Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 122

Una treballadora de l’aeroport de Palma pot ser multada amb fins a 200.000 euros i la retirada del carnet d’accés a l’aeroport per haver parlat en català a un guàrdia civil, segons que publiquen el Diario de Mallorca i l’Ara Balears. Després d’haver hagut de tornar a passar per l’arc de seguretat, la treballadora va parlar en català a l’agent, que va exigir que ho fes en castellà. Ella s’hi va negar i el policia la va denunciar per haver posat ‘en perill la seguretat aèria’ dient que no havia volgut passar per l’arc de seguretat. Per la seva banda, la dona va presentar una denúncia per un presumpte cas de discriminació lingüística i per delicte d’odi contra l’agent al jutjat d’instrucció número 3 de Palma. Els fets es remunten a finals de juny, quan la treballadora va ser escorcollada per un dels treballadors de seguretat privada de l’aeroport i va poder accedir a les instal·lacions després d’haver passat per segona vegada per l’arc de seguretat, atès que el primer cop havia reaccionat erròniament. Tanmateix, de seguida una parella de guàrdies civil li van demanar que els acompanyés, que els ensenyés el DNI i la targeta d’Aena. La dona ho va fer i la van fer tornar a passar per l’arc de seguretat. Llavors, un dels agents li va dir que ‘tot està correcte’ i que podia accedir a l’aeroport. En aquell moment, l’afectada afirma que es va acomiadar en català i que l’agent es va exaltar molt. ‘A l’agent de l’autoritat se li ha de parlar en espanyol o no es pot entrar’, li va dir. Tot seguit, la dona va respondre que ella tenia el dret de parlar l’idioma que vulgui. ‘Ell em diu que espanyol o no entro, així que no em deixa passar i s’inventa que no he passat el control de seguretat’, explica en la denúncia, on afegeix que és una excusa i una falsedat per a retenir-la.

Amenacen amb 200.000 euros de multa una treballadora de l’aeroport de Palma que va parlar en català a la Guàrdia Civil

Jordi Sebastià és el portaveu de Compromís al Parlament Europeu. El dirigent valencianista va criticar amb duresa el vot favorable del País Valencià als acords sobre els límits de dèficits al Consell de Política Fiscal i Financera i va acusar el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, d’actuar com a ‘delegat del PSOE’ i de no defensar els interessos dels valencians. Arran d’això, aquests últims dies ha esclatat la tensió entre el PSPV i Compromís en el si del Consell i la possibilitat d’un avançament electoral ha pres força. Parlem amb Sebastià sobre el moment polític actual i la lluita per l’hegemonia de l’esquerra valenciana entre dos partits –tres, comptant-hi Podem– que s’hauran de tornar a entendre si volen evitar el retorn del PP a la Generalitat el maig vinent. —La crisi del Botànic és aïllada o ha esclatat perquè ja hi havia més tensions? —No en diria crisi, sinó tensió. Crec que es resoldrà aviat. No hi ha una situació que faça veure un trencament o una excusa que motive unes eleccions avançades. Dic que es resoldrà, perquè no és la primera volta que passa que al PSPV li costa molt de governar en coalició. No hi estava acostumat i recupera formes de govern anteriors, tot sol. En molts casos continua fent com si governara tot sol. Això no és així i porta problemes, els falta assumir la política del diàleg, el mestissatge i el govern compartit. Ja hi havia hagut tensions que demostren això que dic. Per exemple, amb el nomenament de la nova consellera de Sanitat quan Carmen Montón va incorporar-se a l’executiu de Pedro Sánchez. Dins el pacte del Botànic s’havia establert que el PSPV havia de designar la consellera de Sanitat, però ho fa comunicant al públic abans que al soci de govern. Són detalls xicotets que demostren això que us deia. —Vau ser molt crítics amb el vot favorable del País Valencià als límits de dèficit. —És una qüestió de més profunditat. Ací hi ha posicions polítiques respecte de la manera actuar amb el govern espanyol, un aspecte d’estratègia. El finançament del País Valencià és prioritari, no podem governar bé sense recursos. Però, és clar, quina estratègia ha de seguir el PSPV ara que el seu mateix partit governa a Madrid? —Si hagués continuat el govern Rajoy, i amb les mateixes condicions del dèficit, el PSPV s’hauria abstingut? —Sí, sens dubte. N’estic convençut. El canvi de posició és perquè el PSOE governa a Madrid. El PSPV ha mostrat una cara menys reivindicativa. —Per aquest motiu vau acusar el conseller Vicent Soler d’actuar com a delegat del PSOE i de no defensar els interessos dels valencians? —Exactament. Abans de parlar dels límits de dèficit, hem de parlar del finançament. No és real que diguen que no tocava parlar d’això. A més, eixos 850 milions vaporosos i inestables que arriben… al final és més deute, i el País Valencià té un deute terrorífic. Tot el que implica augmentar el deute no és viable. És una cosa que hem de tenir clara. No anem contra de la capacitat d’endeutar-se, això ha de servir per a poder respondre a les necessitats dels ciutadans. Endeutar-nos sense que faça falta no ens pareix una bona fórmula, és injusta i l’hem denunciada mil voltes. Hem de mantenir-nos en la reivindicació del finançament just. El vot del conseller Soler és resultat del canvi de color a Madrid. Aquests 850 milions no són cap premi. —Descarteu totalment l’avançament de les eleccions? —No puc descartar-ho totalment perquè és una prerrogativa del president i no se sap mai. Però no veig cap indicador que ho faça creïble. Hi ha hagut molts rumors i especulacions en mitjans de comunicació simpatitzants amb el PSPV, que han comentat que tàcticament les enquestes estatals donen més bons resultats al partit socialista. Unes eleccions podrien ser contraproduents si es forçaren, es podria perdre. Per a mi, com a valencianista, unes eleccions que no coincidiren amb la gran majoria de les autonomies de l’estat serien una cosa important. —Com valoreu la proposta de Podem de convocar la comissió de seguiment del pacte del Botànic abans del debat de política general? —Podem està una mica en fora de joc aquests últims mesos i entenc aquesta proposta com una manera de reivindicar el paper de posar ordre entre els socis de govern. És totalment legítim i no trobe malament que ho facen, però també hi ha un part d’estratègia. De cara a l’any vinent hi haurà molts moviments amb més intencions electorals que no reals. Podem va tenir el paper de permetre expulsar el PP, però sense governar. Ara no pot vendre la seua no-gestió amb vista a les eleccions. Demanant eixe pacte i mostrant-se com la part que vol pau es reivindica com a mediador. —Esteu d’acord amb el president de les Corts, que vol que es llimin les diferències abans del debat? —Sí, això és interessant. Morera va ser ací a Brussel·les fa uns dies i el vaig presentar en un acte com un conciliador implacable. Quan es tracta de posar la gent d’acord i de posar les bases d’un diàleg, Morera no s’alça de la taula fins que no ho aconsegueix. Fa molt eixe paper dins de Compromís i va fer-lo en el pacte del Botànic. I abans de les eleccions, cal trobar el nivell acceptable de crítica entre Compromís i el PSPV. Hem de ser realistes. No és creïble que cap dels dos partits tinguem majoria absoluta i tot apunta que s’haurà de repetir el pacte del Botànic. Per tant, ha d’haver-hi crítiques, però s’ha de mantenir el fil de la connexió per a poder justificar el pacte. —Us volia demanar sobre això. A mesura que s’acostin les eleccions, serà difícil de compaginar el govern amb la pre-campanya i la campanya electoral? —És el moment de la diplomàcia. Absolutament. Saber criticar l’altre, però alhora mantenir una línia de connexió suficient. No passar determinades línies. Dependrà molt de les persones. Per la part que ens pertoca, crec que els dirigents de Compromís saben fer-ho i que s’hi aplicaran. És una qüestió de responsabilitat total. Res no ho fa pensar, però si l’any vinent la dreta torna a governar el País Valencià, seria una catàstrofe per a tots. Per als votants de la dreta també, les polítiques dels últims anys ens han empobrit. —En la lluita per l’hegemonia de l’esquerra valenciana, Compromís pot superar el PSPV? —Sóc optimista. Espere que sí. Compromís ha fet una feina molt sòlida durant molts anys. Fins i tot abans d’existir, la gent del Bloc, d’Iniciativa, dels Verds… han consolidat col·lectius locals. Som una opció política real, que es pot tocar. No mediàtica ni una creació fantasmal com altres. Hi ha una solidesa que s’ha construït durant molts anys. Això, unit a la presència mediàtica dels dirigents com Mónica Oltra, Joan Baldoví… i el fet de tenir batllies i una gestió molt atacada per la dreta i alhora valorada positivament fan pensar que sí, que és possible. —Hi ha cap possibilitat de pacte entre Compromís i Podem per a concórrer a les eleccions, tal com va passar amb les eleccions generals espanyoles? —No. Cap ni una en eixos moments. No n’he estat mai partidari, però crec que en eixe moment no conec ningú de Compromís que vulga anar amb Podem. Tots hem arribat a la conclusió que tant ells com nosaltres perdríem vots amb una coalició. Compromís ha de fer valdre la reivindicació dels interessos dels valencians i la seua gestió en el Botànic. Ha significat moments durs, sobretot per al conseller Vicent Marzà, que ha estat atacat des de la dreta cavernícola. Alhora, moltíssima gent reconeix que s’ha fet una feina fabulosa.

Jordi Sebastià: ‘Al PSPV li costa molt de governar en coalició’

La Comissió Europea portarà Espanya al Tribunal de Justícia de la UE per haver incomplert la directiva europea d’eficiència energètica. Concretament, l’executiu comunitari argumenta que l’estat espanyol ‘no garanteix’ els requisits de mesurament individual en edificis amb diversos habitatges i d’usos múltiples que preveu la normativa. La directiva requereix la instal·lació de comptadors individuals per a la calefacció, refrigeració i aigua calenta domèstica en tots aquells edificis on els serveis es reben des d’una instal·lació col·lectiva, com ara a través d’una caldera comuna. Segons la normativa europea ‘els comptadors han d’instal·lar-se, on sigui viable i rendible tècnicament, a tots els edificis existents’. Tanmateix, les mesures de transposició espanyoles imposen aquest requisit només als edificis construïts després del 2007. Per altra banda, tampoc no s’ha transposat correctament les mesures que la directiva preveu quan la instal·lació no és viable tècnicament, com ara utilitzar els denominats ‘assignadors de costos de calor’ en cada radiador. Les respectives normes de la UE havien d’aplicar-se en la legislació nacional abans del 5 de juny del 2014. Amb la decisió de portar Espanya davant dels tribunals europeus, la Comissió Europea fa l’últim pas previst en un procediment d’infracció. Brussel·les va obrir el procediment l’octubre del 2017 amb una carta de notificació formal, un primer avís en què se sol·licita informació. Més tard, el març del 2018, la Comissió va optar per enviar un dictamen motivat, instant l’estat espanyol a actuar. Finalment, serà el Tribunal de Justícia de la UE qui haurà de valorar si Espanya ha incomplert o no la legislació europea.

Brussel·les denuncia Espanya per l’incompliment de la directiva d’eficiència energètica

El diari The New York Times publica un extens reportatge sobre l’Alguer, signat pel seu corresponsal a Madrid Raphael Minder. El reportatge descriu la ciutat com ‘el darrer bastió de la llengua catalana a Itàlia’ i explica els esforços que s’hi fan per conservar la llengua i la personalitat pròpies. Minder descriu la situació de la llengua a L’Alguer com molt difícil i entrevista la periodista Sara Alivesi, el delegat de la Generalitat de Catalunya Joan-Elies Adell i el lingüística Francesco Ballone. Tots tres recorden el poc esforç institucional que es fa per preservar la llengua i reclamen més atenció i interès pel que és un patrimoni únic. La nota positiva la posa la cantant Claudia Crabuzza, els avis de la qual parlaven català però els pares de la qual ja li van parlar en italià. Ara ella ha recuperat la llengua i ha gravat un disc en català que ha tingut molt bona recepció a Itàlia: ‘jo sabia que tenia el català dins meu i que valia la pena l’esforç de redescobrir-lo’.

The New York Times sobre l’Alguer: ‘el darrer bastió català d’Itàlia lluita per sobreviure’

El grup parlamentari de la CUP-CC ha registrat una moció en què proposa que el Parlament de Catalunya insti el govern a ‘aturar tot diàleg polític amb l’estat que no tingui com a condició prèvia el reconeixement del dret a l’autodeterminació, la fi de la repressió, l’alliberament dels presos, el lliure retorn d’exiliats i el ple exercici dels drets socials, cívics i polítics.’ Ho ha avançat RAC1 i ho ha confirmat VilaWeb, que ha tingut accés al document. La CUP també vol que la cambra reclami a l’executiu de Quim Torra que avanci unilateralment cap a l’autodeterminació. Esmenta el topall de dèficit que marca la llei de pressupostos generals de l’estat i el fons de liquiditat autonòmica, ‘que sotmeten les autonomies i la seva necessitat de finançament a l’estat central i alhora, al pagament imposat per la Troika’. La moció diu també que, atesa l’actuació política del govern d’ençà que va començar la legislatura, el ‘fracàs’ del diàleg amb l’estat espanyol i els límits del marc constitucional i autonòmic, el parlament ha d’instar l’executiu a elaborar també una cartografia, en un període de noranta dies, de la repressió que s’ha viscut a Catalunya des que va començar el procés del referèndum del Primer d’Octubre. A més, demana que el govern no impulsi la ‘desmobilització social’, sinó que esdevingui un actor ‘facilitador’ de les mobilitzacions de denúncia de la repressió, del feixisme, i de lluita pels drets socials, civils i polítics. També demana al govern que es presenti com a acusació particular en totes les causes que impliquen una vulneració dels drets civils i polítics dels ciutadans i que deixi de reprimir els moviments socials ‘amb violència policial i actuacions judicials’. Finalment, i en el context dels judicis contra els presos polítics, la CUP vol que el parlament també exigeixi al govern que denunciï i acusi l’estat espanyol, tant en l’àmbit nacional com internacional, per la manca de democràcia i per la conculcació de drets fonamentals. Durant la conferència de premsa d’ahir al parlament, el diputat i cap de llista de la CUP-CC, Carles Riera, ja va posar sobre la taula el ‘fracàs del diàleg’ amb l’estat i els límits del marc constitucional i autonòmic. Així mateix, va demanar al govern: ‘Què pensa fer, quan i com per trencar amb el règim del 78?’ També el va instar a ‘desobeir i actuar amb sobirania institucional exercint el dret d’autodeterminació’, una via que veuen com la clau i la solució democràtica al conflicte polític amb l’estat espanyol. Com a propostes per a materialitzar la desobediència i fer efectiu l’exercici de la sobirania, la CUP ja va reclamar al govern que s’avancés unilateralment desenvolupant polítiques públiques i que es garantissin drets socials ‘sense acceptar les limitacions de les institucions’ de l’estat, com el Tribunal Constitucional.

La CUP instarà el govern a aturar el diàleg amb l’estat espanyol

La base militar Andrews, pròxima a Washington i on té la base l’avió presidencial nord-americà Air Force One, ha estat clausurada durant unes hores per la presència d’un ‘tirador actiu’ a l’interior, segons ha informat la mateixa instal·lació militar al compte de Twitter. Hores més tard però, han informat que havia estat una falsa alarma. El perímetre de la base s’ha reobert i més tard s’ha reobert també el centre mèdic on ha passat el fals incident. JBA is currently on lockdown due to a report of an active shooter. All personnel are directed to shelter in place. More info as it comes. — Joint Base Andrews (@JBA_NAFW) June 30, 2016 "All Clear." The lock down on base has been lifted — Joint Base Andrews (@JBA_NAFW) June 30, 2016 "All Clear" for the base with the exception of Malcolm Grow medical facility — Joint Base Andrews (@JBA_NAFW) June 30, 2016

Falsa alarma, no hi ha hagut cap tiroteig a la base aèria de l’Air Force One als EUA

El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha anunciat una inversió d’1,6 milions d’euros en els municipis afectats per l’incendi de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià. Les mesures es vehicularan a través del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), i beneficiaran fins a 211 persones, entre contractacions i oferta formativa. El conseller s’ha reunit amb els batlles de Flix, la Palma d’Ebre, la Torre de l’Espanyol, Vinebre (Ribera d’Ebre), Maials, Llardecans (Segrià), Bovera i la Granadella (Garrigues), així com també amb la presidenta del Consell de la Ribera d’Ebre, Gemma Carim. El conseller ha destacat el ‘compromís del Departament per posar en marxa totes aquelles actuacions que ajudin a superar els efectes de l’incendi en col·laboració amb altres departaments del govern’. Això s’ha de traduir en la signatura d’un conveni amb els consells comarcals de la Ribera d’Ebre, les Garrigues i el Segrià a través del qual el Departament finançarà amb 1,35 milions d’euros la contractació de cent persones aturades per fer tasques vinculades a la recuperació del territori afectat durant un mínim de mig any i sis coordinadors que es distribuiran en funció dels contractes assignats a cada comarca, així com la formació de cent persones aturades. Segons El Homrani, el pla és ‘una oportunitat per estimular l’ocupació a la comarca així com la millora de les condicions d’ocupabilitat de les persones que hi participin’. Vinculada precisament a aquesta aposta per estimular l’ocupabilitat i millorar la formació, el conseller també ha avançat que el Departament destinarà 100.000 euros a incrementar l’oferta formativa a l’Escola Agrària d’Amposta, l’únic centre formatiu que ofereix l’especialitat de gestió forestal i medi natural, i que beneficiarà 45 alumnes. A més, el conseller ha anunciat que es destinaran 150.000 euros a impulsar Certificats de Professionalitat per a persones desocupades en diferents especialitats. Aquesta formació en àrees en les quals hi ha oferta de llocs de feina ha d’ajudar a millorar les expectatives de les persones que cerquen feina i de les empreses que no poden cobrir els seus llocs de treball i, per tant, generar riquesa en el territori. Es preveu afavorir una seixantena d’alumnes.

El Departament de Treball invertirà 1,6 milions en contractacions i formació a als municipis afectats per l’incendi de la Ribera d’Ebre

La policia finlandesa ha confirmat que aquesta nit havia rebut una sol·licitud de l’estat espanyol per a extradir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont: ‘L’Oficina Nacional d’Investigació informa que Espanya demana l’extradició d’un ciutadà seu que, ara mateix, és a Finlàndia. La policia n’ha informat la fiscalia i ha començat a intercanviar informació amb les autoritats espanyoles’, ha anunciat. Suomessa vierailevasta Espanjan kansalaisesta on tehty etsintäkuulutus. Tiedote: https://t.co/mJkDVqkS1R. — Keskusrikospoliisi (@krp_poliisi) 24 de març de 2018 Hannu Kautto, superintendent dels serveis d’Investigació Criminal de Finlàndia ha afegit que pot ser que Puigdemont sigui detingut i que el seu cas s’examini a la fiscalia. Més tard, la policia ha informat que havia rebut dissabte a la tarda l’euroordre mitjançant un comunicat a Twitter i que no sabien on es trobava Carles Puigdemont: Suomi on vastaanottanut Espanjan kansalaista koskevan eurooppalaisen pidätysmääräyksen (EAW). Tiedote: https://t.co/7TrCMRxiOD. — Keskusrikospoliisi (@krp_poliisi) March 24, 2018 El ministre d’Interior finlandès, Kay Mykkänen, ha dit en declaracions a la premsa local que no emprendrien cap acció especial en relació a Puigdemont, que se seguiria el procediment habitual en aquests casos començant per la traducció de l’ordre i que no era un afer que preocupés especialment a Finlàndia. La premsa finlandesa donava per fet que Puigdemont tornaria a Bèlgica de manera imminent. Abans l’advocat de Puigdemont Jaume Alonso-Cuevillas havia dit a ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio que Puigdemont compareixeria davant la policia finlandesa: ‘No ha fugit mai de la justícia espanyola’, ha explicat. I ha afegit: ‘Enfrontar-se a un exili de vint anys no és tan fàcil. Els qui han decidit comparèixer davant del jutge, hi han anat voluntàriament’, ha dit sobre la resta de processats. L’advocat belga de Puigdemont, Paul Bekaert, recordava ahir al vespre, en declaracions a l’ACN, que, tot i que Finlàndia també és membre de la Unió Europea, ‘la cosa més lògica’ seria que es repetís el procediment judicial de Bèlgica, que és el país de residència de Puigdemont. Bekaert avançava que, tot i que no havia pogut veure el text del jutge Llarena, probablement es repetiria el mateix ‘teatre’ que van viure Puigdemont i els altres membres del govern que es van establir inicialment a Brussel·les. Polítics finlandesos com el diputat Mikko Kärnä ja han dit la seva a la notícia per Twitter: ‘Espanya ha demanat a Finlàndia d’extradir el president català. Una idea impossible. Els càrrecs contra el president són falsos i l’ordre de detenció és de caràcter polític. La Unió Europea hauria d’intervenir-hi. Espanya va acumulant polítics presos i la Unió Europea resta en silenci.’ Spain has asked Finland to extradite president @krls of #Catalonia. Impossible idea. Charges against the president are false and the extradition request is highly political. #EU should step in. Spain is taking more and more political prisoners and union stands silent. — Mikko Kärnä (@KarnaMikko) 24 de març de 2018 Hanna Sarkkinen, també diputada, ha dit: ‘Tant de bo Finàndia no respongués a l’euroordre perquè la sol·licitud és qüestionable i clarament política.’ Espanja on tehnyt poliisille luovutuspyynnön Suomessa olevasta Katalonian ex-johtajasta Puigdemontista. Toivottavasti Suomi ei reagoi tähän, sillä pyyntö on kyseenalainen ja vahvasti poliittinen. #katalonia #puigdemont #espanja — Hanna Sarkkinen (@HSarkkinen) 24 de març de 2018 El Tribunal Suprem espanyol va reactivar ahir l’euroordre de crida i cerca contra Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig. També va dictar una ordre de detenció internacional contra Marta Rovira. Vegeu també: Europa es demana sobre Franco l Crònica d’Andreu Barnils

Finlàndia rep l’euroordre de detenció de Puigdemont

Els pares podran escolaritzar els fills en català a les escoles de primer grau ­­de l’Alguer, és a dir, fins a tretze anys. A més, els algueresos també podran dirigir–se en català a les administracions i hi haurà un terç de la programació del servei públic de ràdio i televisió en les llengües pròpies de l’illa: català, sard, sassarès, gal·lurès (cors) i tabarquí (lígur). El català de l’Alguer, per tant, guanya protecció legal gràcies a la nova llei de disciplina de la política lingüística, aprovada fa dues setmanes al Consell Regional de Sardenya per a regular les llengües. Irene Coghene ha estat sempre al peu del canó: és coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua i presidenta de la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer. El seu afany ha estat important en la gestació de la llei que vol garantir el futur del català. —Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat? —L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i això, la gent gran el parla demés en comparació als joves. —Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills. —És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com la d’incloure l’alguerès al currículum escolar. —La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar. —Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb excepció de poques persones. —La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho. —Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà, perquè no tots els mestres i professors són preparats. —Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent? —No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà. —Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català? —La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum, per tant no era una possibilitat en totes les classes. —Hi ha interès per a aprendre’l? —Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal, la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser útil per al futur. —La nova llei també inclou que el català haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l’illa. —És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i segurament creixeran en alguerès. —Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions. —Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst. —Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya? —El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès i el tabarquí que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua. —Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català? —Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva. —Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya? —L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera regional, són passos envant per a la normalització. —Sou presidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer? —És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a treballar per arribar a una vera normalització, a dins de l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat. També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.

Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’

Vicent Martí, un llaurador d’Alboraia (Horta Nord), va fer ahir un discurs molt contundent contra el poder polític i empresarial davant el públic del Fòrum Nova Economia. En aquell parlament, que va servir d’introducció a un acte de Mónica Oltra, Martí denuncià el maltractament que ha rebut l’Horta de València per part de la classe política, l’especulació i la banca. ‘L’horta de València és el baluard, la salut d’un poble. I eixe poble és el valencià’, diu. I avisa: ‘El País Valencià depèn de la salut de l’Horta. Dels seus professionals i de la política que facen vostès.’ Martí també aprofita per atacar Mercadona. ‘Els llauradors som maltractats. Els mercats municipals estan acabats perquè les empreses com Mercadona i companyia s’encarreguen d’eliminar-ho tot.’ Demana als polítics que reflexionin i facin política com cal, perquè ho tenen tot controlat i no deixen que intervingui la ciutadania. A l’àmbit internacional, critica la colonització que han exercit les empreses multinacionals arreu del món: ‘La immigració que tenim ara és el retorn de grans empreses invertint i traient pasta al preu que siga i com siga.’ Vegeu un resum la intervenció de Vicent Martí en el vídeo següent: Ací podeu veure l’acte íntegre amb Mònica Oltra:

Vicent Martí: el discurs d’un llaurador que ha commogut el País Valencià

Divuit membres –quatre de la comissió executiva i catorze del consell nacional— de Catalunya en Comú, entre els quals l’ex-diputada al congrés espanyol Sònia Farré, han presentat la dimissió per l’acord d’Unides Podem amb el ‘PSOE del 155’. Els dimissionaris —membres dels corrents Desbordem i Anticapitalistes— critiquen ‘l’allunyament constant’ de l’òrgan de direcció de l’ideari de l’abril del 2017. ‘Hem passat de lluitar contra l’austeritat a aprovar el sostre de despesa’, de voler ‘tombar el règim del 78’ a ser el soci ‘del PSOE del 155′ o de ‘defensar el dret a decidir a Catalunya’ a no donar suport a l’amnistia dels presos polítics, han lamentat. La decisió era presa de fa dies però es va endarrerir per no influir en la convocatòria electoral. Avui unes quantes companyes dimitim dels òrgans de direcció de @CatEnComu No ha estat una decisió fàcil però a dia d’avui ens costa molt reconèixer el projecte en el qual ens hi hem deixat molta vida, molt d'esforç i molta il·lusió. pic.twitter.com/qx6TmZvX7u — Sònia Farré (@Sonia_Farre) November 20, 2019 En una carta que han fet pública a les xarxes socials, els dimissionaris indiquen a la resta de la comissió executiva que la decisió ‘segurament’ no els sorprendrà i que és motivada per les discrepàncies en tres aspectes ja expressades abans. El primer inclou l’acord per mirar d’aprovar una investidura de Pedro Sánchez. A parer seu, el pacte evidencia un ‘allunyament constant’ de l’ideari dels comuns, abandonant la lluita contra l’austeritat i contra el règim del 78′, o la defensa del dret de decidir a Catalunya. També critiquen que els màxims dirigents de l’espai ‘no siguin capaços’ d’anomenar ‘presos polítics’ els líders independentistes condemnats pel Tribunal Suprem en els comunicats o les declaracions públiques. Així mateix, han lamentat el ‘poc respecte’ pels projectes municipalistes de canvi preexistents. ‘Han prevalgut molt més els càlculs per la Diputació que els interessos de les veïnes i assemblees locals’, diuen. Finalment han criticat el paper ‘inexistent’ dels òrgans de direcció, que ‘no serveixen per a res’ perquè ‘mai han tingut capacitat de presa de decisions, sobretot en temes clau’. Per tot plegat indiquen que avui els costa molt de reconèixer el projecte per al qual han ‘deixat molta vida, molt d’esforç i molta il·lusió’. Alhora, l’espai Anticapitalistes ha dit en un altre comunicat que l’acord d’una coalició amb el PSOE havia precipitat la decisió per a les dimissions. I ha recordat que l’ex-diputada Sònia Farré ja va mostrar-se crítica en l’anterior legislatura amb la ‘política de subordinació’ al partit de Pedro Sánchez. Segons que han recordat els membres d’Anticapitalistes, a la votació sobre l’estabilitat pressupostària Farré va manifestar que després de deu anys de crisi no es podia normalitzar l’austeritat que imposava la UE perquè, a parer seu, havia ‘fet créixer les desigualtats socials’.

Dirigents dels comuns dimiteixen de l’executiva per haver-se convertit en el soci del ‘PSOE del 155’

El cap de l’executiu andorrà, Xavier Espot, ha ofert diàleg a l’oposició durant la sessió del Consell General feta avui per treballar conjuntament en la recerca de solucions sobre l’avortament. Espot ha afirmat que el govern està ‘plenament compromès amb els drets de les dones i també en la defensa del règim institucional’. Ha demanat treballar conjuntament amb l’oposició en la recerca de solucions a aquest doble objectiu: avançar en el reconeixement dels drets de les dones i mantenir l’estabilitat del sistema institucional. Ha afirmat en àmbit personal: ‘Evidentment sóc favorable a la despenalització en els tres supòsits bàsics, però hi ha altres paràmetres que mereixen una reflexió i que es tinguin en compte’, com és la posició del co-príncipat episcopal si es despenalitzés l’avortament. Ho ha dit en respostes a preguntes formulades pel grup parlamentari socialdemòcrata en relació amb les declaracions que la magistrada del Tribunal de Corts Canòlic Mingorance davant el Comitè de les Nacions Unides per a l’eliminació de la discriminació contra la dona (Cedaw), en les quals va assegurar que la CASS pagava les despeses dels avortaments voluntaris a les dones andorranes. La consellera general socialdemòcrata Judith Salazar ha demanat ser valentes i consultar en referèndum si la ciutadania és partidària de la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics: en cas de violació, malformació del fetus i risc greu per a la salut del fetus i/o de la mare. El cap de Govern ha anunciat que es rectificarà l’informe de la Cedaw corregint les declaracions de Mingorance i ha anunciat, com a mostra del compromís governamental amb els drets de les dones, que en setmanes vinents es presentarà el servei d’atenció integral a les dones. Aquest servei donarà assessorament mèdic, psicològic i jurídic, entre d’altres, a les dones que vulguin avortar, però també donarà suport a aquelles parelles amb problemes de fecunditat.

El govern d’Andorra ofereix diàleg a l’oposició per arribar a un consens sobre l’avortament

En un programa televisiu del canal públic RTS en què s’informava de la situació política de Catalunya, l’ex-ambaixador de Sèrbia a Espanya, Trivo Inđić, va explicar què hi passa, per què vol esdevenir un estat independent i a quins problemes s’encara avui. ‘Catalunya va esdevenir políticament una nació abans que Espanya, el segle XI’, diu Inđić. ‘Com diu el seu músic Pau Casals, tenien el primer parlament al món’, continua. Podeu veure la intervenció d’Inđić ací: El programa es va emetre fa uns mesos per tractar sobre el primer d’octubre i el conflicte amb Espanya. Durant el debat, l’ex-ambaixador va repassar de la relació entre Catalunya i Espanya, el conflicte polític i la història. ‘Ara mateix estudio la història d’Espanya i comprovo que hi ha una tradició de repressió contra Catalunya’, diu l’ex-ambaixador. En el debat també hi participen Ivica Dačić, membre del Partit Socialista de Sèrbia, ex-ministre d’Interior i ex-primer ministre de Sèrbia, i Ivo Visković, professor de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Belgrad. Ací podeu veure tot el programa sencer, amb subtítols en català.

L’ex-ambaixador de Sèrbia a Espanya defensa la nació catalana a la televisió pública serba

La primera reunió de l’Espai de Diàleg entre els partits polítics ha acabat sense acords ni avenços significatius. Representants del govern, de JxCat, d’ERC, del PSC i del Catalunya en Comú s’han reunit prop de dues hores al Palau de la Generalitat, amb l’absència de Cs, el PP i la CUP, que van declinar la invitació per diversos motius. Els partits que sí que han assistit han lamentat aquestes absències i han agraït al president, Quim Torra, que hagi convocat la trobada. En representació del govern, hi han assistit el president Torra; el vice-president, Pere Aragonès; la consellera de Presidència, Elsa Artadi; i la titular de Justícia, Ester Capella. L’únic compromís ha estat de tornar-se a reunir per a continuar parlant. Una volta acabada la trobada, els partits l’han valorada per separat en sengles conferències de premsa. Les valoracions del govern i dels partits La portaveu del govern, Elsa Artadi, ha afirmat que el diàleg no és en igualtat de condicions perquè hi ha presos polítics i exiliats. Ha reconegut que el consens ha estat de mínims perquè hi hagi diàleg i una solució política, i ha dit que al govern li hauria agradat d’avançar. Ha advertit que el PSC va votar a favor del dret d’autodeterminació al parlament i que el govern defensa una posició de drets i llibertats. ‘És difícil sortir d’aquestes posicions’, ha afegit. El portaveu de JxCat, Albert Batet, ha expressat el seu malestar pel fet que el president del grup parlamentari, Jordi Sànchez, acumuli tretze mesos empresonat i no hagi pogut anar a la reunió. Batet ha denunciat que no es respecta el resultat del 21-D, que no es van poder investir Puigdemont, Sànchez ni Turull i que molts diputats hagin estat empresonats, exiliats, encausats o que hagin hagut d’abandonar l’escó. Ha dit que la proposta de JxCat és que Puigdemont és el president legítim i que s’ha de respectar el resultat de les eleccions. El president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, ha dit que el poble català ha de poder exercir el dret d’autodeterminació i assolir la independència. ‘Hem volgut posar aquest tema sobre la taula’, ha comentat Sabrià. Ha afegit que ha estat una trobada ‘molt positiva’ i un ‘punt d’arrencada’ amb consensos petits que poden créixer. També ha cridat a fer una mesa per a cercar una solució política al conflicte que inclogui el referèndum d’autodeterminació i que aprofundeixi l’àmbit antirepressiu. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha constatat les ‘profundes diferències’ entre els partits independentistes i els socialistes. ‘No ens enganyem’, ha dit. Iceta ha celebrat la reunió, sorgida a partir d’una proposta al debat de política general al parlament. Ha recordat que el PSC proposa una reforma de l’Estatut i de la constitució espanyola i un doble referèndum per a validar-les. No obstant això, ha dit que ‘no té gaire sentit’ avançar en propostes que no tinguin un consens mínim de dues terceres parts del parlament. La diputada de Catalunya en Comú-Podem Jèssica Albiach ha destacat la coincidència amb l’independentisme de fer un referèndum d’autodeterminació i ha posat damunt la taula la necessitat de formular un pacte de claredat. També ha demanat que a les pròximes reunions s’incorporin entitats socials i que hi hagi un ordre del dia clar i un debat directe: ‘La taula del diàleg ha de ser una eina de treball estable’, ha afegit. Albiach ha criticat que el govern no hagi explicat com pensa afrontar la situació actual: ‘Per a nosaltres la solució no és la via unilateral, que s’ha demostrat fracassada, i tampoc ho és la reforma de l’Estatut que proposa el PSC’, ha resumit.

S’ha acabat la primera reunió entre JxCat, ERC, el PSC i Catalunya en Comú, sense acords

El fins fa poc membre de l’executiva de Ciutadans i portaveu al parlament balear, Xavier Pericay, ha retret a la formació taronja ‘no haver gestionat bé les discrepàncies’ dins el partit i creu que no han estat ‘gens hàbils’. En una entrevista a Catalunya Ràdio l’endemà que es fes pública la seva marxa del partit, Pericay ha explicat que la seva dimissió arriba després que se’l deixés fora a ell i al seu equip de les llistes electorals d’aquest any tot i haver-li promès el contrari, i encara que, segons ha apuntat, el líder de la formació, Albert Rivera, li va trucar i van pactar ‘tornar-s’ho a plantejar’, després de veure com es van tractar les altres dimissions a l’executiva va decidir marxar. En aquest sentit, ha desmentit que es tracti per l’apropament de Ciutadans a Vox i, de fet, ha insistit que la formació taronja no s’hi ha pactat enlloc, sinó que simplement els seus vots han estat ‘necessaris’ per tirar endavant acords amb el PP. A l’entrevista, i en relació a la seva dimissió de l’executiva, on era responsable d’Educació, Pericay ha explicat que encara que Rivera li va demanar fa dos mesos que es quedés per ‘responsabilitat’, quan ell ja va plantejar la marxa, i ell ho va acceptar, la situació no va acabar funcionant. ‘Ha passat el temps, i no hi ha hagut cap novetat’, ha lamentat Pericay. Després de les dimissions de Toni Roldán i de Javier Nart, i de veure els ‘mètodes i formes’ de l’executiva va acabar decidint la seva dimissió, que assegura que ja va confirmar a Rivera la setmana passada. Tot i això, Pericay no ha volgut defensar Roldán i, de fet, ell s’ha mostrat partidari de la línia del partit de negar la investidura a Pedro Sánchez. ‘No pot ser que just després de les eleccions i per la conjuntura que sigui et desdiguis i canviïs el lema principal’, ha retret, per afegir que això ‘no és seriós’. En aquest sentit, però, també ha criticat l’estratègia de la formació, que creu que ‘no s’ha sabut vendre’ tot i haver-hi a arguments. ‘És una postura estricta d’inconformisme, del famós ‘no és no”, ha lamentat. En relació a si el lideratge de Rivera queda debilitat, Pericay ha explicat que és objectiu que ara es troba ‘més sol’ després de les dimissions, i ha avançat que a l’executiva hi ha més veus discrepants encara que no hagin dimitit. Tot i això, ja ha advertit que després de les diverses eleccions noves persones entraran a l’executiva i per tant no es pot saber quina en serà la composició definitiva.

Pericay retreu a Ciutadans ‘no gestionar bé les discrepàncies’

Els favorables al ‘no’ com a resposta a la pregunta del referèndum grec de diumenge s’han concentrat aquesta tarda a la plaça Sintagma d’Atenes, una mobilització convocada des del govern grec. Són ciutadans contraris a les mesures que reclamen les instituciones europees. Segons alguns mitjans, les primeres estimacions xifren la participació en vint-mil persones. La concentració arriba el dia que ha començat el control de capital –el ‘corralito’– imposat pel govern grec. És una mesura que ha de durar tota la setmana i que ha portat les imatges de cues de ciutadans per a poder treure diners dels caixers automàtics. Cada ciutadà pot treure un màxim de 60 euros per dia. Mentre no es decideix què passa amb el rescat de Grècia i la negociació de Tsipras amb la troica, les restriccions sobre el capital bancari s’imposa a tot el país. El govern grec ha decidit que el transport públic sigui gratuït mentre duri el ‘corralito’ i que els pensionistes puguin treure diners a les oficines bancàries perquè no tenen targetes ni poden fer servir els caixers. Les borses europees han obert aquest matí amb caigudes importants arran de la decisió del Banc Central Europeu de congelar la línia de liquiditat d’emergència a Grècia i que els bancs no obrin la porta avui. Entre elles, la més perjudicada ha sigut la borsa espanyola, que ha obert amb caigudes del 5% a l’Íbex 35. Minuts després, però, el selectiu espanyol ha moderat els descensos, fins al 3,71% aproximadament. El descens dels valors ha sigut generalitzat a tota Europa: L’índex FTSE 100 de Londres ha patit un retrocés d’un 2% en les primeres operacions del matí i el Dax Alemanya i el CAC 40 de França més d’un 3%. Alguns dels valors més castigats de l’Íbex 35 han estat els bancaris, amb descensos del 7,7% en el cas del Banc Popular, del 6,5% del Banc Sabadell, del 6% al Banco Santander o del 4% de Caixabank, entre d’altres.Paral·lelament, la prima de risc espanyola ha experimentat un augment d’uns 30 punts a primera hora, fins als 166, tot i que després i poc abans de les deu s’ha situat en els 150 punts (2,29%).

Manifestació a favor del ‘no’ a la plaça Sintagma d’Atenes

Ahir el cas de Gustau C. es va presentar al Col·legi de Periodistes de Barcelona, amb la presència del comitè de TV3 i de la germana de Gustau C. Recordem els fets breument: l’any 2012 es va filtrar a la xarxa un correu del president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart. Hi havia, entre més dades, els sous dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio. També es va descobrir que TV3 preparava un ERO. L’any 2013 els mossos detenen Gustau C., tècnic de postproducció de la casa, i l’acusen de la filtració. Ell es declara innocent, i passa tres dies incomunicat a la comissaria dels Mossos de Gavà. El deixen en llibertat en espera del judici. El judici serà ara, el 30 de juny. Any 2015: s’aprova la llei de transparència. Aquesta llei fa obligatori que els sous dels treballadors públics siguin públics. Ara ja no cal que els filtri ningú. Es poden consultar en aquesta pàgina i en aquesta altra. Any 2016: la fiscalia, i la Corporació darrere seu, demanen set anys de presó a Gustau C. Ell continua declarant-se innocent, i la família avisa que el treballador cau en una profunda depressió. Els treballadors demanen que TV3 retiri la demanda i que s’eviti la presó de Gustau. Convoca vagues. Ahir la CCMA va emetre un comunicat que ‘rebutja la instrumentalització del cas de les filtracions com a “conflicte laboral”, ja que es tracta d’una qüestió penal’ Ahir, la germana de Gustau C., Selena, en un discurs emotiu però mai trencat, va explicar com havia viscut aquest cas la família: «Bon dia. Estic una mica nerviosa. Tenim el judici a final de mes, per la qual cosa la família està molt angoixada. I ell també. L’octubre del 2013 Gustau treballava de nit. Va arribar bastant tard. A primera hora del matí estàvem tots dormint. Acabava de tenir un fill. Un anyet. I van entrar com un batalló de mossos d’esquadra. Com si fos un assassí. Li van extreure ordinadors i tablets, telèfons mòbils. No ens deixaven ni comunicar. Suposo que és un protocol. Però per mi va ser molt exagerat. Se’ls van endur. I el van tenir setanta-dues hores empresonat. El màxim que es pot tenir una persona. El meu germà sempre ha estat una persona molt tranquil·la, i estava supercontent amb la feina i els companys. Doncs després de tres dies detingut va sortir amb un estrès posttraumàtic. I des d’aquell dia el meu germà no és el meu germà. Us ho dic més que res perquè sapigueu la situació amb què hem viscut aquests darrers tres anys. Va sortir amb un estrès posttraumàtic. Ara està medicat. Va sortir amb molta por. Suposo que perquè és una persona que no ha tingut mai cap conflicte, o que no s’ho esperava, no ho sé. La qüestió és que hem estat tres anys amb metges i molta medicació. Ara mateix va medicat. Fa tres anys que vivim una situació molt delicada. Vull dir que és innocent. Poso la mà al foc que és innocent. No entenem que al març ens arribi una sentència de set anys. No ho puc entendre. Ho he dit molts cops. Set anys! Per una cosa que ni s’ha demostrat? És donar una bufetada a algú que, si el coneixeu, és que no ho pot assimilar. La seva dona també està bastant malament. I la resta de la família, ara que arriba el judici, estem molt angoixats. Hem demanat no sé quantes vegades que retirin la denúncia. Nosaltres ho intentem, i ho intentem. I l’única cosa que vull transmetre des de la família és un agraïment a tots els mitjans que s’han fet ressò del cas. I que esperem que això s’acabi. És una cosa que a hores d’ara ja no seria delicte. A banda que el meu germà no ho ha fet. Demanar set anys, no ho puc entendre!’ —Algú de la direcció de TV3 s’ha posat en contacte amb vosaltres? —No. —Cap trucada? —No. —Heu demanat de reunir-vos amb la direcció de TV3? —Heu d’entendre que som una família molt normal. Cinc germans. Família treballadora. Ell va sortir amb tanta por! I ens va transmetre tanta por! Ells ens van dir que ho començaven a moure. Estaven tan acollonits, per tantes coses que no es poden explicar, que nosaltres no vam fer res. Només ens preocupava la salut d’ell. Perquè no estava bé. Ens vam centrar a curar-lo quan va sortir dels tres dies. Ell transmetia molta por. Amb la qual cosa ens transmetia molta por a nosaltres. Ens va entrar a tots una angoixa! Vam pensar ‘si no ho mous, potser s’arregla’. I no vam demanar cap reunió, no. Però ells tampoc no s’han posat en contacte amb nosaltres. I va ser al març, amb la petició de set anys, quan ens vam reunir i vam dir: ‘Hem de fer alguna cosa perquè això se’ns en va de les mans.’ És una exageració demanar set anys per una cosa que no has fet. Ell està en un continu de por. Por de tot. M’estan seguint, m’estan no sé què. —Veu el metge? —Va a veure el metge no cada setmana, però sí regularment. Cada X dies. Va medicat, molt medicat. Només et dic que cada setembre o octubre hi ha un rebrot. Recorda el dia. No sé què passarà si hi ha judici. No ho sé. Els especialistes ens han dit que són a llarg termini. Superagut. Molta gent ens diu ‘per què sortiu ara?’ Perquè ningú no sap com hem viscut. Ningú. Només la família. I al final una persona que està així acaba angoixant tothom. Jo em considero una persona amb molta empenta. Però al final t’entra la por. Sembla una pel·lícula. Fa por. —Havia anat mai a metges? —No. Però sí que era molt poc conflictiu. L’única cosa que penso, i ens diuen els especialistes, que ha tingut una vida sempre bé, molt feliç, i això, per al seu cervell, ha estat una patacada. Un zas! I ha explotat. Ja t’ho dic, n’ha sortit amb estrès posttraumàtic. I qui recordi com va sortir, tela. Si alguna vegada fem públiques les imatges del dia de com va sortir de la presó, tela.

‘El meu germà ja no és el meu germà. Hem estat tres anys amb metges, i molta medicació’

El Tribunal Suprem espanyol ha rebutjat la petició d’Oriol Junqueras de suspendre de forma cautelar l’acord de la Junta Electoral espanyola (JEC) que el veta com a eurodiputat. El 9 de gener ja va desestimar una petició del vice-president que demanava una suspensió cautelaríssima. El Suprem argumenta que el fet que existeixi una sentència penal ferma constitueix la ‘circumstància objectiva’ que va tenir en compte la JEC per decidir. També rebutja que existeixi la possibilitat que el recurs perdi la seva finalitat si finalment el propi Suprem acaba donant la raó a Junqueras sobre el fons, ja que, en aquest escenari, argumenta que es podria anul·lar la credencial expedida en favor de l’eurodiputat substitut de Junqueras. El Suprem també rebutja les al·legacions de la defensa de Junqueras sobre una suposada falta de competència de la JEC en aquesta qüestió, i remarca que aquest òrgan és un dels eixos sobre els que s’articula el sistema electoral, té la finalitat de garantir un règim d’eleccions lliures i una de les seves missions és expedir credencials en cas de vacant de parlamentaris. ‘La JEC és l’òrgan “ad hoc” que té la competència per actuar’, diu.

El Suprem torna a rebutjar la suspensió de l’acord de la JEC que veta Junqueras com a eurodiputat

El president del Parlament, Roger Torrent, ha dedicat el matí d’aquest dijous a continuar amb les reunions que està mantenint a Ginebra. SFonts del seu equip han explicat que ja s’ha trobat amb diversos relators independents de l’ONU, a qui ha explicat la seva visió sobre la situació política a Catalunya i ha els ha traslladat la seva preocupació per la vulneració de drets fonamentals que pateixen els catalans i el parlament. El mateix relat ha volgut fer arribar al representant permanent de l’Organització Internacional de la Francofonia davant de les Nacions Unides, Henri Eli Monceau, a qui també ha traslladat la necessitat de ‘donar sortida política als conflictes polítics’. El president va aprofitar també dimecres al vespre per sopar i fer una xerrada davant de catalans residents a Suïssa, i té previst acabar el matí reunint-se amb l’alcalde de Ginebra, Rémy Pagani, amb qui compareixeran després conjuntament.

Torrent es reuneix amb relators de l’ONU i el representant permanent de la Francofonia davant les Nacions Unides

El Regne Unit encara és a temps de desdir-se del Brexit, però no pas fent un altre referèndum. Segons l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Manuel Campos Sánchez-Bordona, el govern de Theresa May pot revocar de manera unilateral l’activació de l’article 50 dels tractats europeus, que contempla la sortida d’un estat membre de la unió. Per a Sánchez-Bordona, l’activació de l’article 50 ‘és, per definició, un acte unilateral d’un estat part i una manifestació de la seva sobirania. La revocació unilateral també seria una manifestació de la sobirania de l’estat sortint.’ De totes maneres, l’advocat considera que la revocació unilateral només es pot contemplar en ‘certes condicions i límits.’ En aquest sentit, considera necessari notificar de manera formal al Consell Europeu la intenció de retirar l’activació de l’article 50. A més, Sánchez-Bordona creu que cal ‘respectar les normes constitucionals internes.’ En l’argumentació posa d’exemple el cas del Regne Unit i explica que si el parlament va votar la sortida de la UE, també hauria de fer el mateix si se’n desdiu. De totes maneres, l’advocat creu que la revocació de l’article 50 té ‘un límit temporal’, en referència als dos anys de negociacions que s’obren una volta un estat demana formalment de sortir de la UE. En el cas del Regne Unit el termini expira al març. Finalment, Sánchez-Bordona considera que tot el procés ha d’estar regit pels ‘principis de bona fe i de cooperació lleial’, una manera subtil de dir que no es faci servir l’article 50 per tensar negociacions amb Brussel·les. L’advocat general del TJUE ha fet aquestes consideracions en un plet al tribunal de Luxemburg en el qual diversos diputats escocesos cerquen aturar l’entrada en vigor del Brexit. Les conclusions del lletrat no són vinculants, però solen coincidir amb les decisions del TJUE. En els pròxims dies el tribunal haurà de dictaminar si el Regne Unit pot revocar de manera unilateral l’activació de l’article 50 dels tractats europeus.

El Regne Unit pot revocar de manera unilateral el Brexit, segons l’advocat general del TJUE

El secretari general de Podem i líder d’Unides Podem al congrés, Pablo Iglesias, ha criticat les ‘excuses’ que el PSOE ha posat per no afrontar amb ells la negociació del proper govern espanyol i ha avisat el candidat socialista a president, Pedro Sánchez, que no els proposin ‘ser un mer decorat’ a l’executiu perquè no ho acceptaran. Iglesias s’ha referit a la iniciativa de Sánchez de modificar la constitució per evitar repeticions electorals en cas que no s’aconsegueixi desencallar una investidura: ha dit que ‘va en contra de l’esperit’ de la carta magna i que revela que ‘no volia formar govern amb Podem i que ho fa perquè no té més remei’. ‘Dissimuli una mica’, li ha demanat. ‘Respectin els nostres 3,7 milions de votants‘, ha reclamat també Iglesias, que ha recordat al secretari general del PSOE que està necessitat dels vots d’esquerres com els d’Unides Podem. Per això li ha retret que esgrimís les diferències programàtiques, primer, i la negativa a incorporar-lo a ell al govern espanyo, després, per justificar un no-acord entre ambdues forces. No obstant això, després del pas d’Iglesias renunciant a una cartera ministerial, el dirigent lila ha assegurat que els socialistes ‘s’han quedat sense cap excusa’. Ha insistit que les eleccions no només les va guanyar el PSOE, a qui ha reconegut que els van doblar en resultats, sinó el bloc d’esquerres, per la qual cosa ha interpretat que els ciutadans volen una entesa amb Unides Podem. ‘Quan els espanyols volen un govern de partit únic li donen la majoria absoluta però, si els ciutadans voten diferents forces, el que estan dient és que volen que ens posem d’acord’, ha esgrimit.

Iglesias avisa a Sánchez que no acceptaran ‘ser un mer decorat al seu govern’

El cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, Antoni Trilla, ha aconsellat a la gent gran que no surti de casa perquè és el col·lectiu amb més probabilitats de tenir complicacions en cas d’infectar-se pel coronavirus 2019. ‘Ara és una de les mesures més raonables’, ha dit a Catalunya Ràdio. Ha afegit que possiblement en algun moment es demanarà que tothom limiti les sortides. Trilla ha recomanat a la gent gran que s’organitzi el dia a dia per sortir poc de casa: ‘És una mica dur, però ens hem de quedar a casa amb la família i no fer gran cosa.’ Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut A banda, també ha proposat d’ajornar totes les activitats i actes que no siguin indispensables. Podeu escoltar ací l’entrevista a Antoni Trilla: Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb

El cap d’Epidemiologia del Clínic recomana que la gent gran no surti de casa

L’ex-president espanyol José María Aznar ha presentat aquest vespre el seu llibre El futuro es hoy, a la Casa del Llibre de Barcelona. Aznar no ha omplert la sala, principalment ocupada per càrrecs o ex-dirigents del PP i mitjans de comunicació que han fet la cobertura informativa de l’acte. Entre el públic hi ha el president del PP, Alejandro Fernández; l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo; el diputat Santi Rodríguez; i l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz. L’acte el presentava l’ex-president del PP a Catalunya Josep Piqué.

Aznar fa figa a Barcelona en la presentació del seu llibre

La UE ha sancionat avui amb una multa rècord les pràctiques monopolístiques del motor de cercar en línia Google. La Comissió Europea ha decretat que la companyia estatunidenca ha de pagar 2.424 milions d’euros per haver ‘abús de posició dominant’ en el mercat de les cerques per internet. En concret, la CE va referència al servei de comparatives de preu, però suposa un toc d’alerta contra la manera de funcionar del cercador, que segons Brussel·les, afavoreix els seus serveis sense que els usuaris en siguin conscients. La Comissió ha investigat les pràctiques de Google durant set anys. En un principi es va actuar amb la intenció d’acordar un codi de pràctiques amb la companyia, però finalment els serveis de competència de la UE van decidir canviar d’estratègia. Fa dos anys, la comissaria de competència, Margrethe Vestager, va obrir un expedient sancionador per la presumpta discriminació que aplica Google quan els usuaris fan servir el cercador per trobar productes i comparar preus. .@Google gave illegal advantage to own comparison shopping service by abusing its search dominance: It must stop & pay fine of €2,4 bn. — Margrethe Vestager (@vestager) June 27, 2017 Brussel·les considera que Google sempre prioritza els seus serveis indiferentment de la seva rellevància, mentre amaga els de la competència. Fins ara la multa més important havia estat imposada a Intel el 2009. L’import va ser de 1.060 milions d’euros. La llei permet que la sanció màxima sigui el 10% de la facturació anual de la companyia infractora. Google mostra el seu desacord ‘Estem en desacord amb les conclusions anunciades avui’, ha declarat Kent Walker, vice-president sènior de Google. ‘Revisarem amb la Comissió la decisió detalladament i considerarem apel·lar i continuar exposant els nostres arguments’, ha afegit.

La UE sanciona Google amb una multa rècord de 2.424 milions d’euros

Tant el nombre de turistes com els diners que gasten han crescut a Catalunya el mes de juny en relació a l’any passat. El nombre de turistes internacionals que van visitar Catalunya al juny es va situar en 2.090.369 persones, cosa que suposa el 3,2% més que al juny de l’any passat, segons les dades de l’Estadística de Moviments Turístics a les Fronteres (Frontur). En l’acumulat dels primers sis mesos a Catalunya, el nombres de turistes internacionals s’ha situat en 8.619.746 forans, el 0,8% menys que en el primer semestre del 2017. El nombre de turistes estrangers creix a Catalunya al juny després de dos mesos que el nombre de visitant forans havia caigut, l’11% a l’abril per l’efecte Setmana Santa i el 2,4% al maig. El principal emissor de turistes de Catalunya al juny va ser França, que va aportar el 14,7% del total de visitants forans. Pel que fa a la despesa, la despesa total realitzada pels turistes internacionals que van visitar Catalunya al juny es va enfilar fins als 2.402 milions d’euros, el 13,6% més que al juny de l’any passat. Amb aquestes xifres, cada turista estranger va deixar de mitjana en la seva visita de 5,8 dies 1.149 euros, el 10,2% més que al juny de l’any passat. La despesa mitjana diària del turista forà es va situar en 198 euros, el 4,6% més que fa un any. En els primers sis mesos d’aquest any, els turistes estrangers s’han gastat a Catalunya un total de 8.938 milions d’euros, una xifra que suposa un increment del 8,5% en relació amb el primer semestre del 2017.

El nombre de turistes i la despesa turística creixen a Catalunya

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja ha pres una decisió sobre si admet a tràmit o no la querella de la fiscalia per prevaricació i desobediència contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Tanmateix, no farà pública la resolució fins que no la hi pugui notificar en persona, que es preveu que serà avui, segons fonts judicials. Fonts parlamentàries han explicat a Europa Press que la cambra va rebre una trucada ahir per veure en quin moment els funcionaris judicials podien acudir físicament a notificar a Forcadell la decisió del tribunal, però els van respondre que la presidenta era fora perquè tenia ocupacions matí i tarda. La presidenta del parlament va visitar al matí la Diputació de Barcelona i a la tarda, a Cerdanyola del Vallès (Barcelona), va visitar al Consorci per a la Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de Llum de Sincrotró, segons la pàgina web de la cambra. La sala d’admissió civil i penal del TSJC, formada pel president del tribunal, Jesús María Barrientos, i els magistrats Carlos Ramos i Maria Eugènia Alegret, es va reunir ahir durant més de tres hores per deliberar sobre la querella de la fiscalia que l’acusa d’haver permès de votar les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. El fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, en la seva querella –ordenada per la fiscal general de l’estat espanyol, Consuelo Madrigal–, havia demanat que Forcadell fos citada a declarar com a investigada per haver adoptat acords contraris a l’ordenament jurídic ‘amb total menyspreu a la constitució’ i als pronunciaments del TC.

El TSJC notificarà avui la decisió sobre la querella contra Forcadell

El govern federal canadenc farà saber al govern espanyol que els drets democràtics han de ser respectats arreu del món, en relació als judicis contra Artur Mas i Carme Forcadell. Ho va dir ahir, al parlament d’Otawa, el secretari parlamentari del ministre d’Afers Estrangers canadenc, Matt DeCourcey, en resposta a la pregunta de la diputada del Bloc Québécois Monique Pauzé. DeCourcey va explicar que faria saber, com sempre, als seus homòlegs internacionals que el Canadà considera que els drets humans –entre els quals va incloure de manera implícita el d’autodeterminació– han de ser respectats en tots els casos, sense excepció. En la seva pregunta, la diputada quebequesa havia desqualificat amb molta duresa l’estat espanyol, i havia demanat al govern federal que prengués partit a favor de Mas i Forcadell. La diputada va instar el govern canadenc a recordar al govern espanyol que els judicis són intolerables. El primer ministre del Canadà és el liberal Justin Trudeau. La setmana passada, la Internacional Liberal va fer una contundent declaració de suport a Artur Mas en la qual definia el judici contra el 9-N com una farsa i un teatre. .@m_pauze: Le gvt fédéral doit rappeler au gvt espagnol que tous les peuples ont droit à l’autodétermination #barcelone #polqc pic.twitter.com/cT0Zhwypoz — Bloc Québécois (@BlocQuebecois) 10 de febrer de 2017

El govern canadenc farà un advertiment a Espanya pels judicis contra Mas i Forcadell

Una nova enquesta, en aquest cas publicada per La Sexta, pronostica que l’independentisme obtindrà majoria absoluta a les eleccions del 27 de setembre. La suma dels escons de Junts pel Sí (64) i de la CUP (8) és de 72, quatre diputats per sobre de la majoria absoluta, el llindar de la qual se situa als 68 escons. El percentatge de vot de Junts ple Sí és del 43,4% i el de la CUP, de 6,3%. Així, la suma dels vots de les dues formacions clarament independentistes freguen la majoria absoluta, amb el 49,7% dels vots. Com majoria de les enquestes que s’han publicat fins avui, Ciutadans és la segona força del parlament, amb 20 diputats (14,3% dels vots). Catalunya Sí que es Pot obté 17 diputats (12%); el PSC, 14 escons (10,6%); el PP, 12 escons (8,9%), i Unió no aconseguiria cap escó, amb l’1,8% dels vots. L’enquesta la va realitzar Invymark el 14 de setembre.

Un sondatge de La Sexta també dóna la majoria absoluta a l’independentisme

Canet de Mar ha estat el municipi escollit per donar el tret de sortida al Correllengua 2016, organitzat anualment per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL). Aquesta 20a edició està dedicada a l’escriptora i periodista Montserrat Roig i per aquesta raó s’ha escollit aquest municipi del Maresme, on va passar molts estius en família i va escriure algunes de les seves novel·les més conegudes. La jornada s’ha iniciat amb la Ruta del Modernisme de Canet de Mar i un dinar de carmanyola. I a la tarda, durant l’acte central, s’ha llegit el manifest del Correllengua, que sota el títol “La llengua importa” ha afirmat que “la voluntat de preservar la llengua, amb els instruments que calguin, no pot quedar al marge del debat polític, de l’agenda del procés cap a una República Catalana”. Des d’avui i fins al 5 de novembre, el Correllengua recorrerà prop de 200 indrets del país per promoure la llengua i la cultura catalana i recordar la figura de Montserrat Roig. L’acte central de la celebració ha comptat amb les intervencions de l’alcaldessa del municipi, Blanca Arbell, l’escriptora Isabel-Clara Simó, el fill gran de Montserrat Roig, Roger Sempere, i el president de la CAL, Pep Ribas. A continuació s’ha procedit a l’encesa de la Flama del Correllengua, que ha comptat amb la participació de l’agrupació sardanista Colla Creixent, i la lectura del Manifest del Correllengua. Toni Bellatriu, membre de la secció local de la Plataforma per la Llengua a Canet de Mar, ha estat l’encarregat de llegir el text, redactat per Vicenç Villatoro. Sota el títol “La llengua importa”, el manifest ha afirmat que en un futur “el català ha de ser llengua de la plaça pública, llengua compartida” i que perquè això sigui possible “necessita compromís per part dels seus parlants, utilitat social, generalització del coneixement, i lleis que hi vagin a favor”. L’apunt artístic de la jornada l’han posat Jaume Calatayud i Vicente Monera, col·laboradors habituals del Correllengua, que han interpretat l’espectacle poetico-musical “Pinzellades de Roig”, una composició que recorre la biografia, l’obra i la mirada de l’escriptora.A més, al llarg de la tarda la companyia Tastacontes ha fet lectures biogràfiques de les estades de Montserrat Roig a Canet, i la companyia La Baldufa ha amenitzat la tarda amb entreteniments per als més menuts.

Canet de Mar fa el tret de sortida al Correllengua 2016

Luke Uribe-Etxabarria, del PNB, abandona el parlament basc per ocupar el càrrec de senador en el grup JxCat després de la cessió del seu partit d’un dels seus senadors perquè el grup català mantingui grup parlamentari en la present legislatura. Uribe-Etxebarria ha presentat la seva renúncia a l’acta de parlamentari després del ple ordinari que va celebrar la cambra de Vitòria ahir. En les passades eleccions espanyol de l’abril es va presentar en la candidatura del PNB per Gipúscoa al senat espanyol i ha estat parlamentari basc d’ençà de l’any 2001, en la setena legislatura. Durant tots aquests anys ha participat en diverses comissions, especialment en les d’Afers Europeus i Acció Exterior; Política Industrial i Competitivitat; Comerç, Consum i Turisme; i EITB. El seu seient en la cambra basca serà ocupat per Carmen Solorzano (Donostia, 1952). Llicenciada en Medicina, en l’especialitat de pediatria, exerceix en la seva professió des de fa més de quaranta anys.

Luke Uribe-Etxebarria formarà part del grup de JxCat al senat espanyol, cedit pel PNB

En una decisió sense precedents, el Pentàgon va anunciar ahir que el govern dels Estats Units lliuraria armes i suport tècnic als kurds de Síria, per ajudar-los a conquerir la capital de l’autoanomenat Estat Islàmic, Raqqa. Amb aquesta decisió els Estats Units s’enfronten directament a Turquia, que considera les forces militars dels kurds de Síria (YPG) com una part del PKK, que lluita per la creació d’un estat kurd a Turquia, Síria, l’Irac i l’Iran. Turquia va entrar en territori sirià formalment per a combatre l’anomenat Estat Islàmic, però de fet pretenia aturar el creixement del territori controlat pels kurds. En canvi de la conquesta de Raqqa, que restaria en mans dels àrabs locals i no dels kurds, les forces kurdes demanen la consolidació institucional de la regió del Rojava i l’obertura d’un corredor econòmic que lligui la seva zona autònoma amb la Mediterrània. D’aquesta manera evitarien els problemes que tenen, derivats del vet de Turquia sobre les seves activitats comercials. Hi ha dos fets que confereixen encara més importància al corredor: que la frontera entre el territori kurd de Síria i el territori kurd de l’Irac sigui oberta i la possibilitat de fer un referèndum d’independència enguany al Kurdistan iraquià. Actualment l’extrem del territori kurd més acostat a la mar només a cent quilòmetres de la Mediterrània. Fins ara els Estats Units havien donat un suport indirecte a les forces kurdes, que lluiten contra l’anomenat Estat Islàmic. Era sabuda la presència d’assessors americans o el lliurament d’algunes armes, però mitjançant la Coalició Àrab Siriana, amb la qual els kurds combaten contra Estat Islàmic. Amb la nova ordre signada pel president Trump, els Estats Units podran lliurar armes i informació d’intel·ligència directament a les YPG. Trump mateix explicarà l’abast de la maniobra al president turc Erdogan, que viatjarà aquesta setmana a Washington. Per calmar el govern turc, els Estats Units ja han dit que als combatents kurds els lliurarien ‘només les armes necessàries per a enfrontar-se amb èxit a la batalla de Raqqa’.

Els Estats Units armaran els kurds de Síria, malgrat l’oposició de Turquia

El municipi de l’Alguer ja té disponible la versió en català de la seva pàgina web institucional. És una idea que neix el 2016 per iniciativa de la coordinadora de l’Oficina Lingüística, Giuliana Portas, i que ha estat coordinada i dirigida per Giovanni Salvatore Mulas, dirigent del Sector Cultura, i Pietro Alfonso, instructor administratiu. És una acció conjunta entre la regió i el municipi i neix per a permetre de llegir en alguerès les informacions quotidianes, d’acord amb les lleis que protegeixen el dret d’utilitzar la llengua pròpia en les relacions amb les institucions. Aquest projecte arriba després de l’obertura de l’oficina lingüística municipal el juny de 2018. L’oficina té l’objectiu de promoure i valorar el català de l’Alguer i el fet que la pàgina web ja sigui bilingüe és una de les iniciatives ideades per aconseguir-ho. Darrerament s’han fet més passes endavant pel que fa a l’ús del català a l’Alguer. L’Ajuntament ha començat a promoure la llengua entre els seus treballadors a través de cursos i certificats del coneixement del català. Tal com es va aprovar al parlament de Sardenya el mes de juliol, a més, les famílies alguereses poden escolaritzar els fills en català. Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’

Estrenen la versió en català de la web de l’Alguer

El Menador de Castelló ha acollit avui la presentació del documentari La memòria no oblidada, del documentarista Carlos Gonga i la periodista Isabel Ginés, que tracta tant la repressió franquista ocorreguda a Paterna (Horta) en l’anomenat ‘Paredón de España’ –on més de dues mil persones van ser afusellades per qüestions d’ideologia durant el franquisme– com també les exhumacions en aquesta localitat i a Castelló. La cinta reflecteix les del cementiri de Castelló, on els seus creadors van començar a enregistrar imatges durant l’última campanya de treballs a l’octubre. Gonga i Ginés se centren ara en l’enregistrament de testimonis per a elaborar un peça que s’entrenarà el 2020, com ha explicat l’Ajuntament de Castelló en un comunicat. La regidora de Memòria Democràtica, Verònica Ruiz, ha expressat el seu agraïment als autors per ‘haver mostrat una realitat oblidada, haver tret a la llum una part horrorosa de la història i perquè gràcies a treballs com aquest, juntament amb les exhumacions tant de Paterna com de Castelló, es podrà tancar ferides i, d’una vegada per sempre, aportar pau a la democràcia’. ‘Hem estat el primer ajuntament a fer front a un projecte d’aquestes característiques amb finançament exclusivament municipal i ara tenim la responsabilitat d’explicar allò que hem descobert i de donar veu a les víctimes’, ha assegurat. El documentari se centra en els treballs a València i Paterna i es divideix en tres parts. En la primera parlen dotze víctimes que conten com van viure aquells anys les seves famílies i quines conseqüències i represàlies va tenir. En la segona part, arqueòlegs, antropòlegs i metges parlen sobre els treballs d’exhumació i la posterior anàlisi i identificació dels ossos. Finalment, la tercera serà la part en la qual diferents organitzacions polítiques parlaran sobre memòria històrica.

Un documentari retratarà la repressió franquista i les exhumacions de Paterna i Castelló

La Generalitat valenciana i el PSPV han anunciat que recusaran els magistrats Enrique López i Concepción Espejel. Són els magistrats designats per formar part del tribunal que jutjarà la peça del cas Gürtel en relació a les contractacions per la visita del Papa a València. Entre els processats pel cas hi figuren l’ex-vicepresident del consell i de les corts valencianes, Juan Cotino, i membres del grup Correa. El president de la Generalitat Valenciana i secretari general del PSPV, Ximo Puig, ha dit que cal buscar que els jutges que hagin de decidir el resultat de la investigació siguin jutges independents, que no tinguin cap tipus de vinculació amb partits polítics ni amb cap ideologia que puguis ‘contaminar el procés.’ En un comunicat, la responsable dels serveis jurídics del PSPV, Ana Barceló, ha explicat que aquests dos magistrats tenen una ‘clara vinculació’ amb el PP i ha recordat que han estat apartats en altres ocasions. Per això, adduiran els mateixos motius en la seva petició perquè ‘el més important quan es jutja un cas de corrupció és que els ciutadans tinguin garantit que el procés sigui independent i que els jutges que ho jutgen estiguin allunyats de tot tipus d’interessos partidistes’. Per a Barceló, existeixen ‘dubtes serioses’ sobre la independència d’aquest procés judicial, i ha recordat que és el mateix PP que està investigat en aquest cas. La dirigent socialista ha destacat que Espejel va ser designada vocal del CGPJ pel PP amb els vots del ‘mateix Luis Bárcenas’. Sobre López ha dit que té una llarga trajectòria com a ponent i organitzador de cursos i seminaris del PP i de la FAES. A més, segons el comunicat, també és vocal de l’òrgan de govern dels jutges a proposta dels conservadors. El jutge José De la Mata va dictar el passat mes de maig un acte en el qual va acordar asseure al banc dels acusats 23 persones físiques i 13 de jurídiques com a responsables civils per aquesta peça del cas Gürtel; s’investiga la contractació de la xarxa liderada per Francisco Corretja per instal·lar les pantalles i la megafonia que cobrien el recorregut del Pontífex. A més de Cotino, que s’enfronta a una petició fiscal d’11 anys de presó, seran jutjats l’ex-director de la televisió pública Pedro García Gimeno, diversos alts càrrecs de la televisió pública valenciana, així com els responsables de l’anomenat ‘grup Correa’ Francisco Correa, Pablo Crespo, Álvaro Pérez ‘El Bigotes‘ i Jose Ramón Blanco Balín. Més recusacions L’octubre del 2015 la Sala penal de l’Audiència Nacional ja va apartar Espejel i López del tribunal que ha de jutjar les primeres activitats de la trama Gürtel —entre els anys 1999 i 2005— quan va admetre les peticions de recusació plantejades per l’Associació d’Advocats Demòcrates d’Europa i el PSOE, que van denunciar la seva ‘íntima vinculació’ i ‘afinitat ideològica’ amb el Partit Popular, que serà jutjat com a partícip a títol lucratiu. D’altra banda, el gener d’aquest any el Ple de la Sala penal de l’Audiència Nacional va admetre les recusacions de tots dos jutges com a membres del tribunal que s’encarregarà de jutjar la comptabilitat B del PP, que va ser sol·licitada per la seva ‘amistat íntima’ amb alguns dirigents d’aquesta formació. Finalment, el mes de juny l’Audiència Nacional va admetre a tràmit la recusació contra tots dos magistrats per formar part del tribunal que jutjarà, entre d’altres, Francisco Correa i Pablo Crespo, per irregularitats en les adjudicacions concedides que l’Ajuntament de Xerès (Cadis) en el marc de la Fira Internacional de Turisme (Fitur) del 2004.

El govern valencià i el PSPV recusaran dos magistrats per jutjar la relació de Gürtel amb la visita del Papa

La BBC s’ha fet ressò del primer assaig clínic a Catalunya que pretén evitar que els infectats pel coronavirus 2019 el puguin transmetre i que els seus contactes desenvolupin la malaltia. Oriol Mitjà, investigador de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol i director de l’assaig, ha explicat que els portadors del virus el transmeten a un 10% dels seus contactes més pròxims: ‘Això és un problema seriós, sobretot per al personal sanitari, i volem desenvolupar estratègies per a evitar-ho.’ 📺 BBC World 🌎 Se hace eco de nuestro ensayo clínico sobre la quimioprofilaxis para proteger contra SARS-CoV-2 𝗢𝘂𝗿 𝗰𝗹𝗶𝗻𝗶𝗰𝗮𝗹 𝘁𝗿𝗶𝗮𝗹 𝗼𝗻 𝗰𝗵𝗲𝗺𝗼𝗽𝗿𝗼𝗽𝗵𝘆𝗹𝗮𝘅𝗶𝘀 𝘁𝗼 𝗽𝗿𝗼𝘁𝗲𝗰𝘁 𝗮𝗴𝗮𝗶𝗻𝘀𝘁 𝗦𝗔𝗥𝗦-𝗖𝗼𝗩-𝟮 𝗶𝗻𝗳𝗲𝗰𝘁𝗶𝗼𝗻 𝗶𝘀 𝗲𝗰𝗵𝗼𝗲𝗱 pic.twitter.com/gAWK0dvAA3 — Oriol Mitja (@oriolmitja) 19 de març de 2020 Mitjà també ha detallat en què consistirà el tractament. Se subministrarà un antiretroviral als contagiats per reduir el període de transmissió, que ara s’acosta a les dues setmanes. Els contactes, en canvi, rebran hidroxicloroquina, un medicament per a la malària que segons alguns estudis dificulta que el virus colonitzi les cèl·lules i que, per tant, els pot protegir de la Covid-19. 2) ❓Qué medicamento 💊 daremos a personas con COVID19 y a sus contactos ❓ 𝗪𝗵𝗮𝘁 𝗮𝗿𝗲 𝘁𝗵𝗲𝘀𝗲 𝗱𝗿𝘂𝗴𝘀 𝗮𝗹𝗿𝗲𝗮𝗱𝘆 𝘂𝘀𝗲𝗱 𝗳𝗼𝗿? pic.twitter.com/aa085ROzeU — Oriol Mitja (@oriolmitja) 19 de març de 2020 D’una altra banda, ha criticat novament l’actuació del govern espanyol a la crisi sanitària del coronavirus. ‘A Espanya som sota un confinament parcial i la situació és dolenta. Tenim 14.000 casos i les xifres encara augmentaran. Per això he demanat la dimissió de la cúpula d’emergències’, ha dit. Segons Mitjà no s’ha après la lliçó de la Xina, on s’ha aturat la propagació amb un confinament total, ni de Corea del Sud, on les proves i els aïllaments en massa han parat els peus al virus. 3) ❓Cómo de rápido han respondido los países 🏴 a la epidemia ❓ 𝗛𝗼𝘄 𝗾𝘂𝗶𝗰𝗸𝗹𝘆 𝗰𝗼𝘂𝗻𝘁𝗿𝗶𝗲𝘀 𝗵𝗮𝘃𝗲 𝗴𝗼𝗻𝗲 𝘁𝗼 𝗲𝗽𝗶𝗱𝗲𝗺𝗶𝗰 𝗰𝗼𝗻𝘁𝗿𝗼𝗹? pic.twitter.com/AWV3DKcJR3 — Oriol Mitja (@oriolmitja) 19 de març de 2020 Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb

Oriol Mitjà explica a la BBC l’assaig clínic català contra el coronavirus

La Diada per la llengua organitzada per l’Obra Cultural Balear (OCB) ha omplert la plaça Major de Palma en defensa del català i els drets civils, en clara referència a la situació de repressió arreu del país. 8.000 persones, segons els organitzadors, han participat en aquest tradicional aplec de l’entitat amb el lema ‘Som aquí per la llengua, la cultura i els drets civils’. Els assistents han fet un mosaic i han tenyit la plaça Major de cartells vermells reivindicant els tres eixos de la jornada. Gràcies a les 8.000.persones que heu omplit la pl. Major de #Palma a la #DiadaOCB per la Llengua, Cultura i Drets Civils. pic.twitter.com/gzh8v1IIfC — Obra Cultural Balear 🎗 (@ocbcat) May 4, 2019 El president de l’Obra, Josep de Luis, durant el seu discurs ha afirmat que esperaven més de la gestió del govern balear en aquesta legislatura i que, malgrat que han cessat els atacs contra la llengua catalana a les Illes, ‘no s’han satisfet les nostres expectatives’, ha asseverat. Ha demanat als polítics que seran triats el 26 de maig ‘polítiques decidides, valentes i transversals en favor de la llengua catalana’. L’Obra també ha sol·licitat que sigui una realitat el dret dels pacients de ser atesos en català al servei sanitari públic. De Luis també ha tingut paraules per a l’ex-president José Ramón Bauzá, que va ser un ‘personatge sinistre per a la llengua i ha estat tòxic per on ha passat’. L’Obra Cultural estarà ‘atenta des del primer moment’ en la legislatura vinent perquè ‘les ganes de llengua i cultura siguin degudament satisfetes’. El president ha reivindicat la cultura i les formes de vida ‘del nostre poble’ i ha citat el filòsof Karl Popper per reclamar ‘en nom de la tolerància el dret de no tolerar els intolerants’. També ha volgut recordar que els partits polítics que qüestionen l’autogovern i que fan propostes polítiques contràries als drets civils han perdut les eleccions espanyoles. Per això ha reivindicat els drets civils i ha criticat unes estructures de l’estat espanyol engendrades durant la dictadura franquista i que ‘rebenten, cada vegada que els convé, els principis democràtics’. ‘Reivindicam els drets civils mirant a Europa, una Europa a la qual hem d’anar a cercar la justícia que manca a l’estat espanyol’. De Luis ha criticat els abusos d’un sistema asfixiant enfront d’una Europa que, per exemple, ‘sí que respecta la llibertat d’expressió de Valtònyc’. ‘L’Obra és la millor línia de defensa de la llengua, la cultura i els drets civils’. De Luis ha demanat als assistents que s’associïn a l’entitat per ‘enfortir aquesta línia de defensa’. Comença l'acte polític. #DiadaOCB pic.twitter.com/MnSG2grAcw — Obra Cultural Balear 🎗 (@ocbcat) May 4, 2019 Continua la #DiadaOCB amb la música d'Al-Mayurqa. pic.twitter.com/8Z2adnLwre — Obra Cultural Balear 🎗 (@ocbcat) May 4, 2019 Com cada any, @CCOOBalears participa a la #DiadaperlaLlengua que organitza @ocbcat. Des del sindicat continuant defensant la normalització del català en el món del treball. pic.twitter.com/0is1BBz389 — CCOO Illes Balears (@CCOOBalears) May 4, 2019 Avui horabaixa, per la lluita de tots els drets que a dia d'avui encara hem de defensar! @ocbcat #DiadaOCB #DiadaperlaLlengua pic.twitter.com/NY6sH7IEWE — Laura Dorado Martorell (@lauraversus) May 4, 2019 L’OCB fa una crida a fer ‘història’ en la concentració de la Diada de la Llengua

La Diada per la llengua i els drets civils omple la plaça Major de Palma

Un taxi groc accelera per un carreró que davalla cap a les aigües manses del port de Mitilene, capital de Lesbos. Els turons acolorits pel verd de les capçades dels pins tapen l’horitzó. Pel carrer caminen grups de refugiats i algun voluntari en hores de descans. Als baixos dels edificis hi ha tota mena de negocis; principalment agències de viatges. En aquests locals distribueixen gratuïtament un llibret sobre les bondats turístiques de l’illa. ‘Happy is the man, I thought, who, before dying, has the good fortune to sail the Aegean Sea’, es pot llegir en una pàgina dedicada a les platges septentrionals de Lesbos. Un mal moment per a citar Zorba, el grec de l’escriptor Nikos Kazantzakis. 62.193 ànimes van travessar –només el gener d’enguany– els estrets que separen la costa turca de les illes gregues. En el mateix període, l’Egeu ha engolit 272 vides; més de vuit per dia. ‘Happy is the man…’ El taxi frena de cop i posa l’intermitent esquerre. Un motorista sense casc l’esquiva al crit de ‘malaka’ (un insult intraduïble). Un parell de refugiats afganesos bloquen —sense ser-ne conscients— l’entrada del recinte on amarren els ferris que uneixen Mitilene amb la Grècia continental. Negocien el preu d’una targeta SIM en una paradeta d’una companyia telefònica. El taxista toca el clàxon… Els nois s’aparten una mica avergonyits. Intenten disculpar-se, però les seves paraules queden silenciades per un altre toc de clàxon. El taxi entra al recinte i ressegueix les parets d’un petit edifici que serveix de duana. Algú ha escrit ‘Solidarity to migrants’ en un dels murs. El cotxe s’atura rere una filera de cinc taxis. Davant seu hi ha un enorme aparcament per als vehicles que esperen els ferris. És pràcticament buit. Una família iraquiana baixa del cotxe. ‘It’s ten euros’, diu el taxista al pare. L’home es remena les butxaques d’una jaqueta de pell fins que troba un bitllet rebregat d’un to vermellós. El taxista l’agafa amb una certa desgana i diu ‘efaristó’ (gràcies, en grec). L’equipatge familiar consisteix en una motxilla negra i una bossa que conté una funda nòrdica. El pare ho tragina tot. La mare camina adolorida. ‘Té reuma. Necessita un bon metge’, afirma el seu marit –prefereix restar en l’anonimat–. Les tres filles fan pinya al costat de la mare. La dona porta un mocador blanc que rutila sota un sol que no escalfa. La filla petita li agafa la mà com aquell qui intenta atrapar un globus que s’escapa. La família camina lentament fins a un parterre de la vora. No queda cap rastre de l’herba ni de les flors. La terra es mescla amb les escombraries. Alguns refugiats –ara en el camí del Pireu– han passat la nit en un parell de tendes. De la tanca posterior, en pengen peces de roba oblidades. El pare posa uns cartons abans no s’hi assegui la mare. La família iraquiana poc després d’haver arribat al port de Mitilene (fotografia: Oriol Bäbler). Vénen del camp de refugiats de Mòria, deu quilòmetres al nord de Mitilene. Mòria és l’únic centre on la policia grega registra els refugiats que arriben a Lesbos. El camp de Kara Tepe –on s’allotgen les famílies d’origen sirià– no disposa de material de registre. Els refugiats anomenen Mòria ‘hell hole’, el forat infernal. És freqüent veure-hi persones passant les nits sense cap resguard; desemparades contra el fred i la pluja. La higiene tampoc no hi és senzilla: hi falten vàters químics i dutxes. Les dutxes masculines del camp de Mòria (fotografia: Oriol Bäbler). ‘Estàvem tips d’esperar sense fer res. Al camp només hi ha oliveres i gent, massa gent’, diu el pare. Mentre parla vigila les filles, que juguen. Encara falten unes quantes hores perquè els deixin embarcar. ‘Almenys aquí podem anar a un restaurant i menjar en condicions’, afegeix. Les racions al camp són minses i repetitives: pa de pita amb llentilles, seitons fregits o arròs. Una part del camp de Mòria anomenada ‘The Afgan Hill’ (fotografia: Oriol Bäbler). —Per què vau abandonar l’Irac? —La vida hi molt difícil. Hem passat de la dictadura repressiva de Saddam Hussein a una guerra civil macabra. No és vida, de fet. És patiment. —D’on sou? —De Ramadi ; de les ruïnes de Ramadi. El grup Estat Islàmic va controlar la ciutat el 17 de maig de 2015 després d’una ofensiva de gairebé sis mesos. ‘Quan nosaltres vam abandonar casa nostra , el govern iraquià havia començat una contraofensiva. No hi ha temps de fer res. Quan intentes reconstruir, començar de nou… tornen les bombes i la mort’, explica. El 30 de desembre el primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, va visitar la ciutat. Com a símbol de la reconquesta va hissar la bandera de l’Irac a la seu del govern regional de Ramadi. Estat Islàmic encara té milicians a la rodalia i en algunes barriades de la ciutat. Les escaramusses entre els terroristes i l’exèrcit són quotidianes. El 27 de gener de 2016 una dotzena de suïcides van perpetrar dos atemptats que van matar més de cinquanta militars. ‘La violència a l’Irac és un pou sense fons. D’Europa, tan sols n’esperem una cosa: la seguretat, res més. La resta ens ho guanyarem amb el nostre esforç’, diu el pare. Les filles tenen gana… La família recull les coses. Abans de sortir del recinte caminen per davant l’edifici de la duana. Sota una petita porxada, a recer de la intempèrie, hi ha un petit campament. Les tendes semblen un erol de bolets virolats. A terra és ple de màrfegues amb la sigla de l’ACNUR (Alta Comissaria de les Nacions Unides pels Refugiats). En un racó, un migrant paquistanès prepara unes patates al caliu. Les brases cremen damunt un tros de planxa. A l’aparcament, els cotxes es poden comptar amb els dits de la mà. Al fons s’aixeca un edifici gris, cilíndric i de sostre convex: la piscina municipal de Mitilene. Un mural d’un rostre femení embolcallat amb la bandera grega es destaca sobre el ciment. El rostre té uns ulls tristos d’un blau profund i aquós. És molt difícil d’esquivar-ne la mirada impregnada de pena. La piscina –ara tancada– és on s’aixopluguen els refugiats en dies de pluja. L’interior de la piscina municipal després d’un dia de pluja (fotografia: Raül Torras). Prop de la porta d’entrada l’Ana i en Manfred, dos ‘voluntaris lliures’ de Suïssa, fumen un cigarret. Han estat tot el matí ajudant els membres del Pikpa Camp –un camp autogestionat que es fa càrrec de refugiats amb necessitats especials– a repartir esmorzars. ‘Les racions contenien arròs amb llet i fruita seca. Més nutritiu que no gustós’, diu l’Ana. ‘Avui no hem hagut d’alimentar gaire gent. L’excedent de racions s’ha enviat al camp de Mòria’, afegeix en Manfred. El repartiment s’ha acabat fa estona i així i tot continuen ‘fent guàrdia’ a la porta de la piscina. ‘Els companys de Metges Sense Fronteres —assenyala una furgoneta blanca aparcada a pocs metres— ens han demanat si els podíem cobrir una estona. Fa moltes hores que són al port i necessiten oxigenar-se, prendre un cafè. Si fossin treballadors de l’ACNUR no els hauríem fet el favor, probablement, però ells són gent eficient i sacrificada’, explica en Manfred. Les relacions entre les ONG independents –grups solidaris inclosos– amb l’ACNUR són tenses. Els primers acusen l’agència de l’ONU de reduir el drama dels refugiats a estatístiques i serigrafia. ‘Logotips i sigles gegants en mantes, màrfegues, tendes… com si la visibilitat importés més que no la feina del dia a dia’, precisa l’Ana. Boris Txeixirkov, portaveu de l’ACNUR a Lesbos, es defensa: ‘Nosaltres som a l’illa per ajudar el govern grec a millorar els centres i el sistema de registre. També treballem per aconseguir una coordinació fluida entre tots els voluntaris i treballadors.’ Tot i això, admet: ‘Ens falta personal –ara disposen de quaranta persones– i fons.’ L’ACNUR i l’OIM, l’Organització Internacional de les Migracions, van emetre un comunicat el 25 de gener reclamant 550 milions de dòlars per a finançar l’actual resposta humanitària a la ruta dels Balcans. A Grècia, s’hi assignaren quasi 300 milions. Unes cinquanta persones –acabades d’arribar amb autobús des de Mòria– travessen l’aparcament amb pas decidit i el cap cot. Els seus ulls eviten el mural de rostre femení. Han vingut a comprar els bitllets pel ferri. Les taquilles s’oculten en un costat de l’edifici cilíndric. Els cartells amb els colors corporatius les delaten. Els ferris enllacen Mitilene amb els ports del Pireu i Kavala; una ciutat de llevant a 160 quilòmetres de Tessalònica. En pocs instants es forma una filera davant l’única taquilla oberta. El preu estàndard per als refugiats és de 45 euros. No obstant això, els bitllets que es venen ara en costen 60 i són per a anar-se’n l’endemà. El venedor intenta justificar el sobrecost: ‘És un vaixell exclusiu per a refugiats. Quan desembarca al Pireu torna a les illes sense passatgers. Això genera unes despeses que s’han de saldar d’alguna manera.’ Elefthérios Venizelos, set vegades primer ministre, dóna nom al ferri. El Venizelos és noliejat pel govern grec i té capacitat per a transportar 2.500 persones. Refugiats fent cua per comprar els bitllets per al ferri (fotografia: Oriol Bäbler). Unes quantes persones abandonen la cua quan s’adonen del preu. No s’ho poden permetre. ‘Per als europeus un recàrrec de quinze euros potser és poca cosa; per a mi és una fortuna’, diu amb frustració l’Afzal, un refugiat de Kunduz (Afganistan). Els talibans van capturar la seva ciutat –la cinquena més gran del país– durant quinze dies entre el setembre i l’octubre del 2015. Per primera vegada, després d’haver estat expulsats del poder el 2001, els talibans van controlar efímerament una ciutat important. ‘M’ho he venut tot per venir a Europa: la casa, la moto… L’única cosa que em queda al meu país són les tombes dels meus pares’, es lamenta. —Què faràs ara? —M’esperaré fins que obrin les altres taquilles. —I si no obren fins demà? —Dormiré en un racó on no m’empipi la brisa. —La nit és molt dura al port. —La guerra, els talibans i la pobresa són coses dures. La nit tan sols és freda. La majoria de refugiats, un cop comprat el bitllet, decideixen tornar cap al camp de Mòria. Els qui es queden al port s’acosten a les aigües manses. Alguns s’estiren i reposen. Uns altres s’agrupen per fumar i xerrar amistosament. La quitxalla no tarda gaire a trobar passatemps. Una colla de libanesos juguen a beisbol amb una pilota de plàstic i una branca d’arbre. No hi ha bases ni curses; simplement intenten batre la pilota com més lluny millor. El joc s’acaba quan el més gran envia la pilota aigües endins. Segons l’Oficina Europea de Policia –Europol– s’ha perdut el rastre de deu mil nens pel cap baix –d’un total de 27.000– que viatjaven sols per la ruta dels Balcans. ‘No tots són sotmesos a l’explotació criminal, alguns han pogut acabar en mans de familiars. Però no sabem on són, què fan ni amb qui són’, explica Brian Donald, cap de personal de l’Europol. Un nen s’entreté empaitant un gos de carrer al port de Mitilene (fotografia: Oriol Bäbler) Una tanca metàl·lica separa la zona de l’aparcament de les taquilles de l’àrea de l’espigó. Rere la tanca es veuen les línies verdes i corbes d’un pòrtic. El sostre és fet de llates de fusta. Al migdia, quan el sol brilla alt, la llum es filtra entre les peces i imprimeix una ombra reixada a terra. El pòrtic queda vorejat per una barana que els refugiats cobreixen de roba. A l’espai interior hi ha bancs –reconvertits en llits– i una cabina telefònica. A la nit, a terra, hi dormen unes trenta persones . ‘És com passar la nit en un mirador. Tot i que ens falten els prismàtics i els Alps francesos de fons…’, diu de broma en Mehdi. És nascut a Teheran, a l’Iran. És metge i li agradaria d’exercir a la Gran Bretanya. ‘Fa temps que ho somnio, però no sé si ho aconseguiré’, reconeix amb resignació. La policia macedònia només deixa travessar la frontera els refugiats afganesos, iraquians i sirians que es dirigeixen a Alemanya i Àustria. ‘Si sóc capaç d’esquivar els obstacles que em trobi als Balcans encara em quedarà la jungla de Calais’, conclou. —De què fuges? —D’una teocràcia assassina i retrògrada a qui fa fàstic la gent i la llibertat. —Saps que Europa et considera un migrant econòmic? —Sí, ho sé. No obstant això, fugir d’una guerra i tenir estatus de refugiat no et garanteix res. Als iemenites, per exemple, tampoc no els deixen entrar legalment a Macedònia. —Com t’ho faràs per travessar els Balcans? —Pagaré als traficants de persones, no tinc pas cap més opció. El pòrtic on passen la nit molts refugiats (fotografia: Oriol Bäbler). Un ferri de la companyia Hellenic Seaways és amarrat a l’espigó. Sobre la porta d’accés al garatge hi ha una bandera grega i una pantalleta digital. Unes lletres vermelles en moviment continu informen de les parades del vaixell: Quios – Vathi (Samos) – Pireu. Un viatge quasi etern de catorze hores i mitja. L’espigó s’allarga com si volgués abraçar tot el port de Mitilene. La part interior de l’estructura permet el trànsit de vehicles. Uns quants camions i remolcs hi descansen mentre el ferri no salpa. La part exterior és un senzill passeig marítim que s’escuda de les onades amb un rocam. Un petit far marca el punt on es barregen les aigües manses amb les silvestres de l’Egeu. Una dona jubilada i de cabells blancs, Larissa, arrossega un carretó de supermercat pel passeig. És nascuda a Atenes, però té un vincle sentimental amb Lesbos: el seu pare era oriünd de Kalloni (un poble del centre de l’illa). ‘El sofriment i la misèria que pateix Grècia no ha de ser una excusa per a repudiar els refugiats; al contrari, hauria de ser el nostre idioma en comú. Els hem de comprendre i ajudar perquè són dels nostres’, afirma vehement. Dins el carretó la Larissa tragina galetes, fruita i ampolles d’aigua. A l’esquena porta una motxilla petita amb articles d’higiene femenina. ‘Per sort avui és un dia tranquil. Quan hi ha vaga de ferris el port és un caos. S’hi acumula tanta gent que no queda espai per a posar tendes o sacs de dormir. Se m’esmicola el cor quan ho veig.’ Només el mes de gener la Federació Panhel·lènica de Mariners (PNO) ha fet sis dies de vaga. El motiu: la reforma de les pensions proposada per Syriza. Mar enllà es distingeix la silueta difuminada de la costa turca. Un vaixell dels guardacostes grecs juga a fet i amagar amb la calitja. Des de les roques de l’espigó una família siriana observa l’Egeu en silenci. Els records de la travessia es tornen més intensos amb la remor de les onades. ‘No ho desitjo a ningú’, diu la Nur, la mare. ‘La por, l’ansietat, el fred… és com si t’esventressin i sobreviure no depengués de tu. Nosaltres ho hem superat, sí, però la cicatriu, la portarem per sempre’, afegeix. La família de la Nur mirat les aigües de la mar Egea (fotografia: Oriol Bäbler) Fora dels límits del port –on l’espigó penetra a terra ferma– una figura de bronze sembla que es precipiti del seu pedestal. És una versió lliure i a escala de l’estàtua de la llibertat de Nova York. Als peus del monument hi ha una caseta de pescadors groga i un petit moll. Un grup d’afganesos aprofita l’espai i la privacitat per netejar-se i fer bugada. Són gairebé les quatre de la tarda… La xemeneia del ferri fa estona que treu fum. La policia sol·licita als refugiats els papers de registre abans de deixar-los embarcar. Els passatgers regulars se salten aquest control. Una colla de gambians es fan una foto a la rampa d’accés al garatge del vaixell. Un treballadors de la naviliera els crida ‘¡ela, ela!’ (‘va, va!’, en grec) perquè s’afanyin a pujar. ‘Quios’, es llegeix a la pantalleta de destinacions. Després hi apareix ‘Vathi’, i s’atura quan hi surt ‘Pireu’. Refugiats abans d’embarcar al ferri (fotografia: Oriol Bäbler).

Exili al continent: cicatrius al port de Mitilene

Enmig d’un Saló de Cent dempeus i amb crits de llibertat i amb una gran ovació a la Plaça de Sant Jaume, Joaquim Forn ha fet un discurs molt dur respecte d’Ada Colau tan bon punt ha estat reelegida batllessa de Barcelona gràcies als vots del PSC i de Manuel Valls. Forn ha començat felicitant-la, però tot seguit li ha dit: ‘Crec que heu comès un gran error no respectant la llista més votada; tothom sap com heu aconseguit els vots. Ho sou gràcies a un partit que ha situat com a primer objectiu que Barcelona no tingui un batlle independentista, i vós ho heu facilitat. Sabeu que responeu a una pressió política dirigida; heu estat l’instrument útil d’aquests poderosos, que tant us agrada criticar en campanya.’ Ha continuat així: ‘Vós dieu que ajudeu a desmuntar la política de blocs. Més aviat penso que així està més consolidada i clarifica la posició del vostre partit, que sempre s’ha mogut en l’equidistància. I em dol el menyspreu sobre el meu partit; la discrepància és respectable, però no em complau que digui que ni tan sols seureu a parlar amb nosaltres quan dieu que voleu governar per a tothom.’ Vegeu els moments més destacats del discurs de Forn: ▶️El regidor @quimforn: Junts per Catalunya ha votat la candidatura encapçalada per Ernest Maragall per dos motius: ha estat la llista més votada pels ciutadans i és una de les candidatures amb qui tenim més punts d’acord programàtic sobre el model de ciutat. pic.twitter.com/7BUtIFhxNq — JuntsxCat Barcelona (@JuntsxCatBCN) June 15, 2019 ▶️El regidor @quimforn: Crec que ha comés un gran error en no respectar la llista més votada. Vostè és alcaldessa gràcies als vots d’un partit que ha situat com a primer objectiu evitar, de totes totes, que Barcelona tingui un alcalde independentista i vostè s’ha prestat. pic.twitter.com/jVJt7nVmLv — JuntsxCat Barcelona (@JuntsxCatBCN) June 15, 2019 ▶️El regidor @quimforn: Un dels motius de Colau per avalar la seva candidatura, és que ajuda a desbaratar la política dels blocs. Ho dubto. Avui aquesta política està més consolidada, i clarifica el paper del seu partit que sempre movent-se entre l’ambigüitat i l’equidistància. pic.twitter.com/8Fov5HkJhP — JuntsxCat Barcelona (@JuntsxCatBCN) June 15, 2019 ▶️El regidor @quimforn: Només podrem afrontar els reptes que tenim com a ciutat, i com a país, si som capaços de superar determinades actituds negatives, determinades barreres mentals i partidistes que ens impedeixen arribar a grans acords. pic.twitter.com/8ZRMrMlmN2 — JuntsxCat Barcelona (@JuntsxCatBCN) June 15, 2019 ▶️El regidor @quimforn: Dimecres passat, els meus companys i jo acabàvem el judici al Tribunal Suprem. A les nostres al·legacions finals tots coincidíem a reclamar tornar a la política, abandonar el terreny de la confrontació i recuperar el diàleg i el consens polític. pic.twitter.com/Y8UgPLvxSD — JuntsxCat Barcelona (@JuntsxCatBCN) June 15, 2019 ▶️El regidor @quimforn: Quan acabi aquest acte tornaré a la presó de Soto del Real. No sé quan podré tornar a casa, però el que si els hi garanteixo és que, sigui on sigui, continuaré lluitant per la llibertat, la justícia, per Barcelona i per Catalunya. pic.twitter.com/2Vs68wNsuH — JuntsxCat Barcelona (@JuntsxCatBCN) June 15, 2019

Joaquim Forn a Ada Colau: ‘Heu estat l’instrument útil dels poderosos’

Lleida commemora dimarts el primer aniversari de l’operatiu policial i judicial per traslladar les 44 peces de Sixena del Museu de Lleida a l’Aragó i ho farà amb actes de suport al Museu i als seus treballadors. El record d’aquell dia és de ‘tristesa’, ‘desconcert’ i ‘injustícia’, lamenta la portaveu de la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, Xus Llavero, i afegeix que aquella entrada policial no responia a cap ‘raonament lògic’ sinó a una ‘revenja possibilitada per l’aplicació del 155’. Des de la plataforma demanen a la Generalitat que ‘activi els mecanismes que hi ha al seu abast per garantir el retorn de les obres espoliades i la preservació de la col·lecció per a generacions futures’. Xus Llavero recorda l’11-D de 2017 amb una sensació d’impotència, ‘la mateixa sensació d’injustícia que l’1-O’. ‘El 155 va estar molt present i el que es va viure aquí va ser molt desconcert i molta tristesa perquè sabíem que estàvem sent, sobretot els companys de dins, objectes d’una injustícia molt gran possibilitada per uns polítics que havien estat escollits democràticament’. ‘Hem estat al costat del Museu en aquest any difícil’, recorda la portaveu de la Plataforma, formada per disset entitats, Xus Llavero. Un any després, aquest 11 de desembre, tenen clar que, amb el mateix objectiu, ‘per donar suport al Museu i als seus treballadors’, es faran activitats a l’interior i a fora de l’equipament cultural. Activitats La plataforma, formada per disset entitats, ha organitzat a la plaça de davant del Museu a partir de les 18h una lectura de poemes, actuacions de l’Orfeó i els Cantaires de Ponent i la lectura d’un manifest en què es reclama el retorn de les obres. L’objectiu, expliquen, és agrair a la societat lleidatana i a tots aquells que van arribar de fora ara fa un any, ‘el seu suport tot i el fred i la pluja’ i per reivindicar la unitat de col·leccions, ‘independentment de criteris polítics’. A les 19h es presentarà a la sala d’exposicions temporals el llibre ‘Operació trasllat. Art de Sixena’, de Marga del Campo i fotografies de Jordi V. Pou, editat per Pagès Editors. Seguidament es projectarà el vídeo 11D2017, gravat des de dins per Laia Navarra. Tots els actes estaran presidits pel president de la Generalitat, Quim Torra. ‘L’helicòpter de la Guàrdia Civil volava tan baix que semblava que hagués d’aterrar al menjador’ Els veïns també recorden aquell dia, com ara l’Ester, que va obrir les portes de casa seva, davant del Museu, a desenes de periodistes que volien captar la situació des de dalt, o la Maite Puig, que viu al carrer del darrere i va sentir l’helicòpter de la Guàrdia Civil a les 6h, volant tan baix que ‘semblava que hagués d’aterrar al menjador de casa’. ‘Em va donar la sensació que el que volien era intimidar’, relata. Ja amb la primera llum del dia, afegeix, va començar a sentir molt soroll a Alcalde Sol, el carrer on viu, que està molt a prop del Museu de Lleida. ‘El meu carrer semblaven les rambles, estava ple de gent passant amunt i avall’, recorda. Llavors, va sortir al carrer i al girar la cantonada, recorda que la imatge que va veure cap al Museu era de cotxes de Mossos entravessats i mossos a banda i banda de rambla Aragó amb armilles antibales i escuts, barrant el pas no només a vehicles sinó també a vianants. ‘Per això hi havia tanta gent a Alcalde Sol, perquè era per on desviaven tota la gent que volia passar per rambla Aragó, que és un carrer molt concorregut”, explica. Puig assegura que va quedar molt ‘impactada’ per l’escena i perquè coneix els treballadors ja que puntualment col·labora amb el Museu. ‘No vaig entendre perquè s’havien de veure així, quan només feien la seva feina’, lamenta. La sensació d’aquell dia va ser ‘de pena, de tristesa, de pensar què miserable tot i de què aneu. De com hem pogut arribar a aquest extrem i de vergonya aliena’, conclou.

Lleida reclama el retorn de les obres de Sixena

L’estat espanyol ha defensat que si el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictamina que Oriol Junqueras tenia immunitat com a eurodiputat electe no tindrà ‘cap efecte’ perquè ara que ha estat condemnat i inhabilitat. Així ho ha exposat l’advocada de l’estat, Sonsoles Centeno, durant la vista oral al TJUE, argumentant que la immunitat només conferiria al republicà ‘aforament’ i el dret a ‘suplicatori.’ Segons ha dit, això no s’aplicaria perquè les eleccions es van fer quan el judici oral ja estava en marxa. L’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, ha dit que aquesta opinió espanyola anticipa que ‘potser no acceptaran determinats resultats’ del judici al TJUE. Van den Eynde ha avisat que si Luxemburg els dóna la raó la sentència de l’1-O serà ‘nul·la de ple dret’. ‘No es pot condemnar una persona immune’, ha dit l’advocat. ‘Molt contents’ El lletrat ha admès que estan ‘molt contents’ i ‘sorpresos’ per l’interès del TJUE sobre el cas de la immunitat de Junqueras. ‘Estem esperançats que pugui sortir alguna resolució que pugui aclarir si Europa protegeix o no diputats electes des del moment de l’elecció’, ha dit. L’advocat ha destacat que els serveis jurídics del Parlament Europeu ‘no han sabut contestar’ a les preguntes dels magistrats sobre quan comença la immunitat, perquè han dit que començaven durant la primera sessió constitutiva però, alhora, que ja estava en vigor durant el trajecte des dels seus països d’origen fins al ple. ‘El paper que han fet ha estat una mica galdós’, ha afirmat l’advocat del líder d’ERC. ‘La sort és que el plantejament del TJUE està vinculat als drets fonamentals, als drets humans, al de participació política i la representació política’, ha destacat. ‘Entenem que el tribunal farà un anàlisi profund i esperem que protegeixi el dret de sufragi passiu’, ha destacat. L’advocat general de la UE es pronunciarà el 12-N L’advocat general de la Unió Europea, el polonès Maciej Szpunar, es pronunciarà sobre la immunitat europarlamentària de Junqueras el 12 de novembre. Tant l’advocat general com diversos magistrats han mostrat dubtes sobre el cas de la immunitat plantejat pel Tribunal Suprem. De fet, l’Eurocambra ha admès que els eurodiputats podrien gaudir d’immunitat quan ‘es desplacen’ a la sessió constitutiva durant un dur interrogatori del magistrat que redactarà la decisió. La lletrada del Parlament Europeu, Cristina Burgos, ha reconegut al jutge txec, Jiří Malenovský, que ‘no es pot excloure’ que la immunitat es pugui aplicar quan els eurodiputats s’estiguin traslladant a la sessió de constitució del Parlament Europeu, malgrat sostenir el contrari durant el seu torn d’al·legacions. Tot i això, per a ella la protecció parlamentària només seria aplicable a aquells que estiguin a la llista que envia cada estat membre amb els eurodiputats definitius. Ara bé, la representant de l’Eurocambra també ha reconegut que mai s’han trobat amb ‘cap situació’ en què un estat membre enviï un llistat on no apareguin tots els eurodiputats escollits a les urnes. Davant les nombroses preguntes dels jutges europeus, Burgos ha hagut de consultar en diverses ocasions amb el seu equip per poder respondre. Posició de la Comissió Per la seva banda, la Comissió Europea ha defensat que la denegació del permís a Junqueras per part del Tribunal Suprem per jurar la Constitució va ser ‘proporcionada.’ La seva jurista, Isabel Martínez del Peral, ha remarcat al final de la sessió que per a l’executiu europeu la immunitat aplica des de la sessió constitutiva i no ‘als desplaçaments’, veient els dubtes dels magistrats

L’advocat general de la UE es pronunciarà sobre la immunitat de Junqueras el 12-N

El govern exigeix la dimissió o la destitució immediata del ministre d’Afers estrangers espanyol, Josep Borrell, per l’espionatge dels delegats de la Generalitat a Londres, Ginebra i Berlín. Així s’ha decidit en una reunió del president de la Generalitat, Quim Torra, amb el vicepresident Pere Aragonès, la consellera de Presidència Meritxell Budó i el conseller d’Afers estrangers, Alfred Bosch. 📸 El #president @QuimTorraiPla s'ha reunit amb el #vicepresident @perearagones, la #consellera @meritxellbudo i el #conseller @AlfredBosch per l’escàndol d’espionatge a les delegacions del #Govern a l’exterior pic.twitter.com/9aVZtxHqiA — Govern. Generalitat (@govern) July 10, 2019 Segons s’explica en un comunicat oficial, en les pròximes hores també s’adreçarà als eurodiputats, a les cancelleries europees i internacionals una carta signada pel president i el conseller Bosch exposant la preocupació i la denúncia d’aquest cas, que es considera escandalós i impropi d’un estat de dret democràtic. ‘L’espionatge polític, la persecució de les opinions i les ideologies no haurien de tenir lloc en una democràcia europea. Aquest cas és un pas més en la deriva repressiva de l’estat espanyol’, s’afirma en el comunicat. Denunciem l'escàndol d'espionatge #Borrellgate, que ha fet seguiments polítics als delegats del govern a l'estranger. També s'ha espiat diputats, governants i periodistes europeus. El ministre Borrell ha de dimitir. No callarem ni ens estarem quiets davant d'aquest escàndol. pic.twitter.com/L4ziA2DWpf — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) July 10, 2019 ‘És un fet gravíssim. Ja n’hi ha prou de perseguir delictes d’opinió en una presumpta democràcia. Tindran tota la reacció, en tots els nivells’, havia assegurat prèviament Torra en la sessió de control al parlament. Bosch interpel·la Borrell En el marc d’una pregunta al ple del parlament, Bosch ha reclamat al seu homòleg del govern espanyol que ‘doni la cara, assumeixi responsabilitats i, si cal, dimiteixi’ per ‘l’escàndol democràtic’ que, segons el conseller, suposa el ‘cas greu d’espionatge’ dels delegats de la Generalitat a Londres, Ginebra i Berlín. El conseller ha reaccionat d’aquesta manera als informes que el ministeri liderat per Borrell ha presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per demostrar l’activitat de les delegacions amb la causa independentista i demanar el tancament cautelar d’aquestes tres delegacions. Ha acusat el govern espanyol ‘d’apuntar, seguir i perseguir’ els tres delegats amb l’objectiu de ‘coartar’ la projecció internacional de Catalunya i demanar-ne el tancament per tal d’intentar impedir la feina que fa la Generalitat a l’estranger. Una feina que, segons el conseller, és ‘legal i necessària’ perquè si Catalunya no s’internacionalitza, perd força en un món global. A més, segons que ha denunciat Bosch, el govern espanyol vol prohibir ‘la veritat’ i que el govern parli del seu posicionament i de la situació actual a Catalunya. Una tasca que ha qualificat de ‘necessària i obligada’. Davant del ‘relat sobre el mal ús dels recursos de Catalunya’, Bosch ha preguntat al govern espanyol quin ús està fent dels recursos de tothom i de les ambaixades per crear aquest relat. ‘Darrere hi ha un nom, Josep Borrell, que aspira a ser cap de la diplomàcia europea. El senyor Borrell quan s’ha gastat? De quins fons reservats? A qui han espiat aquí i a tot Europa? Borrell ha de donar la cara, assumir la responsabilitat i, si cal, haurà de dimitir’, ha conclòs.

El govern demana la dimissió o destitució de Borrell per l’espionatge de delegats de la Generalitat a l’estranger

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, han signat aquest dilluns un acord de col·laboració que contempla el traspàs a Antifrau aquelles comunicacions que rebi el consistori i que excedeixin de les seves competències. En un comunicat, l’Oficina Antifrau de Catalunya ha explicat que aquest acord conté la creació d’un pla de formació del personal de l’Ajuntament de Barcelona en els àmbits de l’ètica, integritat pública i control de la corrupció, a més de la necessitat de posar en comú experiències pràctiques en matèria de transparència i prevenció de la corrupció. Colau ha celebrat aquest acord per ‘consolidar una aposta primordial de l’Ajuntament de Barcelona, com l’aposta per la transparència’, i ha remarcat que la signatura va més enllà de meres declaracions i bones intencions. Per la seva banda, Gimeno ha destacat la unió d’esforços i ha explicat que els àmbits que assumirà l’oficina són el traspàs de les denúncies que rebi la bústia ètica del consistori que superin les seves competències i la formació del personal municipal en integritat i ètica pública. Els dos representants s’ha compromès a fer un seguiment de l’acord a través d’una comissió formada per representants de les dues institucions, que es reunirà de manera periòdica per analitzar el seu compliment.

Barcelona traspassarà a l’Oficina Antifrau de Catalunya comunicacions que excedeixin les seves competències

La Cambra de Comerç preguntarà als empresaris si ha de participar activament en la construcció duna república independent i si estarien disposats a fer un tancament de caixes. Així ho ha explicat el que serà el nou president de l’ens i membre de la candidatura guanyadora Eines de País, Joan Canadell, que ha indicat que aquestes seran les primeres consultes que volen fer als empresaris. Ha explicat que si la resposta és positiva ho faran i que si és negativa continuaran defensant aquesta república però no de manera ‘tan activa’. A banda d’aquestes, es farà una tercera per saber si són partidaris de declarar persona non grata el rei Felipe VI. D’altra banda, treballaran per buscar finançament alternatiu al de les ‘catorze cadires de plata’ reservades a les grans empreses que més aporten, que volen eliminar de cara a la legislatura vinent. La candidatura guanyadora en les eleccions a la cambra, Eines de País ha explicat avui en roda de premsa les seves principals línies estratègiques per al mandat i les primeres accions que volen portar a terme. Entre aquestes, ha destacat l’elaboració de consultes als empresaris, activitat per a la qual primer volen modificar el cens i solucionar els problemes que han detectat durant les eleccions. El seu objectiu és fer-ho aquest any i poder fer la primera consulta, sobre si han de participar activament en la construcció de la república, abans de que acabi l’any. Canadell ha explicat que si el resultat guanyador és el sí continuaran treballant en aquesta direcció a favor del sí a la independència però si és que ‘no’ entendrien que els estan dient que no participin ‘en la construcció d’estructures d’estat’. ‘Són dues maneres de fer’, ha dit. La que serà la vice-presidenta primera, Mònica Roca, ha puntualitzat que el que busquen és ‘ratificar’ la seva posició i ha indicat que si surt guanyador el ‘no’ ells continuaran treballant perquè en un futur el resultat sigui positiu. En aquesta direcció, el proper equip de govern de la Cambra impulsarà diversos estudis, entre els quals uns destinats a quantificar els costos d’oportunitat que estan suposant inversions compromeses per l’estat espanyol que no s’han portat a terme. Canadell ha indicat per exemple l’addicional tercera de l’Estatut, inversions en Rodalies o en altres infraestructures. ‘Només amb això ja pots fer que molta gent obri els seus ull'”, ha afirmat. Un altre dels estudis que ha plantejat és sobre la pèrdua del sistema de caixes a Catalunya, que era una ‘estructura d’estat claríssima’. Ha afegit que si a la primera consulta surt l’opció de treballar activament per la construcció de la república independent es faran més estudis en aquesta direcció. Sobre el tancament de caixes, Canadell ha explicat que aquesta consulta es faria en el moment en que es donessin unes determinades condicions i tenint en compte que s’està preparat per poder aplicar el resultat.Aquestes consultes relliguen amb un dels objectius principals de la candidatura que, segons Canadell, és aconseguir el lideratge econòmic de Catalunya per esdevenir un dels països amb més generació de riquesa. Segons ell, ‘la millora manera possible perquè això sigui un fet és posant en marxa una república’ i per això ha dit que des de la Cambra ajudaran en tot el que pugin ‘perquè això sigui realitat el més aviat possible’. Finançament alternatiu Una altra de les grans accions anunciades aquest dilluns serà la cerca de finançament alternatiu per no dependre del que aporten les catorze empreses que tenen presència directa al ple per l’aportació econòmica que fan. Tot i això, han apuntat que aquestes empreses s’han ‘compromès’ a fer les aportacions per a tot el mandat i que si no ho compleixen emprendran les accions que siguin necessàries, també legals, perquè la llei els ‘empara’. Tant Canadell com Roca han insistit però que no creuen que aquestes empreses es plantegin fer aquest incompliment. L’objectiu és acabar el mandat sense l’existència d’aquestes cadires reservades a les grans empreses que més aporten i que en les properes eleccions el ple sigui ‘votat 100% a les urnes’, segons Canadell. Seguint amb els eixos de treball principals, el futur president ha explicat que es vol potenciar la microempresa, pimes i autònoms perquè han estat ‘oblidats’ fins ara, fomentar l’emprenedoria i l’empresariat i aconseguir una cambra ‘el màxim de democràtica, transparent i transversal possible’. D’altra banda, també volen incidir en la Formació Professional i encaminar-la també a donar solucions al perfil d’aturat poc format però que no és jove, creant per exemple la figura de ‘l’aprenent sènior’. També es plantegen fer un pla estratègic de l’empresariat català a mig termini per establir les bases de quin ha de ser el model econòmic i empresarial i potenciar el paper de les territorials començant per establir un pla pilot a Osona. Oberts a treballar amb altres candidatures En una reunió celebrada la setmana passada, la candidatura va decidir que el comitè executiu estarà format només per membres de la candidatura. Tot i això, Canadell ha assegurat que estan oberts a treballar amb la resta de candidatures. Pel que fa a les patronals, ha assegurat que la decisió sobre els sis membres que falten per escollir entre les candidatures de Pimec i Foment ‘no serà salomònica’ sinó que es decidirà tenint en compte el projecte de cadascun dels candidats. Està previst que el nou equip es reuneixi el dimecres vinent amb l’actual president, Miquel Valls, i que el ple de relleu se celebri el 17 de juny.

La nova Cambra consultarà als empresaris sobre un tancament de caixes i el seu rol per assolir la independència

La declaració de Francesc Homs en el judici pel 9-N ha començat amb tensió entre l’ex-conseller de Presidència i el fiscal i el jutge. Homs s’ha queixat que el fiscal l’interrompés quan mirava d’explicar-se sobre el dispositiu organitzat per a atendre els mitjans de comunicació internacionals la jornada de votació. ‘Acabo la resposta si em permet, perquè si no li interessa la resposta…’, li ha dit Homs. ‘És clar que m’interessa’, li ha respost el fiscal. I Homs ha insistit en la queixa adreçant-se al jutge: ‘A casa meva em van ensenyar que t’havies d’esperar a que l’altre acabés per a poder repreguntar…’ Aleshores el jutge l’ha advertit: ‘A veure, senyor Homs. Això no és casa seva, és el Tribunal Suprem.’

Tensió entre Homs i el fiscal i el jutge del Suprem: ‘Això no és casa seva’

Els serveis jurídics del Parlament de Catalunya estudiaran si presenten un recurs a la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol sol·licitant mesures cautelaríssimes per a defensar els drets del president de la Generalitat, Quim Torra, contra l’ordre d’inhabilitació de la Junta Electoral espanyola (JEC) com a diputat. Ho ha anunciat el president de la cambra, Roger Torrent, assegurant que demà instarà els serveis jurídics a fer-ho: ‘Demà instaré els serveis jurídics del parlament a presentar recurs davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem amb petició de mesures cautelaríssimes per defensar els drets del president Torra’, havia piulat Torrent. Al cap d’una estona, després d’esborrar el piulet inicial, n’ha fet un altre matisant que valoraran amb els serveis jurídics la possibilitat de presentar aquest recurs. Fonts de la presidència del parlament atribueixen la confusió a un ‘error’: ‘Caldrà estudiar si finalment es demanen les mesures cautelars o no perquè potser és millor per l’estratègia de defensa que només les demani el president Torra’, expliquen. Demà valorarem amb els serveis jurídics del #Parlament presentar recurs davant la Sala Tercera del Tribunal Suprem per defensar els drets del president Torra. https://t.co/wGIIN69Z9B — Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) January 7, 2020 Torra ha rebut avui la notificació de la decisió de la JEC, i ja havia advertit que no es faria efectiva la inhabilitació perquè també presentaria un recurs amb mesures cautelaríssimes al Suprem. A més, la decisió de la JEC xoca amb el que preveuen tant l’Estatut com el reglament del parlament i la llei del president de la Generalitat, que estableixen que el president només pot ser destituït amb una sentència judicial ferma.

El Parlament de Catalunya estudiarà si presenta mesures cautelaríssimes contra la decisió de la JEC sobre Torra

L’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega, i els exconsellers Francesc Homs i Irene Rigau tenen fins a la mitjanit d’aquest dijous per a ingressar els tres milions d’euros de fiança restants que els reclama el Tribunal de Comptes per les despeses de la consulta del 9 de novembre de 2014. El tribunal els exigeix un total de 5,2 milions, però tots ells ja van ingressar-ne 2,2 el passat 16 d’octubre i van demanar una ampliació del termini per acabar de consignar la resta. En cas de no dipositar tots els diners, el Tribunal de Comptes embargarà els seus béns. L’òrgan fiscalitzador considera Mas com a màxim responsable i, per tant, és la persona que haurà d’afrontar el total de la quantitat si la resta dels investigats no ingressen el que els pertoca. El passat 25 de setembre, l’òrgan fiscalitzador va comunicar a Mas que havia de dipositar una fiança solidària de 5,25 milions per la despesa ocasionada a les arques públiques en l’organització de la consulta del 9-N. L’exigència de fiança afecta els altres condemnats penalment per un delicte de desobediència. Les quantitats exactes són: 3.044.399 euros per a Rigau –per l’adquisició d’ordinadors per a la consulta-, 2.127.580 a Homs per despeses del departament de Presidència relacionades amb la consulta, i 839.439 euros a Ortega per partides del departament de Governació. Les quantitats corresponen al càlcul de partides destinades a la consulta i en alguns casos se superposen. D’aquesta manera, el màxim que pot afrontar Mas són 5,2 milions d’euros. L’asseguradora SegurCaixa Adeslas va denegar a l’expresident cobrir la fiança perquè la pòlissa de responsabilitat civil que tenia com a càrrec de la Generalitat no cobreix sancions derivades de delictes. Tot i que hi havia set càrrecs del Govern més en aquest procediment, el Tribunal en va deixar fora finalment la interventora i el cap de sistemes d’informació del Consorci d’Educació de Barcelona, Carolina Pardo i Jordi Serra. La investigació arrenca per la denúncia presentada al maig per Societat Civil Catalana i l’associació Abogados Catalanes por la Constitución, que compta amb el suport de la Fiscalia. La resolució per a obrir el procediment la va signar Margarita Mariscal de Gante, exministra de Justícia amb el govern de José María Aznar. Accions també per l’1-O El secretari d’Estat d’Hisenda del govern espanyol, José Enrique Fernández Moya, ha presentat una denúncia a la Fiscalia d’aquest ens fiscalitzador perquè el Govern es faci càrrec de les despeses de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Hisenda sol·licita que ‘s’adoptin mesures’ contra el Govern i els responsables de l’ANC i Òmnium per determinar ‘l’import dels danys causats per a l’erari públic’ en la celebració del referèndum. L’import inclou la publicitat de la campanya a la web oficial i en diversos mitjans de comunicació, la contractació del subministrament de les urnes, l’obertura de 2.315 col·legis electorals i els usos de mitjans informàtics. El ministeri ha admès que no pot quantificar el cost del referèndum. D’altra banda, Hisenda també ha demanat a la fiscalia d’aquest mateix tribunal que citi els dos-cents alcaldes que van viatjar el passat 7 de novembre a Brussel·les per a ‘denunciar la persecució judicial i política’. També demana que s’investigui els presidents de l’AMI i AMC i els eurodiputats Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras i Jordi Solé. L’objectiu: comprovar que no s’hagin usat diners públics per sufragar despeses del viatge. La petició s’ha fet tot just aquesta setmana i encara no hi ha cap citació fixada.

Mas, Ortega, Rigau i Homs tenen fins dijous per ingressar els tres milions d’euros de fiança restants pel 9-N

Elisenda Paluzie diu que abans de prendre la decisió de tornar-se a presentar com a presidenta de l’ANC prefereix veure quin full de ruta s’aprova. D’expressivitat afable, riu sovint i ho fa encara que les paraules que digui siguin transcendents. Costa de trobar una foto sense un somriure, que sovint li serveix de defensa, mentre guixa en un paper o mou les mans. La presidenta de l’Assemblea denuncia en aquesta entrevista que hi ha un intent de marginar l’Assemblea, de disminuir-la. La persistència de l’ANC amb la unilateralitat pot ser-ne la causa. Però ella no tan sols persisteix sinó que remata amb claredat: ‘En el context en què som, renunciar a la unilateralitat és equivalent a renunciar a la independència.’ Davant la situació difícil que viu l’independentisme, ja no parla d’unitat, però si que marca un nou horitzó i veu les eleccions com un nou catalitzador que empenyi cap endavant: ‘Si superem el 50% a les eleccions és possible que això sigui un catalitzador i faci que les estratègies dilatòries acabin fracassant. Aquestes eleccions poden canviar les coses’. —Què ha passat aquests mesos després de la sentència? —Que la reacció popular ha estat a l’altura però la institucional, no. Ho intuïa, però sempre tens l’esperança que les coses canviïn, i no ha passat. —Per què no es van saber aprofitar les mobilitzacions? —Perquè no hi ha unitat estratègica, perquè no hi ha projecte comú, perquè no hi acord de fons per a arribar a la independència. —Continueu pensant que la independència només s’aconseguirà si les institucions i les mobilitzacions van a l’una? —Sí, sóc molt pesada en això. Amb la sentència es va evidenciar clarament. Mentre tinguem partits polítics independentistes que puguem votar i un Parlament de Catalunya i puguem acreditar una legitimitat democràtica, és normal que la independència la faci el parlament; sostingut amb el moviment popular, però l’ha de fer el parlament. —La lluita per la unitat ha fracassat? —És evident. De moment, no ens n’hem sortit. —L’independentisme s’ha dividit? —Hi ha reunions en què a vegades sembla que s’avança i apareix un element que es va generar l’octubre del 2017. Coses que van passar en aquella tardor creen distàncies político-personals importants. I això influeix. Són unes ferides que no han cicatritzat. —I això vol dir que hi ha d’haver nous lideratges? —Potser sí. Fotografies: Júlia Partal. —Per què s’ha frenat el Tsumami? —No ho sé, perquè no en formava part. Així i tot, hi ha molta gent que té la tesi que si això hagués continuat hauria generat aquest canvi polític. Jo en tinc dubtes, perquè si el canvi polític no és madur… No en tinc la certesa. Més aviat em decanto a pensar que si no eren madurs políticament, tant és que el blocatge durés dos dies com que en durés sis. —Voleu dir que sense aquesta ‘maduració institucional’ no s’aconseguirà mai la independència? —És molt més fàcil de sostenir una mobilització en massa si la gent veu que hi ha un objectiu clar i determinat. Això va passar el Primer d’Octubre. Hi havia la llei del referèndum i aquest referèndum ens portava a la declaració d’independència i per això més de dos milions de persones el van defensar. —Però això no va al revés? La mobilització no ha de servir per a pressionar els polítics i institucions? —Però la mobilització s’ha de veure acompanyada del moviment polític. No és blanc o negre, és una retroalimentació. Si no haguessin existit les consultes populars no s’hauria fet el 9-N o el referèndum. Només amb les consultes populars no feies la independència. Els passos no són automàtics. Les consultes comencen el 2009 i el referèndum no arriba fins el 2017. —Per què la feina del Tsunami no la fa l’ANC? —En un estat en què les accions de resistència pacífica s’interpreten com a terrorisme cal que s’adoptin noves tàctiques. Em sembla evident que en un context de repressió aquestes accions es fessin a partir d’una plataforma anònima per protegir-se de la repressió. Ara veig que la gent demana al Tsunami coses que són pròpies d’una entitat. El Tsunami era un instrument per a fer determinades accions de desobediència civil amb una mica més de protecció. —Però organitzareu actes de desobediència més multitudinària? —Això t’ho has de preparar i ho has de fer quan tinguis molt clar quin és l’objectiu polític que l’acompanyarà. Blocar les fronteres té sentit per protegir una declaració d’independència. Allò que es va fer ho veig com una demostració de força i entrenament. Però el sentit d’aquestes accions ha de ser protegir o acompanyar una declaració de la independència. —Si el president Torra fes efectiva la declaració, sí que hi veuríeu sentit? —I tant! —I l’ANC hi jugaria? —I tant! En la desobediència s’ha de tenir clar quins perills estàs disposat a assumir pels objectius. Convocar una cosa que pot implicar la il·legalització de l’Assemblea, empresonar-ne els setanta-set secretaris per terrorisme sense un objectiu polític no sé quin sentit té. Això té sentit si políticament anem alineats. —Això quan serà? —Si superem el 50% a les eleccions és possible que això sigui un catalitzador i faci que aquestes estratègies dilatòries acabin fracassant. —Però si el 50% d’aquests parlamentaris independentistes no creuen en la via unilateral? —Aquest podria ser un problema. Però això a vegades no és així perquè el referèndum tampoc no era al full de ruta. Una cosa és en quina via creuen i una altra allò a què porten les circumstàncies. El resultat d’aquestes eleccions pot canviar les coses. —Treballeu en aquesta línia.? —Hem de posar esforços a aconseguir més del 50% a les eleccions. També volem treballar més en la internacionalització; les assemblees exteriors sempre ho han fet i n’hi ha que han fet una feina extraordinària. També som més presents en organismes internacionals. —Què molesta de l’ANC? —Què fem, què pensem i que continuem defensant la unilateralitat. —A vegades una part de l’independentisme critica la vostra opció unilateral per excloent. —Aquesta crítica la fan els mateixos que es van posar d’acord per a fer un referèndum unilateral. Llavors es deixava una part de l’independentisme fora i no hem de fer res fins a un referèndum acordat? —Es pot renunciar a la unilateralitat? —Renunciar a la unilateralitat és equivalent a renunciar a la independència en el context en què som. —La unilateralitat és confrontació? —No és ben bé igual. La unilateralitat és allò que vam fer en el referèndum, que és exercir l’autodeterminació, avançar d’acord amb les majories democràtiques i anar prenent decisions que ens portin a la independència sense la necessitat de tenir l’acord de l’estat del qual et vols independitzar. I això com es concreta? Doncs tant de bo sigui sense confrontació. —La repressió ha fet perdre força a l’ANC? —No, ha passat que l’Assemblea ha hagut de gestionar durant aquests dos anys la frustració i el dol de l’octubre. Hi havia molta gent que després d’haver lluitat molts anys estava convençuda que, passat el referèndum, veurien la independència i la República. Moltes territorials es van centrar en els presos i va costar de tornar-les a centrar en accions propositives enfocades a l’objectiu polític de la independència. Després ho hem revertit amb campanyes com les d’Eines de País o amb els sindicats compromesos amb la República. Però passa que ajudes a generar estructures de més llarg termini. Això ens ha fet millorar. Hem de tornar a aprendre a gestionar el procés sense pastanagues. Hem d’aprendre a marcar-nos unes altres fites, perquè el referèndum unilateral ja l’hem fet. —L’ANC manté el lideratge al territori, però ha perdut el lideratge més global? —Hi ha un intent fort de marginar l’Assemblea i això ho veus en determinats mitjans de comunicació d’una manera molt clara. A l’Assemblea sempre hem tingut dos riscs. L’un, ser capturats pels partits polítics i l’altre, l’intent de marginar-nos. En una primera etapa hi va haver més el perill de ser capturats i ara un esforç de marginar i desacreditar les accions de l’Assemblea. —Fa poc l’Ara enfrontava l’Assemblea Nacional Catalana a Òmnium i us criticava directament de manera molt dura. Vàreu fer un fil de Twitter desmentint alguna informació. —Era un editorial que provava que la confrontació que hi ha entre els partits polítics hi fos entre les entitats, fet que em consta que va molestar Òmnium. Les entitats fem coses diferents però complementàries. Va ser un intent de descrèdit, de simplificació amb informació falsa en què deien que havíem reduït socis, tot i que aquests darrers anys n’hem augmentat: de 39.000 a 49.000 i escaig… També filtraven un esborrany del debat intern donant-lo per bo. —Poseu-me un exemple d’aquesta complementarietat entre les entitats. —Amb Òmnium tenim una relació molt cordial. Per exemple, si amb Eines de País l’Assemblea ha vist que per fer la independència efectiva cal tenir sindicats compromesos amb la República més forts i fem campanya per a aconseguir-ho, és lògic que als altres sindicats els sigui més difícil la relació amb l’Assemblea. En canvi, Òmnium s’hi relaciona bé i s’hi pot posar d’acord en la lluita pels drets fonamentals. Totes dues entitats són necessàries i complementàries. Qui ens vol confrontar s’oblida que quan hi va haver el referèndum ja vam fer campanyes diferents. Òmnium no ha entrat mai en qüestions d’estratègia política. —En allò que són diferents l’Assemblea i Òmnium és en el funcionament. Quins pros i contres té la vostra organització més assembleària? —Amb això sí que hi ha xoc de cultures organitzatives. Tot allò que fem nosaltres passa pels òrgans interns de decisió i hi ha molta gent que forma part de la presa de decisions. La part bona és que a l’Assemblea ens adonem de seguida de què pensa l’independentisme més actiu. La naturalitat amb què s’expressa l’organització és molt més gran. La part negativa és que, com que no som una estructura jeràrquica, la comunicació externa pot ser més ineficient. —Us heu de professionalitzar com Òmnium? —No. Tal com estem ara tenim un equilibri bo. Hi ha una vintena de persones entre tècnics i administratius i la gran força que tenim és la gent voluntària. L’aportació d’hores de dedicació dels voluntaris és d’un gran valor. Hi és a tots els estaments: secretariat, territorials, sectorials, exterior… Això és molt positiu i dóna una gran llibertat a l’Assemblea. —Ara hi haurà eleccions a l’ANC. Us hi presentareu? —No ho he decidit. —Però si són ben aviat! —Ara hem començat a decidir l’estratègia i després es decidiran els càrrecs. Això a l’Assemblea passa amb un mes de diferència. Abans de decidir, vull veure quin és el full de ruta que s’acorda per a l’any vinent. A més, a l’Assemblea no et presentes a presidenta de manera directa perquè et votin els socis, sinó que és el secretariat de setanta-set persones qui tria la presidència. Per tant, ara és molt diferent que fa dos anys, que va ser un cúmul de circumstàncies que va fer que acabés a la presidència. Ara ja conec més bé l’Assemblea per dins i vull veure com surt la composició del secretariat. Per les dues bandes, perquè potser surt un secretariat que no em vol a mi de presidenta i per una altra ja sé què és treballar amb un secretariat que pren totes les decisions i vull veure quina composició en surt. —Teniu cap full de ruta al cap? —Jo em sento còmoda amb el de l’any passat i també amb el que s’ha portat a les territorials per a debatre. —El podeu explicar? —Es manté l’objectiu de superar el 50% de vot directe dels independentistes en les pròximes eleccions al parlament, perquè si s’aconsegueix reforçaria enormement el moviment. Ja només amb els titulars de premsa hi ha un abans i un després. És un element que ajuda a fer la independència unilateralment. Després també es proposa de continuar creant estructures pròpies. Un altre objectiu important és reforçar el paper de les sectorials i que hi hagi molts experts en cada àmbit de treball. —Crear estructures va en detriment de la mobilització? —No, les mobilitzacions són molt importants. Remarco més l’altre punt perquè és més nou. L’Assemblea ja és coneguda per les seves mobilitzacions de pressió política, que en són la característica principal. Òbviament la mobilització ha de continuar. —A les eleccions impulsareu primàries o hi participareu? —Tal com tenim el full de ruta del secretariat, que es proposa a l’assemblea general ordinària, no hi ha cap proposta per a tenir una implicació directa en les eleccions. Però és cert que encara falta recorregut intern i l’assemblea general. La meva opinió personal és que allà on va arribar l’Assemblea a les municipals era on més lluny podia anar sense comprometre la independència respecte dels partits polítics, que és un valor molt important a preservar. —Què significa l’acte de Perpinyà? —És l’acte en què l’exili s’acosta i ve a Catalunya i, de la mateixa manera que s’han fet actes als Lledoners, al Puig de les Bases i al Mas d’Enric per donar suport als presos, ara es fa aquest. La gent té ganes d’anar-s’hi. L’Assemblea s’encarrega dels autobusos i es nota que la convocatòria ha generat molta il·lusió a la base independentista. Hi ha més interès que quan vam anar a Madrid. S’ha d’intentar que sigui un acte plural de què significa l’exili. —Hem normalitzat massa la repressió? —Hi ha aquest risc. —Què en penseu, de la taula de diàleg? —El perill d’aquesta taula ja l’hem explicat, és que faci la sensació que el conflicte és en via de resoldre’s, baixi la tensió internacional i en resulti una bona imatge per a Pedro Sánchez sense haver de fer res a canvi. D’una altra banda, entenc l’argument d’Esquerra, quan diu que no pots regalar la bandera del diàleg. Si el diàleg l’enfoques en clau d’autodeterminació, no em sembla malament. Però la pregunta que em faig és quan ja hagin dit del dret i del revés que de l’autodeterminació no en volen parlar, què en farem, d’aquesta taula. No acabo de veure que hi hagi cap pla. —Quan vàreu dir que els comuns no podien ser als dos costats de la taula es va crear un enrenou considerable. —Bé, és aquest intent reduccionista que vol que l’Assemblea siguem uns purs que exclouen els altres; però no ho som. Era una qüestió de sentit comú. Amb quina força negocies si hi ha una part que té informació per les dues bandes i no saps a quina juga. Com s’ha vist al final, són a la taula. —Amb Manuel Castells. —Jo de seguida vaig valorar positivament que hi fos Manuel Castells, perquè s’ha manifestat en favor del dret d’autodeterminació. Després he quedat decebuda, quan ha dit que no defensaria el dret d’autodeterminació perquè ha jurat la constitució. No em sembla que sigui cap argument, perquè que la constitució sigui un impediment per fer un referèndum és una interpretació. —Òmnium fa la campanya per l’amnistia. A l’Assemblea hi esteu d’acord? —En aquest tema evidentment hi estem d’acord i a la pre-taula de diàleg s’hi va amb el consens de demanar l’autodeterminació i l’amnistia, però nosaltres en les nostres campanyes preferim posar l’accent en unes altres coses. —Per exemple? —Ara hem encarregat un estudi sociològic i qualitatiu per a analitzar els diversos perfils sociodemogràfics amb relació a la posició envers la independència. Volem treballar amb el perfil dels qui hi van en contra però que no són completament irrecuperables. Volem veure quines barreres hi ha per a arribar-hi. Si ara volem fer un argumentari per a fer una campanya cap a la independència, no hi podem anar amb els argumentaris de fa quatre anys. Han passat moltes coses i volem analitzar com han afectat. —Podeu avançar-ne cap dada? —Encara no s’ha acabat, però puc dir que s’ha diferenciat en sis perfils. El bloc del 48% que vota independentista es divideix en dos. Hi ha un 35% que és independentista 100% i respon ‘independència’ sigui quina sigui i hi ha un 15% que, segons quin sigui el context, és més volàtil. Aquest perfil també el treballem separadament per no perdre’l. Perquè sempre parlem d’ampliar el suport però no has de descartar la possibilitat de perdre’n. A part els perfils previsibles, n’hi ha un amb el qual pensem que es pot treballar, que és molt apolític i que té un patró de votació aleatori. Aquest grup és molt interessant de saber com ha viscut aquests anys i quina percepció té. —Fareu servir arguments econòmics? —Com deia, encara no tenim els resultats definitius, però sí que sembla que en aquests grups del mig la campanya de la por va tenir efecte. Són conscients de tots els greuges, del finançament insuficient fins a la manca d’infrastructures, però han cregut el relat que amb allò que es va fer l’octubre del 2017 s’ha empitjorat tot. Per tant, la campanya de la por econòmica va ser eficaç. —Més que no pas la repressió? —En aquest perfil, sí, perquè no voten independència i no estan directament afectats per la repressió. I si no creien gaire en la independència, afegint-hi el relat de la por encara hi creuen menys.

Elisenda Paluzie: ‘Hi ha un intent de marginar l’Assemblea’

El Parlament de Catalunya ha aprovat avui una proposta de resolució conjunta impulsada per JxCat, ERC i la CUP que reclama l’alliberament immediat i l’arxivament de la causa dels independentistes detinguts el 23 de setembre. El text de la proposta de resolució emplaça la cambra a exigir el trasllat dels presos en centres penitenciaris catalans, d’acabar amb el règim d’aïllament d’alguns d’ells i de saber de quins fets són acusats. La iniciativa parlamentària també insta el parlament a denunciar i reprovar les filtracions del sumari i la criminalització pública que s’ha produït de les persones detingudes. Així mateix, la proposta de resolució, denuncia les ‘nombroses irregularitats i coaccions que han patit les famílies i els advocats’ durant les detencions. En altres punts, la proposta de resolució aprovada reivindica que organismes, entitats o institucions internacionals i entitats de l’àmbit dels drets humans s’impliquin en la investigació de vulneració de drets que han patit els empresonats. S’expressa solidaritat amb el suport popular, amb els presos i les seves famílies i es denuncia el ‘greuge familiar i econòmic que aquesta situació està provocant a les famílies’. Finalment, es lamenta la ‘instrumentalització del delicte de terrorisme amb finalitats polítiques i la conseqüent criminalització del dret a la protesta i l’exercici legítim de la dissidència política’. JxCat, ERC i la CUP fan pinya La diputada de la CUP Maria Sirvent ha demanat la llibertat immediata dels detinguts i ha mostrat suport a les famílies i amics. Ha denunciat el règim d’aïllament que viuen algun dels presos i la intervenció de les comunicacions. En la mateixa línia, el diputat d’ERC José Rodríguez ha dit que es tracta d’un element més de ‘persecució i criminalització contra la dissidència’ i ha demanat l’alliberament i la no judicialització. Per part de JxCat, Aurora Madaula, ha fet una crida als organismes internacionals perquè s’impliquin en la investigació per la vulneració dels drets humans dels empresonats. Entre la crítica i la crida a la prudència La portaveu de Cs, Lorena Roldán, ha criticat que els independentistes tornin a portar al ple del parlament una resolució que va ‘contra l’ordenament jurídic’. ‘Avui toca homenatjar els membres del CDR detinguts per presumpte terrorisme, això seria impensable en qualsevol parlament’, ha sostingut. Una vegada més, ha demanat la compareixença del president de la Generalitat, Quim Torra, per aclarir els seus suposats vincles amb els CDR. El diputat del PSC Ferran Pedret ha demanat ‘prudència’ i respectar la presumpció d’innocència al mateix moment que ha criticat que s’acusi l’estat espanyol de criminalitzar l’independentisme per les detencions. La portaveu dels comuns, Susanna Segovia, ha criticat que l’Audiència espanyola hagi utilitzat en el passat l’acusació de terrorisme per ‘perseguir la dissidència’. Ha dit que estan d’acord en refusar la presó provisional i reclamar el trasllat en presons catalanes però que no donaran suport a reclamar l’arxivament de la causa des del parlament perquè seria una ingerència. Finalment, el president del PP, Alejandro Fernández, ha criticat que des del Parlament ‘s’interefereixi’ en una qüestió judicial.

El parlament català demana l’alliberament immediat dels independentistes detinguts el 23-S

El jurista Elpidio José Silva, membre de l’Associació Atenes, ha denunciat avui l’empara que ha dispensat el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol al jutge Pablo Llarena arran de la demanda civil presentada pel president Carles Puigdemont i els consellers exiliats. ‘L’empara de Llarena és sorprenent perquè és contrària a la constitució i el situa en un pla d’inviolabilitat’, ha dit en una entrevista a ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Més informació: Un col·lectiu de juristes es querella contra Rajoy, els ex-ministres i el TC per haver impedit la investidura de Puigdemont A més, ha criticat que el CGPJ vulgui blindar el magistrat quan ha estat requerit ‘òrgan jurídic de la UE independent’. Llarena, en l’escrit de demanda d’empara, va definir la denúncia com un muntatge ‘groller’ sense contingut. Per a Silva, actuacions del CGPJ com aquesta, fan veure ‘indicis de criminalitat, perquè actua amb clares finalitats polítiques’. El jurista ha recordat que l’Associació Atenes ha presentat una querella contra el consell perquè les seves decisions, com ara atorgar a la jutgessa Carmen Lamela una plaça al Suprem, demostren que les males pràctiques són una cosa sistemàtica. ‘Creiem que constitueixen una prevaricació reiterada’, ha afirmat. Silva explica les males praxis del consell dient: ‘La justícia espanyola no va passar per la transició política del 78.’ Per ell, la transició fou un frau en molts aspectes, però denuncia que a la judicatura ‘ni tan sols li han passat lleument el raspall d’aquesta transició’. A més, ha criticat que no s’ha fet res per a resoldre-ho. Pel que fa a la politització de les cúpules judicials, Silva ha declarat, amb certa ironia, que valdria més que els jutges depenguessin directament del president espanyol i el Ministeri de Justícia. D’aquesta manera, el vincle seria molt més clar i el contribuent s’estalviaria les elevades despeses del CGPJ.

Elpidio José Silva: ‘L’empara de Llarena és contrària a la constitució’

Quan s’escrigui la història de les vicissituds del món del vi arreu del món s’haurà d’explicar que un 15 de novembre del 2016, a l’Espai Mas Marroch del Celler de Can Roca, al costat de Girona, el sommelier Josep Roca va aconseguir reunir tretze cellerers, alguns dels més importants del món, que configuren un retrat molt complet del que el món del vi és avui, des d’uns valors compartits: respecte per la natura, la terra, la vinya, l’equip de gent que fa possible aquests vins i la gent que se’ls beurà. Poques persones tenen l’abast i la capacitat d’aconseguir-ho. I moltes menys ho haurien fet amb la generositat que hi va posar el sommelier. L’acte, que va aplegar unes quatre-centes persones, portava el nom de ’La festa de les persones del vi’ i suposava el gran acte de presentació del llibre ‘Rere les vinyes’ (Rosa dels Vents), un projecte del sommelier Josep Roca i la psicòloga Imma Puig (que assessora la gestió dels equips del Celler de Can Roca). Els protagonistes de ‘Rere les vinyes’ són tretze elaboradors de vins escampats pel món: Matías Michelini (del Celler Passionate Wine, Argentina); Raül Bobet (Castell d’Encús, Costers del Segre); Reinhard Löwenstein (Heymann-Löwenstein, Alemanya); John Wurdeman (Pheasant’s Tears, Geòrgia); Pierre Overnoy (Emmanuel Houillon – Pierre Overnoy, França); Elisabetta Foradori (Foradori, Itàlia); Ricardo Pérez-Palacios (Descendientes de J. Palacios, Villafranca del Bierzo); Álvaro Palacios (Álvaro Palacios, Priorat); William Harlan (Harlan Estate, Califòrnia); Christian Moueix (La Fleur-Pétrus, Burdeus); Lalou Bize-Leroy (Domaine Leroy, Borgonya); María José López de Heredia (R. López de Heredia, la Rioja); i Sara Pérez (Mas Martinet, Priorat). Si ja era difícil entrevistar-los a tots i extreure’n la seva història, posant-la en context amb el seu territori i el món, encara era més difícil el que va passar el 15 de novembre: Josep Roca va aconseguir aplegar-los a tots en una mateixa taula. Els grans de Bordeus i la Borgonya, llegendes vives, al costat de joves elaboradors del Bierzo, de Mendoza, del Priorat. Dels artífexs dels vins naturals i biodinàmics, als autors de vins de muntanya eteris, preocupats pel canvi climàtic. Dels elaboradors en territoris primigenis mil·lenaris, fundacionals del món del vi, als elaboradors del nou món, ambiciosos per aconseguir la perfecció. Tradició i avantguarda, rusticitat i modernitat. I així, els quatre-cents convidats que van assistir a la festa van poder tastar un vi de cadascun d’aquests protagonistes. Vins emotius, vins elegants, vins delicats, vins mimats, vins sincers, vins arriscats, vins plens de caràcter, vins filosòfics, vins lliures, vins màgics… Vins a semblança dels seus creadors. Persones del vi El terme «persones» és important en tot el projecte. ‘La festa de les persones del vi’ fa referència als cellerers protagonistes del llibre i de l’acte, però també a totes les persones convidades, que formen part del sector vitivinícola català, que permeten que bategui la cultura del vi en aquest país. A més, el terme «persones» és determinant per una de les tesis que conté el llibre ’Rere les vinyes’: Josep Roca i Imma Puig volien demostrar que els vins s’assemblen a les persones que els fan. El sommelier Josep Roca. © Òscar Pallarès ‘Rere les vinyes’ és un volum ple d’història i ple d’idees. El lector queda amarat de la filosofia vital d’aquests elaboradors que mostren criteri, idees, acció, èxits, un llegat, un concepte del temps, una manera de ser al món, que segurament en alguns casos les següents generacions no seguiran. És un relat que no dóna res per sabut (ningú es pot sentir perdut i, en canvi, pot aprendre moltíssim i construir-se un context); que també relata els grans moments de la història del món del vi. Un relat on no se sap què aporta Josep Roca i què aporta Imma Puig (i tampoc no té gens d’importància saber-ho, tot i que s’endevina el paper que juga cadascú). Dotze històries vinícoles singulars i genuïnes, que basculen entre l’àmbit públic i l’àmbit privat i familiar. En aquest llibre, Josep Roca parla d’ell a través dels altres. D’aquesta manera desvia el focus per posar-lo en els valors que cada cellerer representa i que són aquells que ell vol destacar. El fet de ser un vehicle i no una finalitat li dóna més llibertat a l’hora de fer la tria i de construir el relat. Un projecte ambiciós, que no volia fer sol, perquè per arribar a extreure el millor de cada elaborador, calia dominar la gestió de les emocions, territori ben abonat per Imma Puig, que s’ha mostrat una aliada valuosa. La sala amb els quatre-cents convidats a l’Espai Mas Marroch del Celler de Can Roca. © Òscar Pallarès Va ser un vespre intens, emocionant, transcendent Aquell vespre del 15 de novembre s’intuïa transcendent. Un cert nerviosisme, emoció, recorria la columna vertebral d’aquells que entraven i observaven la cerimoniosa posada en escena del lloc: una taula llarga i blanca plena de copes presidia el gran saló, dalt d’un escenari. A baix, tota la sala plena de llargues taules, una darrera l’altra, també amb estovalles blanques i plenes de copes, mirant cap a l’escenari, feia l’efecte d’un camp acabat de llaurar. Davant de cada seient tretze copes, amb el vi que havia triat cada cellerer. L’acte va costar d’arrencar, perquè madame Leroy no arribava. Salutacions, inquietud, ganes de tastar i d’escoltar… L’espera es feia llarga, però tothom pacient, reverenciós, contingut. I per fi va arribar la gran dama de la Borgonya, es van fer les fotos de rigor (un document històric) i els tretze elaboradors, amb Josep Roca i Imma Puig (un a cada punta de la taula llarga) van prendre seient. I a partir d’aquí el camí va ser sobri, però de gran intensitat. Grans vins i discursos potents. Diversitat, respecte, admiració. Un elaborador darrere l’altre. Senzillesa en les formes per sostenir el pes de l’esdeveniment. Un vespre irrepetible, que es podria resumir en una frase que va pronunciar Imma Puig: ‘A l’interior de cada ampolla hi descansa una història, i necessita ser degustada perquè pugui ser explicada.’ Matias Michelini vi Mostesco Agua de Roca 2016 celler Passionate Wine Gualtallary, Mendoza, Argentina Va obrir el foc un jove cellerer de Gualtallary, a Mendoza, l’argentí Matias Michelini, que és de mare mallorquina. Imma Puig el va definir ‘un home ple de passió i amb un punt de demència. Viure enmig de la natura li dóna la capacitat d’entendre les persones.’ I Matias Michelini, tímid, que reconeixia no saber què hi feia allà, va triar un sauvignon blanc nascut d’una petita parcel·la d’una hectàrea, a 1500 metres a la serralada dels Andes, en un sòl de pedres de granit amb carbonat de calci. I va explicar que la seva intenció era fer un vi que parlés de l’aigua del riu que baixa de la muntanya. Un Mostesco Agua de Roca 2016, que és el resum de tota la recerca feta durant setze anys, que és quan vaig començar a fer vins. ‘Deien que no es podien fer vins blancs a l’Angentina. Era qüestió de trobar el camí i el lloc. Un vi que té 10,5º alcohòlics i gairebé el mateix d’acidesa total. Pot semblar rústic, com el tall d’un ganivet al paladar. Vull pensar aquest vi en els quinze anys a venir.’ I Josep Roca va dir que el seu és camí revolucionari, la seva austeritat i rigidesa objectiva, el seu aspecte fibrós, de mirada brillant i amb nervi també estava en el vi. Representa el vi des de la rigorositat, passió i un estil diferent, que dóna brillantor. Raül Bobet vi Taleia Reserva 2013 celler Castell d’Encús Talarn, Costers del Segre Després va arribar Raül Bobet, l’home que se n’ha anat a Talarn, al Pallars Jussà, a fer els seus vins de muntanya. Imma Puig el va definir com un home que és pura ambivalència i contradicció a vegades. Soledat i desafiament. ‘Ell que diu que tot està inventat, no deixa d’innovar.’ Raül Bobet va abonar la tesi de Josep Roca i va assegurar que a parer seu no es pot entendre un vi sense conèixer la persona que el fa. I va començar a enumerar un decàleg d’etapes vitals per on ell havia passat: els inicis als anys seixanta, rituals de pagès i quotidianitat; formació, dictadura i postdictadura, ganes de sortir de l’estat espanyol; nou món versus vell món; entendre les vinyes i les vinificacions; interpretació del paisatge i microvinificacions; enamorament; excitació pel concepte temps; el preu de la descoberta; la creació d’un equip, la missió; assumir la finitud del nostre temps; el repte del canvi climàtic. I va acabar dient: ‘Cal atrevir-se a somniar.’ I Josep Roca el va definir com una barreja d’arbre de la ciència i arbre de la vida; força, esforç i compromís. Coneixedor de tots els detalls possibles del que representa un vi. I va destacar l’energia dels seus vins, fets a mil metres d’altura, en les cubs de pedra que ja usaven els monjos hospitalaris. Un treball obsessiu que reflecteix el personatge brillant que hi ha al darrere. Reinhard Löwenstein vi Röttgen 2014 celler Heymann-Löwenstein Winningen, Mosel·la, Alemanya Un home profund, que considera que només entendrem un vi si deixem de banda les limitacions racionals i culturals que acumulem, va destacar Imma Puig. I ell, simpàtic, apassionat i a contracorrent, va fer un elogi de la imperfecció: la perfecció és industrial i freda, mentre que avui hem de parlar de vins de cultura, que són vins amb ànima. Aquests són els vins del futur. Reinhard Löwenstein elabora el seu vi a la vall del riu Mosel·la, afluent del Rin i va explicar que ell no volia produir el millor vi (que es correspon amb una idea industrial), sinó un vi que tingui encara la dimensió d’emancipació, de volar, de provocació. ‘Per això parlem de vins de cultura. Cultura i agricultura tenen una mateixa arrel i contenen la interacció de la natura amb els homes. I va assegurar: ‘No som els bruixots del vi, treballem en totes les seves dimensions. I som atents a la informació que ens dóna la terra, que és de gran importància. La nostra és una terra mil·lenària. L’any 2014 diuen que no va ser una anyada bona, en canvi a mi m’agrada molt el vi que ens va sortir. Perquè, què és bo i què és dolent? Això només depèn de la teva decisió i de la teva herència cultural.’ I Josep Roca, que va recordar la seva fascinació i debilitat per la dama blanca, la varietat de raïm Riesling, va descriure Lowenstein com un home entranyable, que combina el rigor amb allò que li dicta el cor, estima la bellesa del caos. Els seus vins són oberts, somrients i profunds. Els seus matisos tardorencs són pràcticament secs. D’acidesa gustosa i final rotund, contundent, secant, el de les pissarres vermelles. John Wurdemann vi Rkatsiteli 2011 celler Pheasant’s Tears Kakhètia, Geòrgia Aquest home que va néixer a New Mèxic, va arribar a Georgia a través del cant polifònic, una passió. Ell diu que el vi és la història líquida d’un lloc, va destacar Imma Puig, i conté també tot el que és intangible del lloc: les històries d’amor que s’hi van viure, les guerres que s’hi van lliurar, les tradicions, les cançons… I John Wundermann, de fesomia salvatge i indomable, parla de la tradició mil·lenària del vi a Georgia. Diu que un dia uns elaboradors vinguts del Llenguadoc van preguntar a un col·laborador seu quin fertilitzant posava a les vinyes. Ell no entenia què li preguntaven i davant la insistència els va dir: ‘Utilitzo la sang, la suor, les cremades i l’esperit dels meus avantpassats. No hi ha un metre quadrat de la meva vinya que no estigui impregnat de la seva sang. Aquest és el meu fertilitzant.’ I Josep Roca va parlar de l’efecte que li va causar George, un viatge a l’origen, on es barregen les Quartetes d’Omar Kayyam amb els cants ortodoxos, els paisatges i la gastronomia, que és importantíssima. Un país que és mestissatge de cultures. I en l’àmbit del vi, Georgia és la transmissió d’un llegat, de la història del vi sota terra, dels vins naturals amb nitidesa (els Rkatsiteli oberts, intensos, amb frescor, curulls d’aromes benignes). John, tot i ser de Nou Mèxic, és el líder d’un moviment que explica la nova Georgia continuista, perquè no hi ha vi que no porti sang dels avantpassats d’aquesta terra. Pierre Overnoy vi Poulsard 2014 celler Emmanuel Houillon – Pierre Overnoy Arbois Pupillin, Jura, França Imma Puig va parlar d’autenticitat i recés de pau. No hi ha estridències en Pierre Overnoy. I va destacar que els elaboradors de vins naturals són equilibristes sense xarxa. Overnoy passarà a la història com el personatge més transcendental d’aquest moviment nascut a la dècada dels anys vuitanta del segle XX. És considerat un mite. Ell va començar amb una cita de Pasteur: ‘Hi ha més filosofia i saviesa en una ampolla de vi que en tots els llibres del món.’ I sense estendre’s gaire, sobretot es va dedicar a agrair aquest acte de reconeixement. Un home sempre modest. I Josep Roca va dir d’Overnoy que representa el ‘menys pot ser més’: exigent, minuciós, busca en el vi els tons tènues, la transparència, la nuesa, el que és delicat, la bellesa sense cos ni volum. Una fragilitat que fa olor de mar. Elisabetta Foradori vi Teroldego Morei 2013 celler Foradori Mezzolombardo, Trentino, Itàlia Imma Puig recorda que Elisabetta Foradori cerca el seu pare en la terra que treballa, un pare que va morir quan ella només tenia 11 anys. I destaca la frase: ‘El vi, com la vida, no hi entén de regles.’ Elisabetta Foradori va explicar que tenia un sentiment ambivalent, molta emoció: aquesta sensació de retorn a l’origen, a la natura, tants anys treballant la vinya, a la terra, trobant el pare que va perdre tan petita. Retornant a la natura més autèntica, la força de la natura més gran. ‘Una herència per deixar a la meva filla, amb salut i goig.’ I Josep Roca va recordar la capacitat de Foradori per canviar, per trobar un sentit a la terra nou. Ella el 2004 es va acostar a les tines de fang, que eren fetes a Villarrobledo, i donaven un vi calent, dinàmic, expansiu. I aleshores va citar el llibre del Tao de Lao Tse, l’apartat 11: «Trenta radis s’ajunten en el botó d´una roda; / del buit (del botó) sorgeix la utilitat de la roda. / Forma un recipient d’argila; / del buit (del recipient) en sorgeix la utilitat. / Obre portes i finestres en les parets d’una casa; / del buit (de les obertures) sorgeix la utilitat de la casa. / Així, doncs, amb l’existència de les coses ens / beneficiem, / i la no-existència de les coses ens és útil.» I va acabar, Josep Roca, recordant que ella, infatigable, ha tornat a canviar, ara cap a l’agricultura biodinàmica, tot per amor a la terra. Ricardo Perez-Palacios vi Corullón 2000 celler Descendientes de J. Palacions Villafranca del Bierzo, Bierzo, Espanya Va tocar el torn dels Palacios, oncle i nebot, Álvaro Palacios, uns dels artífexs de la revolució contemporània del Priorat, i Ricardo Pérez-Palacios, el nebot que està revolucionant els vins del Bierzo, amb l’ajuda i assessorament del seu oncle. Ricardo, el més jove de la taula, va explicar que s’havia format amb Christian Moueix i que Lalou Bize-Leroy li va ser una guia des del dia que va sentir la lleugeresa passejant per les seves vinyes, però que voldria ser com Pierre Overnoy. Josep Roca li va dedicar uns grans elogis: creu que és el viticultor que més a prop es trobava de Rudolf Steiner, l’ideòleg de l’agricultura biodinàmica, però que Ricardo va més enllà. Perquè com Steiner, que fou filòsof, arquitecte, pedagog, escriptor, Ricardo també té una escola al seu poble on exerceix de docent i té una concepció humanista de la vida. ‘Ricardo Pérez-Palacios treballa com ningú les fermentacions i camina en una profunditat sorprenent, que impressiona. Escoltar-lo és una delícia i tastar els seus vins, també. En ell el vi és pedagogia aplicada al terrer.’ Álvaro Palacios vi Finca Dofí 2012 celler Álvaro Palacions Gratallops, Priorat Comenta Álvaro Palacios que les vinyes són capaces d’intuir aquells que van cap a elles. Aquesta voluntat de preservar els espais tocats per la mà divina. No hi ha tècniques que valguin davant les forces de la naturalesa. ‘Sempre ho dic, que a mi Christian Moueix em va encendre i em va canviar. Ha marcat la meva vida i continuo lluitant, al Priorat i al Bierzo, per aconseguir fer el gran vi.’ Josep Roca va dir d’Álvaro Palacios que té la capacitat de comunicar com ningú el Priorat i que forma part dels cinc bojos que han canviat la realitat recent d’aquest territori. Va destacar la idea que no hi ha el millor vi del món sinó el més autèntic. Alvaro Palacios és sinònim de treballar el Priorat com es treballa al Pomerol o a la Borgonya. Els seus són vins opacs, opulents, càustics. Ell gira el vi i el fa cruixent en boca, rotund. William Harlan vi Harlan State 2012 celler Harlan State Napa valley, Califòrnia, EUA William Harlan va ser l’únic cellerer que no va poder assistir a la trobada. En lloc seu hi va anar la seva mà dreta, Don Weaver, que fa trenta anys que treballa amb ell. L’Imma Puig va destacar de Harman State una frase: el vi a la copa és només com tenir un fotograma d’una pel·lícula. I Don Weaver va recordar que el 2012 va ser la primera vegada que en el vi hi va sortir la fruita i que suposava una major expressió del terrer. Josep Roca va recordar que William Harlan representa el somni americà, que és un home que cerca cada vegada més l’equilibri amb la natura. I els seus vins, d’una viscositat densa, opaca, són vigorosos, plens de sensacions secants, que necessiten temps per domar-se com un poltre salvatge. Harlan és l’anhel de la perfecció. Christian Moueix vi Château La Fleur-Pétrus 2010 celler La Fleur-Pétrus Pomerol, Bordeus, França Diu Imma Puig que Christian Moueix és un innovador des de la clandestinitat, i que per sobre de tot busca l’harmonia. Moueix, elegant, impecable, va recordar que és l’argila que dóna el caràcter únic als seus vins del Pomerol. Va parlar des de la saviesa que li dóna l’experiència, trenta-vuit verema a Pétrus. I tot així, va reconèixer que a la dècada dels noranta encara s’utilitzaven molts productes químics per treballar la terra, i que van ser persones com Lalou Bize-Leroy i els seus treballs en biodinàmic, que el van ajudar a tornar-se a acostar a la natura. Josep Roca va situar Christian Moueix al lloc que li correspon: un personatge revolucionari que es va inventar la poda en verd. I tot i que al Pomerol la tradició imposa el ‘mantenir i no tocar’, Moueix s’expressa amb més llibertat en el seu celler de Califòrnia, el Dominus State, on fa un vi més fresc. A Califòrnia busca la seva llibertat, creativitat i innovació, per tornar a la tradició. El seu és un joc de miralls i un viatge al dubte. Lalou Bize-Leroy vi Vosne-Romanée Les Genaivrières 2006 celler Domaine Leroy Vosne-Romanée, Côte de Nuits, Borgonya, França De Madame Leroy, Imma Puig en va dir que era un personatge de caràcter i fermes conviccions. I també va destacar que tenia una ànima ultrasensible. Una dona que estima les seves vinyes, que les cuida totes per igual, per no provocar la gelosia d’unes vers les altres. I que manté l’estil del ‘faig el que dic i dic el que penso’. I Lalou Bize-Leroy va dir que parlar de la terra era una música profunda, que era la vida. Va parlar de les seves vinyes. Va ser breu. En parlar d’ella, Josep Roca va fer servir un relat personal: ‘El 2005 madame Leroy va venir a menjar per primera vegada al Celler, amb els seus gossos (des d’aleshores deixo entrar els gossos al restaurant). En aquella ocasió, li vaig dir que encara no m’atrevia a visitar-la, que això seria com tocar el cel, i que per comprendre la seva realitat abans havia de visitar altres «jardins» de la Borgonya. Ella em va dir que ho entenia. He gaudit molt amb l’aprenentatge.’ Josep Roca va destacar el fet que la gent del camp es guanya bé la vida a la Borgonya i que Lalou Bize-Leroy és un exemple d’observació, caràcter, reactivació, finor i força alhora. És una dona amb una llum especial, que s’expandeix. I que aconsegueix tenir vinyes felices. ‘Quan vaig anar-la a veure hi vaig anar tard però preparat. I quan hi vaig arribar vaig tenir la sensació de tocar el cel.’ María José López de Heredia vi Viña Tondonia Gran Reserva blanco 1994 celler R. López de Heredia Haro, La Rioja, Espanya María José López de Heredia estava contenta. I va començar dient que no hi eren tots els que són. Va parlar d’estimar el que fa, i que és una gran sort tenir una vinya, però que s’ha de treballar. Hi ha moments de desesperança, perquè no sempre surt bé el raïm. ‘Ens han d’agradar les imperfeccions, però quan tenim un any tan perfecte com el 94…’ Josep Roca va parlar del vi de María José López de Heredia: gràcia, sequedat tàctil, acidesa tersa, fruites que es deshidraten i caminen cap a la flor amb elegància… Ella representa la continuació del llegat. El que defensa avui com a tradició és innovació legitimada pel temps, perquè en origen era innovació. Sara Pérez vi Ranci Dolç Garnatxa Mas Martinet celler Mas Martinet Gratallops, Priorat Imma Puig parla de Sara Pérez com una força de la natura, sempre dedicada als altres, tot i que sembla que va per endavant. Sara Pérez va parlar certament amb una força tel·lúrica: ‘Vinc del sud, de la calor, d’un territori amb moltíssima història. El ranci que he portat és el vi que menys em representa com a celler, però que més bé representa la memòria del Priorat. A més, aquest vi va molt lligat a les dones del Priorat. La primera vegada que vaig beure un ranci tenia deu anys. Era d’una bóta del 1964 que em va deixar tastar l’Assumpció Peyra d’Escaladei. Des de llavors vaig saber que jo de ranci també en faria al celler. I el 1995 vaig agafar el camí de la recuperació dels rancis dolços. Aquest vi que tasteu va ser possible perquè la Maria Torroja em va donar unes bótes de ranci i perquè una altra senyora em va donar una bóta de ranci de mil litres on havien reposat anyades des del segle XIX. Aquest ranci que tasteu és una barreja d’anyades, que no s’ha embotellat mai. El ranci és un vi per rebre, per agrair, per compartir. Per tot això l’he triat per portar-lo avui aquí.’ I Josep Roca va situar Sara Pérez com la segona generació que han donat els bojos del Priorat que van revolucionar-lo. I ella té la força de la gent jove que reinterpreta la vinya vella. I això va permetre a Josep Roca fer un tribut als seus mestres, Vicenç Andreu i també Josep Lluís Pérez, el pare de la Sara Pérez, que als anys 1990-1991, passava sovint pel restaurant i li explicava què feien al Priorat i li portava mostres. I això també li va permetre viure de ben a prop el renaixement del Cims de Porrera, des del moviment cooperatiu. Va parlar de Sara Pérez com l’amazona del Priorat, que entre el 1998 i el 2002 va viure cinc vides. Va aprendre del pare i va desaprendre per buscar el seu camí. La Sara Pérez és el símbol que la força del Priorat és en les dones. Josep Roca va tancar la primera part de la ‘Festa de les persones del vi’ dient que en el vi hi ha la vida i que la vida ho és gairebé tot. I així, va convidar tots els presents a continuar la festa amb el tast a peu dret d’una selecció de vins d’aquests cellerers, acompanyats per un tast de la cuina del Celler de can Roca. Festa rodona i única.

Josep Roca i la força de fixar el moment que viu el món del vi

El director de VilaWeb i el diputat al parlament de Finlàndia Mikko Kärnä són dos dels convidats de la Universitat d’Oslo per participar aquest dimarts en el debat ‘Està desapareixent la democràcia d’Europa? El cas de Catalunya‘. El debat tindrà lloc, de 9.30 a 12 a l’auditori de la Georg Sverdrups Hus, a Oslo i en el mateix prendran part també els professors noruecs Øivind Bratberg, Johannes Nymark i Øyvind Østerud. Vicent Partal ja va participar el 2014 en un debat en aquesta mateixa universitat, organitzat en aquell moment pel Diplocat.

Vicent Partal i Mikko Kärnä participen demà a Oslo en un debat sobre Catalunya

El major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ha revelat que la policia catalana tenia preparat dos dies abans del 27 d’octubre –dia de la declaració d’independència del Parlament de Catalunya– un pla d’actuació per a detenir, si era necessari, el president Carles Puigdemont i tots els consellers. Ho ha dit responent a les preguntes de l’advocat Xavier Melero al Tribunal Suprem espanyol, on ha testificat en el judici contra el procés. Trapero ha dit que els Mossos van saber els fets del parlament i que els va semblar que eren ‘aparentment greus’. Tot seguit, va trucar al fiscal superior de Catalunya i al president del Tribunal Superior de Justícia per a posar-se a la seva disposició si ordenaven de detenir el govern de la Generalitat. ‘Ignorava la transcendència jurídica i vèiem que era una cosa d’aparent gravetat i ens posàvem a disposició de l’òrgan judicial per si ordenava alguna acció en aquest sentit. Accions que teníem previstes des de dos dies abans’, ha dit Trapero. Quan Melero li ha demanat quines accions, ha respost: ‘La detenció del president i dels consellers si ens ho ordenaven.’

Trapero revela que tenien previst de detenir Puigdemont i els consellers abans del 27-O

Tamara Carrasco, activista del CDR de Viladecans encausada per l’Audiència espanyola, ha impulsat una organització antirepressiva per ajudar els qui, com ella, no tenen el suport de cap organització o partit polític darrere. Tal com ha explicat a VilaWeb, arran de la seva experiència, va comprovar les mancances de les organitzacions antirepressives existents i fins a quin punt el seu cas és molt menys visible que els altres. L’objectiu de l’associació Prou Repressió Política és oferir suport psicològic, jurídic i econòmic a tothom qui pugui ser perseguit per la seva participació política, tant si és manifestant-se o fent un piulet. És per això que posen a disposició el telèfon 666 305 780, mitjançant el qual, després d’haver-hi exposat el cas, l’associació activa un protocol per a conèixer-ne els detalls, oferir ajuda psicològica i jurídica i ajudar en la creació del grup de suport. Tamara Carrasco explica que, si bé les caixes de solidaritat de l’ANC i Òmnium cobreixen les fiances, no paguen els honoraris dels advocats. En molts casos són els partits qui paguen les defenses dels represaliats, però les persones com ella no tenen aquesta estructura. ‘No vull que cap pare vengui el pis per pagar l’advocat del fill’, diu. L’associació crida a advocats, a psicòlegs i a tots els qui vulguin ajudar els represaliats a contactar-los.

Tamara Carrasco impulsa l’associació Prou Repressió Política per ajudar els perseguits sense cap partit darrere

Avui s’ha mort a Barcelona el periodista Xavier Dalfó, que va ser el fundador de la històrica revista ‘Canigó’ i la va dirigir des del 1954 al 1971. Dalfó era casat des del 1968 amb l’escriptora i periodista Isabel Clara Simó, que va ser també directora de ‘Canigó’. La tasca de tots dos va ser fonamental per a convertir la publicació d’una revista local en una autèntica referència d’àmbit nacional, on va representar les posicions més progressistes i avançades des del punt de vista nacional. A Canigó, especialment, van trobar aixopluc durant una època molt difícil les posicions que defensaven la independència dels Països Catalans. Nascut a Figueres l’any 1933, a només 21 anys va fundar Canigó, revista que va dirigir fins el 1971 i que va esdevenir referent del catalanisme tot i la pressió imposada pel règim de Franco. Paco Candel, Josep Pla, Carles Fages de Climent i Salvador Dalí van ser alguns dels il·lustres noms que van col·laborar-hi. Canigó va deixar de publicar-se l’any 1983. L’any 2014, Dalfó va rebre una placa d’homenatge de la seva ciutat de naixement, Figueres, per la tasca cultural que havia dut a terme. Xavier Dalfó va començar des de ben jove a treballar a Can Dalfó, el negoci de venda de roba que tenia la família, tasca que compaginava amb col·laboracions a diverses publicacions. L’any 1954 va fundar Canigó, ‘revista literària, cultura i esportiva’, tal com constava al subtítol. Número rere número, Canigó va anar desafiant el règim franquista amb el seu caràcter catalanista. Va passar de ser una publicació mensual a setmanal i va traslladar-se a Barcelona coincidint amb el seu vintè aniversari. A partir d’aquí, Dalfó va ser editor de Canigó i la seva esposa, l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, va assumir-ne la direcció. Un cop s’ha sabut la defunció, les mostres de condol s’han anat multiplicant a les xarxes socials. Una de les primeres ha estat la del conseller de Cultura i ex-batlle de Figueres, Santi Vila, que ha enviat una ‘forta abraçada’ a la vídua del periodista i a la resta de familiars i amics del difunt. L’ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat Joan Manuel Tresserras també ha volgut acomiadar-se de Dalfó assenyalant que era una persona que es destacava per la ‘generositat, pel treball discret i la bonhomia absoluta’. Un ‘exemple de militància efectiva’, ha afegit. L’actual batllessa de Figueres, Marta Felip, ha expressat el seu ‘sentit condol’ a la vídua de Dalfó i a tota la seva família a Twitter. La Biblioteca de Figueres i l’ajuntament de la localitat també s’hi ha afegit i han recordat la trajectòria d’aquest periodista que va ser homenatjat des del consistori ara fa dos anys per la seva feina a Canigó. La Universitat d’Alacant ha digitalitzat l’arxiu de Canigó, que és accessible des d’aquesta pàgina web.

S’ha mort el periodista Xavier Dalfó, fundador de la històrica revista ‘Canigó’

Albert Pla (1966) reestrena el musical Miedo a la Sala Barts de Barcelona. Aquesta obra ha fet ronda per Sud-amèrica i des d’ahir torna a Catalunya per explicar la por que portem dins, de la infantesa a més enllà de la sepultura. L’obra és visualment potent, amb videomapatges, projeccions i centrada en l’obra pictòrica dels argentins Mondongo. Pla va rebre abans d’ahir VilaWeb a la sala del Paral·lel per a parlar de la por, però també d’actualitat política. —La darrera vegada que heu tingut por? —Per mi la por és com el pecat. La tinc de pensament. Em fa por que passin certes coses, i sempre m’imagino força desgràcies. Sobretot a la gent que jo estimo. —Parleu de la por d’un mateix. —Sí. Jo sóc imprevisible, per a mi i per als altres. —I de la por de la mort. Com la superem? —Jo en tinc cinquanta-dos. La por de la mort és ximple, perquè només la tens quan ets viu. Jo sóc un mort de vacances. —O la por dels remordiments. —A veure, que quedi clar abans de continuar l’entrevista, si continuem per aquesta via, que l’obra de teatre aquesta no és cap teràpia. Ni per a mi, ni per al públic. No em purifico. Simplement parlo d’aquella por que m’han resultat més fàcil de parlar-ne. No m’hi sento identificat. O si m’hi sentís, són coses portades al límit, sàtires, exageracions. Com la major part de coses que faig. No m’he considerat mai responsable de les coses que faig. No expliquen com sóc jo. Són recursos que van molt bé. La por, com tot, té un temps. Un passat, un present i un futur. I el passat són els remordiments. Molt pràctics. Crec que ens serveixen per a fer-nos sentir millor. Si hagués fet això, hauria canviat el món. Ens consolem pensant que realment és així. —Hi surten el rei espanyol, Che Guevara, George Washington. —Tot es basa en l’obra pictòrica dels Mondongo, parella de pintors argentins. Els vaig conèixer, ens vam fer amics. I de fet una mica gràcies a ells la producció de l’espectacle és argentina. Ho va pagar el govern, o l’ajuntament, o el complex teatral de l’Argentina, perquè hi són molt coneguts. A l’obra tot són quadres seus, alguns ja fets i alguns altres fets expressament. Les poques referències que hi ha de la cosa social o política són aquestes, perquè Mondongo va fer un quadre del rei d’Espanya. O de Washington, Evita Perón i Che Guevara, que són argentins. I són els que hi vaig posar. Hi ha una escena que em cauen com tots a sobre. Es tanquen les parets i et quedes allà, hòstia el pes del poder, l’opressió. —Poder de l’opressió, Che Guevara inclòs? —Sí. Jo crec que tots tenen la mateixa malaltia, aquests polítics. De petits, el que vol ser delegat de la classe l’haurien d’apartar del grup. I portar-lo a rectificar. Per a una idea tan bona com el comunisme, doncs no hi ha res pitjor que els líders comunistes. Per a una idea tan lògica com la de Podem, la cosa pitjor són els seus líders. Per a una idea raonable com el socialisme, la pitjor cosa són els seus líders. Els líders s’apropien les idees naturals i humanes del poble, de la humanitat, com voler justícia. Jesucrist es va apropiar la idea de no mataràs. No robaràs. Perdona, això no és cristià. Això és una qüestió entre els homes. Els líders s’apropien aquestes idees i les fan malbé. Es diguin Che Guevara o rei d’Espanya. Crec que són uns malalts mentals. —Heu fet ronda per l’Argentina, Xile i l’Uruguai. —Vam estrenar-ho a l’Argentina, sí, i vam estar-hi tres mesos. A Xile, tres setmanes. A l’Uruguai, uns quants dies. —Hi ha diferències entre el públic d’aquí i allà? —A l’Argentina, l’Uruguai i Mèxic, la gent va molt al teatre. El públic català seria entremig, i l’espanyol, al final. Jo noto que el públic català ha anat molt al teatre. És un costum. En canvi a Espanya, no tant. —Abans de sortir de casa, escoltava ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Parlaven de la por que fa, o no fa, la inseguretat a Barcelona. I en les manifestacions independentistes recordo aquelles lletres: ‘Hem perdut la por’. Realment la por és el tema. Abans no en parlàvem tant, de la por. —A mi em fa molta gràcia quan es parla de manifestacions pacífiques i desobediència civil, i el Gandhi i totes aquestes collonades. Per mi el Gandhi, l’única cosa brillant que va fer, la manera que va aconseguir que realment l’estat escoltés, és deixar de pagar impostos. No sé per què els catalans no hi hem caigut. Si tres milions de paios deixen de pagar impostos de cop, realment hi hauria molts més independentistes. Perquè s’hi afegiria un milionet més que no és independentista, però diria: m’hi apunto. Sí o no? Però no pots dir: ara farem una vaga general, de 9.00 a 13.00, procurarem que hi hagi els serveis mínims. No. Tu et quedes tancat a casa. No cal ni sortir al carrer. Et quedes tancat a casa i demà no surto. Ni l’altre. Ni l’altre. Ni l’altre. No pago impostos, no envio els fills al col·legi. I aleshores l’estat t’escolta. Això de som gent pacífica i no ens agrada cridar, a mi em sembla que no serveix de res. Hi ha dos milions de paios que diuen que volen que surtin els presos? Doncs desobediència civil són dos milions de paios anant als Lledoners a treure’n els presos. Per mi això és desobediència civil. —I quins altres exemples hi hauria? —La millor manera és la dels impostos. I és molt català. Als polítics catalans independentistes els seria molt més fàcil de convèncer de deixar de pagar impostos que anessin a una manifestació, que vulguis o no vulguis, sempre és una despesa. Més si et compres tot el tunning que et fan posar. Hi ha molts sistemes. Pensa en les trompetes de Jericó. Amb un bon volum trinxes els vidres de qualsevol lloc i no has fet res. —L’ANC feia manifestacions amb serveis d’escombraries. Cap paper a terra. —Així els va. Un poble que… va a votar? Però paio, si les darreres quatre vegades que has votat, has guanyat i t’han fotut a la presó igualment. Per què hi tornes? Ets imbècil o què? Jo a votar no hi he anat en ma vida. Jo he de votar un desgraciat, mentider, fastigós de merda, fill de la gran reputa mare que el va parir? Encara més: fa tres anys que no hi ha govern aquí a Catalunya i un any que no hi ha govern a Espanya, i les coses continuen funcionant. Demostració que els presidents i els líders no serveixen absolutament de res. I si Catalunya pensa fer res, estaria bé que s’oblidés dels líders. I fes alguna cosa com a persona. —El referèndum del Primer d’Octubre vau votar? —Vaig voler votar, sí. Perquè era la primera vegada que em deien que no anés a votar. I llavors vaig dir: ara és la meva. Però quan era a la cua per a votar, ens van dir que no es podia votar, i després em va trucar la dona d’un amic meu. L’únic del PP del meu poble, que estava a l’hospital gravíssim. I vaig anar a l’hospital. Tot el matí. I vam sortir a mitja tarda, vius i abraçats. Va ser molt estrany, però va valer la pena. —La reacció a la sentència segons Albert Pla, quina hauria de ser? —La meva reacció a la sentència és la meva reacció davant el poder. Jo els tallaria els ous a tots. Crec que si no hi ha borbons francesos que es queixen és perquè els van guillotinar. Que cadascú en tregui les conclusions que cregui. Si el poble creu vertaderament que hi ha uns paios que els oprimeixen que facin alguna cosa o que tanquin la puta boca d’una vegada. Si creus que val la pena fer un sacrifici per a canviar alguna cosa, doncs hauràs de fer aquest sacrifici. No he d’esperar la sentència per creure que és una injustícia. Fa dos anys que són a la presó. No els hi haurien hagut de deixar entrar, a la presó. Crec que ni el poble català ni el poble espanyol no ho hauria hagut de permetre. És que si dic el que proposo, és clar, em fiquen a la presó. Jo a les entrevistes vaig amb compte, és clar. Si dic què penso sí que vaig a la presó. És incitació a l’odi, és revolta, és sedició. Jo sóc tot això. Sóc tot això. Sóc tot això. Hi estic d’acord. Però tot això no ho puc dir, perquè puc anar a la presó. —Plans de futur? —Que continuo. I ara farem ronda a Olot, Granada, Màlaga, Sant Sebastià. Sé que els dissabtes els tinc plens fins a Setmana Santa. Aniré fent actuacions. —A Espanya, us reben bé? —La meva vida professional la faig a Espanya. Més actuacions que aquí. Hi ha una cosa dels catalans injusta amb els castellans: ens pensem que els espanyols es creuen els seus polítics i diaris. I en realitat no és així. Quan vas a Segòvia, o Valladolid, que aquí tenim com la ciutat més aparentment fatxa, hi ha els paios més macos del món. I que són més víctimes, perquè a l’ajuntament de Riudarenes no hi ha cap paio del PP, però a Valladolid els han d’aguantar. Però no se les creuen de res, aquestes ximpleries. En realitat Espanya és com Catalunya amb gent fantàstica, que té la mala sort de tenir uns polítics de merda. Com aquí. —A Europa, poques rondes? —Hi he anat alguna vegada, però no. Sempre he preferit Sud-amèrica, perquè jo no deixo de ser un paio que explico històries. I llavors anar a explicar un alemany la cançó de la burilla que dura set minuts fotent-li la tabarra, m’estimo més anar a Colòmbia, que m’entenen perfectament. —Anglès o francès, no els parleu? —Parlo una mica de tot, però jo faig cançons en català i castellà, de moment, que és el que sé fer. No tinc temps. I ens queda encara Mèxic, Colòmbia, el Perú i potser els Estats Units, en alguna part.

Albert Pla: ‘Desobediència civil són dos milions de paios anant als Lledoners a treure’n els presos’

A mesura que s’acosta la campanya per a les eleccions al parlament, que començarà dijous a la nit, els partits de les Illes van fixant posicions sobre els temes que marcaran el debat les properes setmanes. La necessitat d’un finançament millor, l’impuls del règim especial (REB) i la voluntat de promoure la formació professional han estat els principals punts de coincidència en matèria econòmica dels representants dels partits que han presentat les seves propostes a la seu de la Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB). En canvi, la pressió fiscal i l’impost de turisme sostenible han marcat una clara línia entre els partits d’esquerra i els de dreta. El PP, Ciutadans i el PI són partidaris d’abaixar imposts i reduir o eliminar el de turisme sostenible, mentre que el PSIB, Més per Mallorca i Unides Podem volen augmentar la tributació de les classes més altes i deixar l’ecotaxa com està. Més de 150 empresaris i responsables d’associacions empresarials adscrites a la CAEB han omplert la sala d’actes de l’entitat per escoltar les propostes dels partits. Hi han participat Iago Negueruela, representant del PSIB-PSOE; Gabriel Company, candidat a la presidència del govern del Partit Popular; Miquel Ensenyat, candidat de Més per Mallorca; Jaume Font, del PI; Patricia Guasp, número dos de la llista de Ciutadans; i Antònia Martín, segona d’Unides Podem.

L’ecotaxa torna a enfrontar els partits de les Illes a la pre-campanya

Entrevistar Pere Gimferrer no acostuma a ser còmode, però és molt estimulant. Ho replica tot, però té la gràcia de convertir la conversa en un desafiament, tant per a ell com per a tu. Prefereix les preguntes directes i s’incomoda amb les divagacions. I, molt seriós, fa alguns comentaris que, quan els transcrius i els tornes a escoltar, et fan petar de riure. Com ara al principi de l’entrevista, que li demano sobre el seu estat d’ànim a l’hora d’escriure els poemes del llibre ‘Marinejant’, i ell que comença a explicar la malaltia i el tractament i, de sobte, s’atura i deixa anar: ‘Però no voldria que aquesta entrevista es convertís en un “parte medico”; el llibre no tracta d’això, no és un llibre de medicina.’ Tot i la dificultat inicial, la conversa acaba fluint, especialment al final, quan abandonem la poesia i entrem a parlar de política. Llavors apareix el Gimferrer ciutadà-ben-informat i home-ben-connectat, que parla del president Puigdemont, d’Antonio Baños, que coneix amb certa profunditat, i de la posició de la família Lara en el procés independentista. Gimferrer és una mina. Som-hi. —Quin era el vostre estat d’ànim quan vau escriure aquests poemes recollits a ‘Marinejant’ (Proa)? Perquè tinc entès que vau tenir una malaltia. Vós esteu sempre molt preocupat per la vostra salut, sempre ben tapat per por de refredar-vos. —Feia molts anys que no m’operaven. De petit, no ho compto. En la vida adulta he tingut, a part d’aquesta, dues operacions més. Una el 1997 i una altra el 2000. Ha passat molt de temps. Per tant, aquesta operació va significar una mena d’interrupció en la meva vida que ja no recordava, amb molta medicació i allitament. Tot plegat, un mes. Estava angoixat. Ara també ho estic, però per una altra raó: tinc un broncospasme. Em medico amb cortisona. La malaltia, l’operació i la convalescència, com que són una interrupció de la vida, em van fer pensar sobre la vida i sobre les evolucions de la vida, amb coses del passat propi i altres del passat aliè. —‘Marinejant’, el títol del llibre, és una paraula que podem associar fàcilment amb frescor, estiu, passeig… —Ja ho entenc, però no vol dir això ni el contrari tampoc. Si vas al diccionari, vol dir fer com els mariners: navegar. Però en la meva obra vol dir una altra cosa: navegar en aigües difícils. Mira el to del quadre de la portada, és un quadre poc conegut, és el mar, però és una cosa ombrívola. I aquesta idea que dius tu és la teva percepció unida potser a la vida que ha tingut aquesta paraula en la literatura. Ja sé que és ambigu i pot semblar una cosa positiva a l’estil dels poemes alegres, marítims, de Sagarra, per exemple, però com que la paraula és vàlida, ja em va bé. —En aquest cas, per què trieu aquesta paraula de títol? —Va venir a mig escriure el llibre. Era una paraula que m’anava bé. No vaig mirar cap diccionari. Després vaig comprendre que Fabra deia una cosa i el DIEC una altra. No he mirat ni Alcover ni Coromines. —No són poemes que neixen del record, però l’evoquen. —No acabo de captar la diferència. —Neixen del vostre estat de malaltia i convalescència i aquest estat evoca uns records. —Generalment, no poden tractar explícitament la malaltia, si els poemes neixen de la malaltia, perquè seria molt poca cosa i empobridor per als poemes. Han d’anar cap a unes altres regions. No cap a la meva experiència i vida, sinó sobre la vida i experiència en general, sobre les transformacions i canvis de l’edat de la vida. Per això, de les circumstàncies i de la malaltia pròpiament dita no en parlo gaire en el llibre. Els poemes no ho diuen. Seria un fracàs artístic si només parlés d’això. —Però conèixer les circumstàncies ajuda a entendre els poemes. —Això en l’entrevista, sí, però no puc posar-ho als poemes, seria empobrir-los. —Passada la malaltia i ja recuperat, vau retocar els poemes? Ho dic perquè durant el procés d’escriptura devíeu anar carregat de medecines i això us podia afectar d’alguna manera. —No res. El que he publicat és el que vaig escriure. La part de veritat era la que quedava intacta, la que fa els poemes. L’altra part, no. Hi ha poetes que per escriure necessiten posar-se en trànsit. A mi em sembla que això és com si per fer l’amor haguéssim de prendre afrodisíacs. Jo entro en trànsit només veient un carrer de Sarrià amb una mica de misteri o que a mi m’ho sembli. Hi ha una part meva, la que fa els poemes, que queda intacta, passi el que passi. Si més no de moment. —És la vostra part més genuïna? —És la part que fa els poemes. No puc dir-ne gaire més. No puc analitzar-me a mi mateix en aquest aspecte. És la que fa els poemes. L’autor dels poemes coincideix en part amb la persona que els escriu, però només en part. Pere Gimferrer —En aquests poemes hi ha molta llum. —L’altre dia, en una altra entrevista, em destacaven que en els poemes hi havia molta foscor. Totes dues coses són certes. Llum i foscor vénen d’antic i jo l’any 1972 ja vaig escriure ‘Hora foscant’. Llum i ombra és un tema de la poesia barroca, en qualsevol llengua, en català també. Curiosament, el traductor de dos llibres meus a l’anglès (‘Alma Venus’ i ‘Fortuny’), Adrian West, diu que només hi ha dos escriptors tan atents al joc de la llum i l’ombra: Proust i jo. —El periodista Carles Geli hi veia molta més foscor que llum al llibre, i em va sorprendre. Deu ser que sóc més optimista que ell. —Llum i ombra estan equilibrats. —Però aquesta llum dels vostres poemes és una llum que fereix, associada a… —…al foc? Això té una explicació: qualsevol imatge que facis servir, si li poses foc o llum té més vivor. El lector, a més de sonar-li les paraules, les ha de poder veure. Hi ha excepcions, però com a norma és això. —Dieu: ‘Negra la llum dels claus de la foscor.’ —Això és una excepció, encara que la llum negra és una expressió molt antiga, que ha sortit molt en poesia, a vegades en coses alquímiques o ocultistes. La llum negra és una cosa que en els diccionaris de símbols psicoanalítics o alquímics hi surt sovint. No la faig servir en aquest sentit, però existeix. —En un altre moment apareix: ‘I és tan viu que la claror ens esquinça.’ —Ens esquinça en un altre sentit, no és material. —Però la sensació és que aquesta llum és incòmoda. —No sempre. A vegades magnifica, a vegades transfigura, a vegades pot fer mal. Hi ha un poema de Foix que diu una cosa molt bona: ‘És tot tan clar que ni sabem parlar-nos.’ —Aquests poemes vostres també tenen so. Hi ha unes quantes referències a les campanes, per exemple. —Això també surt en Foix. Foix té una imatge extraordinària: ‘Una campana descalça/ sotjava la nostra mort.’ Li vaig preguntar què volia dir amb ‘una campana descalça’ i em va dir que amb prou feines se sent. —I vós dieu: ‘La vida feta de campanes d’aigua’. —Això és en to positiu. És en el poema que parlo de Maria-Mercè Marçal: És el cantó de la vida positiva i jovenívola de Maria-Mercè respecte de la seva malaltia. Per altra banda, el color de l’aigua i el de les campanes s’assembla. I el so de la campana pot sonar evocant aigua. —Hi ha un altre recurs que feu servir, que és la imatge del vi i en el mateix poema hi introduïu la sang, també. —El vi, com l’aigua, són elements que tenen valors molt ambivalents. Des de l’Odissea, ‘El mar color de vi’, o el vers de Carles Riba, ‘l’innumerable somriure de la mar’, influït també per l’Odissea, però que no és el mateix. El vi és molt ambivalent i és inevitable que s’assembli a la sang. El vi va relacionat amb els sacrificis també. El que domina en el meu poema és el color del vi negre. El vi blanc no té cap presència, no em servia per a les imatges que volia donar. I més avall, quan dic ‘L’espantaocells cala foc a les vinyes’, és en un context terrífic: l’espantaocells com un home de les pintures d’Edvard Munch. En el context expressionista, visionari, al·lucinant, com un home de Munch espaordit. Un espantaocells no pot estar espaordit; si s’espaordeix pot acabar calant foc a les vinyes, que és el contrari del que ha de fer. Això es barreja molt veladament amb una novel·la britànica que llegia el meu avi, d’un autor avui oblidat, Clemence Dane, ‘La arrogante historia De Ben’ i és una història increïble d’un espantaocells en un camp anglès. Una novel·la satírica. No parlo directament d’aquesta novel·la en el poema, però la tenia al cap. —És el primer llibre que dediqueu a l’avi? —Sí, i l’últim. No li dedicaré cada llibre, a l’avi. En alguns poemes anteriors sí que n’havia parlat, de l’avi. —I per què ara la figura de l’avi? —De molt jovenet em va fer llegir Stendhal i Emily Brontë. —I quan a setze anys l’avi es mor, dins la família qui us continua formant en l’àmbit literari i cultural? —De la família, ningú. —Ho cerqueu a fora? —No sé si ho busco, però dins la família ningú no era equivalent a l’avi, en cap sentit. Tots eren diferents. —Vau heretar els llibres de l’avi? —Alguns exemplars, edicions especials. D’ell conservo l’edició de ‘El roig i el negre’ i el ‘Pickwick’ traduït per Carner. —L’avi també us va introduir en la literatura catalana, en els poetes del seu temps? —Ell tenia llibres d’autors catalans. De novel·listes, recordo Francesc Trabal, Carles Soldevila, Puig i Ferrater. I en poesia una sola cosa però decisiva: ‘Antologia general de la poesia catalana’ que van editar l’any 1936 Martí de Riquer, J. M. Miquel i Vergés i Joan Teixidor. Allí vaig llegir Foix per primera vegada i potser Ausiàs Marc per primera vegada també. —Foix ja hi sortia? Devia ser dels joves. —Encara n’hi havia de més joves que ell, com ara un poeta de Castelló, Bernat Artola. Era un bon poeta, però avui és oblidat. El poeta més jove que hi apareix era nascut el 1913. No hi eren ni Espriu ni Rosselló-Pòrcel encara. —En aquest vostre llibre, escrit fa un any, en ple procés cap a la independència, hi apareix d’alguna manera velada el procés? —No, com tampoc no apareixia en l’anterior, ‘El castell de la puresa’. Ara, hi ha dos poemes que tenen a veure amb l’avi i amb el país. Hi parlo de la guerra i de la postguerra. —Però voleu dir que en feu un paral·lelisme? —No, no. Explico coses de l’existència del meu avi. Ell va ser director d’una fàbrica tèxtil. Quan va venir la guerra, va ser el director del comitè de control. Això li va costar la condició de traïdor, per part dels propietaris, quan es va acabar la guerra. L’avi deia que va ser una manera de defensar la fàbrica, que si no hauria desaparegut. Totes dues coses són compatibles. Després de la guerra es va retirar i vivia de la renda d’una finca que tenia. I hi ha més imatges de la guerra, com la carpeta d’hule fosc, basada en un fet verídic. I també hi ha moltes imatges de postguerra: la resistència, la ganyota abans que parlar… És una època de la vida. L’avi no parlava gaire de la guerra ni de la dictadura. Era catalanista, però més aviat de dretes. Com en Foix. Però en parlava poc. De fet aquest episodi de la fàbrica el sé per altres de la família. —L’avi us va proporcionar un llegat literari. —Ell llegia molt. I coses estranyes, com la Bíblia protestant. Es veu que la va comprar a un venedor de bíblies protestants a Santa Perpètua. Era una traducció castellana. Jo no l’he llegida sencera, ni aquesta ni la catòlica. Cap de les dues. N’he llegit trossos. Les parts que m’interessen més de la Bíblia són les Cartes de Sant Pau i l’Apocalipsi. Però el Llibre de Jeremies, per exemple, no l’he llegit. I potser hauria de fer-ho, perquè és en la base d’una obra preciosa de Stravinski. —Com veieu políticament el nostre país? —Com un espectador. Aquestes coses han passat moltes vegades al nostre país. Moltes. Molta gent no se’n recorda, però Catalunya va ser independent d’Espanya dinou anys al segle XVII. —Sí, això ja m’ho vau dir en l’última entrevista que us vaig fer, arran de la publicació de ‘El castell de la puresa’. —Sí, però era tan cert llavors com ara. —Sí, però han passat dos anys entre tots dos llibres i han passat moltes coses. —Sí però cap de substantiva, exceptuant-ne una que encara no podem valorar: quina serà l’actuació concreta, impossible d’endevinar, que tindrà Puigdemont. És l’únic fet realment nou. Què farà Puigdemont? Ho desconec. Ho sap ell? Més que jo potser sí, però el que ell farà en el món de la política és molt difícil que algú ho avenci. Qui podia pensar-se que l’actuació de Mas seria la que ha estat? És molt difícil. Ningú no s’ho pensava. Per tant, no et puc dir gaire cosa. Ni Puigdemont, potser, no pot endevinar encara cap a on el durà la pràctica política. Si el conegués podria aventurar-me a fer algun comentari, però no el conec. Tanmateix, el coneixeré aquesta setmana, amb motiu del premi Ramon Llull. —I la gent de la CUP, com la veieu? —Conec molt a Antonio Baños. Bé, tant com puc conèixer-lo d’haver-me fet una extensa entrevista fa anys i d’haver llegit el seu llibre. Tanmateix, és una persona poc previsible. Quan em va entrevistar, no podia imaginar què faria com a polític ni que seria polític. Per no saber, no sé si ara continuarà en política a no. Que deixava l’acta de diputat, sí, que deixa la política, vés a saber. La informació existeix, però hi ha coses que no es poden preveure. Mira, vaig conèixer en Rajoy quan era ministre d’Administracions Territorials i de Cultura; semblava un altre home del que ha estat després. —I en Junqueras? —No en tinc cap opinió, no l’he tractat. —I aquesta casa, Planeta, que ha estat tan bel·ligerant contra l’independentisme, amb dures declaracions de José Manuel Lara, assegurant que marxaria de Catalunya si aconseguia la independència… —Va dir que només marxaria l’edició en castellà i no pas ell com a persona. No sé si t’hi vas fixar, en això. Ho va deixar ben clar. —I els fills, com ho tractaran? Seran tan bel·ligerants com el seu pare? —De fills mascles n’hi ha dos i els conec tots dos. El que té més edat i responsabilitat, si no m’equivoco, és José Lara. Em recorda molt (ja li ho he dit personalment) el tarannà d’una persona morta prematurament, el seu oncle Fernando Lara, que era un home molt reflexiu. —I això què us fa pensar? —No ho sé, només constato que s’assembla a la manera de fer del Fernando. Era un home intel·ligent, no perdia mai els nervis. Actuava amb molta sang freda. Va morir molt aviat, a trenta-vuit anys, d’un accident de cotxe. El José em va dir que era molt honrós que li digués que s’assemblava al Fernando. Era un home intel·ligentíssim, el Fernando. Ara, no sé què hauria dit d’aquesta situació de Catalunya, perquè ell no la va viure i jo no puc endevinar-ho. Ara, pots preguntar-ho a altres persones amb més responsabilitat dins el grup, com Josep Creueres o Jesús Badenes. —Amb Jesús Badenes hi deveu tenir una bona amistat, perquè li heu dedicat un poema del llibre. —És un home que procedeix de València i exerceix de valencià. —Què voleu dir que ‘exerceix de valencià’? —Per exemple, és dels pocs que saben per què l’editorial 3i4 es diu 3i4. Ho saps tu, suposo. —Per què es diu 3i4? —Té unes motivacions político-lingüístiques: tres països i quatre barres. Això no vol dir que en Badenes s’ho faci seu, però si sap això vol dir que aquest món el coneix. I pel fet que és valencià, el poema que li dedico en part és escrit a partir de les formes dialectals d’allà. Però a mi això m’és fàcil, perquè la meva àvia materna era de Castelló de la Plana. I això ens fa tornar al llibre de poemes, ‘Marinejant’, a més elements que el defineixen i a símbols ja dits i malalties també dites. Des de la finestra de la sisena planta de l’edifici del Grup Planeta, a la part alta de la Diagonal barcelonina i ben a prop de la seu de La Caixa, la llum acompanya. Demanem a Pere Gimferrer que llegeixi un parell de poemes del seu llibre. Els tria ell: el primer, ‘Batalls’ i ‘Prora’.

Pere Gimferrer: ‘Ni Puigdemont no pot endevinar encara cap on el durà la pràctica política’

Avui els regidors de Reus han tornat a jurar la constitució espanyola i han reelegit Carles Pellicer com a batlle. Ahir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TJSC) havia anul·lat la votació després d’acceptar un recurs de Vox, arran del jurament que havien fet els regidors de la CUP. La regidora de la CUP Marta Llorens ha tornat a jurar la constitució d’Espanya en un discurs contundent i crític amb la repressió contra els presos polítics, els exiliats, el miler de represaliats arran del procés d’independència i més casos coneguts, com els nois d’Altsasu o els titellaires de Madrid. Marta Llorens, Édgar Fernàndez i Mònica Pàmies ja van jurar la constitució espanyola el 15 de juny denunciant la repressió de l’estat espanyol, contra l’autonomisme del govern català i contra el partidisme dels partits polítics i les desigualtats. També pels drets de les persones, dels animals i pel respecte per l’entorn. #PleReus I seguim aquí, amb l'esperança entre les dents, defensant una ciutat per a la majoria! ✊😊 Marta Llorens 👉 "La valentia pel canvi serà l'objectiu de les meves companyes i jo en els propers quatre anys, com sempre hem fet: primer, les persones, sense cap dubte". pic.twitter.com/mpu5ABphn1 — CUP Reus (@CUPReus) June 17, 2019 Mònica Pàmies 👉 "Treballarem perquè es garanteixin els drets de totes les persones, els drets dels animals i la cura del nostre entorn, amb l'objectiu enfocat en construir un país just, feminista, i ecologista".#TenimAlternativa! #pleReus pic.twitter.com/plNFYX9OjH — CUP Reus (@CUPReus) June 17, 2019

La CUP de Reus fa befa del jurament de la constitució espanyola

‘No n’hi ha prou amb cent anys d’opressió?’ ‘Quants genocidis més hem de viure per poder tenir un estat lliure i independent?’ ‘El nostre poble ha patit molt’. Han estat les frases més repetides durant el dia d’avui, en el referèndum al Kurdistan Meridional (sota domini de l’Irac). Eren paraules que havia pronunciat el president Barzani en una concentració en favor del sí a la capital, Arbela, dies abans de la consulta. En una jornada pacífica, festiva, amb somriures, llàgrimes i records, un 78% dels 5,3 milions de kurds han exercit el dret de decidir a les quatre províncies de Dohuk, Arbela, as-Sulaymaniya i Halabja i també als territoris disputats entre tots dos governs: Kirkuk, Diyala i Nínive, segons dades oficials. Els col·legis electorals eren plens de gom a gom. Cues interminables hores abans de començar la votació. Grups de joves havien passat la nit esperant per votar. ‘Vull ser el primer de votar. He vingut amb els meus amics i serem aquí fins a les vuit del matí’, deia un jove de dinou anys que votava per primera vegada a la seva vida. D’Halabja, ciutat gasejada pel règim de Saddam Hussein, tot i la baixa participació, n’arribaven els missatges més emocionants. ‘Voto pels més de cinc mil màrtirs d’Halabja. Voto per les víctimes d’Anfal’, deia un home sobrevivent de la matança química del 1988. ‘El meu pare votaria avui, però va morir aquell dia a mans de Saddam’, exclamava una dona de quaranta-cinc anys. Els dos partits de l’oposició, hores abans d’obrir els centres electorals, van declarar que votarien sí en el referèndum. Gorran, la segona força del Parlament del Kurdistan, que havia demanat d’endarrerir el referèndum, va declarar que un dels objectius del seu partit era la independència del Kurdistan i que respectaria la voluntat de la gent. Komala, tercera força, es va afegir també al sí. La gent no tenia por i ha sortit al carrer a celebrar el dia com si fos la festa nacional. ‘Avui és Newroz –el cap d’any kurd–: avui tornem a néixer’, deia una estudiant de vint-i-tres anys. A mesura que passaven les hores, augmentaven les amenaces i missatges de por de Turquia, l’Iran i l’Irac. Tant el primer ministre iraquià, Haidar al-Abadi, com el president de Turquia, Recep Tayyib Erdogan, van amenaçar d’enviar tropes a la frontera amb el territori kurd. ‘Val més tenir-los de veïns’, deien tant el president com el primer ministre kurds, en resposta a aquestes amenaces.

Els kurds omplen les urnes i es reivindiquen davant el món

Martí Domínguez, per ‘L’esperit del temps’, ha estat el guanyador del I Premi Llibreries en la categoria de ‘Millor llibre de literatura en valencià o del nostre àmbit lingüístic’. Així, Lirios Bou ha obtingut el premi com a ‘Millor llibre de literatura infantil o juvenil’ amb l’obra ‘Ramir el boxeador‘ i Cristina Morales el premi de millor llibre de literatura en castellà per l’obra ‘Lectura fácil‘. Martí Domínguez s’ha fet amb el Premi Llibreries Valencianes al millor llibre de literatura en valencià amb ‘L’esperit del temps’ (Proa, 2019), ‘un retrat veraç i documentat del programa nazi per a l’eugenèsia, i de la complicitat de la comunitat intel·lectual en aquesta política racial’. L’autor és professor de Periodisme en la Universitat de València i ha sigut guardonat amb el premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica ‘Mètode’. La primera edició dels Premis Llibreries Valencianes neix amb l’objectiu de reconèixer la qualitat literària d’alguns títols i afavorir la seva difusió mitjançant la promoció a les llibreries valencianes. Els guardons seran atorgats el dia 29 de novembre.

Martí Domínguez, guanyador del I Premi Llibreries Valencianes

D’acord amb els resultats electorals del 21-D, vuit diputats elegits per al Parlament de Catalunya per mandat popular són ara mateix o bé tancats a presons espanyoles, o bé residint a Bèlgica, exiliats. I potser no podran recollir l’acta de diputat. El poble ha fet una elecció i la justícia espanyola la pot tombar per la porta del darrere, de manera que aquestes vuit persones, tot i haver estat votades, potser no podran exercir el càrrec. Aquests dies Junts per Catalunya, ERC i la CUP miren com superar l’escull espanyol, però de moment tot és obert. Una possibilitat és que els vuit afectats per aquesta situació anòmala acabin essent substituïts pels següents a les llistes. Els diputats que es poden trobar privats del dret d’ocupar un escó per culpa de la justícia espanyola són, per part de Junts per Catalunya, aquests cinc: el president Carles Puigdemont (exili), els consellers Clara Ponsatí (exili), Joaquim Forn (presó), i Lluís Puig (exili), i l’ex-president de l’ANC Jordi Sánchez (presó). Per part d’ERC hi ha tres diputats afectats: el vice-president Oriol Junqueras (presó), i els consellers Antoni Comín (exili) i Meritxell Serret (exili). Tots han estat elegits pel poble, però tenen un futur incert. La llista completa dels qui els podrien acabar substituint és la següent. Per part de Junts per Catalunya: Antoni Morral i Berenguer (número 18 de Junts per Catalunya a Barcelona). Ex-batlle de Cerdanyola del Vallès del 2003 al 2009 per ICV, partit que va ajudar a fundar. Membre de l’ANC, Morral ja havia donat suport públic a Junts per Sí l’any 2015. Sawla el-Garbhi (número 19 de Junts per Catalunya a Barcelona). Llicenciada en dret. Nascuda Tànger, va arribar a Barcelona l’any 1994. Ha estat cap del Departament de Drets Humans i Diversitat Cultural d’UNESCOCAT, consultora de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya del 2005 al 2008, presidenta de Tamettut-Associació de Dones Amazigues per la Cultura i el Desenvolupament i vice-presidenta per a la diàspora en el Congrés Mundial Amazic. Neus Lloveras i Massana (número 20 de Junts per Catalunya a Barcelona). Batllessa de CDC de Vilanova i la Geltrú i actual presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència. Diplomada en direcció financera per l’escola de negocis EADA. Anna Erra (número 21 de Junts per Catalunya a Barcelona). Llicenciada en geografia i història i diplomada en magisteri. Vint-i-un anys de mestra, és l’actual batllessa de Vic per CDC. És sòcia d’Òmnium Cultural. Ferran Roquer (número 8 de Junts per Catalunya a Girona). Llicenciat en direcció i administració d’empreses per la Universitat de Girona. Va ser batlle de Borrassà per CDC i director dels Serveis Territorials de Benestar Social i Família a Girona. I els tres membres de les llistes d’Esquerra Republicana són: Gerard Gómez (número 19 d’ERC per Barcelona). Llicenciat en periodisme per la UAB. Portaveu nacional de les JERC del 2011 al 2016. Diputat al Parlament de Catalunya per Junts per Sí. Assumpció (‘Titon’) Laïlla (número 20 d’ERC per Barcelona). Llicenciada en psicopedagogia per la Universitat Ramon Llull. Ha treballat d’infermera i psicopedagoga a l’Hospital de Sant Pau. Ex-militant d’Unió Democràtica, va passar als Demòcrates d’Antoni Castellà, ara en coalició amb ERC. Fou diputada al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí. David Rodríguez (número 6 d’ERC per Lleida). Batlle de Solsona per ERC, i president del partit al Solsonès. Fou diputat de Junts pel Sí. Ací podeu veure els nous diputats potencials: Antoni Morral i BerenguerSawla El GarbhiiNeus Lloveras i MassanaAnna ErraFerran RoquerGerard GómezAssumpció ('Titon') LaïllaDavid Rodríguez

Els vuit diputats que podrien entrar al parlament a última hora

Ja hi ha pertot aquest esclat vivificador de primavera. I el vent. I el sol. A l’estrany contrast que l’estació pot crear en un cementiri, s’hi afegeixen, ací, els silencis acumulats. Sobre els cossos que van voler que s’oblidessin. Sobre els assassinats de la terra, que deia l’Estellés. I que diu: ja fa uns quants anys que es va inaugurar el monòlit d’homenatge als més de dos mil assassinats pel franquisme que van enterrar de qualsevol manera als fossars del cementiri de Paterna (Horta). És una obra d’Antoni Miró sobre ferro colten, amb el poema sencer que Vicent Andrés Estellés va escriure l’any 1941 mateix, aquell impressionant ‘Vora el barranc del Carraixet’. Ara, justament al davant de l’escultura imponent, hi ha un petit tendal, gent amb guants i mascaretes, bosses de plàstic, pinzells, les eines dels arqueòlegs. Són els tècnics d’ArqueoAntro, l’associació científica que es dedica, per exemple, a la ‘investigació, exhumació i identificació de les víctimes de la guerra civil i de la repressió franquista i de violacions de Drets Humans’. A Paterna, tristament, no se’ls acaba la feina. Després de la guerra del 36-39, els murs del cementiri van ser mut testimoni dels assassinats en massa de presoners republicans. I, el cementiri, receptacle silenciós dels seus cossos. Dos mil dos-cents trenta-vuit, segons que va comptabilitzar l’historiador Vicent Gavarda. Les famílies, pel seu compte, van anar, passats els anys, omplint de rajoletes els fossars silenciats. Amb els noms. Algunes dates. El poc que en podien saber i dir. Ara, finalment, les exhumacions acosten llum a tanta penombra. Miquel Mezquida és el director arqueològic de l’exhumació que hi ha en marxa, la de la fossa número vint-i-dos. Coneix molt bé aquest cementiri: ‘Aquest és el tercer procés que fem ací: el primer, fou el de la causa de Benifaió, i vam haver d’obrir quatre fosses diferents, la 81, la 82, la 91 i la 92. Després vam fer el de la 113 (el de l’associació de Santi Vallés), i ara, aquest.’ Preveu que passaran tot aquest 2018 a Paterna: no hem de perdre de vista, ens recorda, que aquí hi ha ‘entre un terç i la meitat de les víctimes de la repressió franquista al País Valencià: si els primers estudis de Gavarda situaven les víctimes en unes 4.600 persones, ara els nous censos amb què treballa la Universitat de València se situen en pràcticament 6.000 persones. I aquí n’hi ha 2.238.’ Quan acabin els treballs de la 22, en tenen més de pendents: ‘La 128, en un procés que va iniciar una família de Requena i on ara ja hi ha quatre o cinc famílies més (ací hi podria haver cosa de cent trenta víctimes: una de les fosses més grans de les que podríem obrir enguany, sí); la fossa 94, a instàncies d’una família d’Aiora: aquí hi podria haver entre setanta i vuitanta víctimes; i, finalment, la fossa 112, en un procés que ha dut endavant l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna amb tres o quatre famílies (ara ja en són una quinzena).’ En aquest cas, la documentació parla de dues saques (la saca era el nom que rebia l’extracció de presos per a ser assassinats): cent víctimes més. Les exhumacions previstes per a aquest 2018 són, per tant, vora tres-centes. L’exhumació de la fossa 22, que es reprenia justament el dia que fèiem la visita a l’excavació, ha estat accidentada: va quedar aturada per estranyes qüestions burocràtiques. Els responsables ho van denunciar públicament i tal com s’havia encallat es va desencallar. La qüestió és que, com passa en totes les intervencions d’aquesta mena, el protocol d’actuació marca que, quan es troben restes humanes amb evidències de violència o maltractament, com és el cas, cal avisar l’administració competent: ‘En aquest cas, la justícia’, ens diu Miquel Mezquida: ‘Com que ací havíem tingut alguns problemes perquè havíem cridat la policia nacional i se n’havia desentès, vam agafar la rutina de comparèixer en el jutjat per a comunicar la troballa de les restes. Ells no volen dir-ne judicialització, però el fet és que els treballs s’aturen fins que el metge forense no envia un informe al jutjat: no hi pots tocar res. Una volta tenen el peritatge forense de l’Institut de Medicina Legal, ja donen el cas per prescrit i es pot procedir a l’exhumació.’ Així havia anat. En el cas de la fossa 22, però, sembla que algun problema de comunicació entre el jutjat i l’Institut de Medicina Legal (IML) va entrebancar el procediment: ‘Vam cridar tres o quatre vegades al jutjat i es deien que havien enviat l’ofici; els de l’IML ens deien que no havien rebut res.’ Mentrestant, els cossos dels represaliats quedaven a l’aire lliure, a mercè del deteriorament. I els treballs, aturats. ‘Al final, fins que no hi va haver el rebombori mediàtic no va vindre el metge forense.’ El correcte: abans, n’havien enviat una que, quan va ser al cementiri, els va dir que ‘no estava especialitzada en antropologia forense i que preferia que vinguera el tècnic especialitzat que hi ha en l’IML’. I es va frenar tot. Tant, que, més de deu dies després, i davant la repercussió de l’estranya situació, el Tribunal Superior de Justícia valencià feia un parell de piulets per desmentir que el jutjat hagués aturat l’exhumació: El Juzgado ha pedido en cuatro ocasiones al Instituto de Medicina Legal, dependiente de @GVAjusticia , que informe si los restos encontrados en la fosa tienen una antigüedad inferior o superior a 20 años. — TSJCV (@TSJCV) March 27, 2018 El refrany diu que d’un gran mal en ve un gran bé i, en aquest cas, l’enrenou mediàtic ha servit per a tornar a cridar l’atenció sobre això que passa al cementiri de Paterna i que no per comú (després d’una fossa, una altra, i una altra) hauria de ser pres per normal. Són més de dos milers de morts que tenien nom i cognoms i història particular i famílies que amb prou feines si els han pogut plorar. I és important de recordar-ho. Perquè això que passa al cementiri de Paterna és justícia i no pas cap acció rutinària. A més a més, gràcies al soroll que es va fer arran de la paralització, ens continua contant el director arqueològic de l’excavació, una altra família, d’Ibi, es va posar en contacte amb ells i a hores d’ara ja deuen haver donat les mostres de saliva necessàries per a la posterior prova d’ADN. Perquè aquest és el procediment: ‘Nosaltres no iniciem un procés si no hi ha, com a mínim, una família que ho demane. En aquest cas, va ser Amèlia Hernàndez, de Carlet, que va muntar l’associació de familiars per tirar-ho endavant. I van començar a aparèixer més famílies, de de la Foia de Bunyol, de Xàtiva, del Port de Sagunt, de l’Alqueria de la Comtessa, del Puig…’ Així que hi ha l’interès dels familiars, es pot fer el projecte i demanar la subvenció. En aquest cas, qui ho finança és la Diputació de València, ‘en la línia de treball que té Rosa Pérez’, delegada de Memòria Històrica en aquesta institució. A la fossa 22 pensen que hi trobaran trenta-vuit persones, entre les quals el darrer batlle republicà de Xàtiva, Jovino Fernàndez. Hi ha ferroviaris. Aviadors. O, més exactament, un dels caps de l’aviació republicana a la zona de València. Un gallec, d’Ourense. Tots afusellats el 28 de juliol de 1939. Ara ha pogut finalment començar la segona part del treball, una volta delimitat i excavat el fossar: l’exhumació. Amb cura, es van definint els cossos que els assassins van voler deixar caure. Petites bosses de plàstic que guarden els bocins com un tresor. Capses. Individualització. ‘I després, en el laboratori, s’acaben de netejar, es fan els estudis antropològics, i després s’enviaran totes les restes a l’escola de medicina legal de Madrid, que és on tenim el laboratori de referència. Allí s’acabaran d’estudiar les restes i ja s’enviaran algunes peces dentals o talls d’os a una empresa de genètica amb qui tenim conveni per a fer-hi les anàlisis.’ Amb el record de les famílies, amb la memòria oral, amb la llista de Vicent Gavarda, el registre dels judicis sumaríssims, el registre civil de Paterna, es van confegit les llistes de les víctimes. Hi falta, però, ens apunta Miquel Mezquida, ‘el registre cementerial originari, que ajudaria a saber quantes víctimes hi ha en cada fossa. Però aquest registre, curiosament, va desaparèixer en la transició’. I fa una pausa. I continua: ‘En la modèlica transició.’ Sovint, continua, ‘hem de reconstruir quantes víctimes hi podria haver pels taulellets que hi ha o pel testimoni oral de les famílies o coses així’. La sorpresa, de moment, aquí, ha estat trobar-se els cossos ordenats. A la fossa cent tretze ‘estaven arreballats’, ens descriu l’arqueòleg. Aquí, col·locats amb certa cura, ‘de cap a peus i de peus a cap. Però… de bocaterrosa’. I és estrany. I no saben, de moment, per què: ‘Això, en d’altres contextos històrics, és un ritual negatiu. Ací, ens estranya. Però, en fi.’ I s’acaba la conversa. I tornen a la feina. Un equip interdisciplinari, de professionals contractats i voluntaris. Perquè això és feina i més coses. I perquè tenen clars els seus objectius: a petita escala, recuperar les restes, identificar-les, lliurar-les a les famílies perquè les puguin portar als seus pobles i enterrar amb la muller, amb els pares, a casa. Quan no hi hagi família, o no s’hagin aconseguit mostres aptes per a l’anàlisi d’ADN, tornaran a Paterna. Ja s’ha acordat que, allà mateix on hi havia el fossar, s’hi construirà un hipogeu que acollirà els cossos. Com un lloc de memòria, també. ‘Això fem’, rebla Mezquida amb el gest pausat: ‘Recuperar les restes, retornar-les a les famílies, ajudar a fer, finalment, justícia. I no dic dignificar-les perquè, la dignitat, no l’han perduda mai.’

Paterna, fossa 22: recuperar els cossos, fer justícia

L’oposició del Parlament de Catalunya vol saber els criteris de repartiment de la publicitat institucional de la Generalitat, en vista de les xifres tan sorprenents que s’han fet públiques aquest mes d’agost, amb la publicació de la memòria de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional corresponent al 2018. Només una reunió i quan els diners ja s’havien gastat L’informe s’ha publicat aquest mes i aclareix que la comissió, que hauria de controlar el repartiment de la publicitat institucional de la Generalitat, només es va reunir una vegada en tot l’any passat, i quan ja s’havien gastat tots els diners, el 20 de desembre de 2018. Cal tenir en compte que la Generalitat va estar intervinguda la primera meitat de l’any, però el secretari de Difusió i Atenció Ciutadana, que presideix la comissió i té el control efectiu de la despesa, va ser nomenat el mes de juny. El secretari, Miquel Gamisans, depèn del Departament de Vice-presidència i d’Economia i Hisenda, del qual és titular el vice-president, Pere Aragonès. I de fet fou a partir del juny, d’acord amb l’informe, que es van fer la major part de campanyes. Abans del juny, durant el període de la intervenció de la Generalitat pel 155, se’n van fer tan sols sis, i a partir del juny se’n van programar trenta-dues. El 2017 la comissió, que aleshores depenia de presidència i era presidida per Antoni Molons, es va reunir, en canvi, tres vegades al febrer, a l’abril i al juliol –el 155 es va aplicar a l’octubre i en paralitzà les funcions. El 2016 la comissió havia fet també tres reunions, igual que el 2015, perquè la norma era de fer tres reunions anuals. Tant el PSC com els comuns han sol·licitat que comparegui al parlament la comissió, presidida per Miquel Gamisans, i també la consellera de Presidència, Meritxell Budó, de qui depenen les subvencions als mitjans en català i en occità. Aquestes subvencions són regulades i no tenen marge per a la discrecionalitat, a diferència del repartiment de la publicitat institucional, que en teoria controla la comissió assessora. D’aquesta comissió, en formen part, entre més persones, alguns càrrecs dels departaments de Vice-presidència i de Presidència, i també d’institucions com ara el Col·legi de Publicitaris, el Consell Interuniversitari, l’Associació Empresarial de Publicitat i les entitats municipalistes. Ferran Pedret, del PSC, ha demanat si hi ha un ‘biaix ideològic’ que expliqui el repartiment als diversos mitjans. Prop de cinc milions d’euros per al Grup Godó La memòria de la comissió es publica d’ençà del 2007, però únicament els tres darrers anys ha inclòs la quantitat de diners destinada a cada mitjà. De l’informe del 2018 es desprèn la voluntat d’afavorir uns determinats mitjans, que varen rebre unes quantitats desproporcionades de diners públics en comparació amb anys anteriors i amb l’impacte en el mercat. El Grup Godó n’és el més afavorit: rep prop del 20% del total de la despesa. Per exemple, la televisió del Grup Godó, 8TV, rep 599.635 euros en publicitat institucional, més del doble que no el Punt Avui TV, i també més que TVC. En la premsa escrita, La Vanguardia rep 2.657.244 euros, mentre que el Punt Avui rep 1.356.814, El Periódico 1.001.185 i l’Ara tan sols 600.980. Com en molts altres casos, crida l’atenció el salt que fa la publicitat contractada a La Vanguardia, gairebé un terç més que no el 2017, quan va rebre 1.910.833 euros. A més d’aquests diners, hi ha diversos suplements de La Vanguardia que tenen un epígraf propi. És el cas de Què fem?, que rep 58.412 euros més. En la premsa escrita esportiva, també El Mundo Deportivo és l’afavorit: rep 182.398 euros, mentre que l’Sport en rep 119.617 i l’Esportiu – l’únic dels tres mitjans escrit en català–, 70.449. Quant a les ràdios, RAC1, amb 1.429.254 euros d’inversió, s’hi destaca clarament. La segona emissora que rep més diners és FlaixBac, amb 449.425, és a dir, amb prou feines passa d’una quarta part dels diners que rep l’emissora del grup Godó. RAC 105 rep també 9.704 euros de publicitat de la Generalitat. Catalunya Ràdio rep 261.678 euros. L’apartat dels mitjans digitals és l’únic en què els del Grup Godó no reben més diners que els altres, però són entre els primers receptors. Lavanguardia.es rep 379.666 euros, una mica més que no el diari Ara, més del triple que El Periódico o el Punt Avui i sis vegades més que VilaWeb, que rep 65.420 euros. Nació Digital és la publicació digital que rep més diners. En total, doncs, el 2018 el grup Godó va acaparar 4.716.048 euros dels 32.470.259 euros que el govern de la Generalitat va destinar a publicitat. És la xifra més alta de la dècada, i dos milions d’euros més que el 2017. La xifra més baixa va ser la del 2011: deu milions. El Nacional i Nació Digital, afavorits pel repartiment en els mitjans online Un dels detalls més sorprenents de les xifres presentades per la memòria és que no es manté cap proporcionalitat entre la incidència real dels mitjans en la societat i la inversió publicitària, fet que fa pensar en un intent d’acostament polític d’aquests mitjans. El cas més exagerat és el de la premsa digital, on s’observa com s’afavoreixen de manera desproporcionada Nació Digital i el Nacional. Nació Digital rep 317.461 euros en publicitat del govern, als quals cal afegir 55.505 euros per al seu canal Adolescents.cat, 24.879 per al canal cultural Catorze, 149.200 per a eMercat (una web sense contingut aparent, però que Nació Digital va anunciar que havia comprat el 2002), 9.041 per a l’edició local de Terrassa i 10.691 per a la d’Osona. En total, 566.777 euros. Per una altra banda, el Nacional rep 408.686 euros, als quals cal afegir 61.462 del seu suplement En Blau i 37.127 del suplement la Llança, cosa que representa un total de 507.276 euros. D’aquesta manera entre el Nacional i Nació Digital es reparteixen més d’un milió d’euros en publicitat institucional. La xifra és especialment sorprenent, perquè no respon a cap proporcionalitat amb les visites ni amb l’audiència de cada mitjà. Segons les dades del CEO corresponents al 2018, els cinc mitjans més seguits pels catalans van ser La Vanguardia, VilaWeb, l’Ara, El País i El Periódico. El Nacional apareix en la posició número sis i Nació Digital en la vuitena. Segons les dades de l’OJD, que donen primacia als clics, el 2018 els mitjans més visitats van ser Nació Digital, l’Ara, VilaWeb, el Nacional, el Món i Directe.cat. Cal tenir en compte que publicacions com La Vanguardia, TVC o El País no formen part de l’OJD i refusen aquest sistema de mesura. VilaWeb també s’ha retirat de l’OJD aquest mes. Sigui com sigui, comparant qualsevol d’aquestes posicions amb la inversió publicitària feta pel govern, el repartiment és evidentment desproporcionat. Nació Digital, que és el vuitè mitjà segons les dades del CEO i el primer segons les d’OJD, rep 566.777 euros i el Nacional, sisè segons el CEO i quart segons l’OJD, és el segon en inversió publicitària, amb 507.276 euros. Després de Nació Digital i el Nacional, els mitjans que reben més diners són LaVanguardia.es (379.666 euros), Ara.cat (343.352), Público.es (325.446), TVC.cat (191.822), el Punt Avui.cat (166.171), El Periódico.com (110.135), RBA (108.000), i el Món (77.740), a part diverses webs internacionals i plataformes. VilaWeb, tot i ser el segon diari segons el CEO i el quart segons l’OJD, rep només 65.420 euros, cosa que el situa en onzena posició, pràcticament amb la mateixa publicitat que publicacions d’impacte menor, com eNotícies. La intencionalitat política es fa encara més evident si es comparen les xifres del 2018 –any en què la publicitat institucional ha passat a dependre de la vice-presidència del govern– amb els anys anteriors. No s’havien gastat mai tants diners i no hi havia hagut mai tanta distància en la inversió entre els diversos mitjans, ni s’havia fet cas omís de les dades d’audiència d’una manera tan evident. Comparant les dades del 2017 i el 2018, per exemple, La Vanguardia digital rep un 53% més de publicitat del govern, Nació Digital un 36% més i el Nacional un 23% més. En canvi, l’Ara.cat rep pràcticament la mateixa quantitat i VilaWeb en rep un 54% menys. La davallada de Directe.cat/Larepublica.cat és especialment significativa: dels 59.854 euros que va rebre el 2017 als 23.818 del 2018. Aquesta publicació es considera pròxima als sectors crítics d’ERC. Gamisans no respon a les preguntes sobre el volum de la despesa i el criteri del repartiment VilaWeb s’ha posat en contacte amb el secretari de Difusió i Atenció Ciutadana, Miquel Gamisans, demanant-li resposta a aquestes tres preguntes: —Voldríem saber com és que el Grup Godó rep cinc milions d’euros en publicitat? —Voldríem saber com és que el Nacional, Nació Digital (i publicacions associades) reben unes quantitats tan desproporcionadament elevades en comparació amb la resta de mitjans digitals? —I finalment voldríem saber si considereu que el repartiment es fa d’acord amb un criteri polític per tal d’afavorir interessos de partit? El secretari no ha respost a les preguntes concretes, però ha enviat a la redacció una resposta signada per una col·laboradora seva, que diu: «Per indicació de la direcció general de Difusió, us remetem la següent informació sobre les preguntes que heu formulat: Les xifres exactes de publicitat institucional estan detallades i publicades en la memòria de la Comissió Assessora de Publicitat Institucional (CAPI). Es poden comprovar i comprovar l’evolució dels darrers anys i no només amb l’any 2011. http://economia.gencat.cat/web/.content/20_publicacions/memories_DECO/arxius/publicitat-institucional/memo-capi2018.pdf La Comissió Assessora és un ens dependent del Departament de la Vicepresidència des de l’actual legislatura. Es reuneix una mitjana de tres cops l’any i analitza les campanyes institucionals de la Generalitat. Hi són representades –a més de la pròpia Generalitat– la comunitat acadèmica universitària i les associacions municipalistes (FMC i ACM), a més dels professionals: Col·legi de Publicitaris i Gremi de Publicitaris, entre altres. La CAPI es va reunir el passat mes de juliol per retre comptes de l’activitat desenvolupada el 2018 i va comptar amb la presència de la pràctica totalitat dels seus integrants. Cal tenir en compte que les xifres inclouen l’acció comunicativa i informativa dels Departaments de la Generalitat i també la de les empreses públiques i les concessionades que inverteixen en publicitat, com per exemple les campanyes de reutilització de residus. Els criteris d’inserció de la publicitat, com és habitual, es fan sempre tenint en compte les audiències –targets– objectius als quals es vol fer arribar un missatge. A partir d’aquí, conjuntament amb la central de mitjans, s’elabora una planificació per assolir aquesta audiència. Per tant, es busquen cobertures d’audiència concreta. Les campanyes generalistes i que van a tots els públics s’acostumen a inserir en la pràctica totalitat dels mitjans existents a Catalunya. Altres administracions –no totes– inclouen les seves dades en memòries anuals com fa la Generalitat. És el cas de l’Executiu espanyol. La previsió de 2019 és de prop de 225 milions, una inversió per capita superior a la de la Generalitat. Catalunya també es troba per sota de la mitjana europea d’inversió per capita en publicitat institucional. https://www.lamoncloa.gob.es/serviciosdeprensa/cpci/Documents/Plan2019.pdf»

L’escàndol pel repartiment de la publicitat institucional de la Generalitat de Catalunya arriba al parlament

Podem Catalunya ha publicat aquest dissabte un comunicat on demana a la direcció estatal de Podemos que abandoni ‘la ingerència’ en la formació catalana i li recorda que la direcció de Catalunya va ser escollida democràticament en un procés intern fa un any. El document, recollit per Europa Press, titlla de ‘desafortunades’ les declaracions de diversos membres vinculats a la direcció estatal, als quals no arriba a esmentar, i afirma que qüestionen les decisions preses per Podem. En el document també es critica que, en un moment que qualifiquen d’enfortiment i cohesió per construir una proposta política coherent per a la societat catalana, ‘no sembla casual que apareguin interessos externs a l’organització a Catalunya que volen fer callar aquesta veu treballada i construïda a Catalunya cercle a cercle’. El text també diu que Podem Catalunya respecta la sobirania dels pobles i per tant ‘no aprova ni l’autoritarisme ni les formes centralistes”. A més, defensa que es respectin les decisions dels militants de l’organització com a partit que defensa el dret a decidir. D’aquesta manera, Podem Catalunya crida a la societat a ‘respectar el que es construeix des de baix, que és enfortir Podem Catalunya i Podemos en tot l’estat’.

Podem demana a la direcció estatal que abandoni la ‘ingerència’ en el partit a Catalunya

Com impedir que Carles Puigdemont i Toni Comín siguin eurodiputats? El problema que té damunt la taula la justícia espanyola és que no té la darrera paraula sobre aquesta qüestió, perquè qualsevol entrebanc que hi posi la Junta Electoral o qualsevol altre organisme espanyol acabarà al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Per això, el Tribunal Suprem va impedir a Oriol Junqueras de prometre la constitució espanyola com a eurodiputat i d’anar el 2 de juliol a la sessió constitutiva del parlament europeu, a Estrasburg, perquè quedaria fora del control jurisdiccional espanyol. Així ho van argumentar Marchena i els altres magistrats que han jutjat els presos. Però el cas dels exiliats és diferent, i avui un dels opinants més influents a Madrid, el periodista José Antonio Zarzalejos, fa una crida al Suprem perquè enviï una altra euroordre per a l’extradició de Puigdemont, i que s’afanyi, que ho faci abans el cas no arribi a les mans del Tribunal de Luxemburg. Guia de la manifestació del 2 de juliol a Estrasburg A l’article ‘És urgent de portar Puigdemont’, publicat a El Confidencial, Zarzalejos reconeix que ‘Puigdemont erosiona la reputació de la democràcia espanyola des de Waterloo’, que la situació del president a l’exili ‘comença a plantejar qüestions delicades de naturalesa jurídica i política, i una altra de més greu de comprensió internacional de la situació en què es troba’. I es demana: ‘Per què l’instructor de la causa, Pablo Llarena, no activa l’euroordre?’. Llarena la va retirar quan la justícia alemanya va refusar l’extradició per rebel·lió i només la va permetre per malversació. El jutge espanyol no va voler Puigdemont només per malversació, perquè el judici amb tots els presos acusats de rebel·lió hauria estat un escàndol. Ara Zarzalejos diu que tant se val la contradicció, que el portin només per malversació, perquè s’aturi el desprestigi internacional d’Espanya. El cas és que l’advocat del president, Gonzalo Boye, ha fet un parell de piulets a Twitter recordant que ell mateix va demanar a Llarena que activés la tercera euroordre. Perquè hi ha un detall que Zarzalejos menysté, que és justament la clau de tot plegat: que Puigdemont, com a eurodiputat electe i proclamat pel BOE, té immunitat. I amb aquesta immunitat, una euroordre no pot tenir cap efecte. ‘Estem a punt, i hi ha immunitat’, diu Boye. Por las buenas o por las malas… el único “problema” es que cualquier juez, más allá de los Pirineos, reconocerá su inmunidad: Es urgente traer a Puigdemont https://t.co/bjzTO4q1yv — Gonzalo Boye (@boye_g) June 20, 2019 Nosotros ya se lo hemos propuesto al Juez Llarena, que curse una tercera Orden Europea de Detención y Entrega, estamos listos y hay inmunidad: pic.twitter.com/D24fb5aw4p — Gonzalo Boye (@boye_g) June 20, 2019

L’apunt de Boye que desmunta la crida a una euroordre urgent contra Puigdemont

El Sindicat Autònom de Policia (SAP-FEPOL) ha interposat una demanda davant del Jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona, contra el dispositiu del Departament d’Interior el 21-D. El sindicat considera que la resolució del Director General de la Policia de dimecres, a través del qual es modifica la distribució de la jornada de treball i les condicions del dispositiu policíac d’avui i divendres, és una ‘vulneració flagrant’ dels drets dels membres del cos de Mossos d’Esquadra. En un comunicat, el sindicat ha explicat que no es donen les condicions per modificar la jornada de treball d’acord amb les necessitats del servei perquè no són ‘fets sobtats o imprevistos’, ja que se saben des de fa diverses setmanes. L’organització entén que la resolució de la Direcció de la Policia vulnera l’article 16 del Decret 146/1996 on es determina que les necessitats del servei són ‘fets sobtats o imprevistos coneguts amb una antelació inferior als 3 dies, aliens a la planificació, organització i el funcionament del cos de Mossos d’Esquadra’. Per això, SAP-FEPOL considera que la resolució que es va publicar ahir s’hagués pogut notificar amb molta més antelació per donar la possibilitat als agents a organitzar-se i assegurar-se una millor conciliació de la vida familiar amb la laboral. El sindicat denuncia que la resolució infringeix, ja que el Decret 146/1996, i lamenta les formes amb les quals s’ha aplicat perquè mostra, segons el sindicat, que el dret de la conciliació familiar no és ‘una prioritat’ per l’administració.

El principal sindicat de Mossos interposa una demanda contra el dispositiu del 21-D

Els ciutadans de tot Itàlia estan avui pendents de les eleccions a la regió d’Emília-Romanya, que poden dificultar l’estabilitat del govern estatal, format pel Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic (PD), i fer avançar la convocatòria d’uns comicis que beneficiïn l’extrema dreta. En les eleccions regionals d’ara fa sis anys, la coalició d’esquerres, amb el PD al capdavant, va assolir el 49% dels vots, mentre que la dreta es va quedar amb el 30% (amb un 8,3% de la Lliga Nord). Tanmateix, enguany, les enquestes mostren un empat entre els dos blocs. L’esquerra no ha perdut mai el govern, d’ençà que es va constituir el 1970. Per evitar que es perdi aquest baluard de l’esquerra en benefici de la dreta, una part de la ciutadania contrària al partit de Matteo Salvini s’ha mobilitzat i ha format el moviment de les Sardines. Defensen els drets humans, la tolerància i el respecte als migrants. Després de diverses mobilitzacions, el cap de setmana passat van aplegar 40.000 persones al centre de Bolonya, la capital d’Emília-Romanya. #Sardine a Bologna, la folla intona #BellaCiao pic.twitter.com/1bwBftJKVu — Ezio Mauro (@eziomauro) January 20, 2020 El nom del moviment deriva del fet d’ajuntar-se ‘com sardines’ per ocupar cada racó dels carrers i les places, i també fa referència al fet que quan els peixos petits i indefensos s’uneixen formen grups amb molta força. Va néixer a Bolonya el 14 de novembre, quan quatre joves van convocar per les xarxes socials una protesta amb motiu d’una visita de Matteo Salvini. Els impulsors van demanar que no s’hi portessin pancartes ni banderes de partits polítics. Unes quantes setmanes més tard, les protestes s’han estès a gran part de les principals ciutats italianes, com Florència, Nàpols i Roma, i fins i tot se n’han fet a escala internacional, amb actes a Brussel·les, Nova York i Barcelona. Unes manifestacions multitudinàries amb un futur incert A la mobilització de Roma del 14 de desembre, un dels dirigents de facto del moviment, Mattia Santori, va fer públics un seguit de punts i reivindicacions: demanaven transparència política, la condemna del discurs d’odi, un projecte de llei contra la violència verbal (equiparada a la violència física) i una gestió diferent de la immigració. Dins aquest darrer punt, exigien que s’abolís l’anomenat ‘decret de seguretat’, promogut per Salvini, que preveu mesures més dures contra l’acollida d’immigrats i en facilita l’expulsió. El 40% dels italians considera que el moviment de les Sardines és el principal enemic de Salvini, i només el 14% creu que ho és el Partit Democràtic. Tanmateix, ara el debat és quin recorregut pot tenir aquest moviment, atès que molt sovint aquesta mena de moviments multitudinaris desapareixen ràpidament. Les ‘sardines’ han confirmat que faran un congrés el 7 i 8 de març per a consolidar l’estructura. Un precedent important és el Moviment 5 Estrelles, que va néixer el 2007 també a Bolonya, en aquell cas per denunciar la corrupció política al país. Malgrat que al començament tenia un caràcter transversal, el partit va passar a governar amb la Lliga Nord i, ara, amb el Partit Democràtic, havent apartat la Lliga Nord de l’executiu. Si finalment Salvini guanya a l’Emília-Romanya, és molt possible que hi hagi eleccions estatals i la Lliga sigui la primera força. En canvi, si no ho aconsegueix, la derrota de Salvini s’atribuirà en bona part al moviment de les Sardines, i això podria fer que hi hagués més protestes de ‘sardines’ a tot Itàlia i, fins i tot, que el moviment es constituís en plataforma electoral. Bentornate in mare aperto sardine! #sardine #6000sardine 🐟 pic.twitter.com/Ck1FucM9FR — 6000 sardine (@6000sardine) January 19, 2020

El moviment de les Sardines es mobilitza per aturar l’extrema dreta a les urnes

Fa ben poques setmanes Twitter va començar a provar d’organitzar les piulades al timeline dels usuaris d’acord amb la importància dels comentaris, i no per la data i hora de publicació, tal com ja feia Facebook. Ara s’ha sabut que aquesta mesura, no gaire ben acceptada pels usuaris, s’aplicarà també a una altra gran xarxa social, Instagram. En un comunicat al seu bloc oficial, la xarxa de fotografies social ha anunciat que deixarà de mostrar les fotos per ordre cronològic com fins ara per a fer aparèixer al mur dels usuaris ‘els moments que més l’importen’: és a dir, la xarxa mateix li suggerirà quines són les imatges que considera més importants dels comptes que segueix. El canvi s’implementarà de manera gradual els mesos vinents. Poc després de l’anunci, una usuària va engegar una recollida de signatures en línia en contra del canvi, a la qual ja s’han sumat més de 150.000 persones.

Instagram també deixarà de mostrar les fotos per ordre cronològic

L’aeroport d’Alep, la segona ciutat de Síria, ha reprès avui la seva activitat després de vuit anys de tancament amb l’aterratge d’un avió de l’aerolínia estatal siriana que ha volat des de Damasc, la capital de país. Les forces governamentals sirianes van recuperar el control de la totalitat d’Alep de mans dels grups rebels contraris a Baixar al-Àssad el desembre de 2016, inclòs l’aeroport, però l’intent de reobrir-lo el 2017 va haver d’ajornar, ja que els insurgents el van atacar amb artilleria. La setmana passada, l’exèrcit sirià va anunciar que Alep és una ciutat totalment segura, el que ha permès ara reobrir l’aeroport. Per la seva banda, el Ministeri de Transports ha anunciat que l’Aeroport Internacional d’Alep està novament operatiu i preparat per a rebre vols. En aquest sentit, també ha dit que es preveuen vols des del Caire en els dies vinents. L’aeroport té una capacitat d’1,7 milions de passatgers a l’any.

L’aeroport d’Alep recupera l’activitat després de vuit anys

El 5G torna a centrar el Congrés Mundial de Mòbils (MWC). A diferència d’anys anteriors, enguany ja hi ha dispositius comercials aptes per a operar amb les noves xarxes, que es preveu que funcionin el 2019 a països com els EUA o Corea del Sud. Però, què és exactament el 5G o quins avenços aportarà respecte de la generació anterior, el 4G? Aquestes són algunes claus per a entendre qu`s significarà la futura xarxa mòbil. Què és el 5G? És la xarxa mòbil de cinquena generació, entenent per generació cadascuna de les etapes que ha anat vivint la telefonia mòbil, cadascuna amb les prestacions pròpies. De primer hi va haver l’1G, analògic, que només permetia parlar per telèfon; el 2G va introduir els SMS; el 3G va aportar internet mòbil; i amb el 4G va arribar la banda ampla mòbil, per exemple, amb l’ús del vídeo en streaming i la realitat virtual en el mòbil. Quines millores implicarà respecte del 4G? Principalment tres. En primer lloc, multiplicarà la velocitat de les comunicacions mòbils fins a aconseguir pics d’1 a 10 Gbps, més que no ofereix actualment la fibra òptica. I per a què serveix això? Doncs, per exemple, per a descarregar-se una sèrie al mòbil en segons. La segona gran millora és que reduirà la latència, és a dir, el temps de resposta de la xarxa des que es dóna una instrucció a un dispositiu fins que reacciona. Les millores de la xarxa 4G han reduït aquest temps fins als 30 mil·lisegons, però amb el 5G serà d’1 a 5 mil·lisegons, pràcticament temps real. Aquesta millora és clau en usos com la conducció autònoma o operacions quirúrgiques amb control remot. ‘És la diferència entre la vida i la mort’, diu el responsable de màrqueting de Nokia, Fernando Corredor. I, en tercer lloc, permetrà de tenir més dispositius connectats, ‘fins a un milió per quilòmetre quadrat o 100 per metre quadrat’, segons el director d’Accenture Digital per a l’estat espanyol, Portugal i Israel, José Luis Sancho. Aquesta capacitat farà realitat un món en què qualsevol objecte estigui connectat, des de la rentadora o la nevera als robots industrials o els cotxes autònoms. A quines regions arribarà abans aquesta tecnologia mòbil? I després? Segons la GSMA, patronal dels operadors mòbils, el 5G serà enguany una realitat a vint-i-un mercats, com ara els EUA, Austràlia i la Xina, on la nova xarxa servirà per a portar la banda ampla fins a les llars, perquè no compten amb fibra. Dos països avantatjats més són el Japó i Corea del Sud, on el 4G és incapaç de donar resposta a l’ús intensiu en dades que es fa en aquells països. Per el 2025, el 59% del total de línies mòbils a Corea seran 5G, mentre que al Japó aquest percentatge serà del 48%, del 49% als EUA i del 29% a Europa. El 2025, les connexions 5G a l’Àfrica subsahariana només serà el 2,6% del total, a l’Amèrica Llatina i el Carib seran el 8%; al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, el 6%; i a l’Àfrica Occidental el 3%. I quant costarà la nova xarxa? Segons la GSMA, s’espera que el 2025 els operadors mòbils hauran invertit entre 300.000 i 500.000 milions d’euros en el desplegament del 5G només a Europa. Quins operadors són més actius en la cursa del 5G? AT&T i Verizon, als EUA; China Mobile, China Unicom i China Telecom, a la Xina; KDDI, SoftBank i NTT DoCoMo, al Japó; i KT i SK Telecom, a Corea, són alguns dels operadors més actius en la cursa cap al 5G. Vodafone preveu de desplegar el 5G a les ciutats de Barcelona i València.

El 5G, en cinc claus

A punt d’estrenar l’agost i quan les editorials ja van anunciant les presentacions de començament de setembre, Adesiara, que va a la seva, acaba de presentar el seu llibre de l’estiu, la recuperació dels retrats literaris originals del periodista i escriptor Domènec Guansé, ‘Retrats de l’exili‘. Guansé fou una de les grans figures del periodisme cultural de la República. El llibre aplega trenta-quatre retrats, la majoria dedicats a grans escriptors catalans de les primeres dècades del segle XX, com ara Maragall, Carner, Riba, Sagarra, Trabal, Víctor Català… També hi ha Pompeu Fabra i alguns altres com Cèsar August Jordana o Rafael Tasis. Alhora inclou alguns retrats de personatges no literaris, com el pintor Isidre Nonell o l’actriu Margarida Xirgu. L’edició i introducció del volum va a cura de Montserrat Corratger i Francesc Foguet, especialistes en literatura de l’exili. Ells han fet una recerca exhaustiva en les revistes de l’exili on va publicar Guansé, sobretot a ‘Pont Blau’, ‘Germanor’, ‘Catalunya’, ‘Xaloc’ i en publiquen una selecció. El llibre inclou al final la relació de tots els retrats literaris que va escriure Guansé, a l’exili però també durant la República. Hi ha dues edicions anteriors d’aquests retrats de Domènec Guansé: els ‘Retrats literaris’ del 1947, que va publicar a les Edicions Catalonia de Mèxic, i una segona edició modificada, ‘Abans d’ara’, del 1966, a l’editorial Aymà de Barcelona. Aquesta edició va ser qüestionada per alguns intel·lectuals, com ara Joan Fuster, que va considerar que amb la revisió els retrats havien perdut frescor. L’edició d’ara recuperen els retrats tal com es van publicar a les revistes de l’exili, una versió fins avui inèdita. Francesc Foguet, un dels curadors de l’obra, destaca de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 – Barcelona, 1978): ‘Va ser un escriptor que va patir l’exili republicà (primer a França el 1939 i després a Xile fins el 1963) i es va mantenir fidel als ideals de democràcia i catalanitat. Va voler mantenir els lligams amb els nuclis intel·lectuals de l’interior i de l’exili, que perillaven de desaparèixer. I, a més, cal destacar que va fer una gran tasca de base, per divulgar, per fer conèixer la literatura catalana. I no voldria deixar-me que el fet que sigui considerat un escriptor de segona és un estímul també per a estudiar-lo i poder demostrar que en molts aspectes va per davant dels més ben considerats, com és el cas de Josep Pla. També és més bon retratista que Pla Artur Bladé Desumvila, tot i que sembla que no puguem dir-ho gaire alt ni en l’un cas ni en l’altre, perquè són figures que han quedat en segon terme i encara no hem sabut col·locar-les a la palestra general. Guansé és un escriptor que crea un coixí, un coixí sense el qual no hi hauria hagut ni escriptors ni editors ni lectors.’ Precisament, Foguet i Corretger defensen que en molts aspectes Guansé com a retratista fou molt millor que Pla, en l’estil i la capacitat de sintetitzar en molt poques pàgines la trajectòria d’un autor. Ho diuen així en la introducció: ‘L’encert dels retrats de Guansé és la seva capacitat de destriar els trets distintius de cada escriptor en un procés de refinament que defuig l’acumulació excessiva. Si es val de l’anècdota, sempre molt escollida, o de la caricatura, sempre cordial, és perquè el lector en dedueixi la categoria, reveladora de l’home. Crític agut i cultivat, si emet judicis dels llibres citats o apunta referències i influències, és bàsicament per arrodonir la manera de ser de l’escriptor i per fer-ne més comprensible el ressort de l’obra.’ I afegeixen: ‘Guansé no volia fer només el perfil d’uns caràcters, sinó també fixar la història literària, política o cultural de les lletres catalanes en un període de “normalitat” abans de la desfeta del 1939.’ Per això Folguet en la presentació del volum a la premsa destaca que aquests retrats literaris permeten una doble descoberta, el Guansé retratista i alhora el gruix de personalitats molt importants de la nostra cultura, sintetitzada en poques pàgines. Francesc Foguet també és autor del volum ‘La revolució cívica‘ (Cossetània), que aplega els articles que Domènec Guansé va publicar al diari la Publicitat entre el 1937 i el 1939.

Adesiara recupera els retrats literaris originals de Domènec Guansé

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va admetre ahir en una entrevista a Girona TV que Espanya compliria el deure de pagar les pensions als jubilats que haguessin cotitzat els anys reglamentaris a Espanya. El periodista li va preguntar explícitament per les pensions en cas d’una declaració unilateral d’independència i Rajoy va respondre: ‘Espanya sempre compleix les seves obligacions.’ Vegeu el fragment sobre les pensions a partir del minut 11.00: L’entrevista a TV Girona és l’única que ha concedit el president espanyol a una televisió durant la campanya del 27-S. El cap d’informatius de l’emissora, Oriol Mas, li va fer preguntes relacionades amb el lapsus que va tenir sobre les nacionalitats. Li va demanar si havia ‘resolt l’embolic’ al voltant de l’article 11 de la constitució, i Rajoy va voler tancar l’afer: ‘No entraré en més disquisicions jurídiques que no treuen cap a res; la constitució és clara.’ Ultra això, només va dir que el seu govern maldaria per evitar que hi hagués declaració d’independència. ‘I estic convençut que ho evitarem’, afegí. Rajoy també va haver de parlar sobre què diuen les Nacions Unides del dret d’autodeterminació dels pobles. I va esbandir la qüestió dient: ‘L’ONU no ha reconegut mai el dret a l’autodeterminació en el cas de Catalunya.’ I encara: ‘Hem sentit Obama, Cameron, Merkel, la Comissió Europea… És difícil que tots vagin equivocats.’ Per refermar-s’hi va repetir: ‘La constitució diu que la sobirania radica en el conjunt del poble espanyol’, argument que li va servir per dir que Catalunya no podia independitzar-se de manera unilateral, sinó que la decisió l’havia de prendre tot l’estat espanyol. Sobre el dret d’autodeterminació, Rajoy va dir que, a tot el món, només hi havia tres constitucions que l’haguessin reconegut: ‘La de l’antiga Iugoslàvia, la de la Unió Soviètica i la tercera, la d’un país africà; i ja veu de va servir.’ ‘La UE no fa fora ningú, és el territori que se’n va’ Durant l’entrevista, Rajoy va remarcar que els tractats fundacionals de la Unió Europea eren ‘molt clars’ quant a una possible independència de Catalunya. ‘Aquest debat sempre m’ha semblat una mica curiós: qui faci una declaració unilateral d’independència no serà a la UE’, digué. I encara: ‘La UE no fa fora ningú, és el territori el que se’n va.’ Sobre l’oferiment de Suïssa a mitjançar en el conflicte entre Catalunya i Espanya, va respondre amb contundència: ‘Això és absurd, és un afer exclusivament espanyol.’ I va voler refermar el seu missatge amb aquestes dues frases: ‘Mentre jo sigui president del govern espanyol, la llei es complirà. Evitaré que es facin coses totalment absurdes i no permetré que el nostre país, el més antic d’Europa, és trenqui.’ ‘El govern no pressiona ningú’ Rajoy negà també que el seu executiu fos al darrere de les declaracions contra la independència que s’ha fet públiques durant la campanya, com ara les del governador del Banc d’Espanya o de la banca espanyola. ‘El govern no pressiona ningú, però sí que m’ha emocionat que s’hagin pronunciat persones molt rellevants a Catalunya’, digué. A parer seu, hi ha hagut un tomb aquests darrers dies. Fins ara –va dir– ‘feia la sensació que només parlaven els qui anaven a favor’ de la independència. ‘I ara han començat a parlar els qui tenen plantejaments diferents, i els ho he d’agrair’, ha afegit. ‘El diàleg no ha de ser de tot o res, no pot ser un contracte d’adhesió’, va dir. Segons ell, durant tot el procés, no hi ha hagut diàleg sinó ‘un monòleg’. ‘Si les úniques opcions que et donen a triar són o sí o no, hem de dir que no’, afegí. Finalment, va dir que els passos que s’havien fet fins ara eren encertats i que, si fos a fer, tornaria a tancar la porta tant al pacte fiscal com a la convocatòria d’un referèndum. ‘Crec que ho havia de fer: dir que no a la ruptura de la sobirania nacional. Tenim molt futur junts’, acabà dient.

Rajoy admet que Espanya pagarà les pensions també en cas d’una declaració unilateral d’independència

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha revisat a la baixa les perspectives de creixement mundial per a 2019 i 2020, fins al seu nivell més baix en una dècada. Aquesta previsió és deguda per la incertesa econòmica i política, segons que ha assegurat la institució en l’actualització de setembre del seu informe bianual ‘Perspectiva econòmica‘. En concret, l’OCDE ha revisat fins al 2,9% el creixement del producte interior brut (PIB) mundial per a 2019, tres dècimes menys, i la rebaixa per a 2020 ha estat de quatre dècimes, fins al 3%. Podeu consultar ací l’informe: ‘Les perspectives mundials s’han tornat cada vegada més fràgils i incertes’, assenyala l’organisme, que afegeix que els riscos a la baixa ‘continuen acumulant-se’. Així, l’OCDE ha explicat que la ‘intensificació’ de les tensions de les polítiques comercials ‘afecta cada vegada més’ la confiança i la inversió. Això s’afegeix a la incertesa política, afecta el sentiment de risc dels mercats financers i ‘posa en perill’ les perspectives de creixement futur. La rebaixa dels pronòstics ha estat generalitzada. La institució estima ara que la zona euro augmentarà el seu PIB conjunt un 1,1% el 2019, una dècima menys, mentre que el creixement en 2020 serà de l’1%, quatre dècimes menys. La revisió del bloc de països que usen l’euro com a moneda comuna es deu, sobretot, a Alemanya, l’economia de la qual creixerà un 0,5% en 2019, dues dècimes menys que el que es preveu anteriorment. El creixement de França per a aquest any s’ha mantingut en l’1,3%, mentre que a Itàlia, que registrarà estancament, també es mantenen les previsions. Pel 2020, l’OCDE ha rebaixat fins al 0,6% el creixement del PIB d’Alemanya, sis dècimes menys. França, del seu costat, creixerà un 1,2%, una dècima menys, i Itàlia registrarà un avanç del 0,4%, dues dècimes menys. Pel que fa a la resta de grans economies, els Estats Units acabaran el 2019 amb un creixement econòmic del 2,4%, quatre dècimes menys, mentre que pel 2020 l’OCDE ha revisat la seva previsió fins al 2%, tres dècimes menys que la xifra anteriorment estimada. El Regne Unit creixerà un 1% en 2019, dues dècimes menys, i un 0,9% el 2020, una dècima menys. El Japó, en canvi, experimenta una revisió a l’alça de tres dècimes per a aquest any, fins a l’1%, mentre que per a 2020 l’estimació del 0,6% no ha registrat modificacions. La Xina creixerà un 6,1% en 2019, una dècima menys, i un 5,7% en 2020, tres dècimes menys. Turquia observarà una contracció de tres dècimes aquest any, la qual cosa suposa una millora de 2,3 punts percentuals respecte a l’anterior estimació, encara que per a 2020 s’ha mantingut sense canvis a l’1,6%. Les majors revisions han estat per a l’Argentina, el PIB de les quals es reduirà un 2,7% aquest any, nou dècimes més, per la nova depreciació del peso, l’elevada inflació i els controls de capitals. Per a 2020, l’ajustament ha estat de 3,9 punts percentuals a la baixa, fins a situar-se en una contracció de l’1,8%. La política monetària s’esgota Respecte a les perspectives a llarg termini, l’OCDE ha alertat que la conjuntura econòmica i financera suggereix que la ‘moderació generalitzada’ del creixement del PIB i del comerç ‘possiblement persisteix més de l’anticipat anteriorment’. En aquest sentit, els tipus d’interès baixos haurien d’aprofitar-se per a ‘esmorteir’ l’impacte de l’alentiment, a pesar que l’impacte del canvi del preu dels diners serà ‘modest’, especialment en economies avançades. L’OCDE coincideix amb el diagnòstic del Banc Central Europeu (BCE), que ha reiterat en diverses ocasions que les seves mesures es veurien amplificades si fossin donades suport per mesures socials i reformes estructurals. ‘La política fiscal hauria d’ajudar a elevar el creixement a curt termini fent ús dels excepcionalment baixos tipus d’interès, especialment a través de mesures de despesa com una major inversió en infraestructures que elevi la demanda a curt termini i es beneficien el creixement a llarg termini’, diu.

L’OCDE rebaixa la perspectiva de creixement mundial al 2,9% pel 2019, la pitjor xifra de la dècada

Van ser 1.066 ferits l’1-O. Una xifra que palesa la brutalitat i els excessos de les policies espanyoles el dia del referèndum contra la ciutadania que volia votar pacíficament. És una de les dades més colpidores de la repressió de l’estat espanyol, i per això fou qüestionada pel govern d’aleshores, de Mariano Rajoy, i l’actual de Pedro Sánchez. Perquè la certificació d’aquella xifra és la demostració d’una violència que no van exercir els qui a començament del mes vinent seuran al banc dels acusats del Tribunal Suprem espanyol, sinó els qui exerceixen el paper d’acusadors. I és això que corrobora l’informe de la metgessa Núria Pujol-Moix, professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Un report exhaustiu, fruit de més d’un any de recerca, que us oferim en exclusiva a VilaWeb. La investigació ha permès de validar la xifra de 1.066 ferits que va oferir el Departament de Salut de la Generalitat el 19 d’octubre de 2017, però no únicament això, sinó que permet de disposar d’informació més detallada sobre els ferits, sobre la mena de lesions que els van causar, l’edat que tenien, etc. I amb aquestes noves dades es pot arribar a algunes conclusions. Per exemple, entre els ferits hi va haver un nombre considerable de persones de més de seixanta-cinc anys, concretament 68, 13 de les quals eren més grans de setanta-nou anys. I hi va haver persones que van tenir diverses lesions, la majoria de les quals eren traumatismes. Se’n van diagnosticar 1.443, és a dir, que hi va haver gent amb més d’un traumatisme diagnosticat: 432 traumatismes múltiples. Com els van causar? Amb cops de porra, cops de puny, puntades de peu, empentes, llançant-los a terra o escales avall, arrossegant-los agafats per les orelles, pels cabells, pel coll i per la boca. A més, en alguns centres de votació es van disparar bales de goma. Traumatismes crànio-encefàlics Però, anant una mica més al detall, l’informe de Pujol Moix permet de saber que hi va haver trenta-quatre persones que van tenir un traumatisme crànio-encefàlic (TCE) a causa de l’acció de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. No són tan solament ferides externes al cap, o contusions, sinó que afecten òrgans interns, àrees del cervell. Tres dels TCE van presentar complicacions: commoció, pèrdua de consciència i convulsions. I, encara més: els TCE es poden causar per cops forts al cap, però també per sotracs o sacseigs intensos. Hi va haver sis persones que van tenir un TCE per un sotrac o una sacsejada violenta que va fer que el cervell xoqués amb el crani i se’n ressentís. Dels traumatismes en unes altres zones del cos, es destaca una dada: n’hi va haver 137 al cap i al coll, cosa que indica que es van contravenir els protocols d’actuació policíacs. Només el 20% dels traumatismes van ser en parts del cos ‘recomanades’, i el 80% restant, en parts que tenen risc de complicacions en òrgans interns. L’obtenció de les dades Les dades s’han obtingut dels diagnòstics del Registre del Conjunt Mínim Bàsic de Dades del Servei Català de la Salut. Això inclou centres propis del CatSalut i concertats amb equips sanitaris diversos, incloent-hi hospitals, centres d’atenció ambulatòria i serveis d’emergències. Els sistemes informàtics de tots aquests centres són configurats de tal manera que, una volta introduïda la informació de cada acta mèdica, ja no es pot rectificar. Aquesta informació es transmet periòdicament al registre centralitzat. S’han inclòs a l’estudi les persones ateses entre el primer i el 4 d’octubre a causa de l’actuació de la policia. En el cas que algú fos atès més d’una vegada, en el registre hi consta una vegada i prou. Se n’han exclòs els casos en què el diagnòstic era massa genèric, com ara ‘càrrega policíaca’ o un concepte semblant, però sense que hi consti el tipus de lesió. Ací podeu llegir l’estudi sencer: «Estadística descriptiva de les persones ateses pel Servei Català de la Salut per les càrregues policials el dia del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, l’1 d’octubre de 2017 — Núria Pujol-Moix Els antecedents, convocatòria i preparació del referèndum, les accions repressives de l’estat i diferents aspectes del dia de la votació s’han resumit en un annex que es troba al final de l’article INTRODUCCIÓ Dos dies abans del referèndum, representants dels sindicats de la Policía Nacional van dir públicament que es garantiria la no-celebració de la votació però que ‘ningú no pegarà ningú, simplement es tracta de garantir els drets i les llibertats dels ciutadans, i de ben segur que es farà amb els principis de congruència i proporcionalitat’ . Tenint en compte que no n’hi havia precedents i, creient-se les paraules dels sindicats de policia, ningú no s’esperava que el dia 1 d’octubre l’actuació dels cossos policials espanyols fos tan violenta, indiscriminada i desproporcionada, amb la utilització incorrecta i excessivament agressiva de les defenses policials i amb l’ús de mitjans antidisturbis no permesos a Catalunya. A les nombroses fotos i nombrosos vídeos que de seguida es van difondre es veia gran quantitat de gent ferida a col·legis electorals de molts pobles i ciutats de Catalunya . Entre les persones ferides hi havia una notable proporció de gent gran que, a més, no es trobava fent resistència davant les sales de votació. Malgrat les evidències de les imatges i dels informes, representants del Govern d’Espanya i mitjans de comunicació afins, immediatament van començar a desmentir els fets, i un any després encara ho fan. Per exemple, deien que les imatges eren falses, que els col·legis electorals afectats havien estat molt pocs, que la majoria de persones havien estat ateses per trastorns psicològics i, fins i tot, que els informes clínics no reflectien la veritat . També van justificar la violència policial afirmant que els votants agredien els agents de policia i aquesta afirmació ha estat utilitzada per l’acusació contra les persones encausades en relació amb el referèndum . El dia 19 d’octubre un informe oficial del Servei Català de la Salut o CatSalut, l’ens encarregat de l’atenció sanitària pública a Catalunya, concretava que s’havien atès 1.066 persones afectades per les càrregues policials . La majoria presentaven contusions, però també hi havia traumatismes greus i, a causa del fort impacte emocional de la situació, es van atendre crisis d’angoixa i lipotímies. Posteriorment s’han anat publicant més notícies i imatges dels fets on es constata el gran abast i conseqüències de les càrregues . Les agressions han estat també documentades i/o criticades en diversos informes basats en denúncies efectuades pels ferits i per entrevistes amb aquests i amb testimonis dels fets . Fotografia: Lluís Brunet Objectius L’impacte causat per les inesperades i violentes càrregues policials sobre els ciutadans, l’aparició d’informacions desmentint o deformant els fets, la defensa de la professionalitat dels metges, les causes judicials obertes contra tota mena de persones i l’avaluació de la idoneïtat i proporcionalitat de les accions policials han fet sorgir la necessitat, entre altres, de saber amb més detall els aspectes mèdics de les persones ateses a conseqüència de les càrregues policials del dia del referèndum. L’objectiu de l’estudi és obtenir, analitzar i difondre informació fidedigna, quantitativa i qualitativa, sobre: 1. Les característiques de les persones ateses pel CatSalut a conseqüència de les càrregues policials de l’1 d’octubre 2. El nombre, tipus, localització i gravetat de les lesions físiques per traumatismes o altres causes 3. El nombre, tipus i gravetat dels trastorns orgànics i psicològics secundaris a l’impacte emocional de la situació 4. El nombre, tipus, localització i gravetat de les lesions dels als agents dels cossos policials atesos MÈTODES Origen de les dades Les dades de les persones ateses i dels seus diagnòstics s’han obtingut del Registre del Conjunt Mínim Bàsic de Dades (CMBD) del CatSalut . El CatSalut s’encarrega de tota l’assistència sanitària pública dels ciutadans de Catalunya i compta amb una xarxa de centres propis i concertats amb diversos tipus d’equips sanitaris. Inclou hospitals, centres d’atenció ambulatòria i serveis d’emergències. Cada acte d’atenció sanitària a un ciutadà, per part de qualsevol centre o equip, queda registrat informàticament i atribuït a aquesta persona mitjançant el seu número de targeta sanitària, únic per a cada ciutadà català amb dret d’assistència. Els ciutadans no catalans s’identifiquen mitjançant el Documento Nacional de Identidad (DNI) o el passaport. Els sistemes informàtics dels diferents centres sanitaris són configurats de tal forma que, un cop introduïda la informació de cada acte mèdic, ja no es pot rectificar. La informació dels centres mèdics es transmet periòdicament al registre centralitzat CMBD. Dades sobre les persones ateses S’han inclòs a l’estudi les persones ateses entre els dies 1 i 4 d’octubre a conseqüència de les càrregues policials del dia 1. En el cas que algun pacient fos atès més d’una vegada, s’han unificat les diferents notificacions clíniques i, per tant, cada entrada del registre correspon a una persona diferent. Els pocs casos en què no constava l’edat i/o el sexe (en total, 6), però sí la descripció de les alteracions clíniques, s’han inclòs a l’estudi. En canvi, s’han exclòs de l’estudi els casos en què el diagnòstic referenciat era ‘càrrega policíaca’ o concepte similar però no constava el tipus de lesió (en total, 6). De cada persona s’han analitzat les següents dades: edat i sexe, dia que va ser atesa (el primer si es va visitar més d’una vegada), regió sanitària i centre o equip de professionals que el va atendre. També s’han analitzat els diagnòstics, tant les lesions físiques com els trastorns secundaris a l’impacte emocional de la situació. A l’estudi dels membres dels cossos policials atesos s’han analitzat les mateixes dades. Fotografia: Lluís Brunet Definicions diagnòstiques utilitzades Els diagnòstics directament extrets del CMBD han estat preparats per a ser analitzats. S’han unificat els sinònims en una sola paraula o expressió i s’han agrupat algunes lesions o trastorns afins en un de sol. Les definicions diagnòstiques utilitzades al present estudi es troben a les dues versions del Diccionari Enciclopèdic de Medicina , amb alguns matisos i addicions. Els següents: —Contusió: el diccionari la defineix com una lesió traumàtica produïda pel xoc violent, o per pressió, amb un cos obtús, normalment sense solució de continuïtat de la pell; al present estudi únicament s’ha considerat contusió quan no hi havia ruptura de la pell; si n’hi havia, s’ha classificat com a ferida. —Policontusions: no descrites al diccionari; es defineixen com la presència de dues contusions o més en la mateixa persona. —Ferida: en aquest diagnòstic, s’hi han englobat tots els tipus de ferida trobats al registre: erosiva, incisa, oberta, contusa, profunda. —Trastorns de la sensibilitat: aparició de dolor o disestèsia secundàries a un traumatisme sense presència de lesions a ull nu. —Crisi d’ansietat/angoixa: tant l’ansietat com l’angoixa es defineixen com un sentiment de malestar i tensió nerviosa que es pot acompanyar, especialment en l’angoixa, de símptomes orgànics neurovegetatius; el terme ‘crisi’ indica que el trastorn s’ha presentat de manera sobtada o aguda. —Lipotímia/síncope: aquest diagnòstic inclou sinònims o processos similars com: desmai, atac vasovagal, col·lapse. RESULTATS I DISCUSSIÓ Nombre de persones ateses, dia de l’atenció i centres d’assistència Del total de 1.066 persones ateses pel CatSalut, 991 (93%) ho van ser el mateix dia 1 d’octubre i 75 (7%) els dies 2 a 4 d’octubre (7%) (Taula 1). Els pacients van ser atesos per diferents equips de professionals: Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), Centres d’Atenció Primària i Programa d’Atenció Continuada, Centres d’Urgències d’Atenció Primària i centres hospitalaris: en total, 92 equips o centres d’assistència a tot Catalunya. Les dades recollides a tots aquests centres van ser enviades posteriorment al CMBD. Alguns mitjans van insinuar que el nombre de persones ateses que figura a l’informe oficial de CatSalut no reflectia la veritat i que pacients amb altres patologies s’havien comptabilitzat com a ferits per les càrregues policials . Com que els sistemes informàtics de la xarxa de centres sanitaris i del CMBD, com s’ha explicat als Mètodes, són configurats de tal manera que no es poden manipular, insinuar que el nombre de persones ateses per les càrregues del referèndum era fals és com insinuar que gran part dels professionals dels 92 centres d’assistència havien falsejat individualment les dades. El dia 1, moltes persones van ser ateses als mateixos centres de votació pel Servei d’Emergències Mèdiques enmig de les càrregues policials, aglomeracions i una allau de persones ferides. En aquest context, els professionals sanitaris van prioritzar la qualitat i l’efectivitat de l’atenció sanitària sobre el correcte emplenament de les dades en els registres clínics que, a vegades van resultar incomplets. Els casos en què no constava el diagnòstic es van excloure de l’estudi. Es desconeix el nombre de persones que van ser ateses en centres privats o que, simplement, van decidir de no demanar assistència mèdica. A més, és possible que persones amb trastorns psicològics aparentment lleus, no fossin visitades fins més tard, quan es produís un agreujament del trastorn. Per tant, el nombre de persones amb problemes mèdics de l’1 d’octubre és, amb tota probabilitat, superior a les 1.066 registrades al CatSalut. Nombre de persones ateses a les regions sanitàries de Catalunya El màxim nombre de persones es va atendre a les regions sanitàries de Barcelona i les seves àrees metropolitanes, les zones més poblades de Catalunya (Taula 1). Això no obstant, hi havia una proporció desigual entre el nombre d’individus i el nombre de persones ateses de cada regió. Algunes regions, com Barcelona i àrees metropolitanes Nord i Sud, Camp de Tarragona i Catalunya Central van registrar una proporció inferior de persones ateses respecte de la seva població, mentre que en altres, com Girona i Lleida – Alt Pirineu i Aran, la proporció de persones ateses va ser superior. La màxima diferència es va registrar a les Terres de l’Ebre, on la proporció de persones ateses va ser 4 vegades superior a la seva població. Aquests resultats plantegen la següent qüestió: per què es van destinar tants agents i mitjans als col·legis electorals de les àrees de Catalunya amb menys població si l’objectiu principal de la policia era impedir el referèndum? Alguns articles d’octubre de 2017 també es preguntaven quin havia estat el criteri de la policia a l’hora de seleccionar els col·legis on havien d’intervenir i un estudi demostrava, amb xifres, una relació inversa entre el nombre d’habitants de les poblacions i el nombre de centres on la policia va fer acte de presència. En aquest treball també es relacionaven les càrregues amb la vulnerabilitat de les poblacions, d’acord amb l’existència o no de policia municipal, centres sanitaris o bombers a les zones pròximes. Característiques de les persones ateses i nombre de diagnòstics A la Taula 3 s’exposen les dades de les persones ateses agrupades per edat i sexe, tant les que van demanar assistència per lesions físiques com les que en van demanar per trastorns secundaris a impacte emocional. La majoria de lesions físiques es van registrar en homes adults (626 casos: 62,7%) i, seguidament, en dones adultes (253 casos: 25,3%) i cal destacar que hi havia un nombre considerable d’homes i dones de més de 65 anys que també havien estat ferits (65 casos: 6,6%), incloent-ne 13 (1,3%) de més de 79 anys i una nena de menys de 12 que va patir una contusió. Les persones ateses per trastorns secundaris a impacte emocional van ser menys nombroses i pertanyien a tots els grups d’edat, excepte al grup de 12 a 18 anys. Hi predominaven les dones adultes, seguides dels homes adults i, després, de les dones de més de 65 anys. Analitzant-ho amb més detall, s’observa que els homes de més de 65 anys en conjunt (9 homes) presentaven menys afectació emocional que els homes més joves (16 homes) mentre que les dones presentaven una afectació similar a tots dos grups d’edat. Probablement, això tenia relació amb la composició de la població general però també es podria suggerir que els homes ancians que van anar a votar estaven molt motivats per fer-ho i, per tant, preparats psicològicament per a suportar una situació impactant. En el conjunt de les 1.066 persones ateses es van registrar 1.221 diagnòstics, és a dir, a diverses persones els van fer més d’un diagnòstic (mitjana 1,14). Hi ha dos grans grups de diagnòstics: 1.145 lesions físiques i 76 trastorns secundaris a impacte emocional. Entre les lesions físiques, hi ha 1.143 traumatismes i només un petit nombre de lesions són per agents químics: 2 conjuntivitis per gas pebre. Traumatismes: nombre i tipus A les imatges publicades sobre l’1 d’octubre es veuen molts agents pegant als votants amb la porra o bastó policial, sovint donant cops múltiples i/o a zones no autoritzades, i en altres donant cops de peu, a vegades a persones caigudes a terra. També es veu com la policia llança objectes, dóna empentes, sacseja algunes persones, les tira a terra o escales avall, o bé les arrossega agafant-les per les extremitats, per l’orella, pels cabells, pel coll i, fins i tot, per la boca . En alguns centres electorals, a més, es van disparar projectils de goma. El conjunt de les agressions descrites va ocasionar un total de 1.443 traumatismes, entenent com a tals les lesions internes o externes causades per una violència exterior. Hi va haver 432 traumatismes múltiples (29,9%), és a dir, com a mínim 2 per persona. Això vol dir que, en realitat, hi va haver moltes més lesions traumàtiques, com a mínim 432 més. I, tenint en compte que a les imatges i informes es constata sovint que una mateixa persona és colpejada repetidament, el nombre real de traumatismes es podria calcular al voltant de 2.000, encara que no se’n sàpiga la xifra exacta. Els traumatismes s’han classificat en dos tipus principals: 1. Els de localització inespecífica, és a dir, a qualsevol part del cos 2. Els específics d’una part del cos, concretament al crani: traumatismes crànio-encefàlics (TCE) Es van diagnosticar 1.109 traumatismes de localització inespecífica (Taula 4), tots explicables per les accions dels policies durant les càrregues . La major part van ser contusions (920: 83,0%), és a dir, equimosis o hematomes sense trencament de la pell. Aquest tipus de lesió es produeix típicament, segons la seva definició, pel xoc violent d’un objecte obtús i, per tant, la majoria son atribuïbles a cops donats amb el bastó policial. Les contusions també poden ser causades per projectils de goma i per caigudes. A molta distància hi ha les ferides o lesions amb trencament de la pell (97: 8,8%). Tot i que no s’han comptat separadament, algunes van ser contusions amb ferida (ferides contuses). Les ferides també poden ser ocasionades per caigudes o arrossegaments. Les fractures i els traumatismes de músculs, tendons i articulacions van ser molt menys freqüents. Finalment, es va registrar un 3,5% de trastorns de la sensibilitat per traumatisme, principalment dolor però també disestèsies, sense lesions visibles, que es poden explicar per l’afectació traumàtica de terminacions nervioses perifèriques. Les lesions més importants de localització específica van ser 34 traumatismes crànio-encefàlics (TCE). A diferència de les contusions i ferides al cap, que només produeixen una lesió externa, els TCE també afecten als òrgans interns tal com diu la seva definició: ‘lesió traumàtica orgànica o funcional del contingut cranial que pot afectar les àrees del cervell responsables del moviment, les sensacions, les emocions, la conducta, l’atenció, la memòria i el llenguatge’ . Tres dels TCE diagnosticats van presentar complicacions: commoció, pèrdua de consciència i convulsions. Els TCE es poden ocasionar per forts cops al cap, per concussió, o per projectil de goma, tal com va succeir en el pacient més greu amb fractura del sòl de l’òrbita dreta, destrucció del globus ocular i pèrdua de la visió. Els TCE per concussió (registrada als diagnòstics de 6 casos) es produeixen quan la persona és sotmesa a un sotrac o sacsejada violenta que provoca un moviment ràpid d’acceleració/desacceleració del cervell que el fa xocar contra el crani . Traumatismes: localització i lesions múltiples Com s’ha comentat en un apartat anterior, l’atenció als ferits es va fer moltes vegades als centres de votació mateix, enmig de les càrregues policials i, en aquestes condicions, el personal del Servei d’Emergències Mèdiques va prioritzar la qualitat de l’assistència sobre el correcte emplenament dels formularis clínics. Això explica que en 179 diagnòstics (12,4% dels traumatismes), només es va registrar el tipus de lesió però no la localització (Taula 4). Per tant, per analitzar la localització dels traumatismes a les diferents parts del cos, aquest grup no s’han tingut en compte, com tampoc el grup de traumatismes a múltiples parts del cos. Els traumatismes de localització coneguda van ser 532 en total (Figura 1), amb la següent distribució per zones corporals: 137 a cap i coll (25,7%), incloent lesions de localització inespecífica (103) i TCE (34), 135 a tronc, excepte zona glútia (25,4%), 153 a extremitat superior (28,8%) i 107 a extremitat inferior més zona glútia (20,1%). Als protocols d’actuació del cos de Mossos d’Esquadra es defineix clarament com s’han d’utilitzar les defenses o bastons policials: «La utilització del bastó policial ha de limitar-se a un o dos cops, curts i secs. Els cops s’han de donar amb la defensa en paral·lel al terra i en parts muscularment protegides del tren inferior del cos. Davant d’una agressió amb arma blanca o objecte contundent es buscarà l’articulació del membre del cos que subjecta l’arma. En cap cas s’ha de fer servir de dalt a baix ni sobre zones vitals del cos humà, com ara el cap» . Al gràfic de la Figura 1 s’observa que només el 20% dels traumatismes es van produir a les zones recomanades, és a dir a extremitat inferior i zona glútia com a parts muscularment protegides del tren inferior del cos. La resta de traumatismes (80% en conjunt), van afectar zones amb risc de complicacions a òrgans interns, especialment a cap i a tronc, ambdues amb una proporció similar, i a extremitat superior amb una proporció lleugerament més alta. Com s’ha comentat en un apartat anterior, hi va haver 432 traumatismes de localització múltiple (29,9%), és a dir, a dues o més zones corporals (Taula 4). A les imatges i informes publicats , s’observa que un cert nombre de persones van ser colpejades repetidament amb el resultat de policontusions o contusions múltiples. D’acord amb els esmentats protocols d’actuació policial, tampoc no es va complir la recomanació de donar només 1 o 2 cops. Comparant les dades del present estudi amb les de l’Informe de CatSalut, les xifres de policontusions no coincideixen. Això és perquè a l’Informe del CatSalut es va utilitzar el terme ‘policontusió’ per a denominar la combinació de patologies diverses a la mateixa persona . El Código de la Policía Nacional, una llei orgànica de 1986 actualitzada el gener del 2019 conté tota la normativa referent a la Policía Nacional però no inclou instruccions específiques sobre l’ús de les defenses policials. Per aquest motiu, l’anàlisi de les lesions en relació a l’actuació dels agents policials s’ha fet amb les instruccions sobre armes donades als Mossos d’Esquadra . Aquesta comparació és justificada perquè tant el Código de la Policía Nacional com el Codi d’Ètica dels Mossos s’inspiren en les mateixes normes sobre la Policia del Consell d’Europa i de l’Assemblea General de les Nacions Unides . Analitzant amb més de detall les localitzacions concretes dins de cada part del cos, algunes són significatives. Per exemple, dins la zona de cap i coll hi va haver 65 lesions a la cara, la majoria contusions, però també 2 fractures (sense comptar la del sòl de l’òrbita inclosa als TCE). Unes altres lesions significatives per la seva localització al cap, i també per la seva gravetat, van ser els 34 TCE. A diferència de les contusions al cuir cabellut (només n’hi va haver 4), els TCE requereixen un fort impacte sobre el crani, capaç de lesionar els òrgans del seu interior. Tant les lesions a la cara com els TCE (12,2% i 6,4% respectivament dels traumatismes de localització coneguda), suggereixen gran agressivitat i acarnissament amb les persones colpejades. El fet de provocar lesions a múltiples parts del cos, al marge d’augmentar la gravetat del ferit, també suggereix actituds similars. La zona del tronc, que inclou tòrax, espatlla, esquena amb la columna vertebral, i pelvis, allotja òrgans tan importants i fràgils com els pulmons, els ronyons o la medul·la espinal. Per sort, aquests òrgans vitals no van resultar afectats de manera important, encara que hi va haver nombroses lesions a tòrax i esquena incloent una fractura vertebral. L’extremitat superior és la part del cos que va sofrir més traumatismes i també més fractures. El braç va ser la zona més lesionada de l’extremitat però a la ma i dits hi va haver també contusions. I els dits de la mà concretament van presentar fractures, capsulitis i luxacions, les quals es poden ocasionar, entre altres accions, per torçada o per estirament excessiu dels dits . L’extremitat inferior, tot i considerar-se una part del cos amb menys risc, també va patir algunes lesions importants, especialment una fractura de fèmur impactada inclosa entre els casos més greus. Trastorns secundaris a impacte emocional En el conjunt de fotos i vídeos de les càrregues policíaques es pot observar que l’actuació dels agents va ser, en general, molt contundent i impactant, amb profusa utilització de les defenses sobre els votants pacífics . La visió d’agressions indiscriminades de tot tipus per part d’una massa compacta de policies uniformats, sovint amb la cara tapada per la visera, la presència de persones ferides a terra o ensangonades i els crits de dolor i de por de la gentada que hi havia als col·legis electorals van ser motius suficients per a provocar un fort impacte emocional a tothom. A més, les accions d’esbotzar portes i de trencar vidres i mobiliari, van contribuir a donar una sensació d’inseguretat i perill . En aquesta situació, hi va haver persones que van desenvolupar trastorns secundaris a l’impacte emocional rebut, en total 76 (Taula 5). Quan es parla d’impacte emocional es tendeix a pensar que aquest només produeix trastorns de tipus psicològic però, en realitat, van ser més nombrosos els trastorns orgànics i mixtos (67) que no els trastorns psicològics purs (9). Els darrers van ser, en general, transitoris i de poca gravetat tot i que aquest tipus de trastorns a vegades es manifesten de forma retardada i és possible que alguns es vagin atendre després dels dies inclosos a l’estudi. Un projecte conjunt de les universitats de Lleida i Barcelona duu a terme una recerca sobre les emocions i les seqüeles psicològiques de la situació viscuda el dia del referèndum . Es van registrar 34 diagnòstics de crisi d’ansietat/angoixa, trastorns mixts tant orgànics neurovegetatius (dispnea, palpitacions, dolor precordial, mal de cap, mareig, vòmits, entre altres) com psicològics (sensació de perill, irritabilitat, insomni). Nou persones van tenir mareig o vertigen, però no es pot descartar que aquests símptomes corresponguessin a ansietat o angoixa. Els diagnòstics restants van ser trastorns orgànics càrdio-vasculars, principalment lipotímia o síncope (31 casos), que es una pèrdua transitòria de consciència provocada per hipotensió i disminució del flux sanguini cerebral. Altres trastorns càrdio-vasculars, de gravetat creixent, van ser: alteracions transitòries de la tensió arterial (crisi hipertensiva) i del ritme cardíac (taquicàrdia), fibril·lació auricular paroxismal, trastorn cardíac que va requerir la implantació d’un desfibril·lador i, el cas més greu, infart agut de miocardi amb aturada cardíaca. Gravetat de les persones ateses Segons l’informe del CatSalut de l’octubre del 2017 , la majoria de persones ateses van presentar lesions o trastorns de caràcter lleu: 886 (83,1%). No obstant, en 173 casos (16,2%) els diagnòstics van ser de gravetat moderada i 7 persones (0,7%) es van classificar com a greus. Aquests 7 pacients han estat comptabilitzats a l’apartat de característiques de les persones ateses i els seus diagnòstics als corresponents apartats de lesions físiques i per impacte emocional però, per la seva importància, es descriuen separadament indicant la combinació de patologies que presentaven . Aquests 7 pacients són: 1. Fractura subcapital impactada de fèmur 2. TCE amb pèrdua de consciència 3. TCE amb fractura del sòl orbitari i del maxil·lar superior dret amb destrucció del globus ocular i pèrdua de la visió 4. Nombroses contusions i ferides 5. Traumatisme d’espatlla dreta i traumatisme muscular de trapezi dret 6. TCE i traumatisme abdominal amb crisi hipertensiva 7. Infart agut de miocardi amb contusions múltiples En alguns pacients, la gravetat va ser deguda a la severitat, extensió i complicacions dels traumatismes, principalment en els TCE. El pronòstic s’agreujava quan hi havia multiplicitat de lesions i també amb l’addició de trastorns orgànics per impacte emocional. En el cas de l’infart de miocardi, aquest trastorn va ser el determinant de la gravetat del pacient. Consideracions sobre les actuacions dels agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil El dia 1 d’octubre, quan els ciutadans únicament pretenien votar, a molts col·legis electorals es van produir càrregues policials massives, que van donar com a resultat 1.066 de persones ateses a les quals es van fer 1.221 diagnòstics. Es resumeixen a continuació: —991 persones ferides i 76 amb trastorns secundaris a l’impacte emocional de la situació —entre els ferits hi havia bastants persones grans, algunes de més de 89 anys —també hi havia menors d’edat, incloent una nena de menys de 12 anys amb una contusió —els traumatismes més freqüents van ser les contusions (63,8 %), les lesions típicament causades per cops i, d’aquestes, quasi la meitat es van localitzar a múltiples parts del cos —els traumatismes van afectar diverses zones de la cara en 65 ocasions —alguns cops forts al cap o sacsejades violentes de la persona van causar 34 TCE, amb lesions als ossos i al cervell —gran part dels trastorns secundaris a impacte emocional van ser de tipus orgànic, incloent un infart agut de miocardi classificat entre els 7 diagnòstics més greus —els altres casos més greus van ser 3 dels traumatismes cranioencefàlics, 2 pacients amb patologies combinades i un altre amb una fractura complicada —es desconeix l’abast dels trastorns psicològics purs perquè a vegades es presenten un cert temps després El Código de la Policía Nacional,citat anteriorment , estableix uns principis bàsics d’actuació dels agents: han d’actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat, han d’observar un tracte correcte i acurat en les seves relacions amb els ciutadans i únicament hauran d’utilitzar les armes en les situacions en que hi hagi un risc racionalment greu per la seva vida, la seva integritat física o la de terceres persones, o en aquelles circumstàncies que puguin suposar un greu risc per la seguretat ciutadana. Fotografia: Lluís Brunet Comparant el resultat de les intervencions policials amb la normativa que regeix les actuacions dels agents, es plantegen alguns interrogants: —Perquè els policies espanyols van dur a terme càrregues policials generalitzades als col·legis electorals on la gent protegia les urnes de forma pacífica? —Tenint en compte que no hi havia cap risc greu per la integritat física de ningú ni per la seguretat ciutadana, perquè en lloc de tenir un tracte correcte amb els ciutadans, van emprar les defenses policials? —Perquè van ferir a tantes persones, fins i tot a ancians i menors d’edat? —Perquè l’ús de les defenses va se massiu i indiscriminat, produint lesions múltiples i lesions a parts del cos no autoritzades, incloent-ne moltes a la cara? —Perquè van donar tants cops forts al cap o van fer sacsejades tan violentes que van provocar traumatismes cranioencefàlics? Tots aquests interrogants es poden resumir en un de sol: —Perquè els agents de policia no van seguir els seus propis principis bàsics d’actuació? En lloc de comportar-se seguint els protocols, els policies van fer un ús de la força totalment desproporcionat i van mostrar notable agressivitat, acarnissament i total indiferència o empatia amb les persones ferides. Un exemple paradigmàtic d’això es va donar en un col·legi electoral de Lleida, on hi va haver el pacient amb l’infart de miocardi; les imatges mostren com, mentre se li estaven fent maniobres de reanimació, els policies van seguir carregant i, fins i tot, algunes persones colpejades van caure sobre el pacient . Els protocols d’actuació de tots els cossos policials, precisament tenen la finalitat de limitar l’ús de la força per a no provocar lesions innecessàries o, en tot cas, que aquestes siguin menys greus. No obstant, a dia d’avui no es sap exactament quines ordres van rebre els policies espanyols respecte a com havien d’actuar als centres de votació, ni tampoc qui les va donar. Per altra banda, els policies tenien responsabilitat sobre les seves pròpies actuacions i, tal com s’explica al Código de la Policía Nacional ,els agents s’han de subjectar als principis de jerarquia i subordinació però, en cap cas, l’obediència deguda no pot emparar ordres que comportin l’execució d’actes que constitueixin manifestament delicte o que siguin contraris a la Constitució o a les lleis. Diverses institucions i organitzacions internacionals van afirmar que a les càrregues policíaques de l’1 d’octubre s’havia actuat amb violència desproporcionada. Entre aquestes, el Comissionat pels Drets Humans del Consell d’Europa i l’organització Human Rigths Watch .També van proposar que es fes una investigació ràpida, independent i eficaç. Per això, Human Rights Watch, al seu darrer informe anual publicat fa pocs dies, critica que no s’hagi condemnat a cap agent de policia per l’ús excessiu de la violència durant el referèndum . Lesions dels agents dels cossos policíacs atesos Un petit nombre de policies també van ser atesos pel CatSalut (Taula 6). Nou agents pertanyien al cos de Policia Nacional, 2 a la Guardia Civil, i 1 als Mossos d’Esquadra, en total 12. Tenien edats compreses entre 19 i 65 anys i tots eren homes excepte una dona del cos de Policia Nacional. Les lesions diagnosticades van ser únicament contusions de caràcter lleu i, cap dels agents, va presentar trastorns per impacte emocional. Alguns membres del govern d’Espanya i mitjans de comunicació afins havien afirmat que el nombre de policies lesionats era molt alt, fins i tot es va donar la xifra de 400, la qual més endavant va ser notablement rebaixada . Així i tot, algunes de les acusacions judicials contra les persones relacionades amb l’organització del referèndum s’han basat, precisament, en l’existència de policies ferits. Per tant, és necessari intentar esclarir quants policies van resultar realment lesionats i quin tipus de lesions van presentar. En primer lloc, analitzant les imatges de l’1 d’octubre es pot observar que els policies anaven protegits amb botes, casc amb viseres, armilla i altres proteccions antiavalots com ara escuts . Per una altra banda, també es veu que la multitud que hi havia als centres de votació no atacaven cap policia i, en tot cas, només cridaven atemorits i indignats. En segon lloc, al registre centralitzat del CatSalut només hi consten 12 policies atesos. No es pot descartar que, esporàdicament, algun ciutadà fes una acció agressiva contra els policies però també s’ha de considerar que amb les accions de força contra les persones i l’ús de les defenses durant les càrregues també es podien haver causat lesions a si mateixos. A l’escrit de conclusions provisionals del Fiscal de la Causa 3/20907/2017 del Tribunal Suprem es redueix el nombre de policies lesionats fins a 93 i es descriuen les agressions patides pels policies indicant el centre de votació i número d’identificació o TIP de cada agent (ratllat a la còpia pública) . L’escrit explica que l’actitud de la gent era agressiva i que va causar lesions a diversos policies. Descriu que 6 agents van patir agressions, de les quals en concreta 4, i que diversos agents més en cadascun de dos centres també van ser agredits, sense dir quins traumatismes tenien. També enumera els policies nacionals i guàrdies civils que van resultar lesionats (43 i 17 respectivament) i ferits (20 i 10 respectivament); de cap dels 10 guàrdies civils ferits, tots al mateix centre electoral, consta el seu TIP (sí que consta el TIP de l’agent que els comandava). En cap dels casos enumerats d’agents lesionats i ferits s’explica quines lesions van patir. Finalment, es descriuen 7 agents amb lesions traumàtiques concretes: 1 traumatisme testicular per puntada de peu, 4 contusions, 1 ferida per puntada de peu, 1 fractura de la falange d’un dit. Excepte en aquests 7 casos, amb les dades de l’escrit es fa difícil saber el nombre de policies lesionats, ja que no explica quants dels agredits van presentar traumatismes ni quin tipus de lesions tenien els agents considerats lesionats i ferits. Per poder esclarir el nombre real de policies amb lesions seria de gran ajut l’aportació dels diagnòstics mèdics dels agents que van ser atesos en centres sanitaris diferents del CatSalut. AGRAÏMENTS A la Junta del Col·legi de Metges de Barcelona per les gestions realitzades al Servei Català de la Salut. Al Departament de Salut per la seva col·laboració, sense la qual no hauria estat possible realitzar l’estudi. REFERÈNCIES 1. Policia espanyola: ‘Aquí no es pegarà a ningú’. VilaWeb, 28-09-2017. 2. Catalunya 1 octubre 2017. Memòria gràfica geolocalitzada d’un dia que mai oblidarem. 3. Govern.cat. Primer d’octubre, informe d’una repressió #240 octubre de 2018. Primer d’octubre 1.066 ferits / Danys a 67 equipaments públics. 4. Borràs J. Dies que duraran anys (2a edició). Som-Ara llibres, Barcelona, 2018. 5. Carta del Comissionat pels Drets Humans del Consell d’Europa al Ministre de l’Interior d’Espanya. 04-10-2017. 6. Human Rights Watch, 13-10-2017. Espanya: La policia va fer un ús excessiu de la força a Catalunya. Cal una investigació independent sobre la violència durant el referèndum. 7. Violencia policial en Cataluña el 1 de octubre de 2017. Sistema de Registro y Comunicación de la Violencia Institucional SIRECOVI 8. Dastis assegura que la majoria d’imatges de violència policial durant l’1-O són ‘falses’. En una entrevista a la BBC, el ministre d’Afers Estrangers espanyols afirma que l’ús de la força va ser ‘limitat’ i ‘no deliberat, sinó provocat’. VilaWeb, 22-10-2017. 9. Un policia investigat per l’1-O diu al jutge que els ferits tenien ‘presumpta sang’ o pintura. VilaWeb, 13-11-2018. 10. El ministre espanyol Rafael Catalá fa befa al congrés dels ferits del primer d’octubre. VilaWeb, 22-11-2017. 11. Borrell diu a Brussel·les que ‘moltes imatges’ de la policia l’1-O eren ‘fakes’. 324, 22-01-2019. 12. Col·legi de Metges de Barcelona, Notícies. El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) denuncia que no es pot posar en dubte la professionalitat i independència dels metges a l’hora de certificar els ferits el dia 1 d’octubre. 13-10-2017. 13. Escrito de Conclusiones provisionales del Fiscal de la Causa 3/20907/2017 a la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, pp. 109-115. 14. CatSalut. Servei Català de la Salut. Conjunt mínim bàsic de dades CMBD. 15. Diccionari Enciclopèdic de Medicina. Enciclopèdia Catalana, SA. Barcelona, 1997-2019. 16. Diccionari Enciclopèdic de Medicina. Projecte DEMCAT. Barcelona, 2014-2019. 17. CatSalut. Servei Català de la Salut – Gencat. Regions sanitàries. 18. Guinjoan M, Rodon T. Quin criteri va fer servir la policia espanyola per reprimir en uns municipis concrets? Nació Lleida, Procés Català: Anàlisi, 15-10-2017. 19. Altesa C. L’1 d’octubre en xifres. 20. 40 minuts de l’Horror de l’1-O (imatges de 500 agressions, aproximadament). 21. Causes de lesions sobre l’aparell locomotor. Web de Cocera D, Gallardo A. Primers auxilis. 22. Traumatisme cranioencefàlic (TCE). Institut Guttmann. Especialitats. 23. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior. Direcció General de la Policia Instrucció 16/2013, de 5 de setembre, sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial. 24. Código de la Policía Nacional (edición actualitzada a 4 de enero de 2019), Ley Orgánica 2/1986, de 13 de marzo, de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad. 25. Acord Gov/25/2015, de 24 de febrer, pel qual s’aprova el Codi d’ètica de la Policia de Catalunya. 26. Recomendación Rec. (2001) 10 del Comité de Ministros a los Estados miembros sobre el Código Europeo de Ética de la Policía 27. Código de conducta para funcionarios encargados de hacer cumplir la ley. Adoptado por la Asamblea General en su resolución 34/169, de 17 de diciembre de 1979. 28. Referèndum. Els estralls de la policia a les escoles l’1-O. El Nacional / ACN, 26-09-2018. 29. Mombiela M. Investigació sobre els efectes psicològics del referèndum. Públic, 10-10-2017. 30. El testimoni colpidor de l’home a qui la policia espanyola va causar un infart l’1-O. VilaWeb, 14-1-2018. 31. Llobet A. Empitjora l’estat de salut del lleidatà que va patir un infart després de la càrrega policial a la Mariola. Nació Lleida, Referèndum, 04-10-2017. 32. Human Rights Wacth World Report 2019. pp. 237. AUTORA Núria Pujol-Moix Professora Emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigadora de l’Institut de Recerca Biomèdica Sant Pau (IIRB Sant Pau) de Barcelona ANNEX: EL REFERÈNDUM Aquests darrers anys, el dèficit fiscal crònic de Catalunya i l’augment de la tendència centralitzadora de l’estat espanyol van fer sorgir a la societat catalana la consciència de ser tractada injustament tant en l’economia com en l’autogovern . Hi havia certes expectatives de millora en el text de la reforma de l’Estatut d’Autonomia aprovada el juliol de 2006 però el Partit Popular hi va presentar un recurs d’inconstitucionalitat. El juny de 2010, la sentència sobre aquest recurs , rebaixant dràsticament les expectatives de millora, va agreujar notablement la percepció negativa que tenia la societat catalana sobre les seves relacions amb l’estat espanyol. I així, el sentiment catalanista de gran part de la població es va anar transformant en sentiment independentista ; aquest sentiment es va desenvolupar també en una part de la població, generalment d’origen no català, que prèviament no s’havia sentit catalanista . Un dels efectes d’aquesta situació va ser el progressiu increment de diputats independentistes al Parlament de Catalunya, des de l’any 2015. El Parlament de Catalunya elegit el setembre de 2015, a la sessió del dia 6 de setembre de 2017, va acordar dur a terme un referèndum vinculant sobre l’autodeterminació de Catalunya i en va aprovar la llei, basada en el dret internacional. Poques hores després, tots els membres del govern de la Generalitat en signaven el decret de convocatòria per al dia 1 d’octubre de 2017. El dia 7 de setembre, el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel govern d’Espanya contra la llei i el decret i els va suspendre cautelarment . Experts juristes van afirmar que convocar un referèndum o participar-hi no era delicte des de la modificació, l’any 2005, del codi penal d’Espanya . Per tant, el govern de Catalunya va prosseguir amb els preparatius per a dur a terme el referèndum el dia 1 d’octubre tal com estava previst. El govern d’Espanya va fer nombrosos esforços per a evitar el referèndum, que considerava il·legal. Va cercar exhaustivament i sense èxit les urnes i va intentar, per tots els mitjans, impedir que es pogués fer la votació iniciant un gran nombre d’accions repressives restriccions en la llibertat de reunió i expressió, intervenció de les finances de la Generalitat, intervenció de nombroses webs i de centres telecomunicacions, multes als membres de la Sindicatura Electoral, investigació de la majoria d’alcaldes de Catalunya per part de la fiscalia i, fins i tot, detenció temporal d’alguns membres del govern i d’algunes conselleries. Al mateix temps, el govern d’Espanya va enviar 10.000 policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya i, a final de setembre, el seu president, Sr. Mariano Rajoy, va amenaçar Catalunya amb la frase ‘Nos van a obligar a lo que no queremos llegar’ . El 27 de setembre, la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ordenar als cossos de policia Mossos d’Esquadra (Policia de Catalunya), Policía Nacional i Guàrdia Civil, coordinats per un alt càrrec del Ministeri de l’Interior, que tanquessin fins a l’1 d’octubre els locals públics on estigués previst celebrar la consulta, a fi d’impedir-la . La interlocutòria de la magistrada precisava: ‘Ello pasa, necesariamente, por adoptar todas aquellas medidas que impidan la consecución del referéndum, sin afectar la normal convivencia ciutadana.’ Segons estadístiques completades recentment, el dia 1 d’octubre els Mossos d’Esquadra van tancar 500 col·legis electorals i els policies espanyols 98 . Quan els col·legis estaven protegits per nombroses persones els Mossos no intervenien per considerar que no ho podien fer sense carregar i, per tant, sense alterar la convivència ciutadana. Les mateixes estadístiques expliquen que els agents de policia espanyols van intervenir en un total de 114 centres de votació i, en 75 d’aquests, van realitzar càrregues amb la finalitat de requisar les urnes i paperetes per a impedir la votació. D’acord amb els antecedents exposats, el poble de Catalunya estava enormement motivat per a participar en el referèndum a fi d’aconseguir la independència del país i, per això, van ser nombroses les persones voluntàries que van col·laborar en la preparació del referèndum. Van comprar, traslladar i amagar les urnes i, uns dies abans de la votació, van ocupar massivament els col·legis electorals per a evitar-ne el tancament . Durant la jornada electoral, els ciutadans van presidir les meses electorals, van votar, i van protegir les urnes amb els seus cossos Així mateix, molts informàtics voluntaris van treballar intensament per mantenir el cens universal digital durant tota la jornada . Referències 1. Montilla avisa de la desafecció dels catalans envers Espanya. VilaWeb, 08-11-2007. 2. Estatut d’Autonomia. Generalitat de Catalunya. 3. Puigdemont C., Mouton O. La crisi catalana, una oportunitat per a Europa. La Campana, Barcelona 2018. 4. La República de los no-independentistas, #NousRepublicans. Nautilus Comunicació i Cultura SL, Banyoles 2018. 5. Informe sobre la vulneració de drets fonamentals i llibertats públiques en ocasió de la reacció penal a partir de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155 CE. Maig 2018. 6. Govern.cat. Primer d’octubre, informe d’una repressió #240 octubre de 2018. 7. Anàlisi jurídica de les suspensions de normes catalanes sobre el referèndum d’autodeterminació. 8. Albalat J. G. Al carrer del Perú. Les policies locals comencen a custodiar les urnes propietat de l’Estat. El Periódico, 28-09-2017. 9. Vicens L, Tedó X. Operació urnes. Columna Edicions SA, Barcelona 2017. 10. Informe-síntesi de les actuacions del Síndic de Greuges al voltant de l’1-O. Novembre 2017. 11. Referéndum 1-O. Rajoy amenaza a la Generalitat: ‘Nos van a obligar a lo que no queremos llegar’. Público, Política, 15-09-2017. 12. Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala Civil y Penal. Diligencias previas 3/2017. 13. Catalunya 1 octubre 2017. Memòria gràfica geolocalitzada d’un dia que mai oblidarem. 14. Una gentada protegeix els col·legis arreu de Catalunya per votar en el referèndum. Els ciutadans fan vetlla durant tota la nit per a protegir els col·legis. VilaWeb, 01-10-2017. 15. Els ‘hackers’ que van fer possible el cens universal en el referèndum. VilaWeb, 04-10-2017.» PDF de l’estudi íntegre traduï al castellà.

Un estudi inèdit analitza cas per cas la gravetat dels 1.066 ferits de l’1-O

Ingredients: 500 g cireres sense pinyol 280 g farina de força 1 ou 1 culleradeta de llevat de forner mig got d’oli de gira-sol 1 gotet de llet 60 g de sucre un polsim de sal una mica de mantega 40 g de sucre (per tirar per sobre la coca) Elaboració: Posem la farina en un bol en forma de volcà. A dins el forat hi posem el llevat, el polsim de sal, el sucre, l’oli i, al final, la llet. Ho barregem i ho pastem. Si la pasta queda molt líquida, afegim una mica de farina. Quan tenim la pasta elàstica, la deixem reposar una hora, tapada amb un drap a temperatura ambient. Després, la continuem pastant. Quan la pasta no s’enganxi, ja la podem estirar amb els dits i col·locar-la a sobre d’una plata d’anar al forn, on prèviament hi haurem posat un paper vegetal engreixat amb una mica de mantega. Deixem reposar la una altra hora fins que hagi augmentat el doble del seu volum. Mentrestant, agafem les cireres, les rentem i els traiem el pinyol. Quan la coca hagi pujat, hi espolsem una mica de sucre per sobre i després hi posem les cireres. No cal prémer-les gaire perquè amb la cocció ja tendeixen a enfonsar-se. Posem la coca al forn, a 180°, de 20 a 25 minuts. Punxem la pasta per saber si és cuita. Deixem refredar la coca a sobre d’una graella perquè es ventili de sota. Un cop freda, ja ens la podem menjar.

La cuina de la Neus: coca de cireres

Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i lvette Nadal són les Kol·lontai. Un grup de cançó revolucionària i feminista, que es dediquen a fer música per lluitar per la llibertat i la igualtat de les dones. En l’espectacle, ‘Cançons Violetes‘, que aquest cap de setmana té programat tres concerts al Principat, interpreten temes escrits per dones i amb un missatge reivindicatiu, reflexiu i carregat d’esperança. Les Kol·lontai parlen de dones que lluiten i estimen. Les quatre cantautores s’uneixen i musiquen diferents escriptores de diverses èpoques i territoris com Maria Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Rosa Fabregat o Montserrat Roig. I parlen de temes tan diversos com la dona treballadora, la maternitat, el sexe, la violència masclista o la dona dins el món de la cultura. Tots centrats en les dones i el que senten. El projecte sorgit al BarnaSants, pren el nom de l’activista Alexandra Kollontai, una de les figures més importants de la revolució bolxevic i defensora i promotora dels drets i les llibertats de les dones. Els primers dels concerts que tenen programats les Kol·lontai aquest cap de setmana és el 8 de març al Teatre Ateneu de Sant Celoni. Serà a les 20 h i l’entrada és gratuïta. El 9 de març tocaran al Casal de Vallromanes. Aquesta vegada el concert començarà a les 20.30 i l’entrada té un cost de 12 euros. L’última oportunitat per veure aquestes quatre cantautores serà el 10 de març a l’Auditori Municipal de Vilafranca, on començaran a tocar a les 19.00. L’entrada en aquest cas val entre 18 i 20 euros. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Les Kol·laontai, grup de cançó revolucionària i feminista

Ferran Requejo, catedràtic de ciència política i membre del CATN, s’ha erigit aquests darrers mesos en una de les veus més actives contra el RUI. I aquesta entrevista no n’és cap excepció. No l’accepta de cap manera perquè creu que és una proposta adreçada a ‘acontentar els independentistes impacients’. També ens parla del moment polític actual, centrada en la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat, i es mostra crític amb els lideratges del procés. Tot plegat en aquesta entrevista que forma part de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’. —Nom: Ferran Requejo —Edat: Seixanta-quatre anys —Independentista? Ara sí —Des de quan? Des del canvi de segle. Sóc independentista des d’abans que fracassés l’estatut, perquè vaig començar a veure que pel camí del pacte no ens en sortiríem. Jo havia defensat models de federalisme plurinacional, però vaig veure que era una idea massa civilitzada per a l’estat espanyol. —La política és… com tenir una xicota nova. És una cosa apassionant, però alhora basada sempre en una informació incompleta de la realitat, amb un futur amb incerteses i amb unes tensions permanents perquè les dues persones són diferents. —Com us definiu políticament? Sempre em defineixo com a liberal d’esquerres. És a dir, en qüestions polítiques sóc liberal, en el terreny social sóc d’idees socialdemòcrates i en matèria nacional-cultural sempre defenso les minories, perquè no es troben mai ben acomodades en les regles democràtiques. —Teniu cap llibre de capçalera? No. Tinc autors que m’han ajudat a pensar millor, com per exemple Michel de Montaigne, William Shakespeare, John Stuart Mill, Isaiah Berlin… —El personatge històric que us inspira: No en tinc cap. No m’agrada focalitzar-me en les persones, em fixo més en les actituds. —Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada? —És una Diada de continuïtat. Estic totalment convençut que el que no fallarà serà la ciutadania. No falla mai. El format descentralitzat potser no ha estat la millor idea, però això no deixa de ser secundari en termes interns –una altra cosa és l’impacte internacional d’aquesta Diada, que serà menor pel format establert. D’una altra banda, l’objectiu de la manifestació d’enguany no ha estat tan ben marcat per part dels organitzadors com en ocasions anteriors. —L’error d’enfocament és de l’ANC? —Hi ha certa confusió en el plantejament, perquè es prestarà a interpretacions diferents. Hi ha diverses respostes a la pregunta sobre l’objectiu de la manifestació d’aquest any. És clar que s’han de defensar les institucions catalanes, però torna a ser un objectiu reactiu davant les agressions de l’estat. Les diades crec que haurien de ser propositives a partir d’objectius àmpliament compartits. —Per què creieu que hauria de sortir la gent a manifestar-se, tenint en compte el curs polític que ve? —Això no em preocupa gaire, perquè motius n’hi ha de sobres, tant els de caràcter permanent com el que van apareixent amb la conjuntura. La pregunta principal que cal dirigir als lideratges polítics i socials és la del full de ruta dels pròxims temps. Crec que hauria d’aclarir-se. No pot ser que hi hagi tres o quatre versions. Cal establir clarament quins són els objectius de la legislatura vinent. En dic uns quants: internacionalització, estructures d’estat, ampliació de la base social independentista, generar la confiança i incentivar la unitat entre partits –i, quan s’hagi fet, engegar el procés constituent civil–, elaborar un document breu de preguntes i respostes per part del govern sobre els perquès i els avantatges de la independència, un document que tothom entengui com el que va fer el govern escocès, tenir preparades les lleis de transitorietat i del procés constituent… Donar, en definitiva, una indicació clara de lideratge polític a la ciutadania i a les organitzacions socials per tal de reforçar la confiança de la ciutadania i establir un pla polític clar, contundent i, sobretot, compartit. Crec que els informes del CATN, últimament potser massa marginats, donen una base sòlida per fer tot això. —Per què no s’avança més? —Per les desconfiances que hi ha entre els actors polítics. I això contrasta amb l’espectacular energia que ha demostrat la societat civil. Que encara duri aquesta desconfiança entre els partits o en associacions com l’ANC és força ridícul. Sobretot si ho comparem amb el repte immens que significa posar un nou color al mapa polític d’Europa. —Què us agradaria que passés a la qüestió de confiança? —Ha de triomfar clarament. No tinc cap dubte que serà així, i no veig amenaçada l’estabilitat del govern. Ara, això és una condició necessària, però no suficient. Hem de tenir un govern reforçat parlamentàriament al màxim. No només per la CUP, perquè en determinats punts el suport es pot ampliar. Aquesta qüestió de confiança ha estat una bona jugada del president Puigdemont per treure’s de sobre la pressió i el protagonisme permanent de la CUP. —Si Puigdemont no la supera i hem de fer eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat? —Unes eleccions serien molt inconvenients en aquest moment i debilitarien el procés. I no es perdonaria a la classe política actual haver deixat perdre una gran oportunitat de comptar per primera vegada a la història amb setanta-dos diputats independentistes al parlament. Unes eleccions serien un tret al peu. —RUI sí o RUI no? —Crec que el RUI és una idea molt desencertada, tant des del punt de vista de contingut polític i jurídic com des del punt de vista estratègic. Bàsicament per tres motius: en primer lloc, perquè té un problema de legalitat-facticitat. És a dir, que com que és il·legal probablement aquesta vegada el govern espanyol optarà per no deixar-lo fer perquè, a diferència del 9-N, ara hi ha una nova llei del Tribunal Constitucional que permet d’actuar contra tot allò relacionat amb el procés de manera directa. En segon lloc, el RUI té un problema de legitimitat: previsiblement, hi hauria una participació baixa, perquè els votants del no no anirien a votar i tornaríem a estar en una situació semblant a la del 9-N. Una participació del 30%-40% no legitimaria gens el resultat, ni a escala internacional ni a Catalunya. I en tercer lloc, el RUI divideix el moviment independentista. Hi ha molts independentistes de base que això no ho veuen clar. I no ens convenen divisions. Ja tenim molts problemes sobre l’adversari principal. Espero que el govern de la Generalitat no compri la proposta. Crec que seria un error, tant des del punt de vista empíric com conceptual, que podria fins i tot hipotecar el futur de tot el procés. Perdríem molt temps, molta energia i probablement ens situaria davant una profunda decepció. —Dieu que el RUI pot dividir el moviment independentista i, de fet, ja hi ha dues posicions clarament marcades a favor i en contra del RUI. —Trobo que és una proposta de polítics adolescents dirigida a acontentar els independentistes impacients, que són una minoria en la societat catalana. Al moviment independentista li fa falta confiança mútua entre els partits i clarificació d’objectius i estratègies. En termes generals, crec que als partits i a les organitzacions més impacients els sobren presses i, sobretot, ingenuïtat política. —El full de ruta actual proposa declaració d’independència i posteriorment, eleccions constituents. Però podem proclamar-nos independents sense tenir un aval democràtic? —En un món ideal o en una democràcia i estat de dret civilitzats l’ordre de les coses és: primer es pren una decisió sobre el tema de fons, la independència, i, en cas de victòria del sí, s’estableixen les bases procedimentals de la separació i, internament, es procedeix a unes eleccions constituents que emmarquin l’elaboració d’una constitució. Però el cas espanyol ni és ideal, ni és una democràcia, ni és un estat de dret civilitzat. De manera que si no pots fer un referèndum previ de caràcter pactat, com els del Canadà i del Regne Unit, has d’actuar d’una altra manera. Primer has de procedir a una proclamació de la independència –quan estiguis preparat per a poder aguantar-la i desenvolupar-la– i després pots optar o per un referèndum de convalidació, tal com ha proposat J. Costa, o directament per unes eleccions constituents. Cal tenir previstos diversos plans d’acció, perquè la reacció de l’estat serà ferotge. —Però perdre unes eleccions constituents després d’haver proclamat la independència també pot originar molta frustració. —No, les eleccions constituents hi són per a elaborar la constitució d’un nou estat. Per això dic que cal clarificar el full de ruta sense dividir el moviment, és a dir, especificar què ve abans i què ve després, quins són els passos, quines són les aliances i les estratègies… Però crec que és una barbaritat que en un moment de tantes dificultats externes, encara ens imposem més dificultats internes que aprofundeixen la desconfiança, no solament entre els partits sinó també entre el lideratge polític i la ciutadania. S’ha de mantenir al màxim la unitat i la confiança internes perquè de problemes amb l’adversari exterior en sobren i en sobraran. —I mentrestant, construir les estructures d’estat. —Tot això és bastant complex i la responsabilitat bàsica del lideratge és de les institucions, el govern i el parlament. Sense tenir garantit un 50%-60% dels principals elements del full de ruta que he esmentat no pots procedir a una proclamació amb garanties d’èxit. Calcular el tempo és una qüestió alhora delicada i decisiva. No es pot establir a priori fent veure que com més aviat ho facis més garanties d’èxit tindràs. Les coses no són així de senzilles. Un error en el tempo voldria dir hipotecar l’objectiu, segurament per dècades. Com he ja he dit moltes vegades, les coses s’han de fer primer bé i després ràpid, no a l’inrevés. —Cal eixamplar més la base independentista? —Això sempre. Sempre és convenient que l’independentisme s’eixampli. Fa temps que insisteixo en el fet que hi ha un problema de comunicació de les institucions i els partits cap a la ciutadania. —I creieu que es fa bé? —Es parla molt de com s’ha de fer el procés, però no es parla mai del què i sobretot del perquè. És aquí on situo la proposta que deia abans, i que he recomanat personalment als governs de la Generalitat, tant al presidit per Mas com al presidit per Puigdemont: que, igual que va fer el govern escocès, es redacti un document de preguntes i respostes sobre els avantatges de la independència per a tots els ciutadans de Catalunya. Que no sigui un informe de cent pàgines, sinó un text breu i entenedor que doni resposta als principals dubtes del procés que fem. Per dir-ho d’alguna manera, seria el llibre blanc posat a l’abast de tothom, amb un llenguatge fresc i donant respostes de mitja pàgina a les preguntes formulades (podrien ser unes 50 preguntes). —Hi ha independència sense els comuns? —La independència necessita ciutadans. Necessita una base social àmplia. Si l’independentisme tingués el 65% dels ciutadans a favor seria imparable. Però no tenim aquest percentatge i, per tant, un desafiament fonamental és passar del 40% i escaig, que més o menys sembla clar, fins al voltant del 55%-60%. S’han de detectar els diferents grups, que ja s’ha fet, i definir estratègies diferenciades dirigides a cadascun. Però també ens hem d’adreçar al mateix món dels independentistes perquè molts tenen dubtes, tant de procediment com de contingut. —Quin tant per cent d’independentistes creieu que hi ha? —En termes estrictes, no ho sap ningú. Només tenim indicadors i càlculs indirectes, però sembla que la xifra oscil·la entre un 40% i un 50% i escaig, depenent del moment. —El 27-S l’independentisme va superar el 50%. —Sí, el vot a partits independentistes va superar el vot a partits oposats a la independència (47% – 39%). Però el 27-S es votaven partits independentistes i no es votava la independència. Són coses diferents. Les xifres varien en tots dos sentits. Hi ha ciutadans que van votar partits explícitament no independentistes que votarien independència, però també hi devia haver ciutadans que van votar partits independentistes que a l’hora de la veritat s’abstindrien o fins i tot votarien no. Observo que hi ha massa improvisació i que a vegades els partits i l’ANC estan massa capficats en si mateixos i en les seves tensions internes. —Tres coses de la independència que us motiven i que feu servir per a convèncer un indecís. —De raons en sobren. Primer de tot, un estat independent és important per ‘ser algú al món’. Per una qüestió de dignitat col·lectiva i individual. Ser algú vol dir ser respectat, ser un actor de decisió, que els teus símbols estiguin en peu d’igualtat amb els d’altres nacions i això es basa en el fet de tenir poder polític, econòmic, social i cultural, tant en l’àmbit intern com en l’europeu i l’internacional. Sense tenir un estat, això un país sempre ho farà precàriament (llevat que visqui en una democràcia plurinacional amb grans cotes de reconeixement i d’autogovern, de les quals hi ha molt pocs exemples). Entre la resta de motius, no tinc dubtes que una Catalunya independent seria un estat de qualitat, tant en el terreny polític com de desenvolupament socioeconòmic i cultural. Comparativament, seríem en el primer 5% dels estats del món en un termini inferior a 5 anys. —Quin gran error ha comès el procés? —M’estimo més parlar de dèficits que no d’errors. El principal dèficit són les desconfiances que hi ha entre els actors polítics, que contrasta amb l’espectacular energia que ha demostrat la societat civil. Que encara duri aquesta desconfiança entre els partits o a l’interior d’associacions com l’ANC és força ridícul, en comparació amb la magnitud de l’objectiu principal. Necessitem i hem d’exigir molta més professionalitat en els actors polítics. —I algun encert? —El gran encert és la fortalesa dels ciutadans, que mentalment han fet una ruptura espectacular i amb molt poc temps. Que només en cinc anys s’hagin mobilitzat dos milions de persones i que aquesta mobilització es vegi que no és flor d’un dia, és sorprenent. Normalment els canvis mentals en les democràcies costen una generació, i aquí s’ha produït en molt poc temps. Ara, seria imperdonable que la classe política i les institucions dinamitessin aquesta fortalesa ciutadana. I encara no ens hem alliberat d’aquest perill. —En algun moment ho heu vist molt magre? —No, mai no ho he vist magre. Hi ha hagut moments de preocupació i fins i tot d’emprenyament, quan els lideratges estan més pendents de les seves batalletes internes, que normalment només els interessen a ells, que de fer avançar el procés d’una manera intel·ligent i raonable. Però confio en la ciutadania de Catalunya. I també confio que la classe política i els lideratges de les principals organitzacions socials finalment aniran aprenent a ser cada vegada més professionals i a estar més pendents de l’èxit del procés que no de les seves qüestions internes. Sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)‘: Eduard Voltas,Salvador Cardús, Natàlia Esteve, Isona Passola, Roc Casagran, Bel Olid,Imma Tubella, Pau Alabajos, Núria Bosch, Quim Morales, Albert Pont i Marc Crosas.

Ferran Requejo: ‘El RUI és una proposta de polítics adolescents’

El govern d’Andorra ha aprovat la modificació del Reglament regulador de les prestacions de reemborsament de les despeses de desplaçament i allotjament per realitzar els tractaments i proves diagnòstiques que no es poden realitzar a Andorra, per actualitzar les tarifes i que el reemborsament sigui del 100%. Així ho ha exposat el ministre de Salut, Joan Martínez, durant la compareixença convocada per explicar els acords presos pel Consell de Ministres fet avui. Martínez ha explicat que, a més de retornar el 100% de la despesa per al pacient, també es cobrirà per a l’acompanyant quan es requereixi, si el malalt està ingressat. Un altre canvi introduït és que no serà necessari presentar les factures per cobrir les dietes i altres despeses complementàries i s’estableix una tarifa genèrica, de 15 euros diaris. Així mateix, s’ha aprovat incorporar el servei de taxi individual per a aquells pacients de càncer que s’han de desplaçar diàriament fora d’Andorra per realitzar les sessions de radioteràpia, adaptat als horaris del tractament i tornant a acabar la sessió. Fins ara el servei era compartit i els pacients s’havien d’esperar abans o després de rebre el seu tractament fins que els altres l’haguessin rebut per tornar. Per a aquest nou servei individualitzat s’ha previst una partida d’uns 200.000 euros, segons ha explicat el ministre de Salut, encara que es preveu que sigui menor pels canvis que s’estan realitzant a nivell de tractaments de radioteràpia, que afavoreixen la reducció de les sessions. La modificació del reglament entrarà en vigor el dia 2 de gener del 2020. El Govern d’Andorra també ha aprovat un decret per finançar la micropigmentació mamària en aquelles persones que han patit “el drama” d’un càncer de mama i una mastectomia, ha explicat Martínez. L’executiu ha valorat la “rellevància de la micropigmentació en la recuperació psicoemocional de la malaltia” i entén que és un procediment que ha de comptar amb finançament públic. Serà directament el ministeri de Salut qui pagarà el servei de micropigmentación de l’aurèola mamària i del mugró, amb un màxim de 220 euros per mama o de 380 euros per les dues, quan es presenti la recepta d’un metge especialista en cirurgia, oncologia o ginecologia i la factura del centre. D’altra banda, el Consell de Ministres també ha acordat posar en marxa un nou sistema d’informació per a la gestió del Registre d’Animals de Companyia, que s’encaixa en el marc normatiu de la Unió Europea en qüestions d’identificació, normes zoosanitàries i el moviment no comercial d’aquests animals. El nou sistema permetrà establir el vincle entre l’animal i la persona propietària i es declara responsable amb caràcter general administratius i legals, ha explicat el director del departament d’Agricultura, Josep Casals. La novetat radica en l’adhesió als metabuscadors especialitzats en els registres d’animals de companyia d’altres països per facilitar la identificació del propietari dels animals que es puguin extraviar o abandonar tant dins com fos del territori andorrà. A més, agilita els tràmits de vigilància de salut animal, el control dels potencialment perillosos i facilita també la gestió administrativa de la recuperació o adopció.

El govern andorrà reemborsarà al 100% les despeses de desplaçament dels seus pacients

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha anat avui a l’illa grega de Samos, on ha visitat camps i assentaments de refugiats i s’ha reunit amb representants de l’Agència de Refugiats de Nacions Unides (ACNUR) a l’illa. Els ha traslladat ‘el rebuig del parlament per la inacció de l’estat espanyol’ i ‘el compromís de la cambra catalana de construir vies legals i segures per a facilitar la rebuda i l’acolliment de refugiats’. En una anotació a Twitter, ha criticat que aquests refugiats esperen que els estats europeus compleixin els compromisos d’acolliment: ‘Vides frustrades i atrapades per la inacció de la comunitat europea.’ Avui hem viatjat fins a la illa de #Samos, on milers de persones refugiades viuen confinats en camps i assentaments esperant que els Estats europeus es decideixin a complir els compromisos d’acollida. Vides frustrades i atrapades per la inacció de la comunitat europea. pic.twitter.com/1NcEJLXRx9 — Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) August 3, 2019 També s’ha reunit amb l’entitat catalana Humanity Wings, formada per voluntaris que ‘intenten millorar les condicions de vida dels refugiats’ i cobrir-los les necessitats més bàsiques. Torrent els ha agraït la seva tasca.

Torrent critica des de Grècia ‘la inacció de l’estat espanyol’ en la crisi dels refugiats

Tres terratrèmols, que han arribat als 5,7 graus en l’escala de Richter, han sacsejat el centre d’Itàlia. Els tremolors s’han fet sentir fins i tot a la capital, Roma, on s’ha desallotjat el metro. De moment no s’ha informat sobre danys o ferits. Segons el Centre Nacional de Terratrèmols italià, l’epicentre s’ha localitzat a la província de L’Aquila, que ja va ser copejada el 2009 per un terratrèmol de 6,3 graus que va deixar uns 300 morts. En concret, l’epicentre ha estat a Ascoli Piceno a uns 10 quilòmetres de profunditat. #Earthquake: M5.3 Amatrice, Italy(7km WNW) https://t.co/QUNuoEPvj5 #earthquake pic.twitter.com/QImZBS6TVy — EmgWatch Earthquakes (@emgw_earthquake) January 18, 2017 La zona ja va ser colpejada per diversos sismes l’any passat. A l’agost un terratrèmol va destrossar completament el poble d’Amatrice, a set quilòmetres de l’epicentre actual, i va deixar 298 víctimes mortals. En les últimes 36 hores no ha parat de nevar a la zona i les comunicacions, ja de per si complicades pels anteriors sacsejos, encara s’han tornat més difícils. Els tremolors s’han sentit a regions com el Lazio, els Abruzzos i les Marques.

Tres terratrèmols fan tremolar el centre d’Itàlia

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha titllat la Xina de ‘manipuladora de divises’ perquè el banc central xinès ha permès la caiguda del valor de la seva moneda, el iuan. Ha estat el darrer episodi de la guerra comercial que mantenen tots dos països des que Trump va arribar a la Casa Blanca. Malgrat que les dues potències econòmiques negocien un nou acord comercial, Trump va revifar la guerra a començament d’agost amb l’anunci que augmentaria un 10% els aranzels a diversos productes xinesos a partir de setembre. …during the talks the U.S. will start, on September 1st, putting a small additional Tariff of 10% on the remaining 300 Billion Dollars of goods and products coming from China into our Country. This does not include the 250 Billion Dollars already Tariffed at 25%… — Donald J. Trump (@realDonaldTrump) August 1, 2019 La resposta de Pequín va ser deixar que la moneda caigués per sota del valor psicològic dels 7 iuans per dòlar, el valor més baix d’aquests darrers anys. Tanmateix, va ser realment una represàlia? O potser la venjança de la Xina encara ha d’arribar? Fins ara, l’única decisió oficial per a respondre als aranzels ha estat anunciar que deixarà de comprar productes agrícoles nord-americans i que es podrien aplicar aranzels a d’altres que ja s’han adquirit. Pel que fa a la moneda, diversos analistes aclareixen que Pequín no ha devaluat el iuan, sinó que ha deixat de mantenir-lo artificialment per damunt del seu valor real. És cert que si el valor del iuan disminueix, importar productes xinesos esdevé més barat i, per tant, es pot contrarestar l’efecte dels nous aranzels nord-americans. En tot cas, el moviment es llegeix més com un avís de la Xina que no pas com una resposta directa. ‘Com que la Xina fa augmentar l’escala de valor per l’increment de les exportacions tecnològiques, alguns es pensen que el iuan hauria de ser més fort. Però ara, òbviament, aquesta no és la discussió. El banc central ha permès que la depreciació que el mercat empunyava s’hagi reflectit en el tipus de canvi final’, diu a VilaWeb Alicia García Herrero, economista en cap per Àsia del banc Natixis i col·laboradora del Reial Institut Elcano. Yu Yongding, investigador de l’Acadèmia Xinesa de Ciències Socials, que ha aconsellat Pequín en matèria econòmica durant anys, creu que l’acusació de Trump és ‘ridícula’. Sosté que la devaluació és la resposta del mercat a l’anunci d’aranzels i descarta que la Xina entri en cap guerra de divises perquè en sortiria perjudicada. La Xina es prepara Què pot fer, doncs, la Xina? Yu diu que no necessita venjar-se, sinó que ha de ser pacient i mirar com evoluciona la situació. ‘L’economia té prou resiliència. La Xina pot superar els problemes causats pels aranzels. La gent aquí està força tranquil·la i a punt per encarar aquests desafiaments. Crec que posar taxes addicionals a les exportacions xineses perjudicarà més l’economia nord-americana que no pas la xinesa. Els consumidors patiran. Espero que Trump canviï de parer.’ García Herrero explica que difícilment Pequín posarà nous aranzels a productes nord-americans, perquè només queden per taxar productes que la Xina realment necessita. I avisa: ‘Si tens un bé que no pots substituir i hi poses aranzels, el paguen els teus consumidors. El preu del producte augmentaria.’ Tanmateix, diu que la Xina pot respondre de moltes maneres. ‘La més rellevant i que intenta de fa més temps és la self reliance. És a dir, viure amb els seus propis mitjans. Deixar de dependre de les importacions nord-americanes en sectors clau, com ara el de l’energia o el dels semiconductors. Perquè saben que en qualsevol moment poden quedar fora d’aquesta cadena de valor.’ Yu puntualitza que el país no té pas una voluntat aïllacionista, encara que estigui obligada a accelerar els esforços en el camp del desenvolupament i la innovació tecnològics. Recorda que la Xina vol continuar essent un proveïdor mundial de tecnologia, encara que polítics nord-americans vulguin expulsar-la de la cadena de valor global. Una estratègia negociadora fallida Si els aranzels anunciats pel govern dels Estats Units perjudiquen sobretot la seva economia, per què Trump vol augmentar-los? Yu hi veu un intent de tenir avantatge negociador en les converses per al nou acord comercial. La investigadora del Reial Institut Elcano coincideix que va ser una maniobra per a pressionar Pequín i tancar l’acord. I sosté que Trump va prendre la decisió perquè les converses s’havien paralitzat arran de les divergències internes a la Xina. Our representatives have just returned from China where they had constructive talks having to do with a future Trade Deal. We thought we had a deal with China three months ago, but sadly, China decided to re-negotiate the deal prior to signing. More recently, China agreed to… — Donald J. Trump (@realDonaldTrump) August 1, 2019 Explica que el vice-primer ministre, Liu He, cap negociador xinès, es pensava que tenia el beneplàcit del president, Xi Jinping, per a acceptar algunes condicions dels Estats Units, especialment la reforma d’empreses estatals i l’eliminació de subsidis públics. Però els sectors més conservadors del Partit Comunista xinès i les elits econòmiques que en resultarien més afectades ‘van dir que ni parlar-ne.’ ‘A Trump li ha sortit malament, perquè les faccions xineses més nacionalistes han guanyat la batalla.’ Diplomàcia dura i diplomàcia tova L’economista espanyola explica que per respondre els atacs contra la seva economia, la Xina també fa servir la seva posició global ‘de manera gosada i, per tant, perillosa’. Cal recordar el seu poder militar i el control de recursos naturals arreu del planeta. ‘Tot allò que fa en la geopolítica se li escapa de les mans, incloent-hi Hong Kong. Per guanyar aquesta batalla necessites amics, no pas gent que et temi. Fa servir la geopolítica de manera curtterminista. A llarg termini, això li pesarà.’ A més, Pequín prova una diplomàcia tova amb altres actors internacionals que puguin moderar la posició dels Estats Units. Per exemple, amb la Unió Europea, en qui veu un bloc debilitat per la fragmentació dels seus estats. Tanmateix, ha fracassat en l’intent que giressin l’esquena als Estats Units en la seva estratègia contra el gegant asiàtic. ‘Per als països continentals i també per al Regne Unit, és clau tenir relacions amb Washington.’ Amb aquesta situació, la Xina opta per debilitar la Unió Europea, explica García Herrero. No pas fins al punt de fer-la caure, perquè té en el seu ADN evitar problemes polítics rellevants al món. ‘Creu en l’estabilitat, però sí que vol una Europa més desencaixada, si més no, poder blocar algunes de les decisions que l’afecten.’ Posa com a exemple la quantitat de decisions que Grècia i Itàlia han aturat al Consell Europeu, algunes relacionades amb la violació dels drets humans. Una solució a costa de l’economia europea? Precisament, Europa podria ser la gran perjudicada per la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina. Tots dos economistes creuen que el país asiàtic no deixarà la taula de negociació malgrat la maniobra de Trump. ‘La Xina sempre s’hi asseurà perquè és pragmàtica. Passa que cada vegada s’hi asseu amb menys confiança d’aconseguir-ne res. I aleshores es converteix en una taula de pòquer, no pas de negociació. En pot sortir qualsevol barbaritat. I compte, que Europa no hi és, en aquesta taula’, avisa García Herrero. Després de dos anys de negociació, dóna per mort qualsevol acord que impliqui transformar l’economia xinesa en una economia de mercat. Tanmateix, esmenta la possibilitat d’un acord de circumstàncies, ‘per a salvar la pell’, basat a augmentar les importacions que la Xina fa de productes dels EUA. S’especula que en sis anys importaria per un valor superior al bilió de dòlars. ‘Seria un desastre per a Europa, perquè per a importar aquestes quantitats ingents dels EUA, per exemple avions, la Xina deixaria de comprar-los als fabricants europeus. Per a Europa, aquesta mena d’acord és més perjudicial que un no–deal‘, diu l’experta espanyola. Yu confirma que si la Xina es veu forçada a reduir el desequilibri comercial amb els EUA precipitadament, haurà de reduir les importacions que fa de la resta del món. I té clar què ha de fer la UE per evitar-ho: ‘Els països europeus no haurien de quedar-se de braços plegats mirant la lluita entre la Xina i els Estats Units. S’haurien d’implicar a persuadir els EUA de ser més racionals.’

Fins on pot arribar la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina?

Des d’avui i fins al dia 6 de setembre es faran arreu de Catalunya les proves d’accés a la Universitat pel curs 2018-2019. Un total de 5.431 estudiants s’han matriculat de la prova d’accés a la universitat (PAU) en la convocatòria extraordinària de setembre. Hi haurà 22 tribunals ordinaris, dotze a Barcelona, quatre a Bellaterra, dos a Girona, dos a Lleida i dos a Tarragona. La major part dels estudiants, 3.606 (un 66,4%), presenta a les proves de la fase general i a algun dels exàmens de la fase específica i 1.825 faran només exàmens de la fase específica (1.326 són estudiants de Batxillerat i 499 de Cicles Formatius de Grau Superior). D’altra banda, un total de 300 dels estudiants que van a la selectivitat de setembre ho fan per millorar nota i 153 ho fan perquè va suspendre en anteriors convocatòries. Els exàmens d’avui són els de llengua castellana, llengua catalana, història de la filosofia, economia de l’empresa, química, literatura castellana, anàlisi musical i dibuix tècnic. Demà es faran els d’història, llengua estrangera, ciències de la terra, fonaments de les arts, matemàtiques aplicades a les ciències socials, electrotècnica i història de l’art. L’últim dia, el dimecres, hi haurà els de geografia, física, dibuix artístic, llatí, matemàtiques, biologia, cultura audiovisual, grec, literatura catalana, disseny i tecnologia industrial. Els estudiants podran saber les notes el 18 de setembre al portal web de la Generalitat.

Avui comencen les proves PAU de setembre a Catalunya

El 1705, durant la Guerra de Successió, els catalans austriacistes que volien el retorn del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt duien una escarapel·la –una mena de llaç– groga al barret per a solidaritzar-se amb ell i el seu exili. Aquest gest de resistència antiborbònica va enfurismar tant Felip V que, a Vic, va ordenar que es pengés aquells qui portessin la insígnia groga damunt del cap. Tres-cents dotze anys després, el groc torna a ser el símbol de la resistència catalana. No sabem si quan es va triar el crespó groc per a exigir l’alliberament dels presos polítics es va tenir en compte aquest precedent històric o si ha estat una curiosa casualitat, però aquest color s’ha convertit en el símbol de la lluita catalana per l’autodeterminació. Una lluita que ha deixat –i encara en deixa– un reguitzell de cartells, lemes, pintades i manifestacions artístiques que Toni Galmés, historiador de l’art i dibuixant col·laborador d’Òmnium Cultural, ha recopilat al llibre Groc: història gràfica d’una lluita (Comanegra). L’eclosió de la revolta gràfica catalana arriba amb els cartells i domassos de la campanya del referèndum i passa per l’ocupació de l’espai públic amb llaços i simbologia groga, tot sovint transformada pels unionistes. Però no comença el 2017. Com explica Toni Galmés al llibre, ja des de les primeres mobilitzacions multitudinàries convocades per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, el simbolisme i la força de les imatges van materialitzar-se en cartells artísticament potents. Tanmateix, no és fins a la campanya de la consulta del 9-N que un grup d’artistes no decideix de fer servir l’art per exigir democràcia. ‘La indignació provoca creativitat’, diu Galmés. I amb l’etiqueta #Cartells9N, artistes com Conrad Roset, que va proposar de fer cartells de campanya, Paula Bonet, Lara Costafreda, Pere Rosell, Bernat Solsona, Jordi Calvís, Marc Pallarès i els col·lectius Reskate i Atabalats, entre molts més, van penjar obres a les xarxes socials per a animar la gent a votar. El motiu: la prohibició de l’estat espanyol de posar les urnes. Obra de Pep Boatella #Cartells9N. Va ser el mateix detonant que l’estiu i la tardor del 2017 va fer que hi hagués penjades de cartells massives, es fessin cartells alternatius per a la campanya del referèndum i dibuixants d’arreu retratessin la violència policíaca del Primer d’Octubre i la repressió. Totes les lluites tenen un símbol, i després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i de la prohibició de la junta electoral espanyola de fer servir el groc a l’espai públic durant la campanya del 21-D, el color groc ha esdevingut el símbol d’aquesta mateixa lluita per la democràcia, la llibertat d’expressió, la llibertat i l’autodeterminació. ‘El groc uneix moltes d’aquestes lluites’, diu Galmés. ‘Totes les reivindicacions tenen un símbol, ja sigui un objecte, com la falç i el martell en el cas del socialisme, o un color. El vermell en el mateix socialisme, el lila en el feminisme.’ Adoptar un símbol per a la lluita serveix ‘per a evitar la violència perquè és una manera de canalitzar els bàndols’. Mural de Pol Leiva Cuixart. L’art polític i comunicatiu Quin valor artístic tenen unes peces que poden reproduir-se milers de vegades i escampar-se arreu? La pregunta ja se la feia Walter Benjamin el 1936 a L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica: la tècnica ha matat la concepció de l’art com a cosa única i irrepetible. Ara l’art és també missatge. ‘Des de la Segona Guerra Mundial hi ha la tendència a pensar que l’art que fas és polític i, per tant, desvincular la part política de l’artística és treure valor a ambdues parts’, explica Toni Galmés, i afegeix que el valor artístic de la producció gràfica dels darrers anys a Catalunya rau en la capacitat que han tingut de comunicar. ‘El seu valor és l’habilitat que tenen perquè la gent se les apropiï i les faci servir com a objecte utilitari comunicatiu, és a dir, la seva capacitat de crear opinió pública mitjançant la imatge.’ La capacitat, també, de molestar. ‘Els colors fereixen. Alguns veuen un llaç groc i el pinten o hi fan una readaptació a sobre perquè els molesta’, afegeix. ‘I és aquest el seu valor artístic, que també és social i és polític.’ Reminiscències del Maig del 68 Les pintades i els cartells polítics escampats arreu ens recorden la revolta gràfica del Maig del 68. Un grafisme que no va aparèixer només a l’estat francès: l’Atelier Populaire de la Sorbonne també va tenir el seu homòleg a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) amb el Political Poster Workshop. Aquests pòsters, que no van signats, els pot adquirir qualsevol i penjar-los on vulgui per escampar la revolta. ‘Són pòsters fets molt ràpidament amb colors simbòlics, imatges senzilles i frases molt directes. Perfectes com a eina comunicativa’, explica Galmés. I allò que passava l’any 1968 també passa l’any 2017: l’ANC i Òmnium, arran de les prohibicions del govern espanyol de fer campanya, pengen de franc a les respectives webs els cartells del referèndum perquè tothom els pugui descarregar, imprimir i penjar. Aquests dies –i també després dels empresonaments– és clau la plataforma #empaperem per a arribar a tanta gent com sigui possible: cartells negre sobre blanc amb lletres grans i clares, missatges directes, fàcils d’imprimir a qualsevol lloc. ‘La bellesa és al carrer’: cartells i pintades del Maig del 68 Cartell del Maig del 68 i fotografia de la manifestació del 3 d’octubre feta per Joan Antoni. Tot i els cinquanta anys de diferència, és curiós de veure com alguns dels leitmotivs del maig francès s’han repetit a la tardor catalana: les crítiques contra la manipulació d’alguns mitjans de comunicació, contra la violència policíaca dels antiavalots i, també, contra el cap de govern. Si durant el Maig del 68, la frase del general De Gaulle ‘la reforma sí, el desgavell no’ va ser motiu de burla i acarnissament per part dels estudiants, a Catalunya, un dels crits burlescs és ‘els catalans fem coses’, recordant que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, havia dit en un vídeo electoral: ‘M’agraden els catalans perquè fan coses’. Del Maig del 68 no se’n copia l’estètica, que és ben diferent, sinó l’essència: l’ús popular que s’ha fet d’aquests pòsters i imatges. La penjada de cartells multitudinària del 24 de setembre sota el lema ‘Marató per la democràcia’ n’és un dels exemples més clars. La imatge de cartells d’Òmnium estesos a la plaça de la Universitat de Barcelona recorda la dels cartells estesos perquè se n’assequés la tinta a l’Atelier Populaire el Maig del 68. ‘L’encartellada popular és una forma de resistència pacífica, de desobediència pacífica: és el poder popular’, diu Galmés. Atelier Populaire, 1968. Fotografia de Philippe Vermès. Fotografia de Crida per la Democràcia. L’espai públic, la lluita de símbols i la inexistent campanya del no Els balcons de pobles i ciutats són plens de banderes i de domassos. No tan sols d’estelades i pancartes que demanen l’alliberament dels presos polítics i exigeixen democràcia. El procés també ha fet aparèixer als balcons banderes espanyoles i europees, fins i tot banderes espanyoles republicanes. De fet, la campanya de l’ANC pel sí al referèndum es basava a pintar els balcons amb els colors dels domassos que repartien. Penjar domassos és una manera de sobresortir dins la cacofonia visual que hi ha a l’espai públic, on la imatge és la protagonista. Segons que explica Galmés, penjar domassos és una tradició molt mediterrània i catalana, vinculada a la cultura popular i a les festes majors: ‘Antigament, es treien les teles de domàs, les teles nobles que cobrien els llits, i es posaven al balcó perquè eren boniques. I per festa major, era el moment de lluir-les per demostrar la teva joia i la teva alegria de viure.’ I ara continua aquesta voluntat de destacar entre la resta. ‘Pintar el terra, escriure a les parets o omplir-ho tot de llaços grocs també respon a la voluntat de fer-ho tot cada vegada més gran i impactar’, diu Galmés, qui afegeix que posar llaços grocs ‘és una gran provocació, una manera de cridar l’atenció’, i que treure’ls o pintar-hi una bandera espanyola aprofitant-ne el color ‘respon exactament a la mateixa voluntat provocativa’. L’espai públic, diu, ha de ser polític: ‘És un error dir que s’ha de vetllar per la neutralitat de l’espai públic; hem de vetllar perquè tothom pugui dir allò que hagi de dir a l’espai públic’. Pintar la bandera espanyola en un llaç groc ‘és una mostra de política popular’. Aquesta resposta a la provocació potser és de les poques manifestacions gràfiques del ‘no’ durant aquests anys, perquè no hi ha hagut cap campanya gràfica en contra de la independència. No els calia, diu, ‘perquè sabien que el referèndum no es faria i continuen pensant que no es va fer’. ‘No necessitaven fer propaganda de res perquè tenien tot l’aparell de l’estat a favor seu.’ L’humor, arma llancívola Quan el creuer Moby Dada, decorat amb dibuixos de Warner Bross, va arribar al port de Barcelona per allotjar agents de la policia espanyola enviats a Catalunya per evitar el referèndum, la reacció general va ser riure. La imatge d’agents antiavalots vivint entre dibuixos animats va ser tan esperpèntica, que aquells agents que després van carregar violentament contra la població pacífica es van acabar coneixent popularment com a piolins. Des del Piulet amb la banda vermella tapant-li la boca fins al Coiot estomacat, hi ha hagut centenars de mems, cartells i dibuixos que han fet befa de la repressió espanyola amb els dibuixos de la Warner. Justament, un dels fils conductors que uneix molts cartells i pintades és aquest: l’humor. ‘Totes les revoltes fan servir l’humor perquè és una eina molt potent’, explica Galmés. ‘Amb l’humor et rius de l’altre; et deixes endur, però també l’interpel·les’, i afegeix: ‘Quan et sents agredit, la millor arma és riure-te’n, situar-t’hi per sobre.’ L’humor és enginy, creativitat. I en canvi, la violència, no. El retrat, la humanització dels represaliats Des que són a la presó, però també des que són a l’exili, la manera de recordar i reivindicar els represaliats són els retrats. Probablement, els més icònics són els vectors de l’il·lustrador Jordi Calvís, que també es poden descarregar des de la seva web i imprimir. N’hi ha d’altres, com els de Toni Galmés mateix, fets per a Òmnium. La il·lustració, no pas la fotografia, ha servit per a reivindicar-los. Galmés explica que tant l’ANC com Òmnium tenien clar que havien d’interpel·lar la humanitat d’aquestes persones, ‘perquè deixaven de ser polítics per ser un més de nosaltres, perquè defensaven les mateixes idees que nosaltres’. El retrat sintetitza i dóna humanitat. Il·lustrar amb les cares de la gent a qui es ret homenatge no és nou, a Belfast totes les parets eren plenes dels retrats dels presos de l’IRA, per exemple. L’efectivitat d’humanitzar rau en el posat afable, ‘la mirada perduda que no t’interpel·la directament i et diu “vota’m” sinó que mira cap al futur’. Per Galmés, és una manera de crear empatia, de dir ‘la teva lluita és la meva, i per tant, la teva repressió també és la meva’. La reutilització d’un símbol, el crit per la llibertat d’expressió Cartell d’Òmnium Cultural. Un dels símbols que més ha transcendit, a banda del color groc, és la franja roja sobre la boca, utilitzada inicialment per a la campanya del referèndum ‘Crida per la democràcia’. Una jove, un nen, un immigrant, gent gran… Tots, amb la boca tapada per la banda. La idea primera era recordar que la prohibició de votar interpel·lava tots els col·lectius de la societat, però ha acabat esdevenint un símbol contra la repressió, per la llibertat d’expressió. Galmés, que va ser l’encarregat de dibuixar la campanya, pensa que no hauria tingut tanta transcendència si la Guàrdia Civil no hagués prohibit de distribuir la revista d’Òmnium en què es repartia un domàs amb una d’aquestes imatges: ‘Si la Guàrdia Civil no hagués fet res, probablement hauria passat sense pena ni glòria, però es converteix en símbol de repressió i de censura. I quan hi ha censura, la veu del poble es fa més forta.’ L’encàrrec d’Òmnium era d’actualitzar una imatge que el 1978 ja havia estat un símbol per la llibertat d’expressió i contra la repressió i la censura. El 1977, la companyia teatral els Joglars va estrenar l’obra La torna, una crítica mordaç i sense subterfugis al cos militar i a la pena de mort. Tot i que l’obra havia passat la censura, els autors van ser condemnats i van acabar a la presó i a l’exili. Com a protesta pel judici contra la llibertat d’expressió dels artistes, es va fer un logotip en què es veia una màscara de teatre amb una banda vermella que li tapava la boca i unes lletres cal·ligrafiades que deien ‘llibertat d’expressió’. És un disseny original de l’escenògraf i fundador del Teatre Lliure Fabià Puigserver. La idea, però, sembla que va ser de Teresa Calafell, membre de la companyia Putxinel·lis Claca, segons que explica Galmés al llibre. Sigui com sigui, la imatge va esdevenir icònica, i la banda vermella que tapa la boca torna a ser el símbol contra la manca de llibertat d’expressió. També s’ha emprat en cartells que demanen la llibertat de Valtònyc, dels presos polítics i contra el 155. ‘La torna’: quan el pres polític era Boadella Així doncs, els pòsters, els lemes convertits en pintades i cartells, els grafits, els mems, les il·lustracions i les banderes han estat una eina per a la lluita per l’autodeterminació. També ho han estat de moltes altres lluites, com ara la feminista, de la qual Comanegra publicarà també la història la gràfica. Els autors són Toni Galmés i Maria Àngels Cabré, durà per títol Lila: història gràfica d’una lluita i farà un repàs de la història gràfica del feminisme des d’una perspectiva global.

Groc: la lluita visual per l’autodeterminació

El dia que el Parlament de Catalunya va votar la Declaració Unilateral d’Independència, el 27 d’octubre, Albano-Dante Fachín, Joan Giner i Àngels Martínez van introduir la papereta de votació a l’urna sense mostrar-la, al contrari de la resta del seu grup, Catalunya Sí que es Pot. Després Fachín va explicar que no l’havia ensenyada per respecte ‘als qui serien perseguits per haver votat que sí’. Lluís Llach, ex-diputat de Junts pel Sí al parlament, va recordar aquest moment en l’entrevista del ‘Preguntes Freqüents’ de TV3 d’ahir: ‘Recordo gent d’esquerres ensenyant el seu “no” després d’haver-nos amenaçat dient que els qui votàvem que sí podíem ser reconeguts i podríem tenir causes penals.’ “Recordo alguns parlamentaris com @LluisRabell o @jcoscu ensenyant el seu “no” després d’haver-nos amenaçat que podríem tenir causes penals” @lluis_llach a #FAQSenliquidaSSSióTV3 ▶ https://t.co/vEo1qeFXVV pic.twitter.com/0AO6yM47BB — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) 21 de juliol de 2018

Lluís Llach recrimina el paper dels comuns en la votació al parlament del 27 d’octubre

El ministre espanyol de Foment, José Luis Ábalos, ha defensat la gestió ‘responsable’ del govern espanyol en la crisi del vaixell Open Arms, que ha estat a la deriva 19 dies amb més d’un centenar de migrants a bord, a l’espera d’un port segur. A més, ha indicat que si finalment es multa la nau de l’ONG catalana serà una decisió ‘administrativa’ i ‘en cap cas’ política. ‘Les sancions en el cas de la nostra legislació constitueixen un procés administratiu i estan basades en fets i no en voluntats’, ha subratllat el ministre en una entrevista a la Cadena Ser, recollida per Europa Press. No obstant això, Ábalos ha recordat que el vaixell, després de tres mesos blocat al port de Barcelona, va obtenir el permís per a sortir d’allí per transportar ajuda humanitària i no persones perquè ‘no li oferirien en aquestes aigües un port.’ ‘No pot transportar persones’ ‘El vaixell no reunia les condicions per al transport de persones sense que es posés en risc la seguretat d’aquestes persones’, ha precisat, per a afegir que són aquests arguments els que en aquesta crisi ha utilitzat l’ONG per a no venir a l’estat espanyol amb els migrants. El titular de Foment ha assenyalat que el govern espanyol ‘va donar una alternativa’ a l’ONG que ‘no li corresponia’, però que davant ‘l’absència de ports’, per la negativa d’Itàlia, va oferir a l’Open Arms desembarcar els migrants en un port de l’estat. ‘Haig de dir que l’Open Arms mai ens va demanar un port d’Espanya, una altra cosa és la utilització que uns altres volien fer del tema, però mai ens el va demanar perquè hi havia ports pròxims i assegurances molt més a prop. Quan li plantegem venir a Espanya ens va dir que el vaixell no estava en condicions de fer un viatge d’aquestes característiques’, ha argumentat Ábalos.

Ábalos diu que si es multa l’Open Arms no serà una decisió política

Les mostres de solidaritat del País Valencià no han parat d’ençà que hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils. El suport s’ha materialitzat aquest divendres al matí amb una concentració convocada a la porta del Palau de la Generalitat, des d’on el Consell ha fet una crida ‘en defensa de la llibertat i democràcia front a la por i el fanatisme’. La vice-presidenta, Mònica Oltra, ha llegit un comunicat en representació del Consell i de la societat valenciana amb el qual ha mostrat ‘la solidaritat i dolor compartit amb les víctimes i familiars, així com amb el conjunt de la societat barcelonina i catalana’. Oltra també ha tingut un record per a ‘totes les persones que pateixen al llarg del planeta, fora de la immediatesa mediàtica, les conseqüències de la intolerància i del totalitarisme’. A la concentració, també hi ha assistit el president de la Generalitat, Ximo Puig, qui ha expressat la seva ‘tristesa i indignació’ i ha advocat perquè ‘la pedagogia de valors impregne el món’ per combatre ‘la barbàrie’. ‘Açò no és una guerra de civilitzacions, sinó d’aquells que estimen la llibertat, la tolerància, la igualtat i la fraternitat i d’aquells que volen imposar el totalitarisme’, ha declarat. La concentració institucional també ha estat acompanyada d’un centenar de persones. 🗣 Com deia Espriu “…l’amor venceria la mort”. T’estimem molt Barcelona. ⚫️ Concentració al @palauGVA en rebuig al terror @monicaoltra pic.twitter.com/eBuxpHOEN1 — Generalitat (@generalitat) 18 d’agost de 2017 El dia de l’atemptat Llançades les primeres informacions sobre l’atemptat, el suport valencià va arribar immediatament de la mà de la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Carmen Montón, qui es va dirigir amb per telèfon al seu homòleg principatí, Toni Comín, per oferir a la Generalitat catalana tots els recursos sanitaris que es necessitessin. El Consell va posar en disposició de l’executiu català el trasllat d’unitats SAMU des del País Valencià o l’enviament de bosses de sang, mesures que finalment no han estat necessàries. Els dirigents polítics també van mostrar el condol i preocupació per mitjà de les xarxes socials al llarg de la tarda. El batlle de València, Joan Ribó, també va convocar per Twitter una concentració de suport a la porta de l’Ajuntament, fent-la coincidir amb la multitudinària concentració a la plaça de Catalunya. Convoquem minut de silenci en repulsa a l’atemptat i en solidaritat amb les víctimes demà a les 12 h en la porta de l’Ajuntament #Barcelona — Joan Ribó (@joanribo) 17 d’agost de 2017 Mesures de seguretat Moments abans de la concentració, el director general de l’Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències, José María Ángel, es va reunir amb el president i la vice-presidenta del Consell. Després de la reunió, Ángel va enviar un missatge de tranquil·litat a la ciutadania i va garantir que el País Valencià era ‘una societat segura’. Per la seva banda, el batlle Joan Ribó assegurava que, després dels atemptats, la presència policíaca a València augmentaria ‘al màxim’. Ribó va explicar que col·locar testos en zones de vianants era una de les mesures en què es pensava, tot i que va subratllar que era una decisió que corresponia als equips de seguretat. El director general de l’Agència de Seguretat també va dir que l’anomenat Pla Estiu –un desplegament especial de cossos poliíacs a les ciutats més turístiques– probablement es reforçaria.

El País Valencià mostra la solidaritat amb el Principat

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha aprovat un full de ruta on opta per a demanar el vot només als partits polítics que assumeixin explícitament el mandat cap a la independència per la via unilateral. El document, aprovat pel 92% dels socis en la seva vuitena assemblea general, també creu que quedarà validada l’estratègia unilateral si a les eleccions catalanes hi ha una majoria independentista del 50% més u dels vots. Respecte a la taula de diàleg entre governs, subratllen que tot i ser conscients que difícilment s’aconseguirà ‘cap èxit’ en relació amb el referèndum veuen oportú treballar en aquest sentit. Pel que fa al paper de l’ANC, manifesten que ha de fer un pas endavant per tornar a encapçalar el procés social independentista. ‘Liderar no vol dir fer-ho electoralment, però el nostre lideratge ha de portar a canviar els missatges o els lideratges polítics actuals’, sostenen. ‘No podem jugar a dues veritats. I aquí és on hem d’aplicar la nostra força per ser creïbles i liderar socialment el procés’, proposen. Per tirar-ho endavant, l’entitat fa una crida a la mobilització i diu que cal sortir al carrer ‘tantes vegades com sigui necessari’. Això sí, aconsella fer-ho amb una estratègia ben definida i amb un objectiu clar. ‘Hem de valorar i modular el com i el quan però, sobretot, el per a què’, afirma el text. Assemblea telemàtica Tot i que inicialment estava previst reunir tots els socis a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat, l’ANC ha fet l’assemblea de manera telemàtica de forma excepcional a causa del coronavirus 2019. De fet, el 12 de març l’entitat ja va anunciar que ajornava tots els actes públics per l’epidèmia. Les votacions a l’assemblea es van començar virtualment el dijous 19 de març i es van acabar el diumenge 22. Més de sis mil cent membres de ple dret han participat a les votacions, mentre que a la darrera assemblea, que va ser presencial, hi van acudir unes mil dos-cents persones. Pel que fa als vots, no es va aprovar cap de les esmenes a la totalitat al full de ruta –ni les esmenes de reforma parcial d’Estatuts i de Reglament de Règim Intern- i el document que opta per la unilateralitat es va aprovar amb un 92% del suport. Segons l’entitat aquests resultats demostren que els seus socis creuen que un referèndum acordat amb l’estat espanyol ‘és pràcticament impossible’. En aquest sentit, opten per una ruptura democràtica cap a la via unilateral.

L’ANC aprova de demanar el vot només pels partits que optin per la via unilateral

Els diputats del PDECat, ERC, Podem, En Comú, Compromís i Bildu al congrés espanyol han abandonat el ple de la cambra per protestar contra l’expulsió de Francesc Homs, portaveu del PDECat i ex-conseller de la Presidència, que ahir va perdre l’escó arran de la inhabilitació del Tribunal Suprem per l’organització del 9-N. Quan ha començat el ple, el diputat del PDECat Carles Campuzano ha demanat la paraula a la presidenta del congrés, Ana Pastor, per ‘intervenir en defensa de la dignitat dels diputats del PDECat després de l’expulsió d’Homs’. Quan Pastor li ha impedit de continuar adduint que la qüestió ja s’havia resolt quan es va concedir el suplicatori del Suprem, els parlamentaris han sortit de l’hemicicle. Els diputats del PDECat tampoc no participaran en les votacions d’avui i es reincorporaran a la cambra la setmana entrant. El substitut d’Homs, Feliu Guillaumes, prendrà possessió de l’acta la setmana que ve. Ací podeu veure com Pastor pren la paraula a Campuzano: I ací com els diputats abandonen el congrés: Després de sortir de l’hemicicle, Campuzano ha dit que l’expulsió d’Homs era un fet inèdit en la història de la democràcia espanyola. I ha afegit: ‘Hauria estat raonable que avui haguéssim pogut justificar la nostra posició respecte d’allò que entenem que és la degradació del sistema democràtic. No és normal que un diputat elegit fa pocs mesos hagi d’abandonar l’escó simplement per haver facilitat que més de dos milions de catalans poguessin exercir el seu dret de participar en les decisions polítiques.’ Campuzano també ha agraït el suport dels grups que han acompanyat els diputats del PDECat en aquest gest i ha assegurat que la imatge posa de manifest que avui la qüestió catalana és la qüestió democràtica a Espanya. ‘Sense una bona sortida a la demanda catalana per a poder defensar el nostre futur, la democràcia espanyola queda greument tocada.’ I ha acabat dient: ‘Aquesta és una idea que compartim amb alguns grups de la cambra.’

Els diputats del PDECat, ERC, Podem i Compromís abandonen el congrés en protesta per l’expulsió d’Homs

El Parlament Europeu ha donat llum verda a l’acord per a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. En una votació sense precedents, l’acord del Brexit ha estat aprovat per 621 vots a favor, 49 en contra i 13 abstencions. D’aquesta manera, el Brexit supera el seu últim tràmit parlamentari i només falta que el Consell Europeu adopti el text demà perquè la sortida del Regne Unit de la UE sigui efectiva a partir del 31 de gener. Aquest últim tràmit posarà fi a tres anys de negociació i a quaranta-set anys de pertinença del Regne Unit al bloc comunitari. A partir de divendres s’obrirà un període de transició fins al 31 de desembre en què la situació romandrà sense canvis per a ciutadans i empreses. Tanmateix, divendres comença una nova fase: la negociació per a la relació futura entre la UE i el Regne Unit. 🇬🇧 #Brexit deal approved by 621/049/013 https://t.co/uuY5rGAQjj pic.twitter.com/2KxQEqRpQq — EP PressService (@EuroParlPress) 29 de gener de 2020 Després de la votació, el plenari ha cantat ‘És l’hora dels adéus’ als setanta-tres eurodiputats britànics. And Auld Lang Syne to finish. Scotland will be back. #leavealighton 🏴󠁧󠁢󠁳󠁣󠁴󠁿🕯🇪🇺 pic.twitter.com/ia7vxhFBRc — Alyn Smith MP 🏴󠁧󠁢󠁳󠁣󠁴󠁿🇪🇺🏳️‍🌈 (@AlynSmith) January 29, 2020 A partir de l’1 de febrer comença el període de transició, que durarà, com a mínim, fins al 31 de desembre. Aquest període és prorrogable una sola vegada per un o dos anys més, però el primer ministre britànic, Boris Johnson, ja ha anunciat la seva intenció que no hi hagi cap pròrroga, que seria una decisió que hauria de ser adoptada conjuntament pel bloc comunitari i el Regne Unit abans de l’1 de juliol de 2020. Brussel·les, però, veu que hi ha poc temps per concloure una negociació complexa com la de la relació futura. Guia pràctica del Brexit: com ens afecta a nosaltres? Ja com a tercer país, a partir de l’1 de febrer, el Regne Unit no participarà en la presa de decisió de la Unió i deixarà de participar en les institucions europees, les agències i oficines, entre d’altres. El dret europeu, però, continuarà sent aplicable al Regne Unit durant el període de transició. La negociació per a la relació futura El 3 de febrer la Comissió Europea adoptarà un projecte amb les directrius globals de com enfocarà la negociació per establir les noves relacions amb el Regne Unit. Serà el Consell d’Afers Generals el que adoptarà el mandat i es començaran les negociacions formals amb el Regne Unit. Com a cap del grup de treball per a les relacions amb el Regne Unit, l’encarregat d’encapçalar les negociacions serà el francès Michel Barnier, el mateix que ha dirigit les negociacions per al Brexit.

El Parlament Europeu avala l’acord per la sortida definitiva del Regne Unit de la UE

‘Sóc conscient que jo no sé, però lo poquet que sé és una llàstima que es perda.’ És una de les frases que diu el protagonista principal de l’audiovisual Etnobotànica i cultura popular a Banyeres de Mariola, Luis Doménech ‘Casporrí’, de vuitanta-sis anys. Aquestes paraules, modestes i gens banals, resumeixen el sentit d’aquest treball que transmet un reguitzell rellevant de sabers lligats a la natura, la llengua i la cultura que han estat útils per a generacions i generacions de persones, i que el Museu de la paraula de Banyeres de Mariola vol reivindicar. Es presenta avui en aquesta vila de l’Alcoià. Ha estat coordinat per M. Ángeles Calabuig i és la segona publicació d’un projecte pensat per divulgar el patrimoni cultural material i immaterial del poble: les indústries tradicionals del paper i del tèxtil, els usos i costums de la vida en el camp, els vestigis i testimonis de la guerra del 36-39, la vida als masos, la música, les festes, l’arquitectura, els sistemes de rec i la gastronomia, entre més. El primer audiovisual va ser L’últim moliner a Banyeres de Mariola. Daniel Vilanova i, en un futur, presentaran El paper de les dones treballadores i el Cançoner de Banyeres de Mariola. Fan ús dels testimonis dels veïns que han nodrit el fons del museu, el qual compta amb més de 250 documents enregistrats d’ençà que va començar, l’any 1999. Trenta minuts de saviesa A Etnobotànica i cultura popular a Banyeres de Mariola no hi ha música de fons, tret del principi i el final, hi ha algunes il·lustracions, fotografies, i les imatges enregistrades són de bona qualitat. S’hi intueixen hores d’enregistrament i conversa. S’hi veu un paisatge molt verdós amb detalls de plantes, arbres, camins i riuets, i hi apareixen alguns ocells i animals, a més de veïns mostrant un forn de llenya i l’altra persona que parla, Ramón Vañó, qui explica què són els raspalls, com es fan i que servien per a agranar l’era, després de la batuda. El llaurador, paperer i regador Luis Doménech posa exemples en primera persona. Sobre el terreny, comparteix amb gust i energia la saviesa adquirida pel fet d’haver conviscut tota una vida amb el patrimoni natural del poble, situat al bell mig d’una de les serralades amb més valor ambiental del país, la Serra de Mariola. Parla de costums lligats a la natura, gairebé perduts, d’arbres fruiters, d’herbes mengívoles i remeieres, d’ocells, rèptils, peixos, bolets, de l’ofici de llaurador i molt més. Luis Doménech. Així doncs, s’hi poden sentir mots variats i curiosos, amb la idiosincràsia fonètica del territori. Per exemple, Doménech parla d’ametllers i de les varietats ‘ferrandel’, formigueta, ‘cogumbrenca’ i explica que la ‘desmaio’ es gela molts anys però que es pot cultivar, cosa que no passa a altres pobles. Cita pereres com el peró de roma, la ‘mantecosa’ i la Sant Joan. La pomera roja de Beneixama, la donzella i reineta que no té sucre i és a punt d’extingir-se. Els avellaners de la varietat ‘turca’ i la varietat Reus, que pronuncia amb la e ben oberta. Parla del xop autòcton, el ‘xop carrasco’, i diu que ha tingut entre mans animals com la geneta, la fagina, la ‘mustrela’, la rabosa, el gat serval, el gat montanyès i els teixons. A més, reconeix el cant dels enganyapastors, el cuallarg, el capsot i el bec-dur, i explica com fan niu. Per altra banda, explica que hi ha herbes desinfectants com la ‘penosella’, la cabellera del panís i la cua de cavall, i que, normalment, totes les herbes amargues són molt curatives. Recorda que el tàrrec servia per a fumar, acabada la guerra. I diu que la pelosella va bé per a la diarrea, la coma-roja per a fer truites i la boga per a ‘ambogar’ les cadires, que la carabassera borda és venenosa i que el ‘berro’ és coent. Però entre tot això, encara és a temps d’explicar feines del llaurador com les d’empeltar i regar, i dóna consells, com ara que cal escombrar la noguera perquè, així, ‘no plora i no es dessagna’. El lligam de les persones amb la natura Fet i fet, cal dir que el documentari condensa molts més continguts d’igual valor cultural, deixa entreveure costums de la gent i algunes lliçons d’ecologia, i incorpora els apartats ‘Fam’ i ‘Aprendre’, que el clouen i mostren la part més humana dels protagonistes. És ací on Doménech diu que té tots aquests coneixements pel fet d’haver-se quedat orfe de mare a deu anys amb quatre germans, d’haver estat quaranta dies sense menjar pa i alimentant-se del que hi havia per l’entorn, i d’haver guanyat vint-i-sis pessetes la setmana, quan un quilo de pa en costava vint-i-quatre. I on explica, des de la modèstia, que no ha anat a escola però que la vida li ha ensenyat moltes coses. Etnobotànica i cultura popular a Banyeres de Mariola s’afegeix a altres iniciatives similars que es fan arreu del país, majoritàriament, per entintats acadèmiques com el Museu Valencià d’Etnologia i la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya. I esperona a seguir-ne l’exemple, perquè, tot i que alguns aspectes tècnics del treball són de caràcter amateur, els continguts, l’estructura i el tarannà del protagonista sumen valor i el fan rellevant, i alhora evidencien la necessitat de repensar la nostra relació amb la natura i amb els coneixements transmesos de generació en generació, de conèixer-nos una mica més i descobrir la saviesa que amaguen les arrels. Luis Doménech

Trenta minuts de saviesa popular

La Generalitat, representada pel director general de l’IVF, Manuel Illueca, l’Ens Públic Radiotelevisió Valenciana en liquidació (RTVV), representada pels tres liquidadors, i el Banc Santander han formalitzat l’assumpció per part de la Generalitat de dos préstecs amb un saldo viu de 35,8 milions d’euros que l’ens públic mantenia amb el banc. Amb la signatura d’aquests contractes amb el Banc Santander s’ha completat el procés d’assumpció del deute de l’ens públic per part de la Generalitat, per un import superior als 1.000 milions d’euros, que ha començat en 2013 i que ha suposat la negociació amb 15 bancs i la subrogació per part de la Generalitat en la posició contractual de RTVV en 31 contractes. El procés s’ha portat a terme per part de l’IVF en col·laboració amb els liquidadors de RTVV. Segons ha informat la Generalitat en un comunicat, s’ha aconseguit mantindre les condicions financeres originals de les operacions, ‘que són molt avantatjoses en tractar-se de préstecs amb diferencials sobre Euribor molt baixos’.

L’IVF completa el traspàs del deute de RTVV a la Generalitat

Si l’acusació per rebel·lió contra Carles Puigdemont cau, s’ensorra tot el castell de cartes de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena contra l’independentisme. La decisió, ràpida i contundent, del tribunal de Slesvig-Holstein de no lliurar Carles Puigdemont per rebel·lió a Espanya i deixar-lo en llibertat condicional ha estat un cop molt dur per a la justícia espanyola, i tota una desautorització. L’endemà mateix de la resolució dels jutges alemanys, tant el Tribunal Suprem espanyol com la fiscalia van fer córrer que ‘estudiaven’ de recórrer-hi en contra al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) mitjançant una ‘qüestió pre-judicial’. Tal com han assegurat amb contundència un gran nombre d’experts en dret penal, internacional i processal, aquesta possibilitat no s’ajusta al cas concret de Puigdemont i és condemnada al fracàs. És a dir, és un intent a la desesperada del jutge Llarena de salvar una imatge que ha quedat molt malmesa. De fet, ni Llarena ni la fiscalia espanyola han anunciat que presentarien la qüestió pre-judicial: de moment solament ‘l’estudien’, i els serveis de premsa del Suprem es van afanyar a fer-ho saber a totes les agències de notícies i als mitjans espanyols principals. Això ha tingut un efecte mediàtic instantani en tots els de Madrid (i en algun de Barcelona), que és el de fer veure que Pablo Llarena passa a l’acció, que ‘contraataca’, segons que van titular diversos diaris, i, de retruc, atia la sospita sobre la bona praxi de la justícia alemanya. Però una cosa és l’efecte mediàtic i una altra, el jurídic. I, en aquesta ocasió, l’argúcia que pretén Llarena, si és que s’engega finalment, sembla d’una gran inconsistència, si tenim en compte com s’hi han pronunciat els experts aquestes darreres hores. D’entrada, tots fan palès quin és el marc normatiu que regula les qüestions pre-judicials que es poden presentar al Tribunal de Luxemburg, recollit a l’article 267 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Aquest mecanisme és pensat per a evitar que hi hagi interpretacions divergents del dret comunitari. Les consultes que es formulen al TJUE han de fer referència a la interpretació o validesa del dret de la UE, han de ser formulades en el moment que un jutge hagi de prendre una decisió sobre aquest dret per a emetre’n la sentència, o bé quan un es trobi que no hi ha jurisprudència en el dret del seu estat. El TJUE no intercedeix entre estats, sinó que els ajuda a entendre i a interpretar els tractats o si tenen cap dubte sobre la jurisdicció per a emetre sentències. En tot cas, segons que es desprèn d’aquesta normativa i segons que apunten els experts, hauria de ser més aviat el tribunal alemany qui exposés la qüestió pre-judicial, en cas que en tingués cap dubte, que ja hem vist que no en té, atesa la rapidesa de la decisió sobre Puigdemont. ‘Condemnat al fracàs’ Com apuntàvem, alguns advocats especialitzats en dret penal i internacional han observat que, en realitat, a qui correspondria de formular una qüestió pre-judicial en cas de dubte sobre l’aplicació de l’euroordre és a la justícia alemanya, perquè és qui dicta la resolució judicial. Això ha expressat, per exemple, la professora de la UIB Margalida Capellà: Segur que el Sr. Llarenas vol plantejar una qüestió prejudicial davant TJUE? En cas de dubtar sobre la interpretació de la Decisió marc que regula l’euroordre, hauria de ser el jutge alemany qui presentés la qüestió, perquè és qui dicta la resolució judicial, no l’espanyol — Margalida Capellà R. (@margalidacap) April 6, 2018 O un dels advocats de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye: ‘Si el jutge Llarena formular una qüestió pre-judicial, no pot ser referida a cap de les ordres europees de detenció que ja s’han cursat, per definició. No es pot formular una qüestió pre-judicial en relació amb una decisió que hagi de prendre o que hagi pres un altre jutge. Si el jutge Llarena formula una qüestió pre-judicial, això no paralitza cap dels procediments de l’ordre de detenció europea que s’han obert a Alemanya, Bèlgica o Escòcia.’ Si el Juez Llarena plantea una cuestión “PREjudicial” la misma no puede referirse a ninguna de las órdenes europeas de detención ya cursadas…por definición — Gonzalo Boye (@boye_g) April 6, 2018 No se puede plantear una cuestión PREjudicial en relación a una decisión que vaya a tomar o haya contado otro juez. — Gonzalo Boye (@boye_g) April 6, 2018 Si se plantea una cuestión PREjudicial por parte del Juez Llarena eso NO paraliza ninguno de los procedimientos de OEDE que se han abierto en Alemania, Bélgica o Escocía — Gonzalo Boye (@boye_g) April 6, 2018 El concepto, definición, alcance y requisitos de cualquier cuestión PREjudicial está regulado en el artículo 267 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea y es accesible al público — Gonzalo Boye (@boye_g) April 6, 2018 Es importante leer el artículo 267 del TFUE y su “manual de aplicación”…a partir de ahí que cada cual saque sus conclusiones…sigo comiendo palomitas — Gonzalo Boye (@boye_g) April 6, 2018 O el catedràtic de dret processal de la UB Jordi Nieva, que ho explicava divendres a Catalunya Ràdio, molt categòric: ‘És un intent inútil. Això que faran vol dir que qualsevol jutge de qualsevol país de la UE pot preguntar al TJUE com interpretar una norma de dret comunitari com és aquesta de l’euroordre. El TJUE, si admet a tràmit aquesta qüestió ‒que podria no admetre-la‒, interpretarà com s’ha de valorar la norma aquesta que ha permès als jutges alemanys d’afirmar que no hi ha rebel·lió i que no n’admetien la sol·licitud. Però és un intent bastant infructuós. El TJUE triga uns tres anys a resoldre aquestes preguntes que fan els jutges dels estats, i no són executives, és a dir, no són directament obligatòries per als qui les reben. Són parers, que tindrà presents, més que el jutge espanyol, el jutge alemany en un futur. Això no farà canviar de cap manera la decisió dels jutges alemanys de no acceptar a tràmit –cosa que és molt contundent– la sol·licitud per rebel·lió, perquè la veuen manifestament infundada’. Llarena podria pretendre que el Tribunal de Justícia de la UE aturés tots els procediments d’extradició engegats amb l’euroordre mentre no es pronuncia sobre la qüestió pre-judicial. Però ni això farà el TJUE, deia Nieva, ‘perquè això és un afer de sobirania de cada estat. El seu propòsit no treu cap a res.’ L’altra opció podria ser de retirar l’euroordre, però el cost en imatge encara seria molt més gran. O d’esperar que la justícia alemanya accedís a lliurar Puigdemont a Espanya només per malversació, però el cost en imatge també seria enorme si mantingués el processament per rebel·lió contra tots els qui ara són empresonats. Aquesta alternativa tampoc no és clara, perquè les veus que arriben d’Alemanya (com la de la ministra de Justícia) recorden que l’extradició per malversació no és pas feta. El castell de cartes de Llarena s’ensorra.

La maniobra desesperada de Llarena contra Alemanya és ‘condemnada al fracàs’

El portaveu del PDECat, Marc Solsona, ha explicat que la formació vol deixar en mans dels militants la confecció de les properes llistes electorals amb JxCat. ‘La voluntat nostra és que l’associat pugui decidir qui el represent’, ha dit en una conferència de premsa. Tanmateix, ha exclòs el president Carles Puigdemont d’aquesta fórmula perquè considera que té un ‘lideratge de país’ i que per tant no caldria que se sotmetés a unes primàries. ‘Un cop identificat el nostre lideratge, mirem com podem fer efectiu la resta de l’espai perquè tothom pugui concórrer amb una certa igualtat de condicions’, ha dit Solsona. Tot i que ha admès que les negociacions amb JxCat de cara a les properes eleccions encara es troben en una fase preliminar, ha considerat que ‘estaria bé que tots els actors’ se sotmetin a aquest procediment per elegir els seus candidats ‘més enllà de la figura del president Puigdemont’. ‘És una condició de radicalitat democràtica’, ha comentat. Solsona també s’ha referit al fet que es demani la presència d’un mediador internacional a la taula de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat. Ha recordat que el parlament va aprovar una resolució reclamant-ne la presència amb el vot independentista i ha negat que es tracti, per tant, d’una exigència únicament del president de la Generalitat, Quim Torra. ‘Pot ser matisable i es poden mirar les coses de diferent manera, però en tot cas la posició que defensem és d’absolut suport al president Torra’, ha conclòs.

El PDECat proposa que les llistes electorals amb JxCat es decideixin per primàries

Eulen, empresa adjudicatària dels controls de seguretat de l’aeroport de Barcelona, ha anunciat aquest divendres que ha fet els procediments oportuns per complir el laude emès fa escassament 24 hores per l’àrbitre designat pel govern espanyol. En un comunicat, la companyia ha anunciat que ha readmès els dos treballadors acomiadats per, presumptament, no haver complert els serveis mínims durant la vaga, alhora que ha assegurat que ha deixat sense efecte les sancions i expedients sancionadors oberts. Seguint les pautes marcades pel laude, l’empresa també ha incorporat el plus salarial de 200 euros a les nòmines dels treballadors del Prat. La direcció d’Eulen ha apuntat que les nòmines del mes d’agost ja estaven emeses però ha assegurat que ‘s’han donat les instruccions internes precises’ perquè es rectifiquin i incorporin el plus establert a la resolució del laude. D’altra banda, la companyia també ha explicat que retirarà de la demanda interposada contra el comitè de vaga i que en aquests moments estava suspesa de mutu acord. Finalment, Eulen ha afirmat que ‘no adoptarà noves mesures de conflicte relacionades amb les matèries objecte del laude’. D’aquesta manera, l’empresa segueix el compromís avançat aquest dijous pel director general d’Eulen a Espanya i Portugal, Emilio Garcia, que ja va dir que complirien els punts de resolució fixats per l’àrbitre del conflicte laboral. Queda pendent ara que es pronunciï el comitè de vaga, que té previst reunir-se aquest dissabte.

Eulen readmet els dos treballadors de l’aeroport acomiadats, atura les sancions i incorpora el plus salarial

PSPV, Compromís i Unides Podem Esquerra Unida han reafirmat avui la seva aposta per un nou Botànic per a ‘no tornar enrere’ durant el primer debat electoral, organitzat per la Cadena Ser, en el qual el PP s’ha presentat com ‘l’únic’ partit capaç de traure‘ el País Valencià ‘de la paràlisi’ i Ciutadans ha advocat per un pacte ‘a l’andalusa’ encapçalat per la formació taronja. Les aliances postelectorals ha estat un dels temes abordats en el debat, en el qual han participat els candidats de PSPV (Ximo Puig), Compromís (Mónica Oltra), PP (Isabel Bonig), Ciutadans (Toni Cantó) i Unides Podem (Rubén Martínez Dalmau). En aquest punt, Oltra ha assenyalat que després del 28 d’abril el Botànic ‘no és la primera, és l’única opció i no hi ha cap més’, i ha advertit que hi ha ‘anuncis que preocupen’ i no permetran ‘ni un pas enrere’. Així, ha demanat a Puig que sigui clar en aquest sentit, al qual ha respost que no té ‘cap dubte’ que ‘el que ha anat bé’ ha estat el pacte progressista, que ha sigut ‘exemple’ per a l’estat espanyol. Per la seva banda, Dalmau ha reivindicat aquest Botànic al País Valencià com també un govern espanyol del PSPV i Unides Podem. Cantó ha subratllat el seu ‘no’ a una aliança amb ‘el PSC valencià’ que ha ‘entregat’ l’educació ‘al més radical dels nacionalistes’ i ha apostat per un pacte ‘a l’andalusa’ amb PP i Vox en el qual Cs sigui qui l’encapçali. Així mateix, ha indicat a Puig que ‘quan un no pot il·lusionar apel·la al vot de la por’ però ell no vol ‘espantar els valencians’. Sobre aquest tema, Puig ha assegurat que no vol espantar ningú i li ha advertit que ‘vol pactar amb els qui estan en contra de les autonomies, és terrible’, i ha qualificat de ‘poc raonable’ el cordó sanitari que planteja. Oltra ha assenyalat després d’aquestes paraules que sembla que hagi ‘mendigat‘ a Cs que no posi aquesta línia vermella i li ha advertit que aquest pacte ‘seria anar marxa enrere’. Bonig ha assenyalat que l’important no és amb qui es pacti, sinó ‘per a què’ i ells no s’aliaran amb els qui ‘no respecten la llibertat dels pares, les institucions democràtiques, amb els qui defenen convocar referèndums il·legals o no tenen el concepte d’Espanya clar’. A més, ha qüestionat que Puig critiqui un pacte amb qui vol suprimir les autonomies, però no amb els qui volen que desapareguin les diputacions. ‘Pactarem amb els qui defensin la llibertat i el progrés a la Comunitat’, ha subratllat, sense donar noms. ‘El bou per les banyes’ Un altre dels blocs del debat ha versat sobre el balanç de la legislatura, que Puig i Oltra han qualificat de positiu en tant el País Valencià ‘està millor’ i ha sortit del ‘col·lapse’ del PP encara que queda ‘molt per fer’, en paraules del president. En aquest sentit, Oltra ha ressaltat que Compromís va ser ‘valent’ en decidir entrar en el Consell i ‘agafar el bou per les banyes, no quedar-se a veure els bous des de la barrera’: ‘No era fàcil, era l’opció valenta’. Per a Dalmau aquest ha sigut ‘una legislatura de transició’, la de ‘sanejar les institucions’ després de vint anys de PP i ha atribuït a l’impuls de Podem bona part dels canvis. La gestió, ha dit, ha sigut ‘insuficient’, ha faltat ‘valentia’ i ha instat a ‘no caure en triomfalismes’. Bonig, per la seva banda, també ha criticat ‘l’excessiu triomfalisme’ d’un Consell que ‘va prometre i no va fer’ i ha assegurat que el País Valencià ‘amb aquesta coalició sanchista ha perdut quatre anys’. Cantó ha ressaltat que els valencians no són ‘conformistes’ i ‘tampoc era molt fàcil fer-ho millor que el PP’ però ara el deute ‘és major’, ha criticat les ‘cessions’ del PSPV ‘al nacionalisme de Compromís’ i ha preguntat a Oltra si segueix tenint les seves samarretes reivindicatives perquè ‘segueixen de moda’ i ha qualificat Bonig ‘d’hereva’ de Camps. ‘La samarreta no ens l’hem llevat mai, per açò es viu millor’, ha replicat Oltra, que ha qüestionat el coneixement del candidat de Cs de la realitat valenciana. Propostes: reforma fiscal Respecte a les propostes de futur, tant PP com Ciutadans han explicat la seva rebaixa fiscal. En el primer cas, Bonig ha promès una ‘triple revolució (fiscal, econòmica i social)’ i Cantó la baixada de l’IRPF o la supressió de Successions i Donacions i Patrimoni, a més de la fi de ‘quiosquets superflus’ i l’aprimament de l’administració. Puig ha apostat per consolidar l’escenari ‘d’estabilitat, honradesa i diàleg social’ per a avançar en la creació d’ocupació, en la consolidació dels serveis públics. També ha restat credibilitat al PP i els seus ‘fake news‘ sobre fiscalitat, assenyalant que el que pretén és ‘amnistiar a molts que el que han de fer és pagar més’ tributs. Oltra s’ha referit, per exemple, a la seva proposta de menjador escolar gratuït universal i ha qüestionat la rebaixa fiscal que proposen PP i Cs, que volen ‘llevar impostos als senyorets’. Dalmau, per la seva banda, ha incidit en la taxa turística, l’empresa pública d’energia per a abaratir la factura, garantir un dentista per a tothom o limitar els mandats o en un pla integral d’habitatge. Així mateix, ha demanat a Puig que no plantegi promeses que després no es compleixen com ha ocorregut en l’àmbit estatal amb el finançament. La relació amb el govern espanyol En el bloc sobre la relació entre els futurs governs espanyol i valencià, Oltra ha incidit que sempre s’han mantingut reivindicatius per a la reforma del finançament ‘i així seguirà sent’ i ha avisat: ‘Qui vulgui el vot de Compromís (en el congrés espanyol) haurà de comprometre’s amb el canvi del finançament, amb un calendari per escrit, que arriben les inversions justes i és irrenunciable suspendre el pagament d’interessos del FLA‘. Puig també ha exigit aquesta reforma del model, ha recordat que els pressupost de l’estat espanyol era ‘el millor’ però una ‘estranya aliança entre PP, Ciutadans i independentistes se’ls hi va carregar’ i ha assegurat que advoquen per la ‘unitat en l’exigència i el pragmatisme per a solucionar’ aquesta qüestió. ‘Unitat, responsabilitat i fermesa’ és l’estratègia del PP, ha apuntat Bonig, que ha criticat que el Consell, amb el PSOE en Moncloa, ha ‘renunciat a defensar els drets dels valencians’. Puig ha preguntat a Bonig si pensen reivindicar el finançament ‘des de la plaça de Colón, en la qual han proclamat la recentralització d’Espanya’ i ha criticat que ‘tota la seva possibilitat de tindre esperança està en l’extrema dreta’. Cantó, per la seva banda, ha responsabilitzat PP i Cs d’aquest mal finançament i ha apostat per una negociació multilateral, mentre que Martínez Dalmau ha assegurat que a PP i Cs ‘solament els interessa crear conflictes per la llengua o territorials’ i ‘trencar llaços’ i ha advertit Puig que a Madrid ‘no s’ha d’anar a plorar, s’ha d’anar a governar’. Apel·lació al vot Finalment, els candidats han apel·lat al vot i Dalmau ha qualificat ‘d’històriques’ les eleccions, ja que ‘és el moment de completar el canvi a Espanya i la Comunitat’, mentre Cantó ha assegurat que somia amb una regió ‘lliure’ en qüestions educatives i econòmiques, Bonig ha oferit les seves ‘solucions fiables’ per a un País Valencià ‘orgullós dels seus senyals d’identitat’. Oltra ha destacat que Compromís ha sigut ‘peça clau’ en el canvi d’ençà del 2015 i té credibilitat, mentre Puig ha assegurat que no patrimonialitzarà els assoliments, que són fruit ‘d’una causa comuna’. ‘Els valencians hem sortit d’un pou i no podem tornar a caure’, ha conclòs.

PSPV, Compromís i Podem mantenen l’opció pel Botànic i PP i Cs es reivindiquen com a referents del centre-dreta

Després del partit d’avui per al tercer lloc entre Sud-àfrica i l’Argentina, el Campionat del Món de rugbi d’Anglaterra es tanca demà a la tarda amb una gran final a Twickenham entre les dues grans potències mundials: Austràlia i Nova Zelanda. Us proposem de recordar, amb resums en vídeo de cada partit, el recorregut que han seguit les dues seleccions d’Oceania fins a arribar a la final de demà. En la primera fase del mundial, Austràlia va quedar enquadrada en el grup A amb les amfitriones Anglaterra i Gal·les, a més de Fiji i l’Uruguai. Els Wallabies no van deixar cap opció als rivals: 23 de setembre: Austràlia-Fiji (28-13) 27 de setembre: Austràlia-Uruguai (65-3) 3 d’octubre: Anglaterra-Austràlia (13-33) 10 d’octubre: Austràlia-Gal·les (15-6) Als quarts de final, la superioritat australiana va topar amb Escòcia, que la va posar contra les cordes en un partit decidit per un polèmic cop de càstig favorable a Austràlia en l’últim minut. 18 d’octubre: Austràlia-Escòcia (35-34) Després d’expulsar del mundial l’últim representant de l’hemisferi nord, Austràlia va escombrar l’Argentina a la semifinal. 25 d’octubre: Argentina-Austràlia (15-29) Per una altra banda, Nova Zelanda va començar a defensar el títol de campiona obtingut al Mundial de fa quatre anys integrada al grup C, al costat de l’Argentina, Geòrgia, Namíbia i Tonga. 20 de setembre: Nova Zelanda-Argentina (26-16) 24 de setembre: Nova Zelanda-Namíbia (58-14) 2 d’octubre: Nova Zelanda-Geòrgia (43-10) 9 d’octubre: Nova Zelanda-Tonga (47-9) A la fase final, els All Blacks van infligir una severa derrota a França. 17 d’octubre: Nova Zelanda-França (62-13) I a la semifinal, el seu famós ‘haka’ va ajudar-la a imposar-se per la mínima a la força sud-africana. 24 d’octubre: Sud-àfrica – Nova Zelanda (18-20) D’ençà de la primera vegada que van jugar el 1905 a Sydney, totes dues seleccions s’han trobat en 178 matxs, amb un ampli avantatge per als All Blacks: 123 victòries respecte de 48 dels Wallabies, a més de set empats.

El camí d’Austràlia i Nova Zelanda per a arribar a la final del Mundial de rugbi

Quatre-cents convidats van aplegar-se ahir a la nova redacció de VilaWeb, en la festa dels quinze anys.

VilaWeb celebra el quinzè aniversari i inaugura la nova redacció

Aquesta setmana arribarà a les llibreries el volum ‘Rufaga d’un’, edició bilingüe que conté vint poemes de Mark Strand (Summerside, Canadà, 1934–Brooklyn, Nova York, 2014), per primera vegada en versió catalana, que és obra del també poeta i escriptor Joan Todó, que també signa el pròleg. Diu Todó: ‘Strand, sovint, es dedica a presentar-nos enigmàtiques paràboles, endevinalles amb paisatges solitaris, en ruïnes, espais on ha desaparegut tota presència humana. O bé va girant al voltant d’una sèrie d’elements (gent vora un llac, gent que espera un vaixell en un port, trobades socials, llocs nevats, homes que es transformen en gos) que van apareixent amb regularitat en els seus versos, gairebé com variacions. Però tot ho fa amb un control tonal admirable, que li permet combinar sàviament humor i tristesa. I aquí, en aquest control del to, rau el verí que l’aparent facilitat de la seva poesia oculta. Perquè el to correcte, trobar el to exacte, és potser (i tan poc que s’hi pensa) un dels problemes més difícils a l’hora d’aixecar un poema.’ Llegiu alguns poemes. Hem demanat a l’editora de Godall, Matilde Martínez Sallés, que ens expliqui el perquè d’aquesta aposta. Diu: «L’Abraham Mohino Balet i la Mònica Miró Vinaixa em van fer conèixer la poesia de Mark Strand i em van dir que mai no s’havia publicat cap llibre seu en català. Aleshores el vaig llegir i vaig quedar enlluernada pel seu estil aparentment sobri i senzill, però ple de cops amagats, de revelacions lluminoses. Per això vaig decidir que l’editaria a la nostra col·lecció de poesia, ‘Cadup’, i que n’encarregaria la traducció a Joan Todó. Conec en Joan i m’agrada la seva poesia, el seu estil. Em va demanar conèixer l’obra de Mark Strand i, després de la lectura, va acceptar el repte de seguida. No va costar gens posar-nos d’acord en el llibre que es traduiria i fins aquell moment tot va ser molt planer. Els únics problemes van ser els llarguíssims tràmits per aconseguir els drets d’autor de Mark Strand, que gestiona la Wilye Agency Ltd. Un cop ens van dir que sí, també es van allargar moltíssim tots els tràmits posteriors. Jo no sabia que estava en contacte amb una agència colossal i molt difícil. La meva ignorància i la meva tossuderia (els escrivia un e-mail cada setmana) van fer possible que tot arribés a bon port i que el llibre que ara presentem hagi pogut publicar-se. Estic molt satisfeta d’aquesta publicació perquè la traducció i el pròleg que n’ha fet el Joan Todó són d’una gran qualitat, perquè la coordinació editorial i la correcció de Tina Vallès han estat com sempre impecables i perquè el disseny del llibre, fet pel Xavi Simó (Qüestions.cat) és esplèndid. Ara, els lectors catalans podrà conèixer i degustar la poesia de Mark Strand.» Segons que s’explica en la contracoberta: ‘La mirada de Mark Strand il·lumina detalls de la vida corrent (un floc de neu, el pati vermell del darrere de la casa, el got de whisky) per revelar-nos-en el sentit més fondo i transcendent: el tòpic i el sublim es fonen en cada paraula i, de la lectura, en resta la sensació que qualsevol instant de la vida, per banal que sigui, és imprescindible per entendre el nostre lloc en el món, per fer de la privacitat de cadascú una obra mestra, el refugi en què ens construïm i ens arrelem.’ I també: ‘Strand ofereix poesia depurada, fa metafísica de la quotidianitat, i, presidint-ho tot, hi col·loca el temps que esborra la vida i que, per això mateix, és font de dolor i alhora motiu de celebració. Amb paraules de dicció clara, una destresa narrativa indiscutible i el batec d’aquella pulsió elegíaca que neix de la lucidesa, aquesta obra extraordinària, amb què Strand va guanyar el premi Pulitzer de poesia l’any 1999, és no sols una fita cabdal de l’anomenat minimalisme líric nord-americà sinó un referent imprescindible de la literatura contemporània.’

Avanç editorial: ‘Rufaga d’un’, primer llibre de poemes traduït al català de Mark Strand

Aquest és el mapa electoral dels Països Catalans després de les eleccions del 10-N. ERC és la força amb més implantació al país. S’ha imposat a 623 municipis, més que el PSOE, que ha guanyat a 513 –sumant-hi PSIB, PSPV i PSC. Junts per Catalunya és el tercer partit, amb 241, i el PP el quart, amb 208. Vox ha guanyat en 24 municipis, com ara Carcaixent (Ribera Alta) o Caudiel (Alt Palància).

Els resultats de les eleccions espanyoles a tots els municipis dels Països Catalans

El diputat de Democràcia i Llibertat al congrés espanyol i ex-conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha anunciat que dilluns vinent a les 9.30 declararà ‘voluntàriament’ al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) pel 9-N. Així ho ha explicat a través de Twitter: Aquest migdia m’han comunicat q dilluns dia 7 de març a les 9:30h puc declarar voluntàriament al TSJC pel #9N Així ho faré! — Francesc Homs (@franceschoms) 2 de març de 2016 Es tracta d’una declaració voluntària que farà per la seva condició d’aforat, una possibilitat emparada per la llei. Després de les explicacions que Homs doni al TSJC, el magistrat podria prendre una decisió sobre si eleva o no aquesta causa al Tribunal Suprem espanyol. El passat 2 de febrer la Fiscalia Superior de Catalunya va demanar al TSJC que s’investigui Homs perquè veu indicis de delicte en el paper de l’ex-conseller de la Presidència en la contractació del sistema informàtic utilitzat a la consulta.

Homs declararà dilluns vinent de manera voluntària al TSJC pel 9-N