d'eficàcia en aquest sentit, com la cisaprida o la metoclopramida, s'han relacionat amb importants problemes de seguretat que han fet que el primer es retirés del mercat a diversos països, i que s'emetessin alertes per part de l'agència reguladora europea amb el segon. La metoclopramida pot produir reaccions neurològiques de tipus extrapiramidal, com distonia aguda i discinèsia, particularment en nens i adults joves quan s'utilitzen dosis altes i tractaments llargs. Una revisió per part de l'Agència Europea de Medicaments ha conclòs que aquest risc és especialment elevat en menors d'un any i ha contraindicat el seu ús en nens d'aquesta edat. També per aquest i altres riscs s'ha restringit el seu ús en nens d'un a divuit anys i només s'accepta com a segona línia en la prevenció de nàusees i vòmits retardats per quimioteràpia i el tractament de nàusees i vòmits postoperatoris. L'any 2014, a Catalunya, en atenció primària es va prescriure metoclopramida a 8 nens menors d'un any, mentre que en menors de divuit anys se'n va prescriure a 3.144 (dades SISAP). En conclusió, per presentar problemes de seguretat del pacient, en nens de menys d'un any amb un reflux gastroesofàgic fisiològic no s'ha d'utilitzar metoclopramida.

En pacients amb fibril·lació auricular no valvular no es recomana el tractament antiagregant per prevenir esdeveniments tromboembòlics. Abans de programar la cirurgia electiva amb risc de sagnat moderat o alt, és important descartar que el pacient tingui anèmia. Si fos el cas, és rellevant tractar l'anèmia per assegurar resultats clínics adequats i de seguretat en el pacient.

En pacients diabètics de tipus 2 (no tractats amb insulina ni amb sulfonilurees) no es recomana la pràctica generalitzada i rutinària de l'autoanàlisi de la glicèmia capil·lar, excepte en situacions que comportin risc d'hipoglucèmia i de manera transitòria. Primerament cal distingir entre autoanàlisi i autocontrol. L'autoanàlisi és únicament la determinació de la glicèmia capil·lar en un moment determinat; mentre que l'autocontrol fa referència als canvis en l'actitud i la teràpia del pacient derivats del resultat obtingut amb l'autoanàlisi. Per tal de poder aconseguir un autocontrol adequat i eficaç l'autoanàlisi per si sola no és suficient, cal un programa estructurat i específic d'educació sanitària en diabetis que proporcioni al pacient coneixements i motivació, que l'apoderin per realitzar canvis en l'estil de vida i/o ajustar el tractament en resposta a les mesures obtingudes. L'autoanàlisi de la glicèmia capil·lar és efectiva com a eina d'autocontrol en pacients amb diabetis mellitus de tipus 1 (DM1), amb un benefici suficientment demostrat, i en pacients amb diabetis mellitus de tipus 2 (DM2) insulinodependents, tot i que amb beneficis més modestos. Es creia que els pacients amb DM2 no tractats amb insulina també es podrien beneficiar de l'autoanàlisi per ajustar la dieta, l'estil de vida, millorar l'adherència al tractament i valorar/reduir el risc d'hipoglucèmies, però no hi ha evidències d'aquest hipotètic benefici [1-4]. Segons una metanàlisi de la Cochrane de 2012 [3], es conclou que l'autoanàlisi de la glicèmia capil·lar en pacients amb DM2 (tractats sense insulina) té un efecte petit però significatiu sobre el control glucèmic global a curt termini (fins als sis mesos de seguiment) amb una reducció de l'HbA 1c d'un -0,3% (interval de confiança 95%: -0,4% a -0,1%), no obstant aquest efecte desapareix després d'un any. Aquesta mateixa revisió no va detectar que l'autoanàlisi de la glucèmia capil·lar tingués cap efecte sobre el benestar general ni la qualitat de vida relacionada amb la salut ni la satisfacció dels pacients amb DM2. Una altra revisió sistemàtica que va en la mateixa línia, que inclou pacients tractats amb hipoglucemiants orals o dieta únicament, en què es compara l'autoanàlisi amb no fer-ne, mostra que, tot i haver una reducció estadísticament significativa de l'HbA 1c del 0,21%, clínicament aquesta reducció té una dubtosa significació [5]. Altres estudis com el DIGEM, publicat el 2009 [6], conclou també que no hi ha evidència per recomanar l'autoanàlisi de manera rutinària en pacients estables o ben controlats. Guies de pràctica clínica com la Scottish Intercollegiate Guidelines Network, NICE (Type 2 diabetes in adults: management) i la Guía de actualización en diabetis mellitus tipo 2 de la Red de Grupos de Estudio de la Diabetis en Atención Primaria, actualitzades els darrers anys [1,11,9], no recomanen la seva pràctica generalitzada i rutinària. Així mateix hi ha poques dades que mostrin que l'autonàlisi de la glicèmia capil·lar tingui un efecte beneficiós sobre la qualitat de vida, la satisfacció del pacient o que tingui efectes clínicament importants a llarg termini sobre les complicacions de la diabetis [3]. D'altra banda, hi ha alguns estudis que associen l'autoanàlisi amb un augment de l'estrès i amb puntuacions més altes en escales de depressió, especialment en pacients recentment diagnosticats com mostra l'estudi ESMON [7]. Pel que fa a l'impacte econòmic, l'autoanàlisi suposa un considerable cost monetari i de recursos en personal sanitari. Diversos estudis i revisions consideren que és poc probable que sigui cost-efectiva, sobretot si s'usa com a eina aïllada i de manera rutinària, és a dir, sense autointerpretació clínica dels resultats que modifiqui l'actitud del pacient [2,3,5,6]. A Catalunya, segon dades de l'Institut Català de la Salut, el percentatge de pacients amb DM2 amb antidiabètics orals no secretagogs amb tires és del 7,2% (10.130 pacients) (SISAP-Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària, setembre 2018). Alguns estudis i revisions sistemàtiques suggereixen que en el cas d'usar l'autoanàlisi, per obtenir un possible efecte beneficiós sobre el control de la diabetis, aquest ha d'anar acompanyat d'un bon programa d'educació sanitària d'autocura de la diabetis, que motivi i apoderi el pacient a afrontar i decidir els canvis oportuns en funció de les mesures obtingudes [2,5,8], afavorint així una autogestió que contribueixi a millorar el control metabòlic. Aquesta formació, perquè no vagi perdent efectivitat amb el temps, ha de ser contínua i avaluada periòdicament, revisant els coneixements i habilitats del pacient en l'autoanàlisi, verificant que sap interpretar els resultats i com ha d'actuar, i comprovant l'adequat funcionament dels aparells [4,9,10]. En pacients amb DM2 que no necessiten insulina ni sulfonilurees no es recomana la pràctica generalitzada i rutinària de l'autoanàlisi de la glicèmia capil·lar, excepte en situacions que comportin risc d'hipoglucèmia i de manera transitòria. No obstant, sí que aconsellen realitzar l'autoanàlisi a pacients amb DM2 no-insulinodependents que segueixen tractament amb sulfonilurees (per tenir major risc d'hipoglucèmies [12]), pacients en els quals no és possible realitzar controls regulars de l'HbA 1c o aquests són inestables, i pacients que realitzen activitats de risc (com ara conductors professionals, maquinistes o esportistes). I es pot aconsellar fer autoanàlisi de manera transitòria en períodes de malaltia aguda intercurrent, després de fer canvis significatius en el tractament, en períodes de dejuni (com durant el Ramadà), en dones diabètiques gestants o que planegen embaràs [13], i en iniciar tractaments amb corticosteroides orals o intravenosos. En totes aquestes situacions, sempre seguint un pla individualitzat per a cada pacient concret, especialment en el cas de pacients grans i fràgils [14]. Societat Catalana d'Endocrinologia i Nutrició Associació Catalana de Diabetis

Una ferida crònica és aquella ferida amb afectació de l'epidermis, la dermis i, a vegades, teixits subjacents, que no cura en el temps esperat, i presenta una escassa tendència a la cicatrització. Existeix consens per considerar una ferida crònica si no cura en 6 setmanes. Per consens, es postula que les etapes involucrades en la infecció de la ferida podrien ser: la contaminació, colonització, infecció localitzada, infecció disseminada i la infecció sistèmica. Cal assenyalar que tant la contaminació com la colonització, en principi no impedeixen la cicatrització de la ferida encara que la formació de biofilm sí que pot interferir en el procés de cicatrització en perpetuar un procés crònic d'inflamació, la qual cosa podria afavorir l'aparició d'infecció localitzada. El diagnòstic de la infecció localitzada es basa, principalment, en criteris clínics i no microbiològics. Un error freqüent és fonamentar el diagnòstic d'infecció local només en les dades del cultiu microbiològic realitzat a partir del frotis superficial, que en funció de l'estat de colonització de la ferida crònica sempre serà positiu. El frotis superficial identifica microorganismes de la superfície de la ferida i no els responsables de la infecció. El frotis superficial és una de les tècniques que s'utilitza freqüentment en atenció primària. Les ferides cròniques més freqüents són les d'etiologia venosa, isquèmica, neuropatia diabètica i de pressió. Per a les úlceres d'extremitat inferior d'etiologia venosa la prevalença poblacional se situa entre el 0,5 i el 0,8% (el 3-5% en majors de 65 anys); per a la isquèmica entre el 0,2 i el 2%; i en el peu diabètic d'un 0,5 a l'1%. S'estima que entre el 15-25% de les persones diabètiques presentaran una úlcera en el peu al llarg de la seva vida. Les prevalences de les úlceres per pressió segons nivell d'atenció, les situen al voltant del 8% per a les unitats d'adults i del 3% en les unitats pediàtriques dels hospitals, del 14% en atenció sociosanitària, i al voltant del 9% en usuaris del programa d'atenció domiciliària en atenció primària. Són persones amb una mitjana d'edat elevada, més d'un 75% són majors de 72 anys. Pel que fa al maneig de les úlceres cròniques, les diferents guies de pràctica clínica (GPC) basades en evidència concorden que encara no hi ha evidència suficient per poder treure conclusions sobre quin mètode és millor entre el tipus de rentat (amb o sense antisèptics) o entre els tipus de desbridament o entre els tipus d'apòsits (antimicrobians o no) o entre les proves microbiològiques (frotis profund del llit de la ferida o aspirat per agulla o biòpsia) segons tipus de pacient. Per tant, segons els documents de consens, la preferència entre una o altra pot variar. Pel que fa a la realització de proves microbiològiques, tots estan d'acord en la no realització d'aquestes quan no hi ha signes o símptomes clínics d'infecció en l'úlcera crònica, és a dir quan la ferida crònica està contaminada o colonitzada (la cicatrització progressa normalment amb mínim exsudat o dolor o olor o necrosi). Així mateix, totes les GPC i documents de consens estan d'acord que en pacients amb úlceres cròniques amb sospita clínica d'infecció de la ferida, primer, abans de res, cal descartar que tinguin sèpsia. En els pacients amb úlceres cròniques sense factors de risc (inclou insuficiència venosa, úlceres per pressió), es recomana fer la diferenciació entre una infecció localitzada i una disseminada. Per a la infecció local, no seria necessari la realització del frotis del llit de la ferida, però es recomana el rentat amb desbridament del teixit desvitalitzat i l'ús d'apòsits antimicrobians. En canvi, per a la infecció disseminada, es recomana la realització del frotis del llit de la ferida, l'ús d'apòsits antimicrobians i el tractament antibiòtic. Pel que fa als signes i els símptomes d'infecció per a les ferides cròniques, per consens, s'indica que almenys 2 dels signes o símptomes següents serien necessaris per sospitar d'infecció local: cicatrització que no progressa normalment, gran volum d'exsudat, mala olor, dolor a la ferida o al voltant de la ferida, increment del teixit de granulació, teixit de granulació sagnant o amb descoloració i necrosi. Però si els símptomes progressen o presenten cel·lulitis localitzada, eritema, increment del dolor, exsudat purulent o hemopurulent, edema localitzat o la mala olor s'ha incrementat, cal sospitar de disseminació de la infecció. D'altra banda, en general, estan d'acord que en pacients amb diabetis o amb factors de risc addicionals, com insuficiència arterial i immunosupressió (inclou tractament amb corticosteroides), cal sospitar d'infecció de la ferida quan hi ha almenys 1 signe o símptoma clínic d'infecció. Finalment, sobre les proves de microbiologia (frotis profund del llit de la ferida o aspiració per agulla o biòpsia), encara no hi ha evidència suficient per recomanar un mètode sobre l'altre. Però cal destacar la gran importància d'una bona tècnica en la recollida de la mostra evitant la contaminació amb la flora comensal de la microbiota de la pell. Per això és molt important, prèviament a la presa d'una mostra, una bona neteja i desbridament del teixit desvitalitzat de la ferida. En conclusió, en les ferides cròniques no es recomana la realització rutinària d'anàlisis microbiològiques, excepte quan hi ha sospita clínica d'infecció de la ferida. Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya Barcelona: Institut Català de la Salut; 2013.(Guies de pràctica clínica i material docent, núm. 15).

Els antagonistes de canals de calci són medicaments que s'utilitzen en el tractament de la hipertensió arterial, angina de pit, arítmies cardíaques i altres patologies. Es divideixen en dues categories principals sobre la base dels seus efectes fisiològics: les dihidropiridines (amlodipí) que té un efecte vasodilatador i augmenten la permeabilitat vascular i les no dihidropiridines, tals com el verapamil i diltiazem, que redueixen la permeabilitat vascular i afecten la contractilitat cardíaca i la conducció. En pacients estables després d'un infart de miocardi, els antagonistes de canals de calci s'han utilitzat per al tractament de la hipertensió arterial, reducció de la freqüència cardíaca o en algunes formes d'angina. Actualment, segons les últimes guies de pràctica clínica publicades -National Institute for Health and Care Excellence (NICE), American Heart Association (AHA) i European Society of Cardiology- no es recomana utilitzar els antagonistes de canals de calci per reduir el risc cardiovascular després d'un infart de miocardi. Aquesta recomanació es basa que hi ha manca d'evidència sobre els beneficis d'aquests medicaments en prevenció secundària cardiovascular. És important ressaltar que en cas que els beta-bloquejants estiguin contraindicats, el diltiazem o el verapamil poden ser considerats per a la prevenció secundària en pacients sense congestió pulmonar i/o sense disfunció ventricular esquerra. Aquests medicaments cada vegada s'utilitzen menys en fase aguda/subaguda després d'un infart de miocardi. En el nostre entorn, únicament els considerem en casos molt especials com l'angina vasoespàstica (Prinzmetal) o sospita de vasoespasme coronari acompanyant a una lesió ateroscleròtica. En aquests casos es pauten antagonistes del calci dihidropiridínics (nifedipí, amlodipí i algunes vegades diltiazem). L'any 2014, a Catalunya (Facturació de Farmàcia CatSalut), dels pacients que van tenir un alta hospitalària amb un diagnòstic d'infart agut de miocardi (7.088), el 4.6% van rebre tractament amb aquests medicaments. S'han descrit diferents efectes adversos que varien depenent de l'antagonista que s'utilitza. Els més freqüents són edema perifèric, rubor, mal de cap, marejos, restrenyiment entre d'altres. Per tant, no es recomana usar de forma rutinària antagonistes de canals de calci per reduir el risc cardiovascular després d'un infart de miocardi (millora pronòstica), atès que no hi ha prou evidència del seu benefici.

La realització de revisions de salut a la població general és un fenomen que es va iniciar fa dècades i no ha deixat d'augmentar fruit de la demanda creixent per part dels pacients però també de la pròpia inèrcia dels professionals sanitaris, en part recolzada per l'existència de programes de revisions i cribratge implantats. Tot i que els components d'aquestes revisions no estan consensuats i poden variar, solen incloure la realització d'una anàlisi de sang, normalment amb periodicitat anual. L'objectiu de les revisions de salut i les analítiques realitzades de forma rutinària en la població sana seria detectar malalties o factors de risc no diagnosticats i intentar prevenir-ne o retardar-ne el seu inici i millorar el seu pronòstic mitjançat un abordatge precoç. Tot i això, ja a la dècada dels anys 70 i 80 les evidències no havien demostrat beneficis clars en la morbilitat ni la mortalitat d'aquesta pràctica tan estesa. Una revisió Cochrane de 2012 va concloure que les revisions de salut no redueixen la morbimortalitat global, ni la relacionada amb el càncer o les malalties cardiovasculars, tot i que augmenten el nombre de diagnòstics nous. La majoria dels estudis seleccionats en aquesta revisió no van aportar dades suficients sobre els possibles danys derivats de la realització de les revisions, com l'ús de més procediments diagnòstics o els seus efectes psicològics. Per tant, els autors van concloure que les revisions generals de salut no són aconsellables. Dues revisions publicades al 2014, amb estudis realitzats en l'àmbit de l'atenció primària, van trobar que les revisions de salut s'associen a un augment estadísticament significatiu, tot i que clínicament poc rellevant, del control de les variables secundàries o subrogades, especialment entre els pacients d'alt risc, però sense poder demostrar beneficis en la morbiditat ni la mortalitat. Per tot això, tant la U.S. Preventive Service Task Force (USPSTF) com la Canadian Task Force fa anys que desconsellen aquesta pràctica. La Semfyc, en les seves "Recomendaciones de No Hacer", aconsella no realitzar revisions de salut sistemàtiques a les persones asimptomàtiques i la iniciativa Choosing Wisely Canada, de la Canadian Medical Association, recomana no realitzar anàlisis de cribratge anuals llevat que estiguin indicades pel perfil de risc del pacient. En aquest sentit, la USPSTF, la Canadian Task Force i la Semfyc recomanen el cribratge de malalties o factors de risc únicament en les persones amb un risc elevat per presentar-los. Això inclou principalment el cribratge de la malaltia renal crònica, la disfunció tiroïdal, el dèficit de vitamina D i les malalties infeccioses (hepatitis B i C i VIH). Pel que fa a la diabetis i la dislipèmia les recomanacions són similars, tot i que no hi ha un consens tan clar sobre l'edat i el perfil dels pacients a qui es recomanaria el cribratge. Les recomanacions del PAPPS del 2016 proposen el seu cribratge cada 4 anys, a partir dels 18 anys en el cas de la dislipèmia i a partir dels 40 anys en la diabetis. En el cas del càncer, actualment no hi ha cap marcador tumoral amb les evidències suficients com per ser utilitzat en el cribratge poblacional. En resum, l'evidència científica no ha demostrat que les revisions de salut i les analítiques rutinàries siguin beneficioses en termes de salut i qualitat de vida. Lles dades amb relació al cost-efectivitat, als seus danys potencials o els riscos inherents a la realització de proves innecessàries, com són el sobrediagnòstic i el sobretractament, són escasses. A Catalunya, des de l'any 2000 a l'Atenció Primària s'han fet més de 322.442 exàmens generals, amb potencial inclusió d'analítica de sang rutinària, en persones adultes sanes sense diagnòstics informats (dades del Sistema d'informació Sanitària de l'Atenció Primària- SISAP). En conclusió, no està indicat realitzar anàlisis de sang de manera rutinària anual en la població adulta sana i asimptomàtica, excepte en els casos en què existeixi un risc elevat per a alguna de les malalties que es pretén cribrar, atès que no hi ha evidència dels seus beneficis i que existeixen riscos potencials que no han estat adequadament avaluats.

No es recomana l'ús rutinari de la combinació d'IECA i ARA-II en pacients amb insuficiència cardíaca. La insuficiència cardíaca (IC) és una situació patològica que apareix quan el cor té dificultat per proporcionar sang a tots els òrgans i parts del nostre cos en quantitat suficient perquè funcionin de forma correcta. Com a conseqüència, les persones que pateixen IC presenten debilitat, fatiga o dispnea. Es classifica segons l'afectació de la capacitat de contracció del cor -IC sistòlica i IC amb fracció d'ejecció preservada- i també segons el grau de repercussió que té sobre la capacitat funcional de les persones que la pateixen – classe I, II, III, IV de menor a major repercussió. La IC sol aparèixer en l'evolució de diverses malalties cardíaques. Afecta persones de totes les edats, si bé la seva incidència és més elevada en persones d'edat avançada. No hi ha cap tractament curatiu per a la IC però l'ús de fàrmacs amb diferents mecanismes d'acció -a més d'hàbits saludables- permeten controlar la malaltia, disminuir-ne i millorar-ne els símptomes així com prolongar la supervivència. Els inhibidors de l'enzim conversor de l'angiotensina (IECA) i els betablocadors constitueixen el tractament estàndard en pacients amb IC sistòlica. En pacients amb símptomes persistents d'IC tot i l'administració d'IECA i betablocadors, es poden afegir antagonistes de l'aldosterona. En cas que hi hagi símptomes de congestió està indicada l'administració de diürètics. Els antagonistes del receptor de l'angiotensina II (ARA-II) no han demostrat una millora en termes de morbimortalitat en pacients amb IC i es reserven per a pacients amb intolerància a IECA o en qui l'administració d'aquests està contraindicada. Els IECA i els ARA-II actuen sobre el sistema de la renina-angiotensina-aldosterona (SRAA)- implicat en la regulació de la pressió sanguínia i la homeòstasis de fluids i electròlits- a través de mecanismes d'acció diferents. Els IECA inhibeixen la conversió de l'angiotensina I a angiotensina II mentre que els ARA-II bloquegen de manera selectiva la unió de l'angiotensina II als receptors de tipus I. Per aquest motiu, durant anys s'ha postulat que la combinació d'IECA i ARA-II conduiria a un bloqueig més complet del SRAA que el tractament amb qualsevol dels dos fàrmacs sols i que d'això se'n derivarien majors beneficis pels pacients. Tot i això, els resultats dels estudis que han avaluat la combinació d'un IECA i un ARA-II en pacients amb IC han estat discrepants, i només un estudi (CHARM-Added) ha demostrat una lleugera disminució d'alguns esdeveniments cardiovasculars rellevants sense que s'observessin millores de la mortalitat. Dues metanàlisis més recents han confirmat que el tractament associat d'un IECA i un ARA-II no aporta beneficis en temes de mortalitat (global i cardiovascular) i que, si bé redueix l'hospitalització per IC, no té cap efecte sobre els ingressos hospitalaris totals. Tant els IECA com els ARA-II presenten, en general, un bon perfil de seguretat. Els efectes adversos descrits són molt similars entre ambdós grups a excepció de la tos seca associada a l'administració d'IECA. Els principals efectes adversos descrits que poden influir més negativament en l'evolució de la IC inclouen hipotensió, hiperpotassèmia, insuficiència renal aguda, proteïnúria i angioedema. En el cas concret de la hiperpotassèmia, tot i que la incidència registrada als assaigs clínics ha estat en general baixa, en la pràctica clínica habitual -on els pacients són més heterogenis i el seguiment és menys estricte-, s'ha documentat un risc important d'hiperpotassèmia greu. Aquest risc es veu incrementat en grups especialment vulnerables com els pacients d'edat avançada o amb d'insuficiència renal. Com era d'esperar, el tractament combinat d'un IECA amb un ARA II incrementa el risc de patir efectes adversos. Tant en els assaigs clínics com en diverses metanàlisis s'ha observat una major incidència d'abandonaments deguts a aquests, especialment hiperpotassèmia i insuficiència renal aguda, en els pacients tractats amb la combinació comparat amb els pacients tractats amb IECA sols. A Catalunya, una mitjana del 1,0% de la població assignada a un equip d'atenció primària té un diagnòstic d'IC, amb una variabilitat rellevant entre equips. D'aquest pacients, el 1,5% estant prenent alhora ambdós fàrmacs (dades SISAP, abril 2013). Segons alguns estudis observacionals fins un 86,4% dels pacients que reben la combinació de IECA i ARA-II no presenten cap indicació clara que justifiqui el seu ús i, en canvi, estan exposats a un major risc d'efectes adversos. En resum, en pacients amb IC els estudis realitzats no han identificat benefici en termes de mortalitat i sí una major incidència d'alteracions renals i hiperpotassèmia. Per tant, no es recomana l'ús rutinari de la combinació d'IECA i ARA-II en pacients amb IC. En aquells pacients seleccionats que continuen simptomàtics amb el tractament estàndard tot i el bon compliment i en qui els antagonistes de l'aldosterona no constitueixen una opció de tractament, bé per intolerància o bé per contraindicació, es pot considerar el tractament combinat amb IECA + ARA-II una vegada consultat amb un especialista. Si s'escau el tractament combinat, es recomana afegir a l'IECA un ARA-II amb indicació autoritzada en combinació tals com candesartan i valsartan. Es recomana valorar acuradament el balanç benefici risc i, en cas d'iniciar aquest tractament, fer un seguiment estricte de la funció renal i el balanç electrolític. Programa d'harmonització farmacoterapèutica de medicaments en l'àmbit de l'atenció primària i comunitària (PHF-APC) del Servei Català de la Salut.

En pacients amb dolor no es recomana el tractament parenteral com a primera elecció. A la pràctica clínica tant en l'atenció primària com en l'hospitalària encara és molt usual l'ús de tractament parenteral per al control del dolor tot i que hi ha evidència sobre l'efectivitat dels fàrmacs per altres vies com la via oral, la tòpica, la rectal i la sublingual. Existeix la concepció errònia que, en general, l'absorció dels medicaments per via oral és més variable i lenta que la intramuscular [1,2,3,4]. És així, com per exemple, el paracetamol s'absorbeix ràpidament i gairebé completament per via oral, de manera que la via parenteral s'hauria de reservar per a aquells pacients en els quals la via oral no resulta possible [1,3,4]. A més, el tractament intramuscular posa els pacients en un risc innecessari de complicacions com ara abscessos, fasciïtis necrosant (esdeveniment crític d'alta morbimortalitat). Per tant, és important valorar la urgència en el control del dolor, la intensitat del dolor, l'efectivitat de la via d'administració del fàrmac i la seguretat per al pacient; ja que, per exemple, hi ha un major risc de complicacions en l'ús de la via endovenosa (flebitis, infeccions...) per al control del dolor que usar els fàrmacs per via oral quan aquesta està conservada. Hi ha evidència que els antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) tòpics són efectius per a dolors musculoesquelètics localitzats (aguts i crònics) i, per tant, estarien indicats com a fàrmacs de primera línia [5]. Així mateix, no s'ha trobat diferència analgèsica entre paracetamol via oral i els AINE via oral per controlar el dolor de lesions de parts toves (esquinç, torçada, contusió de lligaments o tendons o múscul) [6, 7]. Però es prefereix l'ús del paracetamol per tenir millor perfil de riscos adversos associats principalment en pacients fràgils o polimedicats o amb comorbiditats o gent gran [8,9,10,11]. Cal assenyalar, que els efectes adversos dels AINE (principalment gastrointestinals, renals i cardiovasculars) i les seves interaccions farmacològiques estan associats al seu mecanisme d'acció sistèmic i és independent a la via d'administració (intramuscular, endovenosa, oral, rectal) [13,14,15,16,17,18]. En pacients amb osteoartritis, es considera de primera línia l'ús de paracetamol via oral o l'ús d'AINE tòpics [10,11,12]. D'altra banda, hi ha determinades situacions clíniques com són el dolor agut intents del còlic renal o biliar que s'acompanyen de nàusees i vòmits en què es requereix un control ràpid del dolor inicial en <30 minuts, en què està justificada la via parenteral; però després la pauta de manteniment de control de dolor pot passar a via oral. A la GPC publicada pel NICE 2019 es recomana l'ús d'AINE per a qualsevol via d'administració (via oral, rectal o parenteral) com a primera línia de tractament analgèsic davant de sospita de còlic renal [19], prèvia valoració del risc individual a presentar esdeveniments adversos associats a l'ús dels AINE com són en aquelles persones amb antecedent de malaltia gastrointestinal, cardiovascular, hepàtica, renal, i les persones amb factors de risc cardiovascular (hipertensió, hiperlipidèmia, diabetis mellitus, fumadors i els adults ≥65 anys) [13-18]. En conclusió, per al tractament del dolor es recomana fer preferència de vies d'administració no invasives, sempre que sigui factible.

Cada any al voltant del 30% de les persones majors de 65 anys que viuen en la comunitat tenen una caiguda, i la incidència augmenta amb l'edat (el percentatge és del 35% en majors de 75 anys i arriba al 50% en majors de 80). Encara que menys del 10% de les caigudes tenen com a resultat una fractura, algunes d'aquestes, com les fractures de maluc, tenen una mortalitat significativa. Ateses aquestes xifres i el seu impacte sobre la morbiditat i la mortalitat, les estratègies preventives sobre les caigudes podrien ser molt beneficioses, però resulta difícil identificar una causa única, ja que normalment són conseqüència de múltiples factors. Entre les estratègies per a la prevenció de fractures òssies, s'ha proposat la prescripció de vitamina D. A causa dels efectes favorables sobre la salut muscular i òssia s'ha utilitzat la vitamina D amb la hipòtesi que la seva prescripció podria tenir un efecte preventiu sobre el risc de caigudes, principalment en persones d'edat avançada, i les seves conseqüències: les fractures òssies. La vitamina D o calcifediol pertany al grup de les vitamines liposolubles. Està implicada en la regulació del metabolisme del calci, promou l'absorció del calci i del fòsfor per a la normal mineralització de l'esquelet necessària per a l'homeòstasi mineral òssia. És una prohormona, sense activitat hormonal per si mateixa, que es converteix en una hormona activa (calcitriol) per un mecanisme de síntesi que requereix necessàriament la presència de raigs UV, és a dir, exposició solar. La vitamina D necessària per als processos fisiològics de l'organisme en què està implicada s'obté a través de la ingesta d'aliments, principalment peix blau, ous i productes lactis, i en major mesura a través de la síntesi endògena del colesterol o de l'ergosterol (propi dels vegetals) per l'exposició als raigs solars ultraviolats. L'exposició de cara, braços i cames durant deu minuts, dues o tres vegades per setmana, sembla suficient per obtenir la vitamina D necessària, encara que el temps d'exposició presenta variacions segons l'edat, el tipus de pell, l'estació de l'any, el moment del dia en què es produeix l'exposició i l'ús de filtres solars. El teixit gras subcutani de l'organisme humà funciona com un magatzem que alliberaria vitamina D en els moments en què l'exposició solar és insuficient. Des de fa temps, en les revisions successives sobre les estratègies preventives per evitar les caigudes s'ha constatat que la vitamina D no ha estat efectiva, excepte en un subgrup de persones amb dèficit preexistent. La insuficiència de vitamina D es defineix quan els nivells de 25-hidroxi vitamina D (25(OH)D) en sang es troben entre 10 i 30 ng/dl i el dèficit quan els nivells estan per sota de 10 ng/dl. Tant en l'última revisió Cochrane (2012) com en la guia del NICE (2013) no es recomana l'administració de vitamina D atesa l'evidència insuficient sobre la seva efectivitat. Tot i que van sorgint possibles evidències que la correcció de la deficiència de vitamina D o la seva insuficiència podria reduir les caigudes, continua essent desconeguda la magnitud de la contribució d'aquesta mesura respecte a la reducció de fractures. Tampoc no es pot establir ni la dosi ni la via d'administració que pogués ser-hi efectiva. Finalment, una metanàlisi molt recent (abril 2014) tracta d'avaluar l'efecte preventiu de la vitamina D amb o sense calci associat, sobre la prevenció de fractures totals i de maluc, i sobre altres efectes no esquelètics: mortalitat global, ictus, cardiopatia isquèmica i càncer. Com a conclusió, els resultats mostren que en població no institucionalitzada, els suplements de vitamina D no semblen ser efectius en cap d'aquestes indicacions. Per aquest motiu, en el moment actual no es pot fer una recomanació ferma del seu ús amb aquesta finalitat preventiva. Per tant, i a l'espera de nous estudis que estableixin el perfil del pacient que amb evidències se'n podria beneficiar, la no recomanació continua vigent: no es recomana la vitamina D en persones grans en la comunitat per reduir el risc de caigudes, excepte en persones amb dèficit de vitamina D. Durant els darrers cinc anys, la dispensació de vitamina D entre la població de 65 anys o més ha augmentat un 61,2%, de les 8,6 receptes per cada 100 habitants de l'any 2008 a les 13,8 receptes del 2013. La variabilitat en la dispensació segons equip d'atenció primària d'assignació del pacient és elevada, fluctuant des d'un mínim de 3,13 receptes per 100 habitants fins a 34,21 (coeficient de variació del 43,8%). Si els equips que suposen una major prescripció de receptes es comportessin com el 25% dels equips amb menys prescripció (90 equips), que no superen les 8,7 receptes per 100 habitants, aquest fet suposaria un estalvi de 75.000 receptes l'any.

L'anèmia és una condició comuna en pacients que seran intervinguts quirúrgicament. La seva prevalença dependrà del grup de pacients inclosos o tipus de cirurgia (oncològica, cardíaca, etc.). Això no obstant, en grans estudis retrospectius europeus i americans s'ha estimat que un terç de pacients que s'intervenen arriben amb anèmia a la cirurgia [1]. Per estudis observacionals, els pacients amb anèmia preoperatòria moderada o greu són associats a una major mortalitat hospitalària i, al cap de trenta dies, una major estada hospitalària i més necessitat d'ingrés postoperatori a cures intensives que aquells amb concentracions d'hemoglobina preoperatòries normals [2-4]. Així mateix, l'anèmia es va associar a una transfusió d'hematies més freqüent que als no anèmics [5]. En els pacients quirúrgics, la transfusió d'hematies s'associa de manera independent a un augment de pitjors resultats clínics [4]. L'associació entre anèmia i mortalitat perioperatòria també afectaria els pacients intervinguts de cirurgia cardíaca i a la població pediàtrica [2,4]. S'han observat resultats similars en els subgrups cardíacs i no cardíacs [2,4]. Encara que, en revisions sistemàtiques d'assaigs clínics aleatoritzats [6,7] i de la guia de pràctica clínica (GPC) del NICE [5], refereixen que l'evidència era limitada de l'efecte del tractament de l'anèmia preoperatòria sobre els resultats clínics (reduir la mortalitat i morbilitat perioperatòria). En aquest context, en general, les recomanacions segons GPC [4,5] i documents de consens es troben alineats: a) en el tractament de l'anèmia preoperatòria s'hauria d'arribar a una hemoglobina ≥ 13 g/dL en ambdós sexes; b) oferir ferro oral abans de la cirurgia a pacients amb anèmia lleu per deficiència de ferro; c) considerar el ferro intravenós abans o després de la cirurgia per als pacients que tenen anèmia ferropènica i no tolerin ni absorbeixin el ferro oral, també en casos en què l'interval entre el diagnòstic d'anèmia i la cirurgia es preveu que sigui massa curt perquè el ferro oral sigui eficaç o en anèmia greu; d) eritropoetina subcutània en pacients de cirurgia ortopèdica amb anèmia no ferropènica (anèmia de procés crònic, anèmia renal, anèmia de l'ancià, mielodisplàsia, manca de temps per optimitzar amb ferro endovenós (FEV) sol, etc.) [1,2,4,5,8,9]. La pràctica clínica de poc valor és la manca d'optimització de l'hemoglobina i/o de l'estat nutricional (sobretot del ferro) en els pacients que han de ser intervinguts de cirurgia en què es preveu que hi haurà una pèrdua significativa de sang (>500 mL). En aquest sentit, algunes debilitats que poden presentar-se en la pràctica clínica habitual són: a) els valors d'hemoglobina al voltant d'11 a 12 g/dL són considerats com a normals per un nombre important de professionals i fins i tot el tractament amb ferro oral se suspèn en arribar a aquests valors, sense tenir en compte l'estat del ferro de dipòsit; b) els metges referents del pacient relativitzen la importància que els pacients tinguin nivells adequats d'hemoglobina preoperatòria, tot i que per consens internacional l'hemoglobina hauria de ser ≥13 g/dL per ambdós sexes. Aquest punt de tall va ser establert per reduir el risc de resultats adversos potencialment prevenibles associats a l'anèmia preoperatòria no tractada i, així mateix, reduir el risc prevenible de transfusions durant i/o en el postoperatori i de les seves complicacions pròpies relacionades. A més, cal considerar que la cirurgia pot produir una pèrdua de sang, en molts casos moderada, que pot ser compensada pel pacient. En el cas que el pacient tingui aquesta pèrdua de sang partint d'un estat anèmic, produirà una anèmia més greu i a voltes haurà de rebre transfusió d'hematies. La manca de ferro als dipòsits també dificulta l'anèmia postoperatòria. En resum, la percepció de les raons perquè es relativitza la importància de diagnosticar i tractar l'anèmia preoperatòria en la pràctica clínica habitual podrien ser perquè hi ha desconeixement de l'impacte rellevant negatiu en l'evolució clínica del pacient a deixar sense tractar oportunament l'anèmia preoperatòria. Les excepcions on es podria considerar realitzar la cirurgia sense l'optimització de l'hemoglobina i/o tractament de la ferropènia dins del període preoperatori són: a) pacients amb eritropatia o anèmia que no responguin a cap tractament (talassèmia major, drepanocitosi, aplàsia, mielodisplàsia greu, etc.); b) pacients amb dèficits de nutrients que no puguin ser corregits per al·lèrgia, intolerància o contraindicació als preparats; c) pacients amb resistència a l'eritropoetina o que no poden rebre-la pel risc elevat tromboembòlic; d) en infants, la manca d'autorització d'alguns preparats per la falta d'estudis i e) pacients anèmics que s'han d'intervenir de cirurgia urgent o electiva no demorable a qui no hi ha temps suficient per optimitzar [1,2,4,5,8]. Per tant, tenint en compte en pacients amb anèmia candidats a cirurgia electiva de risc de sagnat alt o moderat (>500 mL), no hauria de deixar-se sense tractar aquesta anèmia (objectiu hemoglobina preoperatòria ≥13 g/dL homes o dones) abans de realitzar la cirurgia.

L'escoliosi és una curvatura lateral de la columna amb rotació de les vèrtebres. Aquesta es considera idiopàtica quan s'han descartat altres causes d'escoliosi d'origen neuromuscular, congènit, tumoral, infecciós, traumàtic o sindròmic. La prevalença de l'escoliosi idiopàtica se situa al voltant del 2%-3% de la població de risc ─adolescents entre 10 i 16 anys─. La freqüència de l'escoliosi idiopàtica és cinc vegades superior en les nenes respecte als nens. La variabilitat en les indicacions de les proves d'imatge, la tècnica i la dosi emprada en els escoliogrames (estudi radiogràfic de la columna completa per escoliosi) està àmpliament documentada. A més, sovint les dosis usades en les exploracions radiològiques són superiors a les necessàries per a la qualitat d'imatge requerida, i l'exposició a aquestes proves s'ha relacionat amb un increment de la incidència de càncer de mama en dones amb escoliosi. L'exploració física de l'esquena mitjançant la prova d'Adams o de la reverència amb escoliòmetre permet diferenciar les escoliosis idiopàtiques que requereixen la realització de proves radiogràfiques de diagnòstic i seguiment de les que no ho requereixen. En els casos de sospita inicial o amb menys de 2o de basculació del dors, no cal fer estudis d'imatge. D'altra banda, en pacients que requereixen seguiment radiogràfic s'hauria d'evitar la realització d'exploracions radiogràfiques amb tècniques no optimitzades. Hi ha evidència científica tant sobre l'augment del risc de danys per radiació en pacients exposats així com sobre confirmació que l'ús de tècniques optimitzades redueixen la dosi de radiació sense pèrdua de la capacitat diagnòstica. És molt important controlar l'exposició per fluoroscòpia durant la cirurgia dels casos més greus ja que durant el procediment és quan l'exposició és molt més gran. La dosi de radiació d'una tècnica radiogràfica no optimitzada pot ser del 45% de la dosi natural rebuda durant un any. El risc de radiació és per la irradiació mamària en la població adolescent femenina, amb increments de mortalitat per càncer de mama entre el 60% i el 68% respecte de poblacions comparables sense escoliosi. Per tant, no s'hauria de realitzar rutinàriament estudis radiogràfics de columna completa en pacients amb sospita d'escoliosi idiopàtica. En cas que aquests estudis siguin necessaris, els estudis radiològics es faran amb protocols i equips que permetin una dosi baixa (digitals), sempre que sigui possible en projecció posterior-anterior i en cap cas mitjançant tècnica de columna d'adult. Guies de pràctica clínica i material docent, núm. 8.

La convulsió febril és la forma més comuna de convulsió en pediatria i afecta el 2-5% de tots els nens entre 6 mesos i 5 anys. Les convulsions es classifiquen en simples (85% dels casos) o complexes. Les convulsions febrils simples es defineixen com a crisis tonicoclòniques generalitzades que duren menys de 15 minuts i no es repeteixen en les 24 hores següents. Es donen en context de febre >38oC i en nens entre 6 mesos i 5 anys sense patologia neurològica de base i sense sospita d'infecció intracranial o alteració metabòlica concomitant. A l'avaluació diagnòstica d'un pacient sa que ha patit una convulsió febril simple, les recomanacions actuals fan èmfasi en fer intervencions mínimes atès que es tracta d'un procés generalment benigne i que ha disminuït molt la incidència de meningitis bacterianes a causa del calendari de vacunacions sistemàtiques actual. Pel que fa a les exploracions complementàries, es tendeix a demanar l'electroencefalograma (EEG) per identificar nens amb major risc de convulsions febrils recurrents o per predir una futura epilèpsia. Segons l'Acadèmia Americana de Pediatria no està justificat demanar un EEG de rutina en el nen neurològicament sa que ha patit una convulsió febril simple. No hi ha cap estudi que hagi evidenciat que fer un EEG en el moment de la convulsió febril o en el mes següent sigui predictiu de majors recurrències o de desenvolupament d'una epilèpsia. Alguns estudis suggereixen que certes troballes a l'EEG anormals poden estar més fortament associades al risc d'epilèpsia, però que l'EEG per si sol no pot utilitzar-se com a base per decidir el tractament farmacològic. Segons una revisió recent de la Cochrane, tampoc s'ha trobat evidència científica d'alta qualitat sobre l'ús de l'EEG i el moment idoni per fer-ho en les convulsions febrils complexes (aquelles que són focals, o que duran més de 15 minuts o que es repeteixen en menys de 24 hores). El problema fonamental és que no s'han trobat fins ara assaigs ben dissenyats, comparatius i aleatoritzats que permetin recolzar o refutar aquesta indicació. Les alteracions generalitzades que poden aparèixer en l'EEG estan més associades amb l'edat del pacient en realitzar el registre que amb les circumstancies de la convulsió febril. Tot i això, un terç dels pacients poden mostrar alentiment anormal a l'EEG i en un altre terç es poden trobar anomalies paroxístiques a l'EEG focals o generalitzades, que difícilment es correlaciona amb l'existència d'una epilèpsia posterior. En conclusió, en els nens sans amb convulsió febril simple no es recomana la realització d'un EEG ja que no hi ha evidència que fer aquesta prova ajudi a predir convulsions febrils recurrents o el desenvolupament posterior d'una epilèpsia. En aquests pacients s'haurien d'intentar fer si escau les mínimes intervencions necessàries per esbrinar l'etiologia febril i cap altra exploració.

La bronquiolitis és una infecció viral respiratòria de vies baixes molt freqüent en lactants, especialment en el primer any de vida. La seva màxima incidència es produeix durant els mesos d'hivern. Afecta al 20% dels lactants i és un motiu freqüent d'ingrés hospitalari. El quadre s'inicia amb simptomatologia de vies altes que en 3-5 dies progressa a un quadre d'afectació de vies baixes amb tos, que pot ser intensa, augment del treball respiratori i disminució de la ingesta. L'exploració física es caracteritza per una auscultació típica (sibilàncies i/o crepitants), augment del treball respiratori (tiratge intercostal) i augment de la freqüència respiratòria (taquipnea). La febre pot estar present o no i no sol ser elevada, en general inferior a 39oC. La disminució de la ingesta pot ser rellevant. Ocasionalment, en els menors de 6 setmanes el quadre pot manifestar-se amb apnees. Els criteris de derivació hospitalària varien en funció de les fonts consultades: les apnees, l'afectació de l'estat general, la cianosi, la saturació d'oxigen persistent inferior a 92%, la freqüència respiratòria superior a 60 resp/min, la dificultat en la ingesta de líquids inferior al 50-75% del volum habitual i els signes de deshidratació. L'ús de broncodilatadors B2 adrenèrgics, com el salbutamol, és habitual i generalitzat en el nostre medi. La guia del NICE 2015 desaconsella de forma clara i taxativa l'ús de salbutamol (inhalat o nebulitzat) en el maneig de la bronquiolitis. En el mateix sentit s'expressa la darrera revisió Cochrane 2014 sobre els broncodilatadors (salbutamol o albuterol) en la bronquiolitis, atès que no hi ha evidència que millori la saturació d'oxigen, ni redueix la necessitat d'hospitalització ni l'estada hospitalària. La guia de l'American Academy of Pediatrics de 2014 revisa i actualitza la del 2006 i, taxativament, desaconsella l'ús dels broncodilatadors (salbutamol o albuterol) i la realització de la prova terapèutica amb broncodilatadors per decidir la continuïtat del tractament amb aquesta medicació. L'ús de broncodilatadors s'associa a efectes secundaris en forma de taquicàrdia, tremolors i irritabilitat que pot ser significativa però és de difícil valoració en un lactant amb dificultat respiratòria. L'any 2014, a Catalunya en atenció primària, el 43,6% dels lactants (menors de 24 mesos) se'ls va prescriure salbutamol (aproximadament 1 de cada 2 nens). Si es fa una anàlisi més detallada en el 53,9% dels diagnòstics nous de bronquiolitis se'ls va prescriure aquest medicament en els primers 7 dies després del diagnòstic (Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària-SISAP). Es recomana evitar l'ús de broncodilatadors B2 adrenèrgics, salbutamol, en la bronquiolitis del lactant atès que no ha demostrat cap benefici. La no utilització de broncodilatadors evita els efectes adversos d'aquesta medicació i una despesa innecessària.

La sinusitis o rinosinusitis aguda bacteriana es defineix com la inflamació dels sins paranasals que es produeix habitualment com a complicació d'una infecció respiratòria viral de vies aèries superiors. Tot i que aquest tipus de sinusitis es pot resoldre sense tractament, el tractament antibiòtic pot ser necessari en casos concrets. D'altra banda, la sinusitis d'origen viral normalment es resol sense tractament antibiòtic en un període d'entre 7 i 10 dies. Per aquest motiu, és important diferenciar entre els dos tipus de sinusitis i usar els criteris clínics per evitar l'ús innecessari d'antibiòtics. La AAP (American Academy of Pediatrics) i l'IDSA (Infectious Diseases Society of America guidelines) han desenvolupat recentment guies de pràctica clínica basades en l'evidència per al diagnòstic i tractament de la rinosinusitis aguda bacteriana. Aquestes guies recolzen l'ús estricte de criteris clínics per distingir una rinosinusitis bacteriana d'una infecció vírica de les vies respiratòries altes. Concretament, la rinosinusitis aguda bacteriana es diagnostica en base a la simptomatologia dels infants amb símptomes catarrals de les vies altes: Aquestes guies de diagnòstic i tractament que se centren en la gravetat de la malaltia permeten identificar els nens que realment es poden beneficiar del tractament antibiòtic i, al mateix temps, minimitzen l'ús innecessari d'antibiòtics. Aquest ús injustificat d'antibiòtics contribueix al desenvolupament d'infeccions resistents als antibiòtics, efectes adversos evitables i a costos innecessaris. Una revisió sistemàtica i metaanàlisi que inclou un total de 4 estudis aleatoritzats, realitzat per un grup d'investigadors del Regne Unit, amb relació al rol dels antibiòtics en el tractament de la rinosinusitis aguda en nens, no va demostrar la seva eficàcia, molt probablement pel baix nombre d'estudis i diferències en el disseny, amb risc de biaix. Per tant, el rol dels antibiòtics en la rinosinusitis aguda en nens no és clar. Els mateixos autors estan d'acord en les recomanacions de les guies actuals al Regne Unit (NICE), més restrictives que les guies de les societats científiques americanes, que aconsellen tractar amb antibiòtics només els casos greus, amb complicacions locals o pacients amb comorbiditats. En un estudi recent realitzat a partir de registres nacionals amb dades ambulatòries als EUA en persones menors de 18 anys, la taxa de visites anuals per sinusitis aguda és d'11 a 14 per 1.000 habitants menors d'aquesta edat. Els antibiòtics van ser prescrits en un 82% de les visites atribuïbles d'aquesta malaltia. Així doncs, no s'aconsella l'ús sistemàtic d'antibiòtics en la rinosinusitis aguda en nens. Només sota estrictes criteris clínics, especialment en els casos greus, casos que empitjoren o amb persistència de símptomes importants de les vies respiratòries altes, es plantejarà el tractament antibiòtic, valorant sempre benefici versus inconvenients. Consell Assessor de Medicaments en l'Àmbit de l'Atenció Primària i Comunitària (CAMAPC)

L'otitis mitjana aguda és un diagnòstic molt freqüent a les consultes pediàtriques, si bé està sobredimensionat atès que es fonamenta en la valoració d'una clínica sovint inespecífica i d'unes troballes otoscòpiques que freqüentment són de difícil interpretació. L'impacte social i econòmic de la malaltia és enorme en nombre de visites, controls, prescripció d'antibiòtics i indicacions quirúrgiques no sempre justificades com ara l'adenoidectomia. La indicació sistemàtica d'antibiòtics per al tractament de l'otitis mitjana aguda ha disminuït en els darrers anys, però continua essent una pràctica clínica molt freqüent. Tot i que és una infecció bacteriana fonamentalment deguda a pneumococ i Haemophilus influenzae no tipificable (el paper dels virus com a agents coinfectants o predisponents és indiscutible, però no està clar com a agents etiològics primaris), diversos metanàlisis han coincidit a concloure que la major part d'episodis es resolen espontàniament sense tractament específic. Tot i que amb la utilització d'antibiòtics hi ha una modesta però significativa reducció del període simptomàtic (dies de febre i dolor), caldria tractar entre vuit i disset episodis d'otitis mitjana aguda per obtenir-ne millora clínica en un. S'han qüestionat aquestes conclusions sobre la base que en alguns estudis no estan clars els criteris clínics de diferenciació entre l'otitis mitjana aguda i l'otitis mitjana amb exsudat (sense simptomatologia aguda), en la qual l'impacte clínic de la utilització d'antibiòtics és molt menor o nul. D'altra banda, en altres estudis, el diagnòstic d'otitis mitjana aguda no s'ha basat en criteris d'objectivitat de la presència d'exsudat a l'oïda mitjana (timpanometria, reflectometria acústica) sinó purament en la clínica suggestiva i les troballes otoscòpiques, molt subjectes a la interpretació de l'examinador. No obstant això, sembla haver-hi prou evidència per considerar que la major part d'episodis es resolen espontàniament. Més dubtes hi ha sobre l'evolució a mitjà i llarg termini dels episodis no tractats, i del seu potencial d'inducció de recidives i de presència crònica d'exsudat a l'oïda mitjana, amb les seves possibles implicacions en hipoacúsia de transmissió i repercussions en l'aprenentatge. Es considera que la hipoacúsia de transmissió és una causa freqüent i sovint no diagnosticada de retard o fracàs escolar. D'acord amb aquestes consideracions, als anys 90 als països escandinaus es va proposar una conducta inicial d'observació i no prescripció d'antibiòtics en otitis mitjana aguda, que es revisava a les 48 hores segons l'evolució. Aquesta conducta, coneguda com a "pauta holandesa" o "watchful waiting", reconeix la necessitat d'iniciar tractament antibiòtic si als dos dies persisteix la clínica (otàlgia i/o febre). Lentament, l'"observació atenta" va anar guanyant adeptes a tot el món, i més recentment ha estat adoptada oficialment per l'Acadèmia Americana de Pediatria, que actualitza i revisa periòdicament guies de pràctica clínica basades en part en aquesta pauta. Si bé inicialment es va postular que aquesta conducta expectant coincidia amb un repunt en els casos de mastoïditis, (complicació més freqüent de l'otitis mitjana aguda, de potencial gravetat), recentment s'ha demostrat que no hi ha diferències significatives en la incidència de mastoïditis entre els llocs on s'adopta la conducta expectant i els que no. El fet que sí està clar és que els països on s'adopta majoritàriament la conducta expectant són els que tenen les taxes més baixes de resistència a antibiòtics, probablement més per un concepte estès "d'ús judiciós" dels antibiòtics en general, que per evitar l'ús d'antibiòtics en otitis mitjana aguda en particular. Considerant que no estan del tot delimitats els factors que s'associen a una evolució favorable sense tractament, que els menors de 2 anys presenten major taxa de complicacions tant a curt com a mitjà termini, i que en els estudis de conducta expectant reportats hi ha poca presència de nens de menys de 2 anys, podríem concloure: A Catalunya, l'any 2012 es van diagnosticar aproximadament 54.000 nous casos d'otitis mitjana en pacients de 2 a 14 anys, que correspon a una taxa de 5,2 diagnòstics per 100 habitants. La taxa de nous casos diagnosticats ha crescut un 38,6% en els darrers tres anys, i ha continuat creixent durant el 2013, tot i que a un ritme inferior. El percentatge de nous casos diagnosticats el 2012, no recurrents, als quals s'ha prescrit tractament amb antibiòtics abans de les 48 hores, és del 47,1%, que correspon aproximadament a 25.500 casos. Aquest percentatge s'ha reduït un punt respecte al 2009, i ha continuat disminuint durant el 2013. Amb tot, l'increment notable de nous diagnòstics ha fet que el nombre d'infants amb antibiòtic a les 48 hores hagi augmentat, tot i que en menor proporció que la incidència. La variabilitat entre els EAP és molt rellevant tant en relació amb la taxa de casos diagnosticats (coeficient de variació de 48,3%) com en relació amb el percentatge d'infants que han estat tractats amb antibiòtics abans de les 48 hores (coeficient de variació del 33,6%). Respecte a aquesta darrera dada, el 10% dels centres que prescriuen menys antibiòtics abans de les 48 hores presenten percentatges inferiors al 26,5% (primer decil), valor que és de per si força elevat si tenim en compte que només caldria tractar amb antibiòtics des del primer moment els casos greus o els que afecten infants en risc.

La faringitis aguda és un dels diagnòstics pediàtrics més freqüents, si bé està sobreutilitzat, atès que molts cops es presenta en el context d'un quadre catarral o gripal, i en lloc de diagnosticar refredat o grip es diagnostica "faringitis". És la causa més freqüent d'ús d'antibiòtics en edat pediàtrica. Quan s'examina un nen amb faringitis aguda, cal valorar acuradament els aspectes clínics i epidemiològics abans de prendre una decisió terapèutica. S'han proposat diverses escales de predicció clínica de l'etiologia de la faringitis (validades en pediatria: Centor i McIsaac), però cap d'elles ha mostrat suficient sensibilitat/especificitat, especialment quan la faringitis és suggestiva d'etiologia estreptocòccica. Si la valoració dels aspectes clínics i epidemiològics és suggestiva d'etiologia viral (nen de menys de 18 mesos encara que estigui escolaritzat, nen de menys de 2 anys si no està escolaritzat, quadre catarral associat amb tos, rinitis o ranera, presència de vesícules o aftes a l'orofaringe, diarrea), i tenint present l'escassa incidència actual de febre reumàtica (FR) al nostre medi, no està justificada la instauració de tractament antibiòtic. D'altra banda, la valoració d'una alta probabilitat clínica i/o epidemiològica de faringitis estreptocòccica té molts falsos positius (>50%), fins i tot feta per pediatres experimentats. En conseqüència, caldria la confirmació de l'etiologia bacteriana, amb l'objectiu de reduir sensiblement l'ús innecessari d'antibiòtics, amb les seves implicacions de cost econòmic, possibilitat d'efectes adversos i inducció de resistències. Pel que fa a la utilització d'eines diagnòstiques (test de diagnòstic ràpid –TDR–, o cultiu del frotis faringi) s'ha de tenir en compte la seva sensibilitat i especificitat. De fet, la seva utilització indiscriminada davant qualsevol procés de faringodínia/hiperèmia faríngia, majoritàriament de causa viral (valoració clínica pre-test amb falsos negatius només del 20%, molts d'ells probables portadors) no és d'utilitat. Els TDR han estat discutits des del punt de vista de la sensibilitat. Inicialment ja foren molt específics, però amb sensibilitat pobra, el que obligava en casos negatius amb clínica suggestiva d'infecció estreptocòccica a fer un cultiu concomitant. Els TDR moderns, basats en immunocromatografia, mantenen la seva elevada especificitat, sense falsos positius, i presenten sensibilitats elevades, superiors al 90%, semblants a les obtingudes per cultiu, que permeten obviar la pràctica concomitant d'aquest en els casos negatius en zones de baixa prevalença d'FR, com és el nostre medi. L'American Academy of Pediatrics recomana no fer cultiu dels casos negatius si s'utilitzen aquestes tècniques, si bé en moltes guies de pràctica clínica es manté la recomanació clàssica. L'obtenció d'una sensibilitat alta no depèn només de la utilització d'una tècnica immunocromatogràfica, sinó també d'una correcta metodologia en la recollida de la mostra: fregar enèrgicament amb l'escovilló les dues superfícies amigdalars i la paret posterior de la faringe, procurant no tocar llengua, dents, ni mucosa bucal. Ni el TDR ni el cultiu poden diferenciar entre pacients amb una infecció estreptocòccica real (definida com la resposta serològica a antígens estreptocòccics com l'estreptolisina O) i pacients portadors d'estreptococ a la faringe (que no generen resposta serològica) i que tinguin una faringitis viral intercurrent. En canvi, el cultiu sí que diferencia entre estreptococ del grup A i altres estreptococs betahemolítics (grups C i G), no detectats pels TDR, però d'escassa repercussió clínica i nul potencial reumatogen. La utilització de TDR s'ha mostrat d'utilitat, fins i tot utilitzant criteris poc estrictes d'inclusió per a la seva pràctica. Els TDR són actualment més econòmics que el cultiu del frotis faringi i, a més, en cas de resultat positiu ofereixen una immediatesa diagnòstica (màxim de 5 minuts, quan el cultiu tarda un mínim de 48 hores) que permet reduir la disseminació de l'estreptococ. En qualsevol cas, cal confirmar l'etiologia bacteriana de la faringitis pediàtrica abans d'instaurar tractament antibiòtic.

La bronquitis aguda es defineix com la inflamació transitòria de la mucosa respiratòria traqueobronquial. La seva manifestació clínica principal és la tos que es resol en un màxim de 2-3 setmanes. El refredat comú, les infeccions inespecífiques de les vies respiratòries altes i la bronquitis aguda en infants representen una causa important de visita a les consultes de pediatria i, sovint, de prescripció antibiòtica, tot i la seva etiologia majoritàriament vírica. En un estudi recent dut a terme sobre indicació d'antibiòtics en pacients ambulatoris pediàtrics ( EUA 2011), més del 70% van rebre tractament antibiòtic. D'aquests, el 23% tenien infeccions respiratòries per a les quals l'antibiòtic no estava indicat, com podien ser el refredat comú, la infecció inespecífica de vies respiratòries altes, la malaltia tussígena aguda o la bronquitis aguda. Així doncs, tenint en compte que l'etiologia més freqüent de la bronquitis aguda en infants és vírica, el tractament antibiòtic no està indicat; i així ho recomanen les guies de l' American Academy of Pediatrics (AAP) i el National Institute for Health and Care Excellence (NICE). En una metaanàlisi realitzada per la Cochrane Library (2013), es conclou que no hi ha benefici amb el tractament antibiòtic (incloent la prescripció retardada) per a pacients amb tos no específica aguda i símptomes catarrals. Independentment de la durada, la bronquitis aguda en edat pediàtrica no s'ha de tractar rutinàriament amb antibiòtics, només s'haurà d'indicar quan hi ha alta sospita d'una infecció bacteriana afegida. Tot i que és una situació poc freqüent, no sempre és fàcil determinar en un pacient quan una bronquitis aguda necessita tractament antibiòtic per la sospita de coinfecció bacteriana. Podem plantejar-nos el tractament antibiòtic en els casos d'empitjorament clínic (reaparició de febre, augment de la tos productiva, etc.) o d'evolució perllongada (més enllà de les 2-3 setmanes) i en els nens amb malalties cròniques, especialment cardiopaties, malalties pulmonars cròniques, immunodeficiències, etc. Tanmateix, l'ús inadequat d'antibiòtics pot produir efectes adversos evitables i contribuir al desenvolupament d'infeccions resistents als antibiòtics. A Catalunya, l'any 2014 es van diagnosticar en atenció primària aproximadament 68.542 nous casos de bronquitis en pacients menors de 14 anys, que correspon a la taxa de 7,4% diagnòstics per 100 pacients menors de 14 anys. L'any 2014 el 14% dels pacients que van tenir un diagnòstic nou de bronquitis se'ls va prescriure antibiòtic en els 7 dies després del diagnòstic (dades Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària (SISAP)). En conclusió, atès que no hi ha benefici amb el tractament antibiòtic i tenint en compte els possibles efectes adversos i la generació de resistències en l'edat pediàtrica, la bronquitis no s'ha de tractar de forma rutinària amb antibiòtics, excepte si hi ha la confirmació o una alta sospita d'una infecció bacteriana afegida. [Internet] [actualitzat el 31/08/2010; consultat el 12/12/2015].

La bronquiolitis és una patologia que habitualment es produeix per una infecció vírica que afecta el tracte respiratori inferior del lactant. Les guies de pràctica clínica -Institut Català de la Salut (ICS), American Academy of Pediatrics (AAP)- sobre el diagnòstic, el maneig i la prevenció de la bronquiolitis, recomanen que els clínics no administrin antibiòtics a lactants petits amb el diagnòstic de bronquiolitis, a no ser que hi hagi una infecció bacteriana concomitant, o una forta sospita d'aquesta. Els lactants amb bronquiolitis freqüentment reben tractament antibiòtic ja que presenten febre, són lactants molt petits o bé perquè se sospita una infecció bacteriana afegida. Uns primers assaigs controlats aleatoris ja van mostrar el no benefici del tractament antibiòtic de rutina en els lactants amb bronquiolitis. Un lactant pot tenir risc d'infecció bacteriana greu, que d'entrada potser no es detecta, però aquest risc és molt baix (<1% ) quan el lactant presenta un quadre d'etiologia viral com la bronquiolitis. Tanmateix, tot i que els lactants amb bronquiolitis en el 25% dels casos poden tenir infiltrats /atelèctasi en la radiologia de tòrax, la pneumònia bacteriana sense una consolidació pulmonar és molt poc freqüent. Alguns estudis apunten que el tractament antibiòtic podria estar justificat en alguns lactants amb bronquiolitis que necessiten intubació i ventilació mecànica per fallida respiratòria. La revisió de la Cochrane Library (2014) sobre l'ús d'antibiòtics per a la bronquiolitis, conclou que no hi ha suficient evidència per a l'ús d'antibiòtics en la bronquiolitis i que nous treballs de recerca són necessaris per identificar un subgrup de pacients que es poguessin beneficiar dels antibiòtics. L'elevat consum d'antibiòtics és el factor més important per el desenvolupament de resistències i això posa en perill l'efectivitat d'aquest grup de medicaments. Per aquest motiu, és molt important que el professional faci un ús adequat dels antibiòtics. A Catalunya, l'any 2014 es van diagnosticar en atenció primària aproximadament 14.576 nous casos de bronquiolitis en pacients menors de 2 anys, que correspon a la taxa de 13.3% diagnòstics per 100 lactants. En l'any 2014 el 7,6% dels pacients que van tenir un diagnòstic nou de bronquiolitis se'ls hi va a prescriure antibiòtic en els 7 dies després del diagnòstic (dades SISAP: Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària). No es recomana l'ús d'antibiòtics en els lactants amb bronquiolitis atès que l'etiologia d'aquesta patologia és vírica i només de forma excepcional es complica amb malaltia bacteriana. Agència d'Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques; 2010.

La determinació del PSA és apropiada en homes amb un risc per damunt del risc poblacional (antecedents familiars), davant d'una exploració sospitosa i en el seguiment del càncer de pròstata. El principi en què es fonamenten les proves de cribratge del càncer rau en el fet que una detecció precoç (estadis molt primerencs de càncer) suposa un millor pronòstic en possibilitar un tractament més efectiu. El cribratge pot fer-se a nivell poblacional a través d'un programa formal i organitzat (els individus elegibles són invitats a participar, els criteris d'inclusió i la periodicitat de la prova de cribratge estan clarament establerts, la gestió i intervenció si es detecta malaltia estan ben definides, es realitzen els processos de seguiment i garantia de qualitat i avaluació) o pot ser cribratge oportunista que es realitza aprofitant la visita de la persona que va al metge per una altra raó. A Catalunya, en el període 2003-2007, el càncer de pròstata va suposar 4.258 casos incidents (nous casos) anuals, essent el càncer més freqüent en homes (21,3%). Les causes d'aquest càncer són mal conegudes; el factor de risc més important és l'edat i en un nombre petit de casos (5-10%) hi ha història familiar. Es pot dir que 1 de cada 6 homes desenvoluparà un càncer de pròstata al llarg de la vida. Per contrast amb la incidència, la mortalitat anual està en 803 casos, la qual cosa representa un 8,2% de la mortalitat anual per càncer. Això es tradueix en el fet que la major part de casos de càncer de pròstata tenen un bon pronòstic, essent el risc de mortalitat al llarg de la vida inferior al 3%, la qual cosa vol dir que la major part de persones afectades moriran "amb" càncer de pròstata (però per altres causes) i "no de" càncer de pròstata. El cribratge del càncer de pròstata mitjançant la determinació en sang del PSA (prostate specific antigen o antigen específic de la pròstata) ha estat discutit des dels seus inicis en diferents estudis que han examinat la seva efectivitat en la reducció de la mortalitat per càncer de pròstata i la mortalitat per qualsevol causa. La revisió i metanàlisi més recent de la Col·laboració Cochrane (2013) inclou cinc assaig clínics comparatius i aleatoritzats, amb més de 341.342 homes participants (de 40 a 80 anys) i distribuïts en dos grups: amb intervenció (cribratge mitjançant determinació de PSA amb/sense tacte rectal) o sense. Els resultats de la metanàlisi no mostren diferències estadísticament significatives entre els dos grups, tant pel que fa a la mortalitat per càncer de pròstata com per qualsevol causa. Amb tot, els dos assaigs clínics més recents (l'americà PLCO i l'europeu ERSPC), inclosos en la metanàlisi, han mostrat resultats contradictoris. L'estudi europeu mostra una reducció en mortalitat específica per càncer de pròstata: una reducció del 21% en homes entre 55 i 69 anys, la qual cosa suposa que per tal de prevenir una mort per càncer de pròstata al llarg d'onze anys de seguiment, s'ha de convidar a participar a 1.055 homes i s'han d'haver detectat 37 càncers. L'estudi americà no mostrava beneficis en mortalitat específica. En cap d'aquests s'observava reducció de la mortalitat per qualsevol causa. Les diferències entre aquests dos grans assajos podrien explicar-se per aspectes de grandària, estratègies de cribratge, contaminació del grup control o per l'homogeneïtat de les terapèutiques aplicades. Sobre la base dels resultats d'aquests dos grans assajos clínics, la majoria (per no dir totes) de les societats científiques urològiques consideren inapropiada la pràctica corrent de cribratge massiu de càncer de pròstata. Un any abans de la revisió Cochrane, la US Preventive Services Task Force havia també recomanat en contra del cribratge de càncer de pròstata basat en el PSA. Aquesta recomanació aplicava a tota la població masculina independentment de l'edat i excloïa específicament la utilització del PSA com a prova de seguiment o vigilància després del diagnòstic o tractament del càncer de pròstata. Els danys associats al cribratge del càncer de pròstata poden ser menors o majors. Entre els primers, a part de l'ansietat, hi ha les complicacions de la biòpsia prostàtica subsegüent. Val a dir que en el 70% dels homes amb valors positius del PSA (en general quan és ≥4 ng/ml), la biòpsia és negativa (falsos positius), però resten exposats als efectes adversos de la biòpsia prostàtica: la hematúria (14-20%), l'hematospèrmia (38-50%), el dolor (8%) i la febre (4%). Efectes adversos greus (retenció urinària, infeccions, septicèmia) que requereixin hospitalització estan presents en el 0,5-1% dels casos. Perjudicis majors resulten del sobrediagnòstic (que arriba fins al 50% en l'estudi europeu i entre el 17-30% en l'estudi americà) resultant de la detecció de càncers indolents que no arribarien a donar simptomatologia i del sobretractament (cirurgia amb diferents tipus d'intervencions i/o radioteràpia també de diferents menes). La infecció, el sagnat que pot requerir transfusió, la disfunció erèctil (40-80%) i la incontinència urinària (5-25% dels pacients) són complicacions de la cirurgia, però la radioteràpia també en té les seves com la toxicitat sobre els òrgans de veïnat o la cistitis i la rectitis (5-10%). Tot això es podria expressar de forma més entenedora de la manera següent: de cada 1.410 homes que participen regularment en un programa de cribratge de càncer de pròstata, hi hauria 1 mort menys per càncer de pròstata per comparació a un grup d'homes que no participessin en un programa com aquest. D'aquests 1.410 participants, n'hi hauria 48 que serien tractats innecessàriament amb les potencials conseqüències referides. No cal dir, com s'ha referit anteriorment, que la mortalitat per qualsevol causa no es veu afectada. L'any 2012 aproximadament 321.090 homes de 15 anys o més es van realitzar la determinació en sang del PSA a Catalunya, segons una estimació a partir de dades del SISAP de l'ICS. Més de la meitat de les determinacions (62,8%) s'han fet en individus sense patologia prostàtica ni antecedents de càncer de pròstata registrats a la història clínica. La prevalença de determinació de PSA en aquest grup (homes majors de 14 anys sense patologia) és del 6,5%, però creix fins l'11,6% entre els homes de 40 anys o més. El grup d'edat amb més prevalença és el de 65 a 74 anys, en el que un de cada quatre homes sense patologia prostàtica es va realitzar una determinació de PSA en el darrer any. El nombre total de determinacions en sang del PSA s'han mantingut estable durant els darrers quatre anys, això no obstant les determinacions en pacients sense patologia prostàtica han disminuït un 18,1%, mentre que les fetes a pacients amb patologia prostàtica s'han incrementat un 66,0%. La prevalença de determinació del PSA en pacients sense patologia prostàtica de 40 anys o més presenta una variabilitat moderada entre equips d'atenció primària (EAP). El 25% dels EAP amb menys prevalença se situen per sota del 8,9%, mentre que el 25% amb valors més elevats se situen per sobre del 14,1%. Es considera adequada la realització de la determinació del PSA a un percentatge de població sense patologia prostàtica ni antecedents de càncer de pròstata quan hi ha factors genètics (mutacions BCRA) i/o antecedents familiars (com pot ser l'antecedent d'un pare o germà amb càncer de pròstata abans dels 60 anys o dos càncers de pròstata en la mateixa línia familiar) que poden predisposar (risc augmentat) a patir un càncer de pròstata. Aquests individus haurien de conèixer el seu risc (elevat), així com la història natural del càncer de pròstata i els possibles beneficis i conseqüències adverses del cribratge. Tanmateix, la disminució de la variabilitat territorial no justificada suposa un estalvi de fins a 65.000 proves anuals, que reduiria notablement el nombre de falsos positius i d'efectes adversos lleus o greus relacionats amb el cribratge de càncer de pròstata. Qualsevol plantejament de realitzar una determinació del PSA s'ha de fer després de sospesar una informació completa. Homes amb una esperança de vida inferior a 10-15 anys ha de ser informats que el cribratge de càncer de pròstata molt difícilment aportarà benefici. El fet de demanar rutinàriament la determinació del PSA dins d'una bateria d'altres proves analítiques en sang sense coneixement del pacient no és una pràctica acceptable. Fora de les situacions referides, no es pot recomanar el cribratge (poblacional o oportunista) del càncer de pròstata amb PSA en no mostrar beneficis clars en termes de mortalitat.

En els darrers 50 anys a Catalunya les malalties cardiovasculars han estat la primera causa de mortalitat en el conjunt de la població. Els seus dos principals components són la malaltia isquèmica cardíaca i la malaltia cerebrovascular que, en global, produeixen el 60% de la mortalitat cardiovascular total. Constitueixen un problema de salut pública prioritari, suposen una pèrdua d'anys potencials de vida molt important i són la primera causa d'hospitalització. La prevenció primària cardiovascular és l'activitat preventiva que es realitza en persones sense evidència de malaltia vascular arterioscleròtica simptomàtica. Les intervencions en prevenció primària es basen en el risc cardiovascular. Per a aquesta avaluació cal un judici clínic personalitzat, per al qual són útils les taules específiques existents; d'aquestes, l'única validada al nostre entorn és la funció de risc de REGICOR que avalua el risc coronari a 10 anys. D'acord amb algunes guies de pràctica clínica (European Society of Cardiology, Canadian Cardiovascular Society, NICE) es recomana valorar el risc cardiovascular a partir dels 40 anys. En el nostre context les taules es poden usar a partir dels 35 anys tot i que podria ser recomanat el seu ús a partir dels 40 anys. En prevenció primària de la cardiopatia isquèmica, cal determinar el colesterol total i les seves fraccions (LDL i HDL) quan sigui superior a 200 mg/dl. Les taules de risc cardiovascular de REGICOR permeten classificar els pacients en risc baix (14,9%). L'any 2012 s'estima que a Catalunya 450.000 persones han consumit estatines per a la prevenció primària que correspon a aproximadament un 7% de la població major de 14 anys. No s'aconsella el tractament en les persones amb risc baix. Les guies de pràctica clínica són molt clares amb els objectius terapèutics per als pacients amb risc alt/molt alt, o si tenen l'LDL >240 mg/dl. Per als primers s'aconsella el tractament farmacològic si l'LDL no baixa amb mesures sobre els estils de vida, i els segons cal tractar-los farmacològicament per la possible existència d'una dislipèmia familiar. En els pacients amb risc moderat (5-9,9%), que a Catalunya inclouen el 25% aproximadament de la població de 35-74 anys, l'abordatge terapèutic farmacològic no és tan clar. En aquestes persones se suggereix la necessitat d'una valoració i reclassificació clínica del risc de cada pacient en funció d'alguns factors addicionals, entre els quals destaquen: l'índex de massa corporal >30, o el perímetre de la cintura (>102 cm en homes i >88 cm en dones); els antecedents familiars de malalties cardiovasculars prematures (abans dels 55 anys en homes i 65 anys en dones); pols pedi inexistent; índex turmell-braç30 unitats; baixa adherència a la dieta mediterrània i baix nivell d'activitat física. Tot i que el seu ús i valor predictiu encara no estan prou establerts per a la pràctica clínica diària, aquest conjunt de factors poden ajudar a una avaluació més personalitzada del risc. Proves de predisposició genètica ja han demostrat reclassificar un 15% de pacients de risc moderat a risc alt. En el futur caldria definir el paper d'aquestes proves i dels factors descrits en l'avaluació del risc cardiovascular d'aquestes persones de risc moderat. El tractament farmacològic amb estatines per a la prevenció primària no és mai una urgència mèdica. Cal recordar que l'efecte preventiu de les estatines redueix un 30% d'esdeveniments coronaris en el millor dels casos. No està clar que les estatines tinguin un paper rellevant en la prevenció primària de la malaltia cerebrovascular, ni de l'arteriopatia perifèrica. En grups com el de dones i el de gent gran de >74 anys o més se'n discuteix l'efecte beneficiós. En dones, cal assegurar que el risc coronari és alt o molt alt i que els nivells de colesterol total, LDL (>100 mg/dL) i HDL (<45 mg/dl) reuneixen criteris de tractament segons les guies. L'any 2017, a Catalunya, a 206.337 persones amb risc cardiovascular baix se'ls van prescriure estatines (SISAP-Sistema d'Informació dels Serveis d'Atenció Primària, setembre 2017). Si aquesta pràctica es deixés de fer, el sistema sanitari podria estalviar-se 1.666.430 euros anuals. Tenint en compte aquestes consideracions, no es recomana la prescripció sistemàtica d'estatines en la prevenció primària cardiovascular en població amb risc coronari baix, excepte en casos de dislipèmia familiar, o moderat sense haver valorat altres factors per reclassificar clínicament el risc i identificar els candidats adients. Cal donar temps per tal que el pacient assoleixi suficient motivació per emprendre mesures d'estils de vida (dieta apropiada i exercici adaptat a les seves condicions físiques) i que aquestes puguin donar efecte. Els estils de vida no només poden millorar el perfil lipídic sinó que també milloren la pressió arterial i el sobrepès, i fins i tot el control de la diabetis quan hi estan presents. En majors de 74 anys cal individualitzar la indicació de tractament amb estatines en prevenció primària d'acord amb l'expectativa i qualitat de vida.

L'equip Essencial ha participat amb els líders clínics en la reunió de seguiment del pilot d'implementació a la Catalunya Central que va tenir lloc el dia 5 de juny. Actualment, hi participen 14 equips d'atenció primària d'aquesta regió, implementant 17 recomanacions diferents. En aquesta reunió hem compartit els resultats de seguiment (sis mesos des del seu inici), l'evolució de la implementació, els àmbits de millora, els propers passos i les iniciatives desenvolupades per cada equip.

La salut a través dels professionals de l'ICS dona veu als professionals de l'ICS a través de les xarxes socials, perquè ens expliquin de primera mà com funciona l'organització. Aquesta setmana PCR, la transformació dels laboratoris amb Antònia Llopis Totes les històries es poden seguir a través de Twitter i Facebook i, ara, també a Linkedin i Instagram. Us presentem el recull de les dades i notícies més destacades de la institució de l'any 2018. Actualització dels continguts de l'apartat de la Comissió Farmacoterapèutica de l'ICS Consulteu els nous Premis als Millors Articles de Recerca en Ciències de la Salut que s'atorgaran a la Jornada de Recerca. Vull tenir informació sobre La Meva Salut

L'assaig clínic és l'eina principal de la recerca clínica. Abans que pugui utilitzar-se de forma generalitzada, tot tractament ha de demostrar la seva seguretat i eficàcia i, per això, el format de prova que assegura uns resultats fiables amb màxima seguretat per al malalt és l'assaig clínic. Consisteix a comparar la nova teràpia amb una altra que pot ser l'habitual o un placebo (tractament que no té cap valor curatiu real). L'assaig es fa en condicions controlades i sempre que sigui possible, sense que ni el pacient ni el personal sanitari sàpiguen si es tracta del tractament nou; sempre que es pugui aquest s'assigna de forma aleatòria i fins al final de l'estudi ni el pacient ni el personal sanitari coneixen el tractament subministrat. Tot assaig clínic ha de ser aprovat per un comitè expert amb especialistes en ètica independents que vetllen pel pacient i vigilen la presència de conflictes d'interès. Molts assajos clínics estan patrocinats per la indústria farmacèutica o de dispositius mèdics, però també molts estan subvencionats per agències de recerca independents, en general públiques. També es fan assajos a iniciativa dels centres sanitaris, de les societats científiques i dels professionals mateixos, però tots segueixen les normes de l'Agència Espanyola del Medicament, que ja fa anys que es van harmonitzar amb les de l'Agència Europea del Medicament. Les revisions prèvies dels protocols, els estudis preclínics i l'experiència acumulada pels nostres investigadors aconsegueix que el risc existent en un assaig sigui, pràcticament, igual al de sotmetre's a un tractament ja aprovat; així i tot, es tracta de procediments nous i sempre pot haver-hi un marge amb més risc. És per això que en tot assaig clínic es contracta una assegurança addicional. Els tractaments nous i potencialment millors que els actuals es troben durant un període que pot ser d'anys en fase d'assaig clínic, fins que són aprovats. Per tant, participant en un assaig es pot anticipar el fet de disposar d'un tractament millor per a la malaltia estudiada. D'altra banda, pot ser que s'entri en el grup de placebo, que és un desavantatge potencial. És política de l'ICS demanar que una vegada finalitzat l'assaig, el proveïdor segueixi procurant el tractament al pacient si se n'ha beneficiat fins a la seva aprovació definitiva. Hi ha diverses formes de conèixer quins assajos clínics es duen a terme. Des de comentar-ho amb el professional que us atén, fins a consultar l'Agència Espanyola del Medicament o la internacional, que ha posat a disposició global l'Institut Nacional de la Salut dels Estats Units.

Informació bàsica de la protecció de dades Identificació del tractament: Trameses d'informació i inscripcions de l'Institut Català de la Salut Responsable del tractament: Direcció Gerència. Gran Via de les Corts Catalanes, 587, 08007 Barcelona. Finalitat: gestionar la relació institucional de l'Institut Català de la Salut derivada de la tramesa d'informació i publicacions, convocatòries d'actes i altres activitats, col·laboracions i ponències, subscripcions, i altres tipus de comunicacions derivades d'actuacions pròpies de l'ICS. Drets de les persones interessades: podeu exercir els vostres drets d'accés, rectificació, supressió, oposició al tractament, dret a l'oblit, dret a la portabilitat de les dades i sol·licitud de limitació, presentant un escrit adreçat a la Direcció Gerència (Institut Català de la Salut. Gran Via de les Corts Catalanes, 587, 08007 Barcelona) o mitjançant la petició genèrica disponible a la pàgina web de l' Institut Català de la Salut.

L'ICS promou una marató de vacunació contra la grip destinada a tots els professionals Es tracta de la segona vegada que l'organització impulsa una campanya de vacunació concentrada en un únic dia i dirigida a tots els professionals. Anteriorment ja s'havien fet experiències similars a centres ICS de la Catalunya Central i Barcelona ciutat. L'èxit d'aquestes iniciatives va fer que l'any passat la institució apostés per concentrar en una sola jornada accions encaminades a fer augmentar la vacunació entre els professionals, en la línia de campanyes promogudes pel Departament de Salut. Per promoure la participació es farà de nou una campanya prèvia intensiva a xarxes socials i també canals de comunicació interns utilitzant missatges que promoguin la vacunació per ètica, responsabilitat i salut. També s'explicaran falsos mites entorn a la vacuna de la grip per contrarestar les reticències dels professionals sanitaris. Durant el dia 7, els professionals podran compartir la seva experiència a través de les xarxes socials amb l'etiqueta. També podran enviar les seves fotografies a través del correu electrònic a la següent adreça [EMAIL]. L'objectiu és que les instantànies mostrin com estan vivint la jornada en equip. V de Vacuna't se celebra el 7 de novembre, i té com a objectiu augmentar l'índex del personal vacunat i conscienciar sobre la importància d'aquest gest.

En comparació amb la població general adulta, els professionals de la salut tenen un risc més gran de contraure la grip per les característiques de la seva feina L'atenció primària de Barcelona ciutat de l'ICS ha organitzat la 2a Jornada de vacunació dirigida als més de 4.000 professionals dels CAP, unitats, i serveis per impulsar la cobertura vacunal, tal com recomana l'OMS. Aquesta iniciativa, que es va realitzar per primer cop l'any passat, va aconseguir incrementar les acunacions, de 519 el 2015 a 779 el 2016. Un any més, l'objectiu és conscienciar al personal sanitari de la necessitat de vacunar-se per protegir-se a ells mateixos i per millorar la seguretat del pacient en dos sentits: perquè són un model d'hàbits per a la societat i per no actuar com a vectors del virus de la grip amb els grups de risc. La 2a Jornada de Vacunació contra la Grip dels professionals dels CAP de Barcelona ciutat de l'ICS s'emmarca dins les campanyes de l'ASPCAT (del Departament de Salut) i de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per impulsar la captació dels treballadors de la salut per a la vacunació antigripal. La Jornada, que se celebrarà a Barcelona, és una iniciativa de l'Àmbit d'Atenció Primària Barcelona Ciutat i està promoguda des de la Unitat Bàsica de Prevenció de Riscos Laborals, l'Àrea d'Infermeria i el Procés de Promoció de la Salut. La vacunació de la grip, indicada per a tots els professionals sanitaris El Departament de Salut i l'OMS recorden que la vacuna de la grip és segura i que està especialment aconsellada per a tots els professionals de la salut, ja que amb l'acte de protegir-se ells mateixos protegeixen també la ciutadania. Destaca el fet que entre un 30% i un 50% de les persones infectades pel virus de la grip poden ser asimptomàtiques, però poden transmetre el virus. D'aquesta manera, en el període asimptomàtic, hi ha la possibilitat que els professionals sanitaris no vacunats transmetin la grip als seus pacients mentre els atenen i, també, a les persones del seu entorn familiar. A més, el virus de la grip és contagiós des d'un dia abans del desenvolupament dels símptomes fins a cinc dies després, per la qual cosa la vacunació és la manera més eficaç de prevenir-ne el contagi. A aquesta segona Jornada estan convocats els professionals dels 42 CAP que l'ICS té a la ciutat de Barcelona, així com també del CAP La Mina (Sant Adrià de Besòs) i dels dos CAP de Montcada i Reixac. També s'hi convoquen els quatre centres d'urgències d'atenció primària (CUAP) -Casernes, Horta, Manso i Sant Martí-, els nou gran equips d'atenció pediàtrica (línies pediàtriques) de l'ICS a Barcelona, l'Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR), el Servei de Diagnòstic per la Imatge (SDPI), el de Rehabilitació i els serveis centrals, així com els professionals sanitaris del centre penitenciari de dones de Barcelona Wad-Ras. Tots aquests serveis estan gestionats per l'Àmbit d'Atenció Primària Barcelona Ciutat (APBCN) de l'ICS. El dimecres, 15 de novembre de 2017, els professionals de tots els centres d'atenció primària, unitats i serveis de l'Àmbit d'Atenció Primària Barcelona Ciutat de l'ICS es podran vacunar contra la grip perquè en vacunar-se protegeixin també els seus pacients

Utilitzeu aquests formularis per enviar els vostres comentaris, preguntes, queixes i suggeriments sobre qualsevol dels serveis que ofereix l'Institut Català de la Salut.

Els centres de l'Institut Català de la Salut reben periòdicament sol·licituds per realitzar rodatges a les seves instal·lacions. És imprescindible que la productora o el professional que farà ús de les instal·lacions del centre aporti una assegurança de responsabilitat civil o un dipòsit. Cal que totes les sol·licituds de rodatge vagin acompanyades de la informació següent: L'ICS té establerta una tarifa econòmica per a rodatges amb finalitats comercials. Queden exempts d'aquesta tarifa les peticions següents: Si voleu presentar una sol·licitud de rodatge, poseu-vos en contacte amb el Gabinet de Comunicació de l'ICS.

Del 2007 al 2016, ha augmentat el percentatge de pacients amb cardiopatia isquèmica atesos a l'atenció primària de l'ICS tractats amb fàrmacs. Les cinc malalties agudes més freqüents ateses a l'atenció primària són els refredats, les bronquitis, les infeccions urinàries, les gastroenteritis i les amigdalitis agudes. El nivell socioeconòmic té impacte en la salut i en la prevalença d'algunes malalties. Un 93,5% dels infants atesos a l'ICS estan correctament vacunats segons el calendari sistemàtic vacunal. El 73,3 % dels nadons atesos a l'ICS mantenen la lactància materna com a mínim durant 3 mesos. L'atenció primària de l'ICS dona servei al 74 % de la població de Catalunya.

L'ICS va iniciar oficialment la col·laboració en la formació d'alumnes de formació professional l'any 1987 amb la subscripció d'un conveni de col·laboració entre els departaments d'Educació i el de Salut. Durant aquest temps la formació professional s'ha anat transformant i ha diversificat els camps d'estudi; alhora, el conveni amb l'ICS s'ha anat ampliant. També s'ha estès a estudiants de segon cicle d'ESO que volen cursar crèdits d'introducció a l'empresa.

L'ICS té establerts convenis de pràctiques per a 9 titulacions universitàries, que es duen a terme en 11 universitats. Les pràctiques tenen lloc tant a l'àmbit d'atenció primària com als vuit hospitals de l'ICS: Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida; Hospital Universitari de Bellvitge, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, Hospital Universitari Vall d'Hebron, Hospital de Viladecans i Hospital de Tortosa Verge de la Cinta. Escola Universitària d'Infermeria Infermeria, Fisioteràpia, Nutrició i dietètica Infermeria, Teràpia ocupacional Infermeria, Fisioteràpia, Teràpia ocupacional, Nutrició i dietètica Fisioteràpia - Atenció primària Teràpia ocupacional - Atenció primària Teràpia ocupacional - Hospitals Nutrició i dietètica - Atenció primària Nutrició i dietètica - Hospitals

La formació especialitzada en ciències de la salut és una formació reglada i de caràcter oficial que té com a objecte dotar els professionals dels coneixements, tècniques, habilitats i actituds propis de la corresponent especialitat, de forma simultània a la progressiva assumpció de la responsabilitat inherent al seu exercici autònom. Més de la meitat dels especialistes de Catalunya es formen als centres de l'ICS. Tots els nostres hospitals i totes les direccions i àmbits d'atenció primària estan acreditats pel Ministeri de Sanitat i Política Social per a la formació sanitària especialitzada.

Els centres de recerca vinculats a l'ICS investiguen per millorar la salut de les persones. La recerca permet trobar nous fàrmacs, provar noves estratègies terapèutiques o detectar factors de risc que ens permetin prevenir una malaltia. Si voleu contribuir a millorar la medicina del futur, podeu fer una aportació econòmica a algun dels instituts d'investigació adscrits a l'ICS:

L'Institut Català de la Salut du a terme una gran activitat científica a través de set instituts de recerca sanitària integrats als hospitals i els equips d'atenció primària de l'organització: l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), que gestiona la recerca que es du a terme als hospitals de Bellvitge i Viladecans; el Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR); l'Institut d'Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IGTP) de Badalona; l'Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida); l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV), que gestiona la investigació de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona i el Verge de la Cinta de Tortosa; l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta (IDIBGI), i l'Institut d'Investigació d'Atenció Primària Jordi Gol (IDIAP Jordi Gol). Quatre d'aquests instituts –VHIR, IDIBELL, IGTP i IRBLleida– estan acreditats per l'Instituto de Salud Carlos III, màxim organisme estatal de recerca sanitària, com a Instituts d'investigació sanitària; i tots ells, excepte l'IDIAP, formen part de Centres de Recerca de Catalunya (CERCA).

Les memòries de l'Institut Català de la Salut són una mostra de l'activitat realitzada cada any pels professionals de la institució. Aquests documents són una fotografia fixa d'un procés que no para mai. I és que el sistema sanitari no dorm. Sempre hi ha professionals preparats per atendre les necessitats de salut de la població. Quan es veuen juntes totes les dades d'activitat dels centres de l'ICS, el resultat impressiona. L'any 2018 treballaven a l'empresa 42.372 persones, l'equivalent als habitants de la ciutat de Vic. A l'atenció primària, es van fer gairebé 39 milions de visites i es van atendre 2,5 milions d'urgències. Els professionals dels vuit hospitals de la institució van dur a terme gairebé tres milions de visites de consultes externes, van atendre més de 800 mil urgències, van donar més de 200 mil altes i van realitzar més de cent mil intervencions quirúrgiques. En recerca, l'ICS –a través dels set instituts que hi té adscrits– continua sent la institució sanitària de l'Estat que fa més activitat investigadora i, en l'àmbit docent, l'empresa és el planter de professionals sanitaris a Catalunya. Aquestes informacions i d'altres es poden consultar en les memòries que es troben en aquest apartat. S'hi inclouen els anuaris de tot l'ICS que s'han publicat des de l'any 2000 fins al 2018. També s'hi poden veure les darreres memòries de les vuit gerències territorials de la institució (Alt Pirineu i Aran, Barcelona, Camp de Tarragona, Girona, Lleida, Metropolitana Nord, Metropolitana Sud i Terres de l'Ebre), així com de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.

La participació de la persona en el procés i responsabilització en la cura de la seva salut és un dret i un deure reconeguts a la Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l'atenció sanitària. Els professionals de l'Institut Català de la Salut elaboren consells de salut amb l'objectiu de recomanar el que actualment l'evidència científica ha demostrat eficaç. Amb aquests consells els professionals poden donar suport escrit o telemàtic per reforçar l'acompliment del que s'ha explicat a la consulta.

L'ICS, per la seva responsabilitat d'atenció universal al ciutadà, no està especialitzat en un tipus d'assistència sanitària i, per tant, tampoc ho està la seva activitat investigador,a que inclou pràcticament tots els problemes de salut susceptibles d'abordatge. No obstant això, cada institut s'alinea amb el Pla de Salut de Catalunya en general i, més específicament, amb els reptes i objectius del Pla de recerca i innovació en salut.

L'Institut Català de la Salut té presència a tot Catalunya a través de les gerències territorials, que constitueixen els màxims òrgans de direcció i gestió del conjunt de centres, serveis i institucions sanitàries en la delimitació territorial corresponent. Els serveis centrals corporatius de l'ICS tenen com a missió fonamental donar suport al conjunt d'activitats i centres de l'organització. Així mateix, són la seu de la Direcció Gerència de l'ICS, des d'on s'impulsen i es lideren, de manera coordinada i participada, els objectius i les diferents línies estratègiques de l'organització. Gran Via de les Corts Catalanes, 587-589 La Gerència Territorial de l'ICS a l'Alt Pirineu i Aran està formada per les comarques de l'Alt Urgell, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Alta Ribagorça i gestiona sis equips d'atenció primària, que presten els seus serveis en sis centres d'atenció primària i 66 consultoris locals. Amb un equip humà de 179 professionals, dóna atenció a una població molt dispersa geogràficament de més de 42.000 persones. L'ICS a l'Alt Pirineu és el proveïdor de serveis sanitaris d'atenció primària i manté aliances estratègiques amb els tres hospitals de referència pel que fa a l'atenció especialitzada mitjançant convenis de col·laboració, per tal d'oferir uns serveis equitatius i de qualitat a la ciutadania del Pirineu, un territori d'especial complexitat a causa de la seva atomització. La Gerència Territorial de Barcelona de l'ICS gestiona 54 equips d'atenció primària, dos dels quals penitenciaris i dos dels quals de gestió compartida amb l'Hospital Clínic. Un equip humà de 4.200 professionals dóna servei a una població de més d'1.200.000 persones. L'Hospital Universitari Vall d'Hebron és un complex sanitari, docent i investigador, amb més de 22 edificis i més de 7.000 professionals al servei de la salut i dels pacients, i està estructurat en tres grans hospitals assistencials: Hospital General, Hospital Maternoinfantil i Hospital de Traumatologia i Rehabilitació. És l'hospital més gran de Catalunya i un dels més grans de l'Estat espanyol, està geogràficament ubicat al peu de la serra de Collserola, al nord de la ciutat de Barcelona, i la seva àrea d'influència inclou els barris d'Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, i la ciutat de Montcada i Reixac, amb una població de més de 400.000 habitants. L'Hospital és referent per a Catalunya, Espanya i l'àmbit internacional en procediments terciaris d'alta complexitat. La Gerència Territorial de l'ICS al Camp de Tarragona comprèn les comarques de l'Alt Camp, la Conca de Barberà, el Baix Camp, el Baix Penedès, el Tarragonès i el Priorat, amb un total de 130 municipis. Amb 2.670 professionals, té al seu càrrec la gestió de l'atenció primària, que dóna servei a través de 21 equips d'atenció primària, un dels quals penitenciari, distribuïts en 21 centres d'atenció primària i 74 consultoris locals, a una població assignada de gairebé 340.000 usuaris. També gestiona l'Hospital Universitari Joan XXIII, hospital de referència per a les comarques de la província de Tarragona, amb una població de quasi 800.000 habitants. La Gerència Territorial Catalunya Central de l'Institut Català de la Salut la conformen les comarques de l'Anoia, el Bages, el Berguedà, el Solsonès, el Moianès i Osona, a la província de Barcelona. També abasta territori de les altres tres províncies de Catalunya, amb quatre consultoris municipals a la província de Lleida, un equip d'atenció primària a la de Tarragona i un consultori municipal a la de Girona. Compta amb un equip humà de 1.500 persones i dóna assistència d'atenció primària al 79% del total de la població. Els serveis assistencials en aquest territori es componen de 33 equips d'atenció primària, un dels quals penitenciari, que presten atenció sanitària a 163 municipis en 39 centres d'atenció primària i 109 consultoris locals. L'ICS a la Catalunya Central té formalitzades aliances estratègiques amb els quatre hospitals de referència del territori (Althaia, Consorci Sanitari de l'Anoia, Hospital Sant Bernabé i Consorci Sanitari de Vic) mitjançant convenis marc de col·laboració. L'objectiu és establir un marc estable de relació entre totes les institucions que afavoreixi les iniciatives de millora conjunta dels serveis sanitaris a la població de referència, les quals s'incorporen en protocols de cooperació on queden definides les actuacions conjuntes per a la realització d'activitats de prestació de serveis. Amb un equip humà de més de 3.300 professionals, la Gerència Territorial de l'ICS a Girona gestiona 27 equips d'atenció primària (un dels quals penitenciari), que presten els seus serveis a través de 34 centres d'atenció primària i 109 consultoris locals, i l'Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, el més important de la demarcació i de referència. Aquest centre, que pertany al Sistema sanitari integrat d'utilització pública de Catalunya (SISCAT), té la responsabilitat d'oferir assistència especialitzada a una població de més de 800.000 persones. A més, és el centre de referència per a set àrees bàsiques de salut: quatre a Girona -Santa Clara, Can Gibert del Pla, Montilivi/Vila-roja i Taialà-, a més de Banyoles, Celrà i Sarrià de Ter. L'ICS Girona manté una aliança estratègica amb l'Institut d'Assistència Sanitària amb l'objectiu comú d'assolir el màxim aprofitament dels respectius dispositius assistencials, en termes de complementarietat i garantia de l'eficiència global de l'oferta de serveis sanitaris per millorar l'atenció sanitària als ciutadans del territori. Per a àmbits assistencials concrets, manté aliances amb d'altres proveïdors. La Gerència Territorial de l'ICS a Lleida gestiona 22 equips d'atenció primària (un dels quals penitenciari) i l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova, centre hospitalari de referència per a les regions sanitàries de Lleida i de l'Alt Pirineu i Aran, així com per a la Franja de Ponent aragonesa. Gairebé 3.000 professionals atenen les necessitats assistencials de més de 400.000 habitants en 23 centres d'atenció primària, un centre d'urgències d'atenció primària (CUAP) i 163 consultoris locals, així com també a l'Hospital. L'ICS a Lleida és el principal proveïdor de serveis sanitaris del Departament de Salut i manté aliances estratègiques amb Gestió de Serveis Sanitaris (GSS), empresa pública amb la qual presta conjuntament alguns serveis sanitaris al territori. També fa activitats de col·laboració amb els hospitals comarcals del Pirineu, que inclouen el suport formatiu, la interconsulta i l'activitat presencial. A l'àrea Metropolitana Nord de Barcelona, l'Institut Català de la Salut presta serveis d'atenció primària a prop d'1.400.000 ciutadans de 70 municipis del Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Barcelonès Nord i el Maresme. Alhora, gestiona l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, de Badalona, que és el centre de referència per a l'atenció d'alta complexitat dels 800.000 ciutadans del Barcelonès Nord i el Maresme i l'hospital general bàsic de més de 200.000 badalonins i veïns de diversos municipis de l'entorn. L'atenció primària la duen a terme 66 equips, dos dels quals penitenciaris, que treballen en un total de 84 CAP i 23 consultoris locals. Alguns d'aquests centres tenen com a hospital de referència a Germans Trias i la resta es coordinen amb els altres onze centres hospitalaris de referència del Sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya (SISCAT) que hi ha en una àrea tan àmplia com és la Metropolitana Nord. La Gerència Territorial Metropolitana Sud comprèn el conjunt de centres i serveis sanitaris de l'ICS a l'Hospitalet de Llobregat, el Baix Llobregat, l'Alt Penedès i el Garraf. Inclou la Direcció d'Atenció Primària Costa de Ponent, amb 56 equips d'atenció primària, dos dels quals penitenciaris, l'Hospital Universitari de Bellvitge i l'Hospital de Viladecans. Aquest territori correspon a una població de més d'1.300.000 persones en 68 municipis. Els més de 8.100 professionals dels seus centres d'atenció primària i hospitalària ofereixen a la ciutadania uns serveis de salut integrats i integrals de gran qualitat i eficiència. La Gerència Territorial de l'ICS a les Terres de l'Ebre comprèn les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, a més dels municipis de la Bisbal de Falset i Margalef, que pertanyen a la comarca del Priorat, i ofereix atenció sanitària a una població assignada de gairebé 200.000 persones. Com a principal proveïdor de serveis de salut al territori, l'ICS, amb un equip humà de més de 1.300 professionals que treballa constantment per la continuïtat i la coordinació entre els diferents nivells assistencials, gestiona 21 centres d'atenció primària, el Centre d'Atenció Especialitzada del CAP Baix Ebre i 48 consultoris locals, així com l'Hospital de Tortosa Verge de la Cinta, que és el de referència de la Regió Sanitària Terres de l'Ebre.

L'Institut Català de la Salut (ICS) és l'empresa pública de serveis de salut més gran de Catalunya, amb 41.000 professionals que presten servei a gairebé sis milions de persones de tot el territori. L'ICS gestiona 283 equips d'atenció primària (EAP) i, a més, participa en el Consorci d'Atenció Primària de Salut de l'Eixample (CAPSE), juntament amb l'Hospital Clínic de Barcelona, que té tres EAP, i en el Consorci Castelldefels Agents de Salut (CASAP), juntament amb l'Ajuntament de Castelldefels, que en té un. L'Institut també gestiona tres grans hospitals terciaris d'alta tecnologia (Vall d'Hebron, Bellvitge i Germans Trias), quatre hospitals de referència territorial (Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona i Verge de la Cinta de Tortosa) i un hospital comarcal (Viladecans). Com a entitat de referència del sistema sanitari públic del nostre país, l'ICS té l'objectiu de millorar la salut i la qualitat de vida de les persones, a través de la promoció dels hàbits saludables, de la prevenció dels problemes de salut i del tractament de les malalties, des de les més banals fins a les requereixen un abordatge més complex. A més, juntament amb l'activitat assistencial, l'ICS du a terme una intensa tasca investigadora, a través dels set instituts de recerca integrats als seus centres hospitalaris i d'atenció primària. La investigació que duen a terme els professionals de l'ICS s'orienta a donar resposta a preguntes sorgides de la pràctica clínica, de manera que els resultats científics tenen la voluntat de revertir en la millora de la salut de les persones. El mateix passa amb la docència. L'ICS és capdavanter en la formació dels professionals de demà a Catalunya. En els seus centres es formen 2.300 professionals de 51 especialitats diferents en ciències de la salut i 4.500 alumnes de pregrau de medicina, infermeria, odontologia i altres disciplines. A més, l'Institut també desenvolupa programes de formació continuada adreçada a tots els col·lectius professionals. Tot plegat, per seguir fent de l'ICS una empresa líder, al servei dels ciutadans.

Es tracta d'un projecte comunitari fruit de la col•laboració entre la Unitat de Salut Mental-ICS; l'Escola Municipal de Música i la Fundació Salut i Comunitat Desconfiança en les capacitats personals i en la possibilitat de sortir endavant en el món educatiu i el laboral; allunyament d'amics per tal d'evitar enfrontar i entendre la diferència; culpabilitat extrema o identificació entre malaltia mental i delinqüent en potència. Aquests són alguns dels comportaments i actituds estigmatitzants amb les quals han de conviure habitualment molts joves amb malalties mentals. Modificar aquesta situació és el principal objectiu del programa antiestigma Escolta l'Art, adreçat a joves amb diagnòstic en salut mental i addicions de L'Hospitalet de Llobregat. Un total de 10 joves han participat en el projecte pilot, que es va iniciar a finals de l'any 2019 i que s'ha vist alterat també per la pandèmia de la Covid-19. Escolta l'Art s'ha estructurat en 3 fases progressives. En la primera es va crear un grup de treball amb joves amb algun diagnòstic de salut mental i conduït per professionals de la Unitat de Salut Mental- ICS per tal d'identificar un seguit de missatges i conductes estigmatitzants sobre els quals construir una proposta antiestigma. El desenvolupament del missatge antiestigma en forma d'una creació artística col·lectiva, en aquest cas un tema musical, va centrar la segona fase del programa. Amb la col·laboració de professionals de l'Escola Municipal de Música i Centre d'Arts de L'Hospitalet els joves van composar i interpretar la cançó Hijos de la luna, que en la tercera fase del projecte havia de ser compartida amb els joves de la ciutat aprofitant espais comunitaris. Donat que la pandèmia i el confinament han trastocat aquest colofó, la cançó ha estat enregistrada en un vídeo musical que s'està difonent mitjançant les xarxes socials, i que esdevé el resum d'una iniciativa pionera. Tal i com destaca Anna Descalzi, psicòloga de la Unitat Mental de l'Hospitalet, "el programa pretén modificar l'estigma en salut mental entre els joves oferint alhora eines de promoció i prevenció de la salut mental amb un abordatge intersectorial que impliqui cultura, salut, joventut i educació". Un programa desenvolupat a L'Hospitalet utilitza la creació artística com a eix per a la superació dels estigmes sobre la salut mental i les addiccions

S'estan recollint dades d'infants sans i d'infants amb paràlisi per fer un estudi comparatiu del grau de rigidesa o espasticitat Professionals del Servei de Pediatria de l'Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta i investigadors de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IdIBGI), de l'Escola Universitària de la Salut i l'Esport de Salt (EUSES) i de la Clínica Bofill estan duent a terme un projecte de recerca per analitzar l'elasticitat muscular en infants amb paràlisi cerebral. L'objectiu és aconseguir informació que, en un futur, permeti decidir quin és el tractament més òptim per a aquests pacients. La recerca es va iniciar l'any 2017 i compta ara amb la participació de 78 nens i nenes d'entre 3 i 14 anys, dels quals 32 presenten paràlisi cerebral i 46 no. Justament aquest mes de setembre s'ha fet una nova recollida de dades a l'Hospital Josep Trueta, que ha permès ampliar el nombre de participants. En aquesta ocasió s'han pogut recollir les dades de 34 nens i nenes. L'estudi es fa amb un ecògraf cedit per General Elèctrics, amb el qual es realitza una elastosonografia. Aquesta prova no és invasiva i permet detectar els canvis de manera precoç i comparar-los amb les escales clíniques que es fan servir actualment. Justament aquestes escales són les que s'utilitzen per decidir el maneig clínic; és a dir, quins tractaments han de seguir els pacients (ja siguin fisioteràpia, ortesi, tractament amb toxina botulínica) i amb quina freqüència, etc. Amb les proves que estan fent obtindran un millor coneixement de l'elasticitat muscular dels infants sense paràlisi que hi participin i del grau d'espasticitat (rigidesa muscular) dels infants amb paràlisi cerebral. Fins ara, aquestes proves s'han fet servir per determinar l'elasticitat en diferents teixits del cos (mama, tiroides) però en els músculs ha estat molt poc estudiada i menys encara en infants. En els infants amb paràlisi cerebral és important detectar canvis en l'elasticitat de manera precoç, ja que la paràlisi cerebral provoca que els músculs estiguin rígids (espàstics) i això afecta la mobilitat, algunes vegades de manera molt incapacitant. Aquest projecte el porta a terme un equip multidisciplinari liderat per Dolors Casellas, neuropediatra del servei de Pediatria de l'Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, i format per Raquel Font i Anna Prats, doctores en Ciències de l'Activitat Física i Esport (CAFE) i en Biologia respectivament, i membres de l'equip d'investigació PHAS Research d'EUSES, a més de Juan Serrano, doctor en fisioteràpia d'EUSES; Inés Osiniri, pediatra ecografista de la Clínica Bofill; Laura González, tècnica de radiologia de l'empresa General Electrics, i Marçal Llach, col·laborador extern.

Estudi innovador en l'anàlisi de la prevalença i de l'evolució de l'estat immunitari en els propers 6 mesos de la població del territori d'Ascó Els membres del Comitè Científic de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus (HUSJR) i de l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV) van presentar el passat dijous els resultats de la 1a fase de l'Estudi de sero prevalença a la població d'Ascó. L'estudi de seroprevalença de la població d'Ascó en front al virus sars-cov2 realitzat per científics de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus i l'Institut d'Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV), constata que només el 2.63% de la població del municipi ha estat en contacte amb el virus. En contret, l'estudi s'ha fet sobre una població major de 14 anys, amb una participació de 759 persones, mostra que es considera significativa. Del total de participants, 17 van ser positius serològics, és a dir, van presentar anticossos sense haver tingut cap simptomatologia prèvia. Francesc Marimon, líder de l'estudi i Coordinador Clínic del Servei de Medicina Interna de l'Hospital Sant Joan considera que "la pandèmia de la Covid-19 ha tingut poca incidència en la població d'Ascó, i els positius han estat gent jove d'uns 40 anys, sense malalties prèvies i predominantment fumadora". Aquests són els primers resultats de l'estudi epidemiològic que es van presentar dijous, un projecte innovador i pioner de seroprevalença de la població d'Ascó davant del virus SARS-CoV-2 promogut per l'Ajuntament d'Ascó. Amb aquests resultats culmina la 1a fase de l'estudi que servirà, per una banda, per veure com evoluciona la malaltia en un període de 6 mesos i per l'altre, per saber si les mesures sanitàries de prevenció funcionen. La 2a fase està prevista per al mes de febrer quan es repetiran les analítiques als pacients participants a la 1a fase, i dels quals ja hi ha mostres al Biobanc de l'IISPV amb la finalitat de millorar i ampliar el coneixement de la malaltia. Promogut per l'Ajuntament d'Ascó, coordinat per l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus amb la col•laboració del Biobanc de l'IISPV

El Pla d'acció 2016-2017 de l'ICS posa en valor els professionals de la institució i aposta per un model assistencial basat en la participació, la gestió clínica i el consens. A partir d'aquest Pla s'han desenvolupat 10 línies estratègiques per refermar l'ICS com a centre de referència del model sanitari i potenciar la recerca i la docència. Les 10 línies estratègiques de l'organització són les següents: Liderar l'ICS i estar a disposició del territori. Desenvolupar un model d'atenció orientat a la ciutadania. Promoure el lideratge, la cultura i la participació en qualitat i seguretat. Promoure la participació en la gestió dels nostres professionals. Desenvolupar mesures de sostenibilitat econòmica basades en la participació professional. Promoure activament una política de responsabilitat corporativa, estratègia "marca ICS", reputació i orgull. Promoure, crear i consolidar xarxes i pactes amb altres proveïdors sanitaris que garanteixin la sostenibilitat i el progrés del sistema sanitari. Promoure el desenvolupament de les TIC i altres tecnologies de la comunicació. Promoure la recerca i la innovació en salut. Promoure la docència i la gestió del coneixement. La presidenta de la Comissió de Docència de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, Núria Masnou, explica com aconsegueixen atreure nous residents. Integració dels laboratoris de l'ICS El projecte de voluntariat entre els professionals jubilats de l'ICS, VoluntàrICS La línia estratègica 5 de l'ICS desenvolupa mesures de sostenibilitat econòmica basades en la participació professional. L'Institut Català de la Salut impulsa la tria de l'equip directiu del centre per part dels propis professionals L'EAP Castellar del Vallès promou activitats saludables per millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Aquest projecte deprescripció social s'emmarca en la línia estratègica de l'ICS "Desenvolupar un model d'atenció orientat a la ciutadania". L'ICS promou les línies estratègiques de la institució amb vídeos informatius destinats a la ciutadania i als professionals La iniciativa posa de relleu la tasca dels professionals seguint els principals objectius de la institució. El primer vídeo explica la tasca dels serveis d'atenció a la salut sexual i reproductiva. Aquests càpsules contemplen la diversitat de l'assistència donada als ciutadans i dels territoris de l'ICS. L'abordatge de la qualitat a la Gerència Territorial de Tarragona és un dels projectes que es desenvolupa en el marc de la línia estratègica 3 de l'ICS

En compliment de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, i fins que no estigui finalitzada la construcció i sigui operativa la pàgina web del Consorci urbanístic pel desenvolupament del sector d'activitats econòmiques Rocarodona-Olvan, conformat per l'INCASÒL i per l'Ajuntament d'Olvan, mitjançant aquest enllaç a la seu electrònica de l'INCASÒL es garanteix la transparència de l'activitat pública i el dret d'accés de les persones a la informació i la documentació públiques d'aquesta entitat de dret públic, donant publicitat activa a tota aquella informació subjecta al règim de transparència legalment establert. El Consorci té per objecte la promoció i la implantació d'un nou àmbit d'activitats econòmiques i industrials al municipi d'Olvan, que per la seva situació, característiques i dimensions té un caràcter supramunicipal i fins i tot comarcal, atesa la manca de sòl urbanitzable d'aquests usos a la comarca del Berguedà. Aquesta entitat de dret públic està conformada per l'INCASÒL i per l'Ajuntament d'Olvan, té naturalesa autonòmica, es constitueix com una entitat urbanística especial i opera com a Administració urbanística actuant en els termes que estableixen els articles 22 i 23 del Decret legislatiu 1/2010, de 3 d'agost, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme de Catalunya. El seu règim orgànic, funcional i financer està regulat en els Estatuts d'aquesta entitat de dret públic, que van ser aprovats per acord del Govern de la Generalitat de 22 de maig de 2007 (DOGC núm. 4896 d'1 de juny de 2007), i pel Ple de l'Ajuntament d'Olvan el 5 d'octubre de 2007. La primera sessió constitutiva del Consorci es va celebrar el 18 d'octubre de 2007. Actualment, el domicili del Consorci està situat al carrer Còrsega, 273, 4a planta, 08008, de Barcelona (seu de l'INCASÒL), en compliment de l'acord adoptat pel Consell General del Consorci reunit en sessió número 15 de 20 d'abril de 2016. D'acord amb els citats Estatuts, el Consorci es regeix pels òrgans següents: Si bé els Estatuts preveuen la figura del gerent del Consorci, el Consell General d'aquesta entitat mai ha nomenat cap gerent. COMISSIÓ EXECUTIVA DEL CONSORCI En compliment d'allò que disposa l'article 121 de la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic, el personal al servei d'aquest Consorci procedeix exclusivament de les administracions participants i l'entitat no disposa de personal contractat en règim laboral o eventual. Aquest Consorci està constituït com a entitat urbanística especial i opera com a Administració urbanística actuant per desenvolupar i executar urbanísticament el sector d'activitats econòmiques Rocarodona-Olvan. Per tant, al tractar-se d'un Consorci urbanístic, aquesta entitat no convoca ni atorga cap tipus de subvencions o altres tipus d'ajusts públics que hagin de ser publicats en compliment de la normativa de transparència". Per tal de donar compliment allò que disposen el Reglament (UE) 2016/679 del Parlament i del Consell, de 27 d'abril de 2016, relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades, així com la Llei orgànica 3/2018, de 5 de de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals, i fins que no estigui finalitzada la construcció i sigui operativa la pàgina web del Consorci urbanístic pel desenvolupament del sector d'activitats econòmiques Rocarodona-Olvan, mitjançant aquest enllaç a la seu electrònica de l'INCASÒL s'incorpora informació relativa al Registre d'activitats de tractament (RAT) i a la persona delegada de protecció de dades (DPD) del Consorci. El RAT recull la informació relativa als tractaments duts a terme pel Consorci i inclou, per a cada tractament, la informació següent: El/la DPD és la persona encarregada de vetllar pel dret fonamental a la protecció de dades personals i de supervisar el compliment de la normativa reguladora. D'altra banda, s'incorpora un enllaç al Portal de transparència de l'INCASÒL que inclou informació genèrica relativa a: Espai de Protecció dades de l'Institut Català de Sòl El planejament urbanístic vigent en el sector d'activitats econòmiques Rocarodona-Olvan ve conformat pel "Text refós del Pla parcial urbanístic a l'àmbit del polígon d'activitats econòmiques d'Olvan", promogut pel Consorci urbanístic Rocarodona Olvan, i tramès per l'Ajuntament d'Olvan, al qual va donar la seva conformitat la Comissió Territorial d'Urbanisme de la Catalunya Central mitjançant l'acord de data 30 de setembre de 2008, en compliment de l'acord d'aprovació definitiva de la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona adoptat en data 28 de juliol de 2008. Aquest planejament va esdevenir executiu mitjançant la publicació d'aquests acords i de la Normativa urbanística corresponent en el DOGC núm. 5302 de 22 de gener de 2009. A l'enllaç de sota es pot accedir al Registre de Planejament Urbanístic de Catalunya, del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, mitjançant el qual es garanteix la publicitat telemàtica i l'accés immediat al contingut del citat planejament urbanístic en vigor i dels documents que el conformen el pla, així com als acords d'aprovació corresponents adoptats per l'Administració de la Generalitat. Pla parcial urbanístic a l'àmbit del polígon d'activitats econòmiques

L'actuació suposa una inversió de prop de 260.000 euros i s'emmarca dins l'àrea d'influència del jaciment arqueològic de la Força Les obres han comptat amb un pressupost de 165.779,47 euros i formen part del programa de l'1% cultural L'empresa preveu invertir 3,5 milions d'euros en ampliar les seves instal·lacions i crear entre 20 i 30 llocs nous de treball El nou equipament estarà destinat a la recerca, comptarà amb una inversió d'uns 20 milions d'euros i més de 10.000 m2 de sostre • La cooperativa va comprar a l'INCASÒL els terrenys de 13.300 m2 de sostre situats a la Via Trajana • El nou sector La Plana II tindrà una superfície aproximada de 26 hectàrees • El consistori ha adquirit a l'Institut Català del Sòl el terreny situat al Parc Tecnològic on va construir l'edifici Impuls, de 1.675 metres quadrats i sobre el qual fins ara tenia el dret de superfície. • El conseller Damià Calvet i el rector de la UPC, Francesc Torres, han signat un acord per desenvolupar l'edifici D, que serà el 6è edifici del Campus • El nou equipament comptarà amb una inversió d'uns 20 milions d'euros i més de 10.000 m2 destinats a la recerca

• La Cartoixa d'Escaladei data de principis del segle XII i està considerada la casa mare de totes les cartoixes peninsulars • Les obres per rehabilitar l'església i el claustre d'aquest conjunt històric tenen un pressupost de més de 2,5 milions d'euros i finalitzaran en dos anys • Les Festes deth Haro formen part de les Festes del Foc del Solstici d'Estiu als Pirineus, reconegudes i inscrites en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. • El projecte, impulsat pel Departament de Cultura, el Conselh Generau d'Aran, l'Ajuntament de Les i l'Institut Català del Sòl, INCASÒL, compta amb un finançament de 295.976 euros a càrrec del Departament de Cultura. • Amb aquest projecte, les institucions contribueixen a la posada en valor d'aquest patrimoni cultural, de valor excepcional i únic al món. L'INCASÒL retornarà temporalment els dipòsits de les fiances constituïdes en els arrendaments d'ús diferent d'habitatge quan les parts ho sol·licitin La mesura vol protegir les famílies amb menys recursos davant la declaració de l'estat d'alarma com a conseqüència de la pandèmia del coronavirus • La nova promoció d'habitatges estarà situada al carrer de la Virtut i comptarà amb un pressupost aproximat de 4,8 milions d'euros • Calvet ha explicat que "aquesta inversió permetrà atendre millor l'emergència en tractar-se d'una mesura de promoció econòmica, però, sobretot, forma part d'una política estructural" per cobrir les necessitats L'empresa nord-americana ha sol·licitat disposar fins el 5 d'octubre de 2020 per dur a terme l'operació, atès l'impacte econòmic que li està suposant la pandèmia del coronavirus • Moratòria dels lloguers, ampliació del termini per dipositar la fiança i adquisició directe dels immobles són les mesures que afecten a l'INCASÒL

Recordeu que tots els tràmits relacionats amb les fiances estan disponibles online a través d' aquest web i que actualment el temps d'espera de l'atenció telefònica és superior a l'habitual. Les fiances dels contractes d'arrendaments urbans, tant les corresponents a finques urbanes destinades a habitatge com les destinades a altres usos, s'han de depositar a l'Institut Català del Sòl, en la forma prevista en el Decret 147/1997, de 10 de juny. La Coordinació de Fiances de l'Institut Català del Sòl gestiona les fiances dels contractes de lloguer de les finques urbanes de Catalunya.

Així mateix, la Llei Estatal 25/2013, de 27 de desembre, d'Impuls de la factura electrònica i creació del registre comptable de factures en el Sector Públic, regula l'obligació de presentació de factura electrònica a les Administracions Públiques a partir del 15 de gener de 2015. A més dels requisits legalment establerts, les factures que ens trameteu, han de contenir l'indicador de servei o aprovisionament que permeti la correcta tramitació de la factura i que per a l'Institut Català del Sòl és: Per a la seva correcta emissió, les factures electròniques han d'incloure els codis identificadors DIR3, que per a l'Institut Català del Sòl són: Oficina Comptable: Institut Català del Sòl CODI: A09006197 Òrgan Gestor: Institut Català del Sòl CODI: A09006197 Unitat Tramitadora: Institut Català del Sòl CODI: A09006197 Heu de continuar adreçant les vostres consultes relacionades amb el contingut comercial de la factura i els indicadors de servei o aprovisionament a les persones de contacte que us han sol·licitat el bé o servei.

• L'Ajuntament destina el local actualment a l'Escola Bressol Municipal el Gegant del Pi • La urbanització del sector contribueix a resoldre necessitats històriques i actuals de mobilitat, equipaments, zones verdes i accés a nou habitatge • El nou portal reuneix tota la seva oferta de terrenys industrials, comercials, terciaris, logístics, residencials i actius immobiliaris singulars disponibles • El llançament d'incasolsolars.cat s'emmarca dins les mesures que està activant l'INCASÒL per incentivar la reactivació econòmica • Els terrenys estan situats al sector Llevant, tenen una superfície global de 4.889,72 m2 i un preu de venda de 7,7milions d'euros • brosh promourà 271 habitatges en cooperativa amb diferents règims de protecció oficial • L'empresa ampliarà les seves instal·lacions de manteniment d'embarcacions esportives • Les obres per fer el nou equipament tenen un pressupost d'1,6 milions d'euros i és previst que acabin en un any • La biblioteca se situarà a la plaça de les Corts Catalanes, aprofitant l'estructura d'un edifici existent • Florette preveu una inversió inicial de 13 milions d'euros i preveu la creació de 200 llocs de treball directes • Els treballs consistiran en la restauració i adaptació per a museu i arxiu dels edificis de la Casa Prioral, Cal Morrut, i les capelles que donen al claustre • El conjunt monàstic data del segle XI i està situat dins el recinte emmurallat de Sant Llorenç de Morunys

• El nou sector La Plana II tindrà una superfície aproximada de 26 hectàrees El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, l'alcalde de Gandesa, Carles Luz, i el director de l'Institut Català del Sòl, INCASÒL, Albert Civit, han signat aquest matí un conveni per a millorar l'accessibilitat a les àrees industrials del municipi i promoure l'ampliació del sector d'activitats econòmiques La Plana. El Departament de Territori i Sostenibilitat està executant actualment les obres de la nova rotonda i la millora de la carretera C-43. Complementàriament a aquesta actuació, l'acord signat avui preveu la formació d'un ramal d'enllaç des de la nova rotonda fins al vial actual del sector la Plana, per a facilitar l'accés al propi polígon i la seva àrea d'influència. Aquesta actuació compta amb un pressupost aproximat de 600.000 euros. La Plana II, ampliació del polígon La Plana El Conveni entre el Departament, l'INCASÒL i l'Ajuntament estableix també la col·laboració per desenvolupar el sector La Plana II, que suposarà l'ampliació de La Plana. El polígon La Plana II tindrà una superfície de 25,79 hectàrees i és previst que el seu desenvolupament urbanístic s'executi per fases, adaptant-lo a la demanda real existent. En aquest sentit, el sector ja consolidat de La Plana només compta amb dues parcel·les disponibles, que l'INCASÒL té en procés de comercialització actualment. Visita als terrenys del sector Catalunya Sud de Tortosa i L'Aldea El conseller Calvet, acompanyat per l'alcaldessa de Tortosa, Meritxell Roigé, i l'alcalde de l'Aldea, Xavier Royo, ha visitat el sector d'activitats econòmiques Catalunya Sud, concretament els terrenys on l'empresa Florette està desenvolupant el seu nou projecte d'expansió. El passat mes de juny Florette va comprar set parcel·les a l'INCASÒL, amb una superfície global de 41.296 m 2, on ja ha començat a construir el seu setè centre de producció. Preveu la seva execució en dues fases, i suposarà una inversió inicial de 13 milions d'euros i la creació de 200 nous llocs de treball directes. La sostenibilitat jugarà un paper fonamental en aquest nou centre de producció, que treballarà amb energies renovables, amb un model de recuperació d'aigua i amb eficiència energètica basada en l'autoconsum. A més, es basarà en el concepte d'indústria 4.0 i s'enfocarà en una major eficiència dels recursos i d'adaptació a les demandes. El sector industrial Catalunya Sud està situat a cavall dels municipis de Tortosa i l'Aldea (Baix Ebre), a tocar la sortida de Tortosa de l'AP-7, en un tram lliure de peatge. L'actuació té una superfície total de 136 hectàrees de les quals 82,6 hectàrees corresponen a l'àmbit de Tortosa i les altres 53,4 hectàrees a l'Aldea. Actualment, l'INCASÒL té 5 parcel·les disponibles en aquest sector destinades a indústria aïllada.

Les obres han comptat amb un pressupost de 165.779,47 euros i formen part del programa de l'1% cultural Església de Santa Maria d'Almenar La Generalitat de Catalunya ha finalitzat aquesta setmana la segona fase de restauració de l'església de Santa Maria d'Almenar (Segrià). Les obres, promogudes pel Departament de Cultura, l'Institut Català del Sòl, INCASÒL, l'Ajuntament d'Almenar i el Bisbat de Lleida, formen part del programa de l'1% cultural. Ha suposat una inversió de 165.779,47 euros (IVA exclòs) provinents dels fons de l'1% cultural de la Generalitat de Catalunya (en un 51,70%) i del Bisbat de Lleida, mitjançant fons propis (19,32%) i aportacions provinents de la parròquia de Santa Maria i de l'Associació Cultural de l'Àngel d'Almenar (ACADA) (28,98%). L'actuació, basada en un projecte de l'arquitecte Joan Agelet Gomà, ha estat executada per l'empresa Biosca SL i gestionada per l'INCASÒL. Les obres han consistit en dues intervencions, una interior per donar seguretat al temple i l'altra als murs i façanes exteriors per reduir les humitats ascendents, incorporant la canalització de les aigües pluvials de la coberta. Aquestes intervencions possibiliten una continuïtat de futur en les obres de restauració i del seu reconeixement monumental. La primera intervenció ha consistit en el reforç estructural de l'arc former de la volta de creueria gòtica de la nau central que estava afectada per l'existència d'unes deformacions. La segona intervenció ha estat la millora de les condicions d'humitats patològicament lesives per als murs del conjunt del temple. L'església de Santa Maria és un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional. El temple inicial és una construcció gòtica del segle XIV, des de la capçalera fins a la meitat de la nau central i en el seu transsepte, no així en el cimbori, la construcció del qual és d'època indeterminada, amb moltes i diverses reconstruccions. Als anys 40 del segle XVIII, es va construir un imponent campanar de gairebé 55m d'alçària que inclouen l'Àngel de bronze del penell. El 1936 l'Església pateix un greu incendi i es veuen afectats paraments, voltes, creueries, finestres i òculs gòtics amb traceries, cimbori, cor i orgue, escultures i retaules.

Si desitgeu obtenir un Certificat informatiu amb les dades de la seva fiança, descarregueu i empleneu el següent formulari: Feu la tramesa d'aquesta sol·licitud, juntament amb la documentació que s'indica en el full 2, a la següent adreça: La part arrendatària d'un contracte formalitzat a partir del 22 de setembre de 2020 pot sol·licitar la informació de la data i l'import de la renda del contracte anterior. Per a obtenir aquesta informació caldrà aportar la següent sol·licitud juntament amb la documentació que s'indica en aquesta: En el cas que no s'hagi formalitzat el nou contracte, caldrà presentar la sol·licitud juntament amb l'autorització de la part arrendadora i documentació que s'indica en aquesta: Feu la tramesa d'aquesta sol·licitud, juntament amb l'autorització, si correspon, a la següent adreça: Rebreu la resposta per la via que indiqueu a la sol·licitud (correu postal o correu electrònic).

L'Institut Català del Sòl (INCASÒL) va ser creat per la Llei 4/1980, de 16 de desembre, del Parlament de Catalunya com a organisme autònom de caràcter comercial. S'ha configurat com un ens públic de la Generalitat de Catalunya adscrit al Departament de Territori i Sostenibilitat i subjecte al règim establert en l'article 1 B) del Text refós de la Llei de l'Estatut de l'empresa pública catalana, aprovat per Decret legislatiu 2/2002 de 24 de desembre i en l'article 4.2 de la Llei de finances públiques de la Generalitat de Catalunya, text refós aprovat pel Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre. La Llei d'urbanisme qualifica l'Institut Català del Sòl com a entitat urbanística especial de la Generalitat, amb competències urbanístiques en matèria de planejament i gestió en els supòsits que operi com administració actuant, podent ésser receptora de la cessió a títol gratuït o de l'alienació directa de terrenys, del patrimoni públic de sòl i habitatge. Per la seva banda la Llei de l'habitatge li atribueix la promoció pública d'habitatge de la Generalitat. INCASÒL està regit per una presidència la qual correspon al conseller de Territori i Sostenibilitat, i un Consell d'Administració, que té atribuïdes les més àmplies facultats en la seva actuació i gestió. La seva composició es fixa per acord del govern. El director de l'Institut Català del Sòl, nomenat pel Govern, és l'òrgan executiu que dirigeix el seu funcionament, ostenta la seva representació i assumeix les funcions que li són encomanades pel Consell d'Administració. Les relacions amb el seu personal estan regulades pel dret laboral.

Anunci sobre una resolució referent a la aprovació definitiva del Projecte de reparcel·lació voluntària, en la modalitat de compensació bàsica, del Polígon d'actuació urbanística Illa 11 de la Modificació puntual del Pla general metropolità Ronda Sud – Illa 11. Data de la Resolució – 25/03/2020 Anunci de notificació en procediment d'aixecament de suspensió de l'execució de l'acte de liquidació i cobrament de la quota urbanística número 4 del Projecte de reparcel·lació del Pla parcial SUP 1 la closa del llop de l'Escala. Resolució del Director de l'Institut Català del Sòl, per la que s'acorda aprovar l'Operació jurídica complementària relativa a les circumstàncies descriptives de la finca aportada número 4 del Projecte de reparcel·lació del Pla parcial sector sud al terme municipal de Sant Gregori. Anunci de notificació sobre una resolució referent a l'aprovació inicial del Compte de liquidació definitiva del projecte de reparcel·lació del sector S-B1 Can Surós al municipi de Besalú Anunci sobre una resolució referent a la informació pública de la proposta de reparcel·lació voluntària al polígon d'actuació urbanística Illa 11 de la Modificació puntual de Pla General Metropolità Ronda Sud – Illa 11 Anunci sobre una resolució referent a l'aprovació inicial del Compte de liquidació definitiva del projecte de reparcel·lació del sector S-B1 Can Surós al municipi de Besalú Anunci sobre una resolució referent a la incoació de l'expedient d'aprovació de l'Operació jurídica complementaria de les parcel·les resultants núm. 6, 18 i 19 del Projecte de reparcel·lació del Pla parcial SUP 1 la closa del llop al terme municipal de L'Escala Anunci de notificació de 16 de setembre de 2019, en procediment d'aprovació, liquidació i requeriment de la quota definitiva d'urbanització del Compte de liquidació definitiva del projecte de reparcel·lació del Polígon d'actuació urbanística 1 del Cementeri: Eixample de l'Avinguda Aragonesa del terme municipal d'Amposta. Anunci de notificació de 5 de setembre de 2019, en procediment l'aprovació definitiva del Compte de liquidació definitiva del Projecte de reparcel·lació del Pla parcial del sector Avinguda Costa Brava del terme municipal de Figueres. Anunci relatiu sobre una resolució referent a l'aixecament de la suspensió de l'execució dels actes de liquidació i cobrament de les quotes urbanístiques. Sector SUP1 la Closa del Llop a l'Escala Anunci sobre una resolució referent a l'aprovació definitiva del Compte de liquidació definitiva del projecte de reparcel·lació del sector Avinguda Costa Brava del terme municipal de Figueres. Anunci de notificació de 29 de gener de 2019, en procediment l'aprovació inicial del Compte de liquidació definitiva del Projecte de reparcel·lació del Pla parcial del sector Avinguda Costa Brava del terme municipal de Figueres. Anunci de notificació de 23 de gener de 2019, en procediment l'aprovació definitiva del Compte de liquidació definitiva del Projecte de reparcel·lació del Polígon d'actuació urbanística 1 del Cementeri: Eixample de l'Avinguda Aragonesa del terme municipal d'Amposta. Aprovació definitiva el Projecte de reparcel·lació, en la modalitat de cooperació, del polígon d'actuació urbanística PAU V, del terme municipal de Solsona RESOLUCIÓ DEL DIRECTOR DE L'INSTITUT CATALÀ DEL SÒL RELATIVA A L'APROVACIÓ INICIAL DEL COMPTE DE LIQUIDACIÓ DEFINITIVA DEL PROJECTE DE REPARCEL·LACIÓ DEL SECTOR AVINGUDA COSTA BRAVA AL MUNICIPI DE FIGUERES RESOLUCIÓ DEL DIRECTOR DE L'INSTITUT CATALÀ DEL SÒL RELATIVA A L'APROVACIÓ DEFINITIVA DEL COMPTE DE LIQUIDACIÓ DEFINITIVA DEL PROJECTE DE REPARCEL·LACIÓ DEL POLÍGON D'ACTUACIÓ URBANÍSTICA 1 DEL CEMENTERI: EIXAMPLE DE L'AVINGUDA ARAGONESA, AL MUNICIPID'AMPOSTA Anunci de notificació en procediment d'aprovació, liquidació, i requeriment de la quota definitiva d'urbanització del compte de liquidació definitiva del Projecte de reparcel·lació del Pla parcial "La Triola", del terme municipal de Sant Sadurní d'Anoia CORRECCIÓ D'ERRADA EN LA PÀGINA 23 DEL COMPTE DE LIQUIDACIÓ DEFINITIVA DEL PROJECTE DE REPARCEL·LACIÓ DEL PLA PARCIAL DEL SECTOR 10 - L'ESGLÉSIA, AL MUNICIPI DE MÓRA LA NOVA PUBLICADA AL WEB DE L'INCASÒL EL 27 DE JULIOL DE 2018. Aprovació inicial el Projecte de reparcel·lació, en la modalitat de cooperació, del polígon d'actuació urbanística PAU V, del terme municipal de Solsona. Anunci sobre una resolució referent a l'aprovació definitiva del Projecte de canvi de modalitat del sistema d'actuació per a l'execució del polígon d'actuació urbanística Ampliació de parcel·la industrial al sector La Plana, del terme municipal de Gandesa RESOLUCIÓ DEL DIRECTOR DE L'INSTITUT CATALÀ DEL SÒL RELATIVA A L'APROVACIÓ DEFINITIVA DEL COMPTE DE LIQUIDACIÓ DEFINITIVA DEL PROJECTE DE REPARCEL·LACIÓ DEL PLA PARCIAL DEL SECTOR 10 - L'ESGLÉSIA, AL MUNICIPI DE MÓRA LA NOVA RESOLUCIÓ DEL DIRECTOR DE L'INSTITUT CATALÀ DEL SÒL RELATIVA A L'APROVACIÓ INICIAL DEL COMPTE DE LIQUIDACIÓ DEFINITIVA DEL PROJECTE DE REPARCEL·LACIÓ DEL POLÍGON D'ACTUACIÓ URBANÍSTICA 1 DEL CEMENTERI: EIXAMPLE DE L'AVINGUDA ARAGONESA, AL MUNICIPI D'AMPOSTA RESOLUCIÓ DEL DIRECTOR DE L'INSTITUT CATALÀ DEL SÒL RELATIVA A L'APROVACIÓ INICIAL DEL COMPTE DE LIQUIDACIÓ DEFINITIVA DEL PROJECTE DE REPARCEL·LACIÓ DEL PLA PARCIAL DEL SECTOR 10 - L'ESGLÉSIA, AL MUNICIPI DE MÓRA LA NOVA

Des del 25 de maig de 2018 és d'aplicació el Reglament general de protecció de dades, un reglament europeu que comporta canvis significatius en la protecció de dades de caràcter personal, tant des del punt de vista dels drets de les persones com de les obligacions de les persones i entitats que tracten dades de caràcter personal. Per això, volem explicar-vos en què consisteix aquest nou Reglament Europeu de Protecció de Dades i les conseqüències que pot tenir per a la nostra organització: Aquest Reglament adapta la gestió de les dades personals als nous entorns digitals, com internet i apps per a mòbils. Els Estats membres l'han d'aplicar a partir del 25 de maig del 2018. La normativa europea afegeix nous drets als recollits en l'actual normativa espanyola. Per aquest motiu, hem d'actualitzar la informació a disposició dels nostres clients sobre les mesures de protecció de dades. També demanarem autorització per poder tractar les dades, en els casos nous que sigui necessari Consentir tots els tractaments ens permetrà oferir un servei el més adaptat possible a les necessitats actuals i en aquells assumptes obligatoris per causa de manteniment i/o compliment normatiu. La informació dels tractaments de consentiment estarà sempre accessible a partir del 25 de maig. Podrà modificar-se sempre que vulgui des d'aquesta data a través dels canals de comunicació habituals: internet, telèfon o oficina. Totes les empreses que tinguin dades personals hauran de complir amb el Reglament. Des d'INCASOL hem pres les següents mesures per a garantir el respecte a la protecció de dades: - Hem nomenat un delegat de Protecció de Dades (DPD). - Hem fixat uns principis de seguretat apropiats. - Hem revisat els requisits de documentació necessaris per complir amb el Reglament. - Hem avaluat l'impacte que poden causar els nostres procediments sobre la protecció de les seves dades personals i treballarem per adequar formularis, adaptar procediments i totes aquelles mesures que conjuntament amb el nostre DPD es considerin oportunes. Delegat de Protecció de dades de l'Incasòl Podeu adreçar qualsevol qüestió relativa a la protecció de dades a la bústia [EMAIL]

Per a cadascun dels tractaments de l'Incasòl es mostra la informació següent: Aquest contingut estarà disponible properament.

El registre d'activitats de tractament recull la informació relativa als tractaments duts a terme per l'Incasòl inclou, per a cada tractament, la informació següent:

Incasòl no disposa de informació en resolucions judicials en matèria de trasnparència, en matèria de resolucions administrativas i dictamens podeu dirigir-vos a la web de la GAIP

Incasòl no otorga cap subvenció ni ajut

L'Institut Català del Sòl (Incasòl) és una empresa pública de la Generalitat de Catalunya, vinculada al Departament de Territori i Sostenibilitat. L'Incasòl participa en el desplegament de les polítiques de sòl i habitatge del Govern garantint terminis, qualitat i equilibri econòmic. La seva missió principal consisteix en el desenvolupament d' activitats en els següents àmbits: Sòl industrial, logístic, residencial i terciari

Incasòl no disposa de béns mobles de valor especial

Incasòl no té cap representant sindical en situació d'alliberat, per això no te cap cost associat

Incasòl no té cap representant sindical en situació d'alliberat

Incasòl no genera convocatories de col·lectius específics

Taula de retribucions anuals actualitzada a gener de 2016 No s'abonen drets d'assistència per la concurrència a reunions d'òrgans col·legiats

Incasòl no disposa de personal adscrit de cap tipus

Informació extreta de l' Informe anual detallat de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic

Nomenament del senyor Albert Civit i Fons com a director de l'Institut Català del Sòl, amb els drets i deures inherents al càrrec

Els serveis que oferim INCASÒL i CIMALSA es basen en l'experiència que hem acumulat durant més de 30 anys de treballar amb nombroses empreses catalanes del món de l'enginyeria, l'arquitectura i la construcció en l'execució dels nostres projectes. Aquesta experiència ens ha portat ha elaborar un catàleg de serveis amb la voluntat de compartir el nostre coneixement a nivell nacional i internacional oferint solucions de gestió integral en els nostres 5 àmbits d'actuació: - Sòl industrial, residencial i logístic

Secretari General de Territori i Sostenibilitat Secretari d'Hàbitat Urbà i Territori del Departament de Territori i Sostenibilitat Director de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya Director General de Centrals i Infraestructures per a la Mobilitat i les Activitats Logístiques Directora General de Coordinació Interdepartamental Directora General d'Indústria del Departament d'Empresa i Coneixement Director General d'Acció Cívica i Comunitària de Treballs, Afers Socials i Famílies Director General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya del Departament de la Vicepresidéncia i d'Economia i Hisenda Secretària del Consell d'Administració

El Decret 147/1997, de 10 de juny, que desenvolupa la Llei 13/1996, de 29 de juliol, regula, a la Secció 2, la forma d'efectuar el dipòsit de les fiances mitjançant el règim de concert. Aquest Decret estableix tres modalitats de Règim de Concert. Cliqueu en la modalitat per obtenir més informació i realitzar els tràmits corresponents. Com a titular d'un concert de fiances en la modalitat de Propietaris trobareu, a continuació, tota la informació relacionada amb els tràmits que podeu realizar amb l'INCASÒL. La persona titular del concert pot sol·licitar el canvi de titularitat en el cas de canvi de denominació socia l. Com a titular d'un concert de fiances en la modalitat de Professionals dedicats a l'administració de finques urbanes trobareu, a continuació, tota la informació relacionada amb els tràmits que podeu realizar amb l'INCASÒL. La persona titular del concert pot sol·licitar el canvi de titularitat en el cas de canvi de persona física a jurídica. El titular d'un concert de fiances, en la modalitat de Companyies de subministraments i serveis, ha de dipositar les fiances exigides als abonats, mitjançant la presentació de la liquidació ordinària trimestral. És obligatòria la gravació de les liquidacions ordinàries de forma telemàtica i de les liquidacions extraordinàries, si s'escau: En el supòsit que la liquidació sigui a ingressar, podeu efectuar l'ingrés a través de les següents entitats bancàries: CaixaBank, Banc Sabadell, BBVA o Bankia. Per a la tramitació de les liquidacions, heu d'aportar la següent documentació: Per a la correcta presentació de la liquidació, el fitxer de fiances i abonats, juntament amb el document de liquidació, cal enviar-los per correu electrònic a [EMAIL] En el supòsit que rebeu una carta de pagament per una liquidació complementària, podeu efectuar el pagament a través de les entitats bancàries de CaixaBank, Banc Sabadell, BBVA o Bankia, clicant en el següent enllaç: Qualsevol traspàs o canvi en la gestió de la cartera del titular del concert haureu de comunicar-lo a la Coordinació de Fiances per correu electrònic a [EMAIL]

Una vegada complimentat el tràmit/formulari online de devolució heu d'enviar a l'adreça de correu electrònic [EMAIL] únicament el document que acrediti la titularitat del compte bancari destinatari de la devolució i el document que acrediti que el contracte d'arrendament està extingit (lliurament de la possessió/claus). És important que indiqueu a l'assumpte el número de control de la devolució que comença sempre per "330" El termini per dipositar la fiança establerta a l'article 36.1 de la Llei d'arrendaments urbans s'amplia fins a quatre mesos (passant de dos a quatre), a comptar a partir de la data de formalització del contracte d'arrendament d'habitatge o del contracte d'ús diferent d'habitatge. Aquesta mesura s'aplicarà als contractes celebrats a partir de la publicació del Decret 13/2020, de 21 d'abril, pel qual s'adopten mesures urgents de caràcter estructural i organitzatiu, així com mesures en l'àmbit de les entitats del sector públic de l'Administració de la Generalitat (23/04/2020) i serà d'aplicació fins al 31 de desembre de 2020. Les adreces operatives de correu electrònic on podeu enviar les vostes consultes, segons la temàtica de que es tracti, són les següents: La Coordinació de fiances ha habilitat un canal per tramitar aquesta sol·licitud: on trobarà amb detall l'explicació de les condicions i els requisits que s'han de complir per ser beneficiari d'aquesta mesura, així com la documentació que cal acompanyar a la sol·licitud. Heu de presentar una sol·licitud de traspàs de la fiança a ingrés directe (10% fiança), i després sol·licitar la disposició de la fiança a través del canal habilitat: on trobareu amb detall l'explicació de les condicions i els requisits que s'han de complir per ser beneficiari d'aquesta mesura, així com la documentació que cal acompanyar a la sol·licitud.

Es necessari obtenir cita prèvia per a l'atenció presencial a INCASÒL en el cas que vulgueu realitzar algun dels següents tràmits: Podeu sol·licitar la cita prèvia pels següents canals: Aquest servei d'atenció presencial va destinat prioritàriament a usuaris/usuàries (persones físiques) que no disposen dels mitjans electrònics per efectuar els tràmits via telemàtica des de la web. Els canvis de titular també es poden realitzar per correu electrònic, indicant el Número de Registre o Número de Control (NC) de la fiança i aportant la Nota Simple del Registre de la Propietat. També disposeu de l'atenció presencial de:

L'Avalloguer és un règim de cobertures que consisteix en assegurar a les persones arrendadores d'habitatges, amb contractes formalitzats a l'empara de l'article 2 de la Llei 29/1994, d'arrendaments urbans la percepció d'una quantitat, en el cas d'instar un procés judicial de desnonament per manca de pagament de la renda d'acord amb les condicions i els requisits que estableix la normativa. La Coordinació de Fiances de l'Institut Català del Sòl és l'organisme gestor de l'Avalloguer d'acord amb els esmentats àmbits geogràfics que defineix el Pla de l'habitatge, mentre el conseller o consellera del departament competent en matèria d'habitatge no publiqui altres preus, tenint en compte la situació dels preus en cada àmbit territorial. Haver subscrit entre l'arrendador i l'arrendatari el Document de compromís relatiu a l'Avalloguer. La persona arrendadora podrà sol•licitar, en el termini de sis mesos des de l'obtenció de la sentència o de l'acord extrajudicial, el cobrament de l'Avalloguer a la coordinació de fiances de l'Institut Català del Sòl, acompanyant la sol•licitud amb la informació i documentació següents: El termini de presentació de la sol•licitud és de sis mesos des de l'obtenció de la sentència o de l'acord extrajudicial. A partir de la presentació de la sol·licitud i de la documentació requerida, l'Institut Català del Sòl verificarà el compliment dels requisits que estableix el Decret i notificarà al sol·licitant, en un termini màxim de dos mesos, la seva admissió i l'import a abonar en concepte de garantia de l'Avalloguer, o bé la seva denegació degudament motivada. L'ingrés de l'import reconegut es realitzarà en un termini no superior a 30 dies, des de la seva notificació És causa de denegació de la sol·licitud per l'obtenció de la compensació a què dóna dret l'avalloguer: Així mateix, no correspon reconèixer l'Avalloguer quan, en un termini de quatre anys, a comptar de la data de la sol·licitud per obtenir la compensació a què dóna dret l'Avalloguer, ja s'hagi fet efectiva aquesta compensació dues vegades en un mateix habitatge. En els següents enllaços podeu consultar la normativa: Decret 54/2008, d'11 de març, pel qual s'estableix un règim de cobertures de cobrament de les rendes arrendatícies dels contractes de lloguer d'habitatges [DOGC núm. 5090 de 13 de març de 2008]. Decret 171/2008, de 26 d'agost, pel qual es modifica el Decret 54/2008, d'11 de març, pel qual s'estableix un règim de cobertures de cobrament de les rendes arrendatícies dels contractes de lloguer d'habitatges i s'estableix la seva entrada en vigor [DOGC núm. 5204 de 28 d'agost de 2008]. Decret 41/2010, de 23 de març, pel qual es crea el Consell de Qualitat, Sostenibilitat i Innovació de l'Habitatge [DOGC núm. 5595 de 25 de març de 2010]. Decret 75/2014, de 27 de maig, del Pla per al dret a l'habitatge [DOGC núm. 6633 de 29 de maig de 2014].

La devolució de la fiança es pot sol·licitar un cop extingit o resolt el contracte d'arrendament. La devolució s'ha de sol·licitar un cop extingit o resolt el contracte d'arrendament i la Coordinació de Fiances retornarà la fiança en el termini màxim de 21 dies mitjançant transferència bancària. Abans d'iniciar el tràmit online haureu de disposar de les dades i la documentació (en format PDF) que s'indica a continuació, per tal d'informar-les i adjuntar-la quan l'aplicació web ho requereixi: Per a sol·licitar la devolució de la fiança, premeu en el següent enllaç: Per sol·licitar la devolució de la fiança podeu adreçar-vos a: La Cambra de la Propietat tramitarà la petició de devolució i generarà el formulari Model 3 per a la vostra signatura i, un cop revisada per part de l'Incasòl, si la sol·licitud és correcta, en el termini màxim de 21 dies la persona sol·licitant rebrà, de l'INCASÒL, un ingrés al compte per l'import de la devolució. Les Oficines d'Atenció Ciutadana (OAC) us ajudaran a sol·licitar la devolució de la fiança de forma online i, en el termini de 21 dies, la persona sol·licitant rebrà, per part de l'INCASÒL, un ingrés al compte per l'import de la devolució. A l' Institut Català del Sòl (INCASÒL) tramitarem la vostra sol·licitud de devolució generant el formulari Model 3 per a la vostra signatura i, si és correcte, en el termini màxim de 21 dies la persona sol·licitant rebrà, de l'INCASÒL, un ingrés al compte per l'import de la devolució. Per a efectuar aquest tràmit, cal aportar la següent documentació: En aquest apartat trobareu la informació relativa a la devolució del paper de fiança i com recuperar l'import dipositat, en el cas que s'hagi extraviat el paper de fiança. Per efectuar el tràmit de devolució de paper de fiança, us podeu adreçar a les oficines de: En el cas que hàgiu extraviat el paper de fiança, per recuperar l'import dipositat podeu: En ambdós casos heu de presentar la sol·licitud i documentació que trobareu en el següent enllaç: Podeu presentar la documentació pels següents canals: A partir de la presentació de la sol·licitud i documentació requerida, l'INCASÒL efectuarà el tràmit d'informació pública, per un termini de dos mesos, mitjançant un anunci publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) del paper de fiança extraviat, tal com preveu la Diposició Transitòria Segona, punt 3, del Decret 147/1997, de 10 de juny. Transcorregut el termini de publicació al DOGC, l'INCASÒL enviarà a la persona sol·licitant una carta de pagament pel cost de l'anunci. Un cop abonat aquest import, s'efectuarà la devolució de la fiança per transferència o s'emetrà el certificat acreditatiu del dipòsit. Podeu consultar, de forma telemàtica, l'estat de la fiança des del següent enllaç: Per obtenir més informació sobre la Devolució de fiances cliqueu en el següent enllaç:

Els contractes formalitzats a partir del 23 d'abril i fins al 31 de desembre de 2020 disposen de quatre mesos per dipositar la fiança. Els tràmits del Dipòsit de la fiança i del Dipòsit d'Actualització de la fiança consten de tres passos: Gravació i impressió del document d'autoliquidació de la fiança (Model 2) Abans d'iniciar el tràmit, podeu consultar l'arxiu d'ajuda corresponent: Podeu iniciar el tràmit en el següent enllaç: Un cop gravat, podeu imprimir el document d'autoliquidació en el següent enllaç: En el cas del Dipòsit de la fiança, caldrà que envieu el contracte d'arrendament degudament signat i amb els seus annexos, inclús el Document de Compromís de l'Avalloguer, si s'escau. En el cas de contractes verbals, envieu una còpia del rebut del lloguer. En el cas del Dipòsit de l'Actualització de la fiança, envieu el document que ho acredita: annex al contracte d'arrendament, rebut del lloguer amb la renda actual, etc. Disposeu dels següents canals per enviar la documentació: Amb el document d'autoliquidació (Model 2) gravat, podeu efectuar l'ingrés mitjançant: Podeu accedir al pagament de la fiança mitjançant la banca online de CaixaBank (Línia Oberta) o targeta (via web) en el següent enllaç: Per efectuar el tràmit del dipòsit de la fiança de manera presencial, adreceu-vos a les següents entitats col·laboradores: En aquestes oficines obtindreu el document d'autoliquidació per al dipòsit de la fiança (Model 2) i s'efectuarà la tramesa de la documentació escanejada a la Coordinació de Fiances de l'INCASÒL de qui, amb posterioritat, rebreu la notificació pertinent. La forma de pagament és la següent: Per efectuar aquest tràmit, cal aportar la següent documentació: Utilitzeu aquesta opció en el cas que hàgiu rebut de l'INCASÒL un document per a l'ingrés al Dipòsit de fiances de finques urbanes relatiu a un import de fiança, un recàrrec per demora, interessos de demora o una sanció, i desitgeu abonar-lo de manera online mitjançant targeta o per la Línia Oberta de CaixaBank. Podeu efectuar l'ingrés en el següent enllaç: Informeu els 13 dígits del número de Referència situat a la part inferior del document que heu rebut. Podeu consultar, de forma telemàtica, l'estat de la fiança des del següent enllaç: Per obtenir més informació sobre el Dipòsit de fiances i altres ingressos cliqueu en el següent enllaç:

AQ Acentor adquireix 5 parcel·les on construirà 270 habitatges lliures. Aquests habitatges se sumen als 637 habitatges amb diferents règims de protecció oficial del sector ja comercialitzats Parcel·les adquirides per AQ Acentor L'Institut Català del Sòl, INCASÒL, ha signat el contracte d'arres amb la promotora immobiliària AQ Acentor, per la compravenda de 5 parcel·les del sector residencial Llevant de Viladecans (Baix Llobregat). Aquesta societat hi desenvoluparà un total de 270 habitatges en règim lliure. Les parcel·les 3, 4, 19, 20 i 32 estan situades a la carretera de Barcelona i sumen una superfície global de 7.195,76 m 2, 27.089,91 m 2 de sostre. El preu total de venda és de 21.078.002,18 euros. La immobiliària invertirà 80 milions d'euros en el seu desenvolupament i 3 de les parcel·les es destinaran a habitatges de lloguer. El nou barri de Llevant, que serà un nou eixample per a Viladecans, ocuparà 55 hectàrees entre la carretera comarcal C-245, els barris de la Torre-roja i Campreciós, l'espai forestal del Montbaig (muntanya de Sant Ramon) i el terme municipal veí de Sant Boi. La urbanització d'aquest sector la promou l'empresa municipal VIMED i l'INCASÒL és un dels propietaris prioritaris. Sector Llevant, un nou eixample de Viladecans Prèviament a la venda a AQ Acentor, l'INCASÒL ja ha comercialitzat 6 parcel·les per a habitatge protegit que sumen un total de 474 habitatges protegits: a finals del 2019 en va vendre 2 a les cooperatives Llar Unió Catalonia i Fem Ciutat per construir un total de 203 habitatges protegits i el passat mes de juliol 4 parcel·les a la societat Brosh per desenvolupar 271 habitatges protegits. Resten ara dues parcel·les destinades a habitatge social per a 163 habitatges més que executarà l'INCASÒL. En els terrenys propietat de l'INCASÒL del sector, durant els propers anys es desenvoluparan 637 habitatges amb diferents règims de protecció oficial i 270 habitatges en règim lliure. En total, el nou barri disposarà de 2.996 habitatges, del que 1.371 tindran diferents règims de protecció oficial (un 45%)."

• La nova promoció d'habitatges estarà situada al carrer de la Virtut i comptarà amb un pressupost aproximat de 4,8 milions d'euros • Calvet ha explicat que "aquesta inversió permetrà atendre millor l'emergència en tractar-se d'una mesura de promoció econòmica, però, sobretot, forma part d'una política estructural" per cobrir les necessitats Moment de la roda de premsa, amb l'alcalde d'Igualada, marc Castells, en primer terme, des de l'Ajuntament, i el conseller, en connexió en directe des del seu despatx, a Barcelona. Terrenys on s'edificarà la nova promoció d'habitatge de lloguer assequible al carrer de la Virtut d'Igualada. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, i l'alcalde d'Igualada, Marc Castells, han anunciat avui la construcció d'un nou edifici d'habitatges de lloguer assequible a Igualada. La nova promoció estarà situada al carrer de la Virtut, xamfrà amb els carrers de les Delícies i del Cardenal Vives, en un solar de 739 m 2, propietat de l'Ajuntament d'Igualada i que cedirà a l'Institut Català del Sòl, INCASÒL, en dret de superfície per facilitar-ne la seva construcció. Segons ha explicat el conseller " la intenció és licitar la redacció del projecte executiu aquest any 2020, perquè el projecte bàsic ja el tenim, readaptat d'un que ja tenia l'Ajuntament, de manera que puguem licitar les obres a finals d'aquest any o, com a molt, a l'inici de 2021, perquè es pugui construir entre 2021 i 2023 ". L'edifici constarà de planta baixa i 4 plantes d'alçada, amb un màxim de 36 habitatges i 2 locals comercials i de 36 places d'aparcament en planta soterrània. A la planta baixa, on s'hi ubicaran els locals comercials, també es preveu construir un pas porxat de sis metres d'amplada per donar accés a l'espai públic de l'interior d'illa. La promoció d'habitatges del carrer de la Virtut " és una inversió important, de 4,78 milions d'euros ", ha explicat el conseller, i forma part de la programació d'INCASÒL del 2020 per a la construcció de promocions del Programa d'habitatge de lloguer assequible de la Generalitat de Catalunya. " Aquesta inversió ", ha explicat Calvet " permetrà atendre millor l'emergència en tractar-se d'una mesura de promoció econòmica, però, sobretot, forma part d'una política estructural " per cobrir les necessitats d'habitatge a la capital de l'Anoia. El 2019, l'INCASÒL ja va incloure en aquest mateix programa de lloguer assequible la construcció de 24 habitatges més al carrer de Joan Serra i Constansó. Actualment, l'equip guanyador d'aquest projecte està redactant el seu avantprojecte. Des de l'any 2017, l'INCASÒL està realitzant una convocatòria anual per a la construcció de promocions del Programa d'habitatge de lloguer assequible de la Generalitat de Catalunya. Actualment, ja hi ha un total de 18 promocions amb un total de 664 habitatges i una inversió global que supera els 73 M€. Les quatre promocions de la primera convocatòria, any 2017, estan en procés de licitació de les obres i es preveu que aquestes es puguin iniciar abans de finalitzar l'any 2020. Estan ubicades a Barcelona, als barri del Carmel i el Polvorí, al Masnou i a Rubí, sumen 91 habitatges i una inversió de 10,91 M€. La convocatòria del 2018 són cinc promocions més amb un total de 182 habitatges i una inversió prevista de 20,99 M€. S'ubicaran a Sabadell, Sant Adrià del Besòs, Sant Boi de Llobregat, Sant Just Desvern i Santa Coloma de Gramenet i són en fase de redacció de projecte bàsic o executiu que es lliuraran durant el quart trimestre de 2020. El 2019 ha inclòs un total de 9 promocions més situades a Igualada, Montmeló, Olesa de Montserrat, Badalona, Badia del Vallès, Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Ribes i Vilafranca del Penedès. Aquestes sumen un total de 391 habitatges i una inversió aproximada de 41,48 M€. Per a la convocatòria d'aquest 2020 l'INCASÒL, a més de la promoció anunciada avui amb Igualada, està treballant en acords en el marc del programa amb els ajuntaments del Palau-Solità i Plegamans, Sant Sadurní d'Anoia, Sant Vicenç de Castellet i Vallirana per obtenir solars on promoure-hi habitatge assequible. A part es faran promocions en solars patrimonials de l'INCASÒL a Esplugues, Viladecans i Terrassa. Aquestes noves promocions tenen un potencial d'uns 500 habitatges.

El president de la Generalitat, Quim Torra, acompanyat pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet; l'alcalde del Masnou, Jaume Oliveras, i el director de l'INCASÒL, Albert Civit, han visitat les obres d'una promoció de 36 habitatges protegits de lloguer per a gent gran. La promoció està situada a l'avinguda de Joan XXIII, en un solar de 2.138 m2 propietat de l'Ajuntament del Masnou i cedit a INCASÒL per a facilitar la construcció. L'obra compta amb un pressupost de 3,35 milions d'euros. Aquesta promoció forma part del Programa d'habitatge de lloguer assequible de la Generalitat de Catalunya que actualment té en diferents fases de desenvolupament 18 promocions amb un total de 663 habitatges i una inversió global que supera els 73,38 milions d'euros. Podeu llegir la totalitat de la notícia aquí

La gestió de l'Incasòl consisteix a: l'execució del planejament i dels projectes; la gestió de les expropiacions; els enderrocs; els reallotjaments de veïns; construcció dels nous habitatges, i en el seu cas; la urbanització de l'espai públic, i l'adjudicació dels nous habitatges. Cicle que es repeteix si l'envergadura de la intervenció fa que estigui estructurada en fases. I ho fem el més a prop possible del barri on es fa la intervenció, tot situant - hi oficines o punts d'informació. En aquest sentit, és molt il·lustratiu detallar algunes, o moltes, de les passes que possibiliten que hi hagi un abans i un després en el territori on intervenim. L'Incasòl s'encarrega de l'elaboració dels estudis previs de les operacions de remodelació, tant des del punt de vista tècnic i jurídic, com de la seva viabilitat econòmica; redacta les propostes d'actuació; fa el cens d'afectats si hi ha substitució d'habitatges, i per tant, negocia i formalitza els acords amb els afectats per a la transmissió dels seus drets a l'administració. També atén les problemàtiques d'assistència social plantejades pels afectats, interlocuta amb les associacions de veïns o representants veïnals. Prepara i obté la informació per a l'adjudicació dels habitatges, locals i aparcaments que es construeixin per reallotjar els afectats. Entre les tasques de l'Incasòl també hi ha la de supervisar i controlar les obres per delegació de l'Incasòl i gestionar la contractació i execució dels enderrocs, supervisar el control econòmic, i establir les relaciones amb les companyies subministradores de serveis. També, durant un temps, assumeix el seguiment i gestió de la postvenda de les actuacions. Pas rere pas fins que s'enllesteix la transformació i resta a punt per ser estrenat. Les intervencions són de caràcter integral, per això es complementen amb programes de dinamització econòmica i comercial, formació i inserció laboral. Les actuacions estan estructurades en quatre grups: La intervenció de Incasòl en el conjunt d'actuacions classificades com a "Barris Històrics" consisteix en la substitució de polígons d'habitatge d'origen públic, aixecats en els anys 50, que comparteixen les característiques de ser de baixa qualitat constructiva i la superfície escassa, amb absència d'urbanització, infraestructures, equipaments i serveis. En la majoria dels casos, neixen en la perifèria en temps rècord per eradicar nuclis de barraques, davant la imminència d'esdeveniments en espais centrals de la ciutat. Les substitucions s'inicien en la dècada dels 90 a partir de convenis i consens entre l'administració de l'Estat, el Govern català i l'administració local. El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial per donar resposta a un objectiu principal: la rehabilitació integral dels barris amb problemàtiques específiques per tal d'evitar la seva degradació i millorar les condicions de vida dels seus habitants. Incasòl gestiona i participa, en el desplegament de quatre projectes que corresponen a la convocatòria del 2004. Es tracta d'aportacions complementàries, complexes, que combinen operacions d'obertura de nous vials i d'esponjament d'espai per a la creació de nous parcs i places, nous espais per a activitat econòmica, aparcaments i habitatge públic –àmbit en el que Incasòl centra la seva aportació. En aquest conjunt d'actuacions s'actua sobre teixit residencial ja existent però que en aquest cas no és d'origen públic, sinó que es tracta d'àrees residencials privades degradades amb interès urbanístic, sotmeses a un procés d'abandonament i aïllament. La col·laboració s'estableix a través de convenis subscrits entre els Ajuntaments i la Generalitat de Catalunya a través d'Incasòl. Són intervencions caracteritzades per la voluntat de renovar i dignificar la situació preexistent i d'obtenir noves edificabilitats públiques per introduir habitatge protegit ( a més a més del necessari per als reallotjaments) i que en la recerca de l'equilibri financer per assolir la viabilitat econòmica també introdueixen promocions de mercat lliure, fórmula que també permet atraure nous perfils de població, en la recerca de la mixtura socioeconòmica. Incasòl aporta la seva experiència i capacitat de gestió a través de convenis de col·laboració amb altres administracions o empreses públiques. La col·laboració s'estableix en termes d'assistència directa, suport tècnic i assessorament en els processos de renovació urbana. Aquesta tipus de col·laboracions especialitzades permeten generar ingressos propis a la Societat i són possibles per la flexibilitat laboral del personal de Incasòl.

Les actuacions en nuclis antics, patrimoni històric i monuments s'emmarquen en els diferents protocols de col·laboració signats entre els departaments de Cultura i de Territori i Sostenibilitat. Es duen a terme mitjançant el programa de l'1% cultural i el programa "Reviure les velles ciutats". Ambdós programes tenen l'objectiu comú de la recuperació i rehabilitació del patrimoni històric. Els diferents convenis de finançament signats entre l'Institut Català del Sòl i l'Agència de l'Habitatge de Catalunya permeten que l'INCASÒL disposi dels fons econòmics necessaris per a dur a terme les diferents actuacions incloses en els protocols de col·laboració d'aplicació d'aquests dos programes.

L'Institut Català del Sòl ha augmentat el seu nombre d'actuacions mitjançant la gestió urbanística concertada amb els ajuntaments.Els consorcis urbanístics són ens creats expressament per les institucions que participen en el projecte i amb un grau d'autonomia molt alt per desenvolupar-lo fins al final. Tenen personalitat jurídica pròpia. Els objectius dels consorcis són de caire social i urbanístic, sent el principal l'obtenció de sòl per a la promoció d'habitatge protegit i per a la creació i la reactivació de l'activitat econòmica generadora de llocs de treball. Actualment, una part creixent de les actuacions d'INCASÒL és gestionen de forma concertada amb l'ajuntament o ajuntaments de l'entorn del sector mitjançant la constitució de consorcis urbanístics, amb independència de que els terrenys del nou sector es situïn en un únic terme municipal. D'aquesta manera tant els beneficis com les càrregues són compartides i s'eviten actuacions disperses en el territori i sense criteris clars d'estructuració territoria

Consorcis urbanistics amb participació d'INCASÒL La informació sobre els Plans Territorials de Catalunya